Des d'aquest fil segat,
remuntaràs la llum,
el xiscle dels ocells,
la resta de les ones.
Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995
XVII Premi Miquel de Palol 1994
Des d'aquest fil segat,
remuntaràs la llum,
el xiscle dels ocells,
la resta de les ones.
Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995
XVII Premi Miquel de Palol 1994
De quants dies em parles sense veure ningú?
De quants dies des que totes les filles han marxat del poble
i entrecaves sol
l'abandó d'una muntanya
punxeguda
amb neus perpètues
i pissarres com exèrcits
de ganivets
ja seca d'aigua
i glops de llet?
Laia Carbonell. Nibrós. 2019
Premi Ciutat de Manacor de poesia Miquel Àngel Riera 2019
En lluita entre tu i la poesia,
no em pots pas arrabassar
aquesta dimensió de llum,
ni enderrocar el dol de la fe
perduda, aquesta fe tan gran
i transparent com el roure
que s'assembla a un bell arbre infinit,
i la llum esclata des de les venes
fins al magnètic secret de la poesia.
En lluita entre tu i la meva agonia,
ara fuig l'amor: és un cant complet
nascut de la vida que sadolla
de pregona pietat el meu pobre cos.
Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019
Traducció de Nora Albert
Epíleg de Lucia Pietrelli
No val d'escriure aquí rosa i viola,
i maduixeta i cirerola.
Tanta flor no clareja en el teu cant.
Les Muses mai t'ajudaran,
si no deixen vagar a la ventura
un plec subtil de vestidura.
De quina vall, de quin rocam desert,
davallen sempre de concert?
De quina invulnerable intel·ligència
són totes elles la presència?
«Nosaltres, diuen elles, sem l'estiu
de les mil canyes vora el riu.
Si passem, benvolgudes, tot sospira.
Cada mortal en l'aire ens mira.
Nosaltres omplim d'ombra i de claror
la mar callada en sa blavor,
i nostra veu antiga i mig distreta
rellisca en l'obra del poeta».
***
Si elles fan onejar mon pensament
com una canya sota el vent,
de quin color serà la melodia,
més avinguda amb el meu dia?
Aquesta deixa els braços de l'amor,
i és adormida en el record.
La que s'adiu amb l'hora de ma vida
en el record és adormida.
Josep Sebastià Pons, dins,
Una vela en el mar blau : antologia de poesia catalana moderna de tema grec, 2018
Ed.: D. Sam Abrams i Eusebi Ayensa
Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia, 2004
A Francesc i Ellen
Com figures fantàstiques
sorgides del no-res
i un mar igual de fondo
que els negres cims torturats
reflectits a l'aigua
-con invertit de llum
cap al reialme abissal-,
naveguem certs, eterns,
el cor acompanyat
per la respiració tranquil·la
de la sal i el vent,
i el vol fugaç de l'àngel
des de la pedra viva, refulgent,
com reclamat per la veu
obscura del seu salt.
(Record de Cadaqués)
Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016
Tot sobra en aquest vers
si no et retorna a casa.
Tan cert, ja ho veus: encara
escriure és esperar-te.
p. 18
Salut, oh xops del barranc,
xops de llum, xops de tendror!
Esteu clavats dins del fang
d'aigües vives de verdor.
Les fulles són panderetes
tocades pels dits del vent;
les fulles són banderetes
que tremolen suaument.
Entre les gòtiques branques,
enjogassats i enardits,
pul·lulen, les trompes franques,
els filharmònics mosquits.
Entre l'herbeta mesquina
se passeja el caragol;
beca una rossa gallina
l'eruga que cau al sòl.
En la bassa més propera
la granota fon metall
i es contempla la papera
en l'aigua de son mirall.
Xops amunt, entre les fulles,
el raig de sol juga i riu;
d'ocells salten les patrulles
branca a branca, niu a niu.
