Suc

Si he d'esprémer un cítric que siga aquest de l'ànima,
el que fa l'acidesa gota a gota més dolça,
el d'estrényer la rauxa sense treva,
contra la polpa el món, d'una glopada.

Si m'he d'empassar verdes les tronades
que aquesta llengua siga la que taste
l'última ametla amarga amb alegria,
i que escuren les mans tota la pica
amb les ungles trencades contra el marbre.

I quan hagen tancat i siga l'últim
i encara em plaga un got de lluna plena,
que em puga acomiadar com una font,
a dojo la canella omplint l'estómac.

Quin suc la vida a canvi de la set!




Eduard Marco, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 100

Set

1- Renovar la voluntat. O aniquilar-la: ser liquen. I encara rizoma.

2- Per tota resposta: m'estimaria més no fer-ho

3- Tota la vida en silenci

4- Que el teu creixement sigui mesura de penombra

5- Aprofitar la humitat interna

6- Abeurar-se a les aigües minúscules i abandonades del propi cos:

7- Fer-se pou.

Martí Sales, dins,

22è Festival Internacional de Poesia de Barcelona... 2006

Director del Festival: Víctor Obiols

La trinxera

Són un prodigi els dies de la sal

com si fossin un somni somniat per algú altre!

Talment un drama d'un jutjat

que acaba aviat.

Comencen a respirar, si els recordes.

Els turons oblidats en el rebuig dels vessants de muntanya.

Les muntanyes que s'enlairen per ponent,

els carretons dels morts de les patrulles

i la fe completa de la mort.

Les mans que sorgeixen de la fosca per dir-t'ho tot.

La germanor pregona que no duu a la saviesa,

els mots que no són els adients per a indrets elevats...

Són ben estranys els dies de la sal;

reprovables com un conreu corromput

i com la solitud en la caverna.

Mentre nosaltres hi pugem, ara és així:

sotracs, com deixats anar rere nostre sense retorn.

Les nostres albíxeres fosques

exerciten el son.

Noms i cognoms llargs fins al mai.

Accents, també, que evoquen un camp que no tornà necessàriament.

Són miraculosos els dies de la sal

mentre no esmenin el record.

GhassānZaqṭān, dins, 

21è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2005

Foguera en francès

Quan et vaig demanar ajuda per a treure males herbes
vas arrencar les prímules.
Per això ara tens prohibit els parterres
i ets confinat a la poda i la crema de rostolls.
Però puc veure com t'ho passes de bé
fent cops de dalla al teu voltant amb aquest matxet Gurhka
que el nostre fill petit va dur de contraban de l'Índia.
M'encanta mirar-te -amable i prudent com ets
voleiant la roba als quatre vents.

...

La meva pell escolta


(Fragment)

Anna Crowe, dins 

 Europa és una dona. 2007

Ed.: Anna Aguilar-Amat

Hem llevat l'àncora,

Hem llevat l'àncora,
tracem camins al mar,
anem a l'orsa
amb el velam encès.


A l'arbre mestre
un cos esvelt de dona,
pàtria blava,
l'herència d'un vell somni,
un territori de records,
arrels com dies i una llengua
ulls endins,
mar endins
d'Alacant a Cotlliure
de l'Alguer a Ciutadella.


Singla la nau
per un camí de llum.


Esguardem l'horitzó
Quatre veles hi onegen.


Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava..., 1997

La Segarra

El tren anava ple

i sols quedava el goig de mirar

per la finestra.

Camps de la Segarra amb l'or

del blat espetegant sota el sol

en mig del roig tremolós de les groselles.

La lentitud del tren deixava entrar

l'olor d'espígol encès

que em transportava a les golfes de tantes

nits ardents,

o quan a l'alba ens perdíem pel terròs

d'oliveres com si fos aquell l'últim cop

que trepitjàvem la terra.

Elvira Roca-Sastre i Muncunill. La finestra oberta. 2008

Pròleg: Manuel Forcano

Van demanar-me un poema sobre la guerra

Més val, penso, que en un temps com el d'ara
La boca tingue tancada un poeta,
I és que al capdavall no tenim el do
D'encaminar un estadista; ja s'ha compromès
Prou qui a una noia agrada
En la indolència de ser en flor
O a un home vell en una nit d'hivern.

