 |
Si retorneu
la joguina,
espatllada,
ens en farem
una de nova.
I la volem oberta,
lleugera i densa
com un eBook.
Al nostre gust,
perquè ens uneix,
tenim talent,
i, senzillament,
ens l’estimem.
Així, tot creant,
assumim la fecunditat
de les peces menudes.
Teresa Grau Ros
|
11 de juliol 2010
Acord
10 de juliol 2010
Venim del nord, venim del sud
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d'un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Lluís Llach
08 de juliol 2010
El poble
El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petitat mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
Miquel Martí i Pol. Amb els ulls oberts. 2000
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petitat mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
Miquel Martí i Pol. Amb els ulls oberts. 2000
06 de juliol 2010
Una mica encara
Una mica encara
i veurem els ametllers com floreixen
els marbres com lluen al sol
la mar com oneja
Una mica encara
per arribar una mica més amunt.
Iorgos Seferis, dins
El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània.
Ed.: Manuel Forcano i Marta Dahó
i veurem els ametllers com floreixen
els marbres com lluen al sol
la mar com oneja
Una mica encara
per arribar una mica més amunt.
Iorgos Seferis, dins
El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània.
Ed.: Manuel Forcano i Marta Dahó
Retall concís, magrana opaca,
Retall concís, magrana opaca,
danso en l'espai i lluito
lluito pel menjar que m'enduc a la boca
i parlo
parlo de la lluita diària i així l'afermo
i lluito encara més.
I ja no paro la mà (tremolosa) sota els vestits,
ara faig i creo des de la rereguarda,
premo ànimes i escampo el malva
i encara a vegades, com un bell present
arran de terra,
et sorprenc suau a frec de cara
com alè damunt una mar vasta,
en la remor de somnis entre esqueixos,
fils de paraules intercanviades com fulles,
però encara retingudes, de la nit passada.
Clara Escoda dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 93/94.
danso en l'espai i lluito
lluito pel menjar que m'enduc a la boca
i parlo
parlo de la lluita diària i així l'afermo
i lluito encara més.
I ja no paro la mà (tremolosa) sota els vestits,
ara faig i creo des de la rereguarda,
premo ànimes i escampo el malva
i encara a vegades, com un bell present
arran de terra,
et sorprenc suau a frec de cara
com alè damunt una mar vasta,
en la remor de somnis entre esqueixos,
fils de paraules intercanviades com fulles,
però encara retingudes, de la nit passada.
Clara Escoda dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 93/94.
05 de juliol 2010
Calma
No se sent ni una onada
a la platja deserta:
que dorm el mar diries
als braços de la terra.
Dionisios Solomós, dins,
Edició a càrrec de Manuel Forcano i Marta Dahó
Pobra gent de la Mediterrània
 |
| Pobra gent de la Mediterrània a qui manca el mot "desgel de migdia"! D'altra banda, tenen llimones, no han de jeure malalts com nosaltres quan llangueixen els dies i les llunyanes nits no arriben. Werner Aspenström. Poetes suecs del segle XX, 1995 Tr.: Lluís Solanes |
02 de juliol 2010
Nova Cançó
el so de trencar esquemes.
Un munt d'actes de cor,
intèrprets d'una terra,
inspiració i romanços.
Peces fornides i suaus
bastint la raó del poble,
d'escollir raimon capacitat
serrat uc entesos llach
notable sisa creativitat
rossell progrés traginada
brillants bonets al tall
ovidi toti dignitat majoral
motta feliu tete espinàs i
xesco, lladó i veus vitals.
Que no us sàpiga greu,
algú ho havia de dir
la democràtica revolució
continua.
Teresa Grau Ros
Les paraules inconscients
Les paraules inconscients
que una tendresa et va dictar,
on són? De vegades les dius,
i les dius amb malenconia.
Vares crear una família.
Tenies un desig de pàtria,
no era sols el desig d'un cos.
Una voluntat fundadora,
una intensa civilitat
instaurares en el principi:
un veïnat, un pis humil,
la taula a punt, el llit a punt.
Ara veus com creixen els fills,
i se t'imposa una consciència,
la paraula greu i precisa,
sentiment de comunitat.