Tota aquesta massa verda
inocula dins ma sang
una esgarrifança gerda.
Xops, xops de llum al barranc,
graciosos, solitaris!
Tan amunt haveu crescut,
que us veig extraordinaris
i us dic amb joia: Salut!
Carles Salvador, dins,
Els arbres a la poesia catalana, 2007
Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues
No comptaràs més
els dies que passen
(aquest llarg batec),
que lleves i enllaces.
Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995
XVII Premi Miquel de Palol 1994
L'irreal es fa inhòspit.
Nu de paisatge, discorre
el teu son per blancs de lluna.
Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995
XVII Premi Miquel de Palol 1994
La llibreta s'omple de branques
que surten dels marges. En un dels papers
s'hi entreveu
un petit arbust.
Si la naturalesa m'explica
no penso embrutar les pàgines
amb tinta.
Però és aquesta la veritat i no una altra?
M'he retrobat amb un camí
que vaig deixar a mitges. He decidit
emprendre'l.
Potser fins ben lluny.
Potser fins que no recordi
d'on venia ni si hi veia.
Anna Gual. L'ésser solar. 2013
Epíleg: Lluís Calvo
Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013
"Una ocupació tinc, des d'ara, per tu.
Insistir, brutalment, des d'ara, en l'alegria.
De tu em ve, de tu em ve, o em ve del fons del temps.
I tampoc no és així. No es pot formular.
Car no és una alegria. És -jo ho sé!- l'alegria.
L'alegria en minúscula, viva, quotidiana,
cosa de cada dia i d'anar i tornar:
al capdavall de viure, d'haver nascut, de ser,
d'aquests peus, d'aquests ulls, de les mans, de les dents,
de tot açò que tinc i, tenint-ho, ho tinc tot
o ho puc, en un moment, tenir-ho tot, o pensar-m'ho."
Vicent Andrés Estellés
Obra completa - Vol. 6 - Les Homilies d'Organyà, 1981, p. 252
Cresta tota ben plantada,
plomatge d'ala ratllada
i cant que reconeix tothom
han fet que la puput sigui
un ocell molt popular
i també de gran renom.
La recita: Lola Casas
Lola Casas. Poemes i cançons : bestiari, 2001
Il.: Sergio Mora
(A JS/07/M/378,
aquest monument de marbre ha estat erigit per l'Estat)
Segons va comprovar l'Institut d'Estadística,
contra ell no hi havia cap queixa oficial,
i els informes destaquen com a característica
que es tractava d'un sant i d'un home com cal
que tot el que feia era per servir la Gran Comunitat.
Sempre va treballar, menys quan va fer el soldat,
a la mateixa fàbrica tant de nit com de dia,
i els empleats n'estaven contents, a Fudge Motors i Cia.
Mai no es va fer veure ni va ser un esquirol:
pagava la quota, segons informa el Sindicat
(la seva fitxa confirma que era un home formal),
i tots deien ーsegons el psicòleg socialー
que era molt popular i li agradava l'alcohol.
Els periodistes diuen que comprava el diari
i llegia els anuncis com un home ordinari.
Les pòlisses indiquen que estava assegurat
i que, d'un hospital, en va sortir curat.
Recerca de Productes i Benestar assevera
que pagava a terminis per al seu bon govern
i tenia de tot, com un home modern:
gramòfon i una ràdio, també cotxe i nevera.
Afirmen que tocava sempre de peus a terra
i era de l'opinió que sempre se n'espera
ーfavorable a la pau, però anava a la guerraー.
Casat, els seus cinc fills sumà a la població,
un nombre apropiat per a aquella generació.
Sembla que els va donar la millor educació.
¿Era lliure? ¿Era feliç? Això no té cap sentit.
Perquè, en cas contrari, ja ens ho haurien dit.
Miracles. No moure muntanyes de lloc ni dir a cap figuera:
«Arranca't d'on ets!», però sí poder curar gent.
Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014