6 febrer 1915


W.B. Yeats. L'espasa i la torre, 2005
Tr.: Patrícia Manresa Ní Ríordáin, Albert Roig

Corbata a l'americana

Es deixen penjant les dues extremitats de la corbata
davant el coll; després se n'agafa una que s'enllaça
amb l'altra i, totes dues plegades, s'alça la primera,
es fa un nus a la meitat, i l'altra punta es fixa en els
baixos de la camisa, és a dir, a prop de la cintura
dels pantalons, i es dóna a la llaçada i a la punta
petita la gràcia que hom pugui.


Joan Perucho. Monstruari fantàstic. 1984

Lloança

Per què hi ha persones a qui
admires?

Perquè les seves accions
t'arriben a l'ànima i et
reconcilien, de debò,
amb la vida.

Perquè posseeixen el sentir
de la joventut i la saviesa
de la vellesa.


Teresa Grau Ros

Davant la mar

Una ciutat per a ser valorada

s’ha de poder pensar amb calma.

Una bona hora per admirar-la

és cap al tard quan ja has reposat,

quan el sabor de tot allò

que els sentits han copsat, esclata.

I les flors, l’esperit empresarial i

la màgia ens dediquen una dansa.

Una ciutat per a ser estimada

se n’ha de tenir molta cura.

Fer per no destorbar-la,

cap al tard, entre les onades,

les barques i les que passegen

la vesprada. Ran del sol que s’amaga

darrere la torre Gòries i la lluna

traient el cap, vermella, de l’aigua.

Una ciutat per a ser respectada

se n’ha de saber, d’escoltar-la.

Una bella hora per entreveure

la seva ànima és cap al tard,

quan les pedres daurades piulen,

també, que tot és possible,

que l’Europa d’ara és més

democràtica que mai

i que el camí d’avui 

i el de demà,

es fa estimant.

Teresa Grau Ros, estiu 2012

                                           

Jardins d'Itàlia

Tendra és la nit sota aquest pont de l'Arno.
Fiesole és d'or i els arbres alterosos.
Me'n vaig per la Toscana lluminosa,
ans sortiran Ravenna i sant Pere Grisòleg,
la imatge moribunda de la Gal·la Placídia
sota una lluna de bronze que s'oxida amb el vent.
Andrea della Robbia ho veu des del Bargello
acariciant la testa del pillet amb els rínxols.


Joan Perucho. Els jardins botànics, 1996

Ets

Com el sol després de la tempesta,

com la pluja en la sequera,

com els estels en el firmament,

com l'aigua en el sedent.

Com un esguard mirant la lluna,

com un somriure després d'un plor,

com una bombolla d'aire fresc,

com un raig de llum en la foscor.

Com una cançó que acarona l'ànima,

com un fil d'or en un cabell bonic,

com una barca camí del seu port,

com una rosa vermella al teu pit.

Com aquest poema fet a l'alba...

Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

L'estiu

L’estiu

converteix les hores

en peces de roba

que estenem  

mentre el sol

ens escriu poemes a la pell.

Sara Guasteví

Estiu

Galls carboners
i grills fan melodies
a l'horabaixa,
mentre, el bosc escolta
el silenci del vespre.

La plenitud,
l'amor aconseguida,
estima, cor,
estima nit i dia
per si demà fos tard.



Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

La llum es despentina

La llum es despentina;
va deixant al teu cos
ombres llargues, nueses.

Com un bes t'amanyaga
i els vells límits s'aprimen.

Els teus llavis es baden;
s'hi destrena un somriure,
calideses perdudes.

Ones blanques davallen
perquè el gest ressorgeixi.


Carles Duarte i Montserrat. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart

Possible introducció a un epitalami

                      Bodes d'uns amics, a Sinera

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos
al nostre vell país tan desarbrat.
Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre
s'alçaven focs que lentament obrien
les amples portes de la desolació de la nit.
Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre
el sec alè del vent damunt els camps.
L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,
endinsa en el record fressa de pluja
per vinyes i rials, camí de mar.
Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
car hem après que l'amor venç la mort.
Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
i nosaltres acollim somrients el coratge
dels qui confien que hi haurà demà.



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

El planeta vermell

Mai no l'havia vist
suspès al cel de la ciutat.
Hi circula imperceptiblement
cara a la mar.
Però al cap d'una hora
Mart
s'ha allunyat de la fàbrica de ciment
i de l'esvelt campanar:
va fent la volta al poble
virant cap a Orient.



23-24 h., 26-VIII-2003, Vilanova i la Geltrú.


Teresa Costa-Gramunt. Anno domini. 2005

Per a una suite anglesa

                                  I

Amb música de Vaughan Williams

Sé que el teu cant és cert, rossinyol, en la pau

dels boscos adormits dins la boira suau.

Sé que l'argent floreix damunt l'herba remota

de l'Illa que dins meu ja no pot dir-se ignota.

Sé que navega un riu sempre vers l'infinit

en el teu plor diví, poblador de la nit.

I sé que el crit d'amor em feia segura

del meu peregrinar per una terra pura.

Un sol estel brillant obria la ferida

que em dava el signe cert de l'esperada vida.

I del teu cant d'amor cremaven violins

i els àngels m'han donat els seus somnis més fins.

Un sol estel i tu, rossinyol, llunyania

feta presència greu en flames d'alegria.

 Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Segadors d'ara

      sonet poliestròfic amb estrambot

Amb els clams del meu poble -ara una sola veu-,
se m'embolcalla el cor amb colors de bandera,
i em desperto sonora i encesa com foguera,
i amb l'esperit ben ple dels rastres d'aquell peu
que mai no aturaran ni el foc ni la glacera.

Soc una catalana d'un país retrobat,
que crida amb el silenci del mar i les carenes,
i em sento segadora que va segant cadenes
d'aquella mà opressora que ens pren la llibertat.

I el clam de tot el poble haurà esventat la cendra,
i, dreta vers la vida, soc tomba flamejant
que escriu aquesta Pàtria amb mots sagrats d'un cant.

El meu país no és mort, dels errors sap aprendre,
que el seny untat de rauxa ens vol tornar a sorprendre...

Soc una catalana que sap lluitar estimant!



Rosa-Maria Bisbal. La veu dels ulls. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt.

El vol de la fantasia

Al pintor Daniel Lleixà

Ho va dir un músic de cabell rogenc
i els poetes, de temps, ho sospitàvem:
damunt els flocs nevats i el cel blavíssim
teixeix la fantasia alats camins.

Daniel, pentagrames sense ratlles
cacen ressons de músiques profundes,
un acord pressentit ve que es disfressa
amb variants subtils, nítids colors.

Quan els ulls, admirats per un somriure
còmplice de la tela, s'hi avesaven,
són sobtats, sacsejats del seu repòs
per una nova música, de signes

que el misteri ha tocat. La imatge immòbil
ha esdevingut una vela llatina
solcant el mar cap a un inèdit port.

L'ull ens mena l'esperit, ona per ona,
i et seguim, Daniel, sense recança
cap a les illes verges que has creat.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Edició: D. Sam Abrams

Pere

Contaven les sirenes que en la tempesta dels seus ulls

els vaixells es condormien, cansats de les marees;

que les seves besades tenien regust a mar i que en la

seva pell colrada

pel sol hi havia l'espurneig de les ones al migdia;

(Fragment)

Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló

La flor de champa

Si jo esdevenia, per joc, una flor de champa, i floria en
una branca alta d'aquest arbre, i em batzegava, rient,
en l'aire, i dansava sobre les fulles nou nades, em
coneixeries tu, mare?

Em cridaries: On ets, fill meu?, i jo riuria baixet, i
romandria quiet, quiet.

Quan treballaries, desclouria tímidament els meus pètals
i et contemplaria.

(Fragment)

Obra selecta de Tagore, 1975

Traducció i edició

Convé deixar assentada, de bon començament, una
realitat essencial: el període cronològic examinat
en el present volum correspon a l'etapa de la màxima 

producció bibliogràfica en català, en xifres absolutes,   

de tots els temps. D'aquí que, en lògica proporció, 

hagi assolit també el zenit la publicació de  

traduccions, acollides per editorials de tota  

mena i magnitud i en proporcions molt variables.

(Fragment)

Manuel Llanas, dins,

Una impossibilitat possible : trenta anys de traducció als Països Catalans (1975-2009). 2010

Autoria: Montserrat Bacardí, Pilar Godayol i Miquel Desclot

A la biblioteca de Gursky

A la biblioteca de Gursky
gires l'última pàgina, és el final
del llibre, el món cap doncs
tot sencer entre dues tapes
es desplega després es tanca
brutalment per camins
que mai no agafaràs
sinó en el món ple
i insubmís dels teus llibres.
Però la teva vida, cada vegada
la teva vida s'eixamplarà.



Hélène Dorion. Atrapar: els llocs. 2011

Traducció de Carles Duarte i Montserrat, Lluna Llecha Llop

ser-hi /ser-ne

en el trasbals de la mirada en mirar el món, allargar el moment de suspendre

la raó, fer-ne moment etern. I la mirada s'alça, autònoma, i es fa. I fa el món.

en un àmbit on la raó no ha entrat encara, però hi senyoreja la veritat.

Fragment

Víctor Sunyol, dins,

Antoni Clapés. L'arquitectura de la llum. 2012

A redós de la mar

Molt a dins dels meus ulls, a redós de la mar,
és l'udol que ens recorda el vertigen de l'ala.

Observa la tempesta com sacseja les barques,
les onades de boira, ventejades, lleugeres.

Hem d'abraçar l'estiu en lenta davallada,
abans que arribi el temps de la malenconia.



Un dels Tres poemes anglesos


Xulio Ricardo Trigo, dins, Reduccions : revista de poesia. núm. 91

Ai Mariona, saps que com mai

Ai Mariona, saps que com mai
ara t'estimo fins al desmai?
Que tinc un somni de tu tan bell
que obre les portes del meu castell,

i fa que hi entrin altra vegada
les infanteses de llum daurada,
i que quan danses, jo no sé com,
que te m'emportes lluny de tothom,

on pugui creure tot el que crec,
que cel i terra són el batec
d'uns ulls de noia o un cor d'infant,
que sols els somnis fan i desfan?

Ai Mariona, saps que com mai
ara t'estimo fins al desmai?
que el vent em porta i el vent em du
lligat al somni tan bell de tu

que em besa el front i em besa els llavis
per esborrar-ne tots els agravis,
i em besa els llavis i em besa el front
perquè se m'obrin a un altre món?

Tornem a veure'ns, vols Mariona?
La lluna plena no ens abandona.


Joan Vergés, dins, Reduccions : revista de poesia, núm. 91

L'estiu fecund al jardinet

Si el dia és ardent i ens veda,
terrífic, de caminar,
aquesta acàcia fa
un so d'enagos de seda.

Altra joia no demanis

que el jardinet, el recer
a on sospira el roser
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,

clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç.

I fixa el callat magí

en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant a dintre el si.




Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

El valor de les petites coses

Quan s'arriba com jo als 87 anys els petits detalls de la vida es transformen
en coses importants, la sensibilitat s'aguditza i res et passa desapercebut. Quan
surto a la terrassa (el terrat) no miro, si no contemplo senzillament una petita
flor quasi imperceptible que ha crescut entre les herbes salvatges i m'emociono,
i més encara, quan descobreixo un petitíssim animaló que puja per una fulla
fent esforços per arribar al seu destí jo somrient l'ajudaria... Em passa amb totes
les coses que abans no sabia que existien.  Les muntanyes que les tinc al davant,
els arbres, el sol i de nit els estels em donen una sensació de vida i ho gaudeixo
a plaer, tot és per a mi un esclat de poesia...

(fragment)

Maria Almagro i Coll. El que he viscut, 2011

Escrit a Remolins

Aquest garbí que és la meua ànima ha après també a diferenciar la pluja,
en tants viatges, moments i peripècies.

Tenim les ramalades d'aigua, previsibles però imprevistes, esbojarrades,
que al meu poble anomenem arabogues. Tenim aquells aiguats de les
tronades estiuenques, que dispersen sobtadament els xiquets quan juguen
al carrer, i no et donen temps a aixoplugar-te, i fan unes gotes amples que,
en caure, originen bufarotes. I avui, per fi, plou a Remolins una aigua dolça,
rítmica, que dona goig de sentir-la. Aquesta és una pluja domèstica, de casa,
que humiteja tot el pati interior. Ara s'ha tornat quasi bé un ploviscó que dibuixa
un ordit de fils mòbils a l'espai de la finestra. Els sarments de la parra, sarments
ufanosos de maig endins, li ofereixen els pàmpols tendres i grans, per mitigar-li
el cop. Queden una mica flonjos per la càrrega lacrimal.

L'aigua ha perlejat els fils d'aram, d'on penja la roba estesa premuda per pinces
verdes, grogues i roges.

Les plantes s'estiren i semblen novelles amb la superfície rentada. Del munt de flors,
només en conec el nom de les roses i els geranis.

Tot el dia ha plogut i potser plourà més, em diuen, perquè ha caigut un pilot d'estalzí
de la xemeneia. Ha estat una llarga xerrada amical del cel i la terra, avui.


Fragment d'Escrit a a Remolins 2


J. J. Rovira Climent. Olor de terra. 1993