Anà a estudi en un col·legi que uns anglesos van fundar per a un geni tan egregi. Però amb els llibres no hi té una intimitat tan fonda que li faci el cap malbé.
I com que és de casa bona ja demostra gran talent quan l'asseuen a la trona. Posa la primera dent i ja parla, i canta, i pinta, rebrot del Renaixement.
Un poeta és un món nou que ens obre la seva sensibilitat als nostres sentits en aquesta tènue metamorfosi que només la poesia provoca. ...
No passa res i passa tot per aquesta bonica crònica d'uns dies amb l'èpica justa i els mots delerosos. Fragments del pròleg. David Castillo, dins, Noemí Bibolas. No passa res, 2002
A l'avi, forner i llaurador des de casa dels pares. Xarxa de fil d'aram amb buguenvíl·lees entremaliades de flors vermelles, a través teu veig un dibuix cubista de motos i cotxes; dones que fan la ruta del colesterol i parlen dels morts locals; i veig la primavera dels tarongers. S'endevina l'A-7 i més enllà la via d'ample ibèric. Xarxa de flors vermelles i morades, com un sedàs em destrieu fragments entrellucats d'aquest paisatge amic, ja contrafet, condemnat a morir. Vindran nous trens, passaran de llarg, i s'enduran les dones i els tarongers. Sols quedaran els cotxes, l'autopista, l'ample europeu i l'ample dels autàrquics. Xarxa de flors, donzell de nit, gesmil, xarxa de fils d'aram amb coloraines, si passen trens on naix la tarongina, qui vos dirà que ve la primavera? Pau Sif, dins Joves poetes catalans, 2004
En aquesta hora perduda enmig del temps, en aquest callat segon que ens complementa i ens fa trobadissos en el no-res que ens difumina, he vingut a ensenyar-te allò que no s'ensenya. (Fragment) Xavier León. L'avenc, 2004
El meu fillet té una son, sa mare lo fa dormir, i farà una cançoneta per a què puga dormir. Oió ió ió ió oió ió ió iana soneta vine, don don soneta vine, don dana. tradicional catalana Mirna. Mirna. 2009
Vénen les gavines cada nit a conquerir, èbries de mar, el paisatge. Ignorants i incultes no saben que la negror de la neu és un dol efímer, que la lluna engolida pels llacs forma part de la màgia dels somnis. Amadeu Vidal i Bonafont. Forestlàndia, 1999
Olles, olles de vi blanc, totes són plenes de fang, de fang i de maduixa. Via fora, mala bruixa, que les vols omplir de sang. Olles, olles de Montblanc, totes són fetes de fang. D'una argila tan vermella que té el roig de la maduixa. No t'amaguis, mala bruixa, no t'amaguis sota el branc. Olles plenes d'oli verge, de mel nova, de vi blanc. Que la lluna, embadalida, s'emmiralli en el seu flanc. La rodona no s'afluixa: són de fang i de maduixa, olles, olles de vi blanc. Tomàs Garcés. Escrit a terra, 1985
El ple il·luminat perdura. Gra sobre gra, s'enfila l'espiga diligent cap a la partió muda. Encara el diví, errívol, de tot arreu sacseja la ferida perduda. Entre el límit assignat i l'esperança severa, l'espiga que madura. Lluís Solà. L'arbre constant, 2003
S'origina el viatge com la pell, damunt els vius fragments d'altres viatges. Així sabem que la sensació és el present de nombrosos records que s'acumulen dins el nostre cor com l'aigua que s'aboca en el destí. Estat d'aire en què veure i somniar són la passa veloç del nostre afany. I despertar amb la veu del capità, mentre l'esguard eixuga la fatiga i la ciutat celebra l'arribada dels qui portem la pau de la paraula.
