 |
Com una prova
t'envio aquests poemes,
paraula viva.
Emprova't tots els versos
i digue'm si et convenen.
Xavier Bru de Sala. Fràgil, 1981
|
27 d’octubre 2012
Divisa
Vermell
Terra i cel. Humà, diví. Esperit i matèria. Zeros i uns. Foc. Vida. Energia. Blat de moro vermell, kaqajäl.
Un roig com sang emplena
el got i el vi rellisca
la comissura d'uns llavis
tendres, rússens, ardents.
El vermell-calces que fa el
cap d'any i un nen que toca
de la caoba el plany del violí.
I ara ¡la festa! Fins que ixi el sol
i es vegi Mart.
Avets vermells, glòbuls vermells
i un globus roig que vola sol
contra el cel blau.
Alerta roja: diuen que moren
les papallones.
Gotes i esquitxos a la vorera
parlen de crims ben oblidats.
D'escarlatina, de trementina.
i els vells remeis:
menges la síndria, et rentes la cara,
prems la barana, mires la fruita...
I fins que plogui. Com les roselles
les coses belles duren un temps
però n'hi ha per tot quan torna el Sol
a fer-se FORT.
Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color. 2011
A remor bromera
La veig a la cabina,
la veu que s'endevina.
L'inconscient s'esgola vine,
la tarda s'escola a ritme
de mots que enriqueixen
l'esclat de cada gest.
Va fent i fa vent.
Cada gest, un somriure.
Cada esguard, un esquitx.
El vespre s'acomiada
a ritme de gestos
que esclaten a cada mot.
Fa vent.
Va fent.
Daniel Ruiz-Trillo. Recer de versos, 2007
20 d’octubre 2012
CARPE DIEM
Aprofita aquest moment. Oblida
els camins que t'han dut fins aquí
i la foscor que, davant teu, amenaça
amb el no-res. Aquest cos que dorm
i que s'agafa de la teva mà entre somnis
és llum en la llum i et fereix
com el vent que infla la vela i t'extasia.
Oblida la nit, oblida les fulles d'octubre,
vine, asseu-te, feliç, als meus genolls.
Fins ara ni t'havies adonat de la pluja
que ha caigut, persistent, des del migdia.
No et cal viure enfora, on no hi ha res,
quan el silenci, a dins, és una música que estimes.
Escolta les gotes timbalejant als vidres
i deixa que el cor malmès se t'arrauleixi
oblidat del temps, dels infortunis,
vora aquest son bellíssim que et fa viure.
Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992
els camins que t'han dut fins aquí
i la foscor que, davant teu, amenaça
amb el no-res. Aquest cos que dorm
i que s'agafa de la teva mà entre somnis
és llum en la llum i et fereix
com el vent que infla la vela i t'extasia.
Oblida la nit, oblida les fulles d'octubre,
vine, asseu-te, feliç, als meus genolls.
Fins ara ni t'havies adonat de la pluja
que ha caigut, persistent, des del migdia.
No et cal viure enfora, on no hi ha res,
quan el silenci, a dins, és una música que estimes.
Escolta les gotes timbalejant als vidres
i deixa que el cor malmès se t'arrauleixi
oblidat del temps, dels infortunis,
vora aquest son bellíssim que et fa viure.
Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992
Darrer diumenge d'octubre
Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
La Marina i la Ribera,
l'Horta, els Ports i la Safor,
Vall d'Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.
Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.
El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.
Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
Al Tall. Darrer diumenge d'octubre.
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
La Marina i la Ribera,
l'Horta, els Ports i la Safor,
Vall d'Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.
Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.
El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.
Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
Al Tall. Darrer diumenge d'octubre.
18 d’octubre 2012
Tardor
Flairaves l'absent, intens dintre l'aire
i en l'íntima flor,
i era confident el vent que allotjava
olor penetrant de terra mullada,
crepuscle de verds.
Un començament de boira perduda
s'enruna i es fon.
L'últim pensament es desfà a les branques
i s'amaga al bosc, la quieta estança
dels ocells callats.
T'afaiçona el temps, ara que s'ablamen
vinyes i horitzons.
Mous les mans i et neix el gest d'una fulla
per a captar el pas, la claror i la flama
amb el seu mirall.
Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993
i en l'íntima flor,
i era confident el vent que allotjava
olor penetrant de terra mullada,
crepuscle de verds.