Aquest no és un text didàctic:
és, més bé, un poema d'amor,
el poema del teu amor,
el poema de tot l'amor.
El veïnat i la ciutat
i la casa i els fills que creixen,
el jornal diari que et guanyes.
No cantes, ara. No cal; no cal.
Des de la terrassa, contemples
les avingudes, la ciutat,
el curs lent, prestigiós, del riu.
A l'altra banda veus la mar.
Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979
que una tendresa et va dictar,
on són? De vegades les dius,
i les dius amb malenconia.
Vares crear una família.
Tenies un desig de pàtria,
no era sols el desig d'un cos.
Una voluntat fundadora,
una intensa civilitat
instaurares en el principi:
un veïnat, un pis humil,
la taula a punt, el llit a punt.
Ara veus com creixen els fills,
i se t'imposa una consciència,
la paraula greu i precisa,
sentiment de comunitat.
Aquest no és un text didàctic:
és, més bé, un poema d'amor,
el poema del teu amor,
el poema de tot l'amor.
El veïnat i la ciutat
i la casa i els fills que creixen,
el jornal diari que et guanyes.
No cantes, ara. No cal; no cal.
Des de la terrassa, contemples
les avingudes, la ciutat,
el curs lent, prestigiós, del riu.
A l'altra banda veus la mar.
Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979
01 de juliol 2010
Si un dia soc terra
 |
| Si un dia soc terra, si un dia soc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. I l'ànima, l'aire que passa pels pins, que fa aquesta flaire, que avui porto a dins. Si un dia soc terra, que ho sigui, en secret, d'aquesta que els segles han fet i han desfet. D'aquesta que és nostra, amb pluges i amb fang, amb sol que fa crostes i amb plor que fa sang. Que ningú no m'endevini, que només un gra de blat creixi fort i s'il·lumini del no-res que hauré donat. Si un dia soc terra, si un dia soc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. D'aquesta que encara puc prendre i besar. Si un dia m'empara més meva serà. Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993 |
El cor del cavaller
El cor del cavaller
era una fortalesa
amb merlets de paper
i un aire de tendresa.
La portalada gran,
una gentil donzella
la guardava, vetllant
com una sentinella.
El cor del cavaller
feia una olor de prada
que sortia al carrer
pels ulls de l’estimada.
Però un ponent cruel,
fill d’una terra morta,
va raptar la fidel
fadrina de la porta.
Al cor del trist amant,
vell des d’aquella albada,
ja s’anava esbravant
la verda olor de prada.
El cor del cavaller
era una fortalesa
amb merlets de paper
i un aire de tendresa.
Miquel Desclot
30 de juny 2010
Kithou
Corria com folla, dansava molt bé
Heroica i bonica al mig del carrer
Rodava i voltava, s'omplia de vent
I reia i callava i seguia corrent
S'inflava i girava, els braços en creu
Tocava la sorra amb les puntes dels peus
I veia la lluna al bell mig de la nit
Nosaltres miràvem sense fer brogit
Era com un somni d'una nit d'estiu
M'invitava a córrer i a dansar
Aquesta petita dansadora
Retornava a riure i a cantar
Cantant amb sa veu encantadora
estava contenta i era molt feliç
tots dos caminàvem fins al seu pedrís
de la casa blanca quan tothom dormia
quan tothom callava ella s'entristia
m'acomiadava fins a l'endemà
llavors em mirava i em dava la mà.
dedicat a Christine Marc
Pau Riba. Cançons i poemes. 1968
Heroica i bonica al mig del carrer
Rodava i voltava, s'omplia de vent
I reia i callava i seguia corrent
S'inflava i girava, els braços en creu
Tocava la sorra amb les puntes dels peus
I veia la lluna al bell mig de la nit
Nosaltres miràvem sense fer brogit
Era com un somni d'una nit d'estiu
M'invitava a córrer i a dansar
Aquesta petita dansadora
Retornava a riure i a cantar
Cantant amb sa veu encantadora
estava contenta i era molt feliç
tots dos caminàvem fins al seu pedrís
de la casa blanca quan tothom dormia
quan tothom callava ella s'entristia
m'acomiadava fins a l'endemà
llavors em mirava i em dava la mà.
dedicat a Christine Marc
Pau Riba. Cançons i poemes. 1968
Llegint Ovidi a la platja
Nedaves.
Tot i la sal,
el mar obria els ulls per a mirar-te.
Vas emergir regalimant
i si Dafne es féu llorer, Narcís una flor,
i Níobe un roc,
jo també volia
mudar i ser de la teva tovallola
el tacte i els colors.
Manuel Forcano. Corint, 2000
Tot i la sal,
el mar obria els ulls per a mirar-te.
Vas emergir regalimant
i si Dafne es féu llorer, Narcís una flor,
i Níobe un roc,
jo també volia
mudar i ser de la teva tovallola
el tacte i els colors.
Manuel Forcano. Corint, 2000
Amb vós voldria parlar
Amb vós voldria parlar,
amb vós, ma dolceta aimia.
I us prego que ho vulgueu,
que cap dany no us en vindria,
que no us vull mal ni podria,
i dany per vós no hi hauria.
Anònima
Cap home és visible: poesia catalana medieval. 2010
amb vós, ma dolceta aimia.
I us prego que ho vulgueu,
que cap dany no us en vindria,
que no us vull mal ni podria,
i dany per vós no hi hauria.
Anònima
Cap home és visible: poesia catalana medieval. 2010
Edició: Dolors Miquel
Prefaci: Stefano M. Cingolani
Ni
Ni de corretges,
ni de pell, ni del vidre
d'un altar fràgil.
Jo volia vestir-me
només de pluja tendra.
Felícia Fuster. Obra poètica. 2010
Edició a cura de Lluïsa Julià.
ni de pell, ni del vidre
d'un altar fràgil.
Jo volia vestir-me
només de pluja tendra.
Felícia Fuster. Obra poètica. 2010
Edició a cura de Lluïsa Julià.
29 de juny 2010
Els estanys
Els estanys dels parcs, que barregen el blau del cel,
les llances grogues dels lliris i el verdet dels llims,
que adormen les hores humides
i acaronen el son prim de l'aigua...
Les tiges dels joncs que, amb la tremolor de l'aire,
escriuen l'ombra
sobre l'anvers oval de les fulles dels lotus...
Els vermells i els blancs de les barques
que els rems somouen amb un batec de silencis,
passant llis sobre la pell de la tarda estesa,
amorosidament...
(Del cel estant,
el zum-zum insistent d'un helicòpter espiadimonis.)
Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008
les llances grogues dels lliris i el verdet dels llims,
que adormen les hores humides
i acaronen el son prim de l'aigua...
Les tiges dels joncs que, amb la tremolor de l'aire,
escriuen l'ombra
sobre l'anvers oval de les fulles dels lotus...
Els vermells i els blancs de les barques
que els rems somouen amb un batec de silencis,
passant llis sobre la pell de la tarda estesa,
amorosidament...
(Del cel estant,
el zum-zum insistent d'un helicòpter espiadimonis.)
Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008
28 de juny 2010
Són els amics
Són els amics;
la forma arrodonida de les pedres
que fan en el camí
la soledat més àgil
i el carruatge de l'abandó
més noble.
Margarita Ballester. Els ulls. 1995
la forma arrodonida de les pedres
que fan en el camí
la soledat més àgil
i el carruatge de l'abandó
més noble.
Margarita Ballester. Els ulls. 1995
La veu melodiosa
El senyor Malagelada repetí per a ell mateix la
primera estrofa de l'Excèlsior:
Vigila, esperit, vigila,
No perdis mai el teu nord,
No et deixis dur a la tranquil·la
Aigua mansa de cap port.
Després, va desar el llibre al prestatge més
alt de la llibreria de caoba i contemplà
amb malenconia el retrat de la dona nua que
estava penjat a la paret de darrere la taula.
Abans d'anar a veure el nen, va pujar al
terrat per veure el fenomen. Barcelona era
de color de rosa.
(fragment)
Montserrat Roig. La veu melodiosa, 2002
primera estrofa de l'Excèlsior:
Vigila, esperit, vigila,
No perdis mai el teu nord,
No et deixis dur a la tranquil·la
Aigua mansa de cap port.
Després, va desar el llibre al prestatge més
alt de la llibreria de caoba i contemplà
amb malenconia el retrat de la dona nua que
estava penjat a la paret de darrere la taula.
Abans d'anar a veure el nen, va pujar al
terrat per veure el fenomen. Barcelona era
de color de rosa.
(fragment)
Montserrat Roig. La veu melodiosa, 2002
Aire
T'envio cartes que s'envolen com coloms blancs.
Com si les paraules no els pesessin a les ales.
Asseguda rere la finestra, n'espero el retorn
(si no és demanar massa, amb un branquilló d'olivera al bec).
Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2008
Com si les paraules no els pesessin a les ales.
Asseguda rere la finestra, n'espero el retorn
(si no és demanar massa, amb un branquilló d'olivera al bec).
Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2008
La meva primera llibreria
Era de caoba vermella
amb portes vidrieres
de vidres fumats
i rivets de laca
blancs.
Un metre d'alçada
per un metre cinquanta d'amplària.
Tres prestatges de vint.
Vàrem rompre la guardiola de terrissa
i tot un capvespre de gener
per anar a comprar-la.
Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. William
Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson
MacCullers. I James Joyce amb el seu Retrat
d'un artista adolescent que
em va crear una úlcera a
la ploma.
A poc a poc deixava
de ser moble
i passava a Santuari.
La llibreria.
Les pregàries de la nit
les feia davant el cor obert de la fusta
i no davant el Cordejesús amb els ulls girats
de damunt la capçalera del llit.
A la mare
que no havia obert mai un llibre
també l'amarava de devoció. La llibreria
Llibres a una casa de pobres!
Religiosament es cuidava que la pols
no es fiqués per les escletxes i envaís el paper.
Que els polls dels llibres
no espipellessin les lletres.
En canvi el pare calcigava estufera
quan hi passava per davant.
Satisfet d'haver pogut comprar
la mar a la seva filla.
Antònia Vicens. Lovely. 2009
amb portes vidrieres
de vidres fumats
i rivets de laca
blancs.
Un metre d'alçada
per un metre cinquanta d'amplària.
Tres prestatges de vint.
Vàrem rompre la guardiola de terrissa
i tot un capvespre de gener
per anar a comprar-la.
Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. William
Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson
MacCullers. I James Joyce amb el seu Retrat
d'un artista adolescent que
em va crear una úlcera a
la ploma.
A poc a poc deixava
de ser moble
i passava a Santuari.
La llibreria.
Les pregàries de la nit
les feia davant el cor obert de la fusta
i no davant el Cordejesús amb els ulls girats
de damunt la capçalera del llit.
A la mare
que no havia obert mai un llibre
també l'amarava de devoció. La llibreria
Llibres a una casa de pobres!
Religiosament es cuidava que la pols
no es fiqués per les escletxes i envaís el paper.
Que els polls dels llibres
no espipellessin les lletres.
En canvi el pare calcigava estufera
quan hi passava per davant.
Satisfet d'haver pogut comprar
la mar a la seva filla.
Antònia Vicens. Lovely. 2009
27 de juny 2010
Ets bella com un àngel escampant
Ets bella com un àngel escampant
subtilitats de rosa pels esguards.
Ho saps perquè els meus ulls t'accepten sempre
i tanmateix te'm fas real per dins:
em passes versos teus perquè els llegeixi
i et doni el meu parer d'àvid lector.
Són bons. Així t'ho dic. Perquè no parles
d'amors, sinó que captes el que veus.
I es tracta exactament d'això, tan simple.
Jaume Bosquet. Triacant, 2009
subtilitats de rosa pels esguards.
Ho saps perquè els meus ulls t'accepten sempre
i tanmateix te'm fas real per dins:
em passes versos teus perquè els llegeixi
i et doni el meu parer d'àvid lector.
Són bons. Així t'ho dic. Perquè no parles
d'amors, sinó que captes el que veus.
I es tracta exactament d'això, tan simple.