Basta el dia a esvair el pertinaç somriure de la mort verda que ha foradat la nit. No juguis amb les paraules, segades i mòltes fins a ser la farina del nostre pa de mots de cada dia. No hi juguis. Perquè el sol fa el seu camí de cada dia, just i roig, el sol, i el dia, basta el dia a esvair aquell somriure, com la boira a la plana. En el son de vegades caus al forat del somni i un negre abís t'hi espera que et xucla, que se't beu, corrent d'aigua plujana esdevingut riu d'agulles que exploren el teu pit, i el temps ja ve a tornar-te els ulls que s'obren en la fosca de la nit molt quiets i respires. Les paraules persevera a estimar-les: són divines i diuen sempre el que és; sense elles ni arbres ni roses ni llum ni pa ni sentiments hi hauria: només la nua veritat de tot insofrible i tan certa. Ni l'amor ni la mort no hi hauria; el no-res ple de coses, sempre de nit, hi hauria. Digues les roses, doncs, a la paret com flairen, i cada arbre pel seu nom anomena i parla'ns de la llum d'aquesta hora i del pa i de les mans que l'han pastat i enfornat i dels llavis amb què el menges com beses, de les dents amb què el tornes a moldre. I dels ulls, dels ulls sobretot oberts a la fosca, que el contorn del món i els núvols ignoren, i la calma en canvi coneixen que la vela dels somnis aquieta. Carles Miralles De L'ombra dels dies roja. XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013
Flameja al sol ponent l'estol de veles en el llunyà confí del cel i l'aigua. La mar, inquieta, com un pit sospira en la platja reclosa i solitària. D'on pot venir la inquietud de l'ona? Ni un núvol en el cel.. ni un alè d'aire... D'on pot venir la inquietud de l'ona? Misteri de la mar! L'hora és ben dolça. Flameja, al sol ponent, l'estol de veles. Joan Maragall. Els millors poemes, 1998
Vivint sense paraules. Dins les aigües dòcils de l'immediat. Aspirant l'univers i rossolant. Fent el salt incessant de l'obert a l'obert. Prometent i respirant. Lluís Solà. L'arbre constant. 2003
I El poeta en el cim se sent cantar, i la vinya daurada que el sol banya a farbalans alegra la muntanya i en fi pendís cap a les ones va. La mar és adormida, el cel és clar; melangies d'escumes i boirines damunt la pau de les blavors divines rellisquen lentes a no cap demà. II -Oh Cronos, déu de la vellesa austera, la barba trista i la mirada errant, la meva jovenesa palpitant tu te l'emmenes per la cabellera. I encara só distret i, com l'infant, veig la parença que ens amaga el dol, i, com raïm, per art de mon verol, em resta mel sota la pell tibant. III Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut; els grans daurats les teves mans m'arrenquen. Que trist no és el so de quan es trenquen en tos queixals movents de senectut. No vull el lent i desvagat destí de dar al no-res mon oci inconegut; val més ésser esclafat i escorregut, la sang inútil trasmudant en vi. IV Cerquem del goig el fàcil escorrim, la falsedat lluent se'ns encomana, i, tement cap paraula sobirana, l'ànima taciturna defugim. Però tot nèctar en el vas del rim, duració en perfum i en transparència es fa en el cup de la completa essència, amb delits i recances que oprimim. V ¡Malenconia al fi de la diada i cremadissa d'ales dels instants! Treni garlandes amb els pàmpols blans i rigui dalt dels carros la gentada. No em plau corona de tot vent joguina, sinó deixar, per a no nats humans, un poc de sol de mos amors llunyans, clos al celler, colgat en teranyina. Josep Carner. Els fruits saborosos, 1996
...Cert que la vida no es contraposa als llibres, però aquests contribueixen a assentar-la. En cert sentit la fixen, i també l'avaluen. Llegir és, en tot cas, una activitat peculiar que exigeix repòs físic i moviment espiritual, tal com reclama intimitat, o almenys silenci, concentració i un mínim de receptivitat a la paraula aliena. Un llibre és una carta, i sempre ens l'envia algú.
Fragment del pròleg Enric Sòria. En el curs del temps. 2010
Vestits de llum i somni
volem en una dansa
harmoniosa i pura,
de diamant les ales.
Volem dins la foscúria,
com els ocells dins l'alba,
il·luminant els passos
secrets per on passaren,
abans, els viatgers
que tenien en l'ànima
un cor d'àngels cantant
i un altar d'alabastre.
Podem aprendre'n tant, de l'instint dels infants, de com reaccionen enduts pel no saber que són feliços sempre. Deixa'm dir-te que em sembla impossible de fer un poema que digui la cara d'aquest nen que veig- Jaume Bosquet. L'Altre, 2004
La seva pell és el llom del llibre i les seves parpelles les pàgines quan he obert les seves guardes la cara s'ha obert en una rialla. He llegit el vers que hi ha escrit al front. He escoltat el paràgraf amagat del seu coll. En ella callaven totes les paraules. Esperaven una paciència de lector i unes mans que passassin les planes. He tornat aprendre la ciència del doble espai i la puntuació exacta. He descobert en ella la novel·la d'aventures i el llibre de viatges, el manual tècnic, la guia de funcionament i les regles dels jocs de cartes. He vist el dibuix de totes les tipografies traçat a les seves mans verjurades. Josep Lluís Aguiló, dins, Grans èxits, 2010
Les sandàlies petgen el mosaic
del somni grec, menuts fragments d'encís.
Exuberant el mar s'irisa gris
i blau, amb franges de dolor i esglai.
Amb jove i blanca pell, l'augusta Empúries
canta l'himne que fa fugir les Fúries.
Cada passa que don i l'empremta que deixa en l'asfalt d'un carrer, Corrientes posem per cas. El teu segell a cada una d'elles, pura mescla d'enyorança. En el silenci envoltat de sempentes i travelades, no trob la teva mà. Però hi és, lliscant els meus dits, atansada al palmell, prima, suau i tibant. Ulls que conflueixen en cada fet, cada passa, cada empremta deixada. 4 Andreu Gomila. Diari de Buenos Aires. 2007
Pròleg de Marta Pessarrodona. Il·lustracions d'Adolfo Nigro.