Aquest garbí que és la meua ànima ha après també a diferenciar la pluja,
en tants viatges, moments i peripècies.
Tenim les ramalades d'aigua, previsibles però imprevistes, esbojarrades,
que al meu poble anomenem
arabogues. Tenim aquells aiguats de les
tronades estiuenques, que dispersen sobtadament els xiquets quan juguen
al carrer, i no et donen temps a aixoplugar-te, i fan unes gotes amples que,
en caure, originen bufarotes. I avui, per fi, plou a Remolins una aigua dolça,
rítmica, que dona goig de sentir-la. Aquesta és una pluja domèstica, de casa,
que humiteja tot el pati interior. Ara s'ha tornat quasi bé un ploviscó que dibuixa
un ordit de fils mòbils a l'espai de la finestra. Els sarments de la parra, sarments
ufanosos de maig endins, li ofereixen els pàmpols tendres i grans, per mitigar-li
el cop. Queden una mica flonjos per la càrrega lacrimal.
L'aigua ha perlejat els fils d'aram, d'on penja la roba estesa premuda per pinces
verdes, grogues i roges.
Les plantes s'estiren i semblen novelles amb la superfície rentada. Del munt de flors,
només en conec el nom de les roses i els geranis.
Tot el dia ha plogut i potser plourà més, em diuen, perquè ha caigut un pilot d'estalzí
de la xemeneia. Ha estat una llarga xerrada amical del cel i la terra, avui.
Fragment d'
Escrit a a Remolins 2
J. J. Rovira Climent.
Olor de terra. 1993