Jaume Bosquet. Triacant, 2009
Una faula necessita la seva extensió
Una faula necessita la seva extensió. Potser és
per això que tan al nord de Grècia, s'acreixen
les glicines parasitant xiprers. Flors que han
vençut un tronc envaït de vermells. I he de
fingir sorpresa en lliçó de botànica. Jo, que
he emprès, vacil·lant, un viatge extingit, sen-
se escoltar els oracles del meu petit país. Eren
breus els designis per a les meves ales, massa
propers els tresors que mai no voldré trobar.
Susanna Rafart. Baies. 2005
per això que tan al nord de Grècia, s'acreixen
les glicines parasitant xiprers. Flors que han
vençut un tronc envaït de vermells. I he de
fingir sorpresa en lliçó de botànica. Jo, que
he emprès, vacil·lant, un viatge extingit, sen-
se escoltar els oracles del meu petit país. Eren
breus els designis per a les meves ales, massa
propers els tresors que mai no voldré trobar.
Susanna Rafart. Baies. 2005
Fes-me un petó
La boca a la boca i la parpella closa.
J. Salvat-Papasseit
Caigué la nit, amb un perfum de pessigolles
mentre els vaixells vestits amb pàl·lida
follia, feien l'ullet a una galta del ponent,
i la lluna deixà una tèbia carícia sota
els teus petits llavis.
Josep Ballester. Oasi. 1989
J. Salvat-Papasseit
Caigué la nit, amb un perfum de pessigolles
mentre els vaixells vestits amb pàl·lida
follia, feien l'ullet a una galta del ponent,
i la lluna deixà una tèbia carícia sota
els teus petits llavis.
Josep Ballester. Oasi. 1989
El cavall color de rosa
Renilla, i dels narius
surt el blau
en què es banya. A la gropa
un gall
de cresta
rosada
encrespa la veu
i prepara
les tintes
de la matinada. Són aquests
els colors
del cavall. Que,
per volar,
no necessita altres ales.
Albano Martins de A Voz do Olhar, 1998, dins
Res publica, Res poetica. Festival d'estiu de Caldes d'Estrac. Programa de mà.
surt el blau
en què es banya. A la gropa
un gall
de cresta
rosada
encrespa la veu
i prepara
les tintes
de la matinada. Són aquests
els colors
del cavall. Que,
per volar,
no necessita altres ales.
Albano Martins de A Voz do Olhar, 1998, dins
Res publica, Res poetica. Festival d'estiu de Caldes d'Estrac. Programa de mà.
26 de juny 2010
Sovint arriba
Sovint arriba
pel sender entre bardisses
de part darrere
i, callada, s'atura
com per trucar a la porta.
Dubta una estona.
Aixeca la mirada
a les finestres...
fa tres volts a la casa
i, en silenci,
se'n torna.
Pel camí, la festegen
pinsans i farigoles.
Castellar-Fontclara, 1984-1993
pel sender entre bardisses
de part darrere
i, callada, s'atura
com per trucar a la porta.
Dubta una estona.
Aixeca la mirada
a les finestres...
fa tres volts a la casa
i, en silenci,
se'n torna.
Pel camí, la festegen
pinsans i farigoles.
Castellar-Fontclara, 1984-1993
Miquel Desclot. Com si de sempre. 1994
25 de juny 2010
Bernat Metge
No és per ofec dels meus cercles impropis
que en els manlleus els mots dissipen la ven-
tura de ser només paraules. Cada vocal s'afina
entre els oblits que l'aire imposa a antics gar-
laires. Ells i jo som a la fira d'aquells que no
han volgut dormir en la forma acostumada. E
cogitant somien, e somiant s'endolen per l'a-
mor dolç dels cans de diversa natura.
Susanna Rafart. Baies. 2005
que en els manlleus els mots dissipen la ven-
tura de ser només paraules. Cada vocal s'afina
entre els oblits que l'aire imposa a antics gar-
laires. Ells i jo som a la fira d'aquells que no
han volgut dormir en la forma acostumada. E
cogitant somien, e somiant s'endolen per l'a-
mor dolç dels cans de diversa natura.
Susanna Rafart. Baies. 2005
Postals no escrites
Brunzir metàl·lic
Huracans d'aluminis
El cel m'inscriuen
Viure Amb la fuga
l'allau del tren que vola
Arrels desfetes
El teu imperi
el blau El sense límits
Jo una mirada
Sanglotes cendra
Per què no em fas miracle
Boira que et bressa
Solitud alta
desclosa Pit de dona
T'honora un núvol
Música Gotes
Mòbil pentinat d'aigua
Al cor reflexos
Un bol que ens mira
Penombra d'ulls Mig closos
Te de silenci
Unció Calma
de la florida eterna
Jardí de pedres
Rasclada estesa
serenitat dels cercles
Que amunt la terra
Selecció
Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001
Huracans d'aluminis
El cel m'inscriuen
Viure Amb la fuga
l'allau del tren que vola
Arrels desfetes
El teu imperi
el blau El sense límits
Jo una mirada
Sanglotes cendra
Per què no em fas miracle
Boira que et bressa
Solitud alta
desclosa Pit de dona
T'honora un núvol
Música Gotes
Mòbil pentinat d'aigua
Al cor reflexos
Un bol que ens mira
Penombra d'ulls Mig closos
Te de silenci
Unció Calma
de la florida eterna
Jardí de pedres
Rasclada estesa
serenitat dels cercles
Que amunt la terra
Selecció
Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001
Pròleg i il·lustracions: Albert Ràfols-Casamada.
Epíleg: D. Sam Abrams.
20 de juny 2010
Hi ha un temps callat en què les fulles neixen
Hi ha un temps callat en què les fulles neixen
la finestra és un mirall on et transformes en núvol
un espai contingut en un altre
el so del tren transforma el paisatge
salten les cireres entorn de l'ampolla
el rostre expectant de les coses
contactes irisats
la compacta qualitat d'un cos
la pols de guix del silenci
els camins són els jocs del destí
atzar i vent damunt la plana blanca
arrels o àncores
espurneig estel·lar al fons dels ulls
els límits inconcrets del matí
circulen les lletres damunt el paper
asseure's al parapet del pont
l'halo lluminós de la sorpresa
el pes crispat del pinzell
ones d'un altre viatge
la distància és un braçat d'esperes
fondre's en un mateix
arredossada al temps
joiosa i furient com una guspira
incògnita apressant de l'espai buit
ales o sabates
ganivet de la nit
el tall refulgent d'una mirada
l'ombra dels pensaments damunt les coses
estelles dels records
hi ha un temps de cants entre les fulles
Albert Ràfols Casamada. Signe d'aire: obra poètica, 1939-1999. 2000
la finestra és un mirall on et transformes en núvol
un espai contingut en un altre
el so del tren transforma el paisatge
salten les cireres entorn de l'ampolla
el rostre expectant de les coses
contactes irisats
la compacta qualitat d'un cos
la pols de guix del silenci
els camins són els jocs del destí
atzar i vent damunt la plana blanca
arrels o àncores
espurneig estel·lar al fons dels ulls
els límits inconcrets del matí
circulen les lletres damunt el paper
asseure's al parapet del pont
l'halo lluminós de la sorpresa
el pes crispat del pinzell
ones d'un altre viatge
la distància és un braçat d'esperes
fondre's en un mateix
arredossada al temps
joiosa i furient com una guspira
incògnita apressant de l'espai buit
ales o sabates
ganivet de la nit
el tall refulgent d'una mirada
l'ombra dels pensaments damunt les coses
estelles dels records
hi ha un temps de cants entre les fulles
Albert Ràfols Casamada. Signe d'aire: obra poètica, 1939-1999. 2000
Introducció i edició a cura de Ramon Pinyol i Balasch
Al cim del Fuji
El mont Fuji estava cobert de clapes de neu molt blanca,
tot i que ja es trobaven a les acaballes del cinquè mes.
tot i que ja es trobaven a les acaballes del cinquè mes.
l'estació no hi compta:
quina pensada,
tenir claps nevats, ara,
talment un cérvol jove!
p. 36
Ariwara Narihira
Subscriure's a:
Missatges (Atom)