Un començament de boira perduda
s'enruna i es fon.
L'últim pensament es desfà a les branques
i s'amaga al bosc, la quieta estança
dels ocells callats.
T'afaiçona el temps, ara que s'ablamen
vinyes i horitzons.
Mous les mans i et neix el gest d'una fulla
per a captar el pas, la claror i la flama
amb el seu mirall.
Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993
17 d’octubre 2012
Sentit de pàtria
L'esperit del meu poble ja ha vençut
el seu botxí
gestant herois fets d'hores de silenci.
Jo em sento guanyadora
per damunt d'aquells odis d'enemics,
perquè la nostra gent
ha pujat al cimal d'aquesta vida,
pas rere pas ...
I això em fa lliure!
El meu poble ha sofert un extermini,
però s'ha alçat,
com va fer el poble hebreu;
de les runes hem fet una ciutat.
El poble català, encara sobreviu
enmig cobejances enemigues,
que han enfrontat germans contra germans
en la terra ferida amb tanta guerra.
Jo amb abrusats sentits lluito dins l'ombra.
I amb un encès orgull per Catalunya,
batego d'esperança, malgrat tot.
Rosa-Maria Bisbal. Sons d'aprenentatge. 2008
el seu botxí
gestant herois fets d'hores de silenci.
Jo em sento guanyadora
per damunt d'aquells odis d'enemics,
perquè la nostra gent
ha pujat al cimal d'aquesta vida,
pas rere pas ...
I això em fa lliure!
El meu poble ha sofert un extermini,
però s'ha alçat,
com va fer el poble hebreu;
de les runes hem fet una ciutat.
El poble català, encara sobreviu
enmig cobejances enemigues,
que han enfrontat germans contra germans
en la terra ferida amb tanta guerra.
Jo amb abrusats sentits lluito dins l'ombra.
I amb un encès orgull per Catalunya,
batego d'esperança, malgrat tot.
Rosa-Maria Bisbal. Sons d'aprenentatge. 2008
Pròleg de Josep Colet i Giralt.
Em mires amb un
Em mires amb un
tel als ulls; feixuc
tel als ulls; feixuc
pel pas dels anys,
restes altívol al
bell mig del saló.
En silenci,
observes cadascun
dels visitants. És
només en la nostra
intimitat quan
deixes que t'amanyagui,
i tu em respons
-amb veu ample-
que sí; que m'estimes.
Voldria parlar-te arran de
Voldria parlar-te arran de
boca i dirt-te que el teu afany
no és tan sols teu.
Que cada dia, eixuts, erms i estèrils
morim estúpidament de set
en el brocal de pous que sobreïxen.
¿Quines estultes forces obeïm,
que així ens deixem endur
a penes tan migrades i supèrflues?
Sota denses llunes blanques,
sols grocs exhuberants i esplèndids.
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010
|
Sonet
Si sabés com els poetes
dir les coses tot cantant,
quantes coses i cosetes
et diria d'un bell cant!
Et diria, com l'estrella,
mil sospirs de llum del cel;
com la més fragant flor bella,
mil retòriques de mel.
I tot fent-lo amb la tonada
dels ocells de cada albada
-oh, estimada!- aquest meu cant
t'omplirira d'amoretes
si sabés com els poetes
dir les coses tot cantant.
Ramon Valls, dins, Cants d'ànima, 2002
dir les coses tot cantant,
quantes coses i cosetes
et diria d'un bell cant!
Et diria, com l'estrella,
mil sospirs de llum del cel;
com la més fragant flor bella,
mil retòriques de mel.
I tot fent-lo amb la tonada
dels ocells de cada albada
-oh, estimada!- aquest meu cant
t'omplirira d'amoretes
si sabés com els poetes
dir les coses tot cantant.
Ramon Valls, dins, Cants d'ànima, 2002
16 d’octubre 2012
Posta de sol a Valldemosa
Enllà dels penyals el sol es ponia,
feien mar i cel estreta abraçada.
On comença el blau? on roig s'inicia?
S'aquietava l'aigua talment adormida
en l'instant suprem entre nit i dia
amb llums de tardor; tot és calma a l'illa.
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
feien mar i cel estreta abraçada.
On comença el blau? on roig s'inicia?
S'aquietava l'aigua talment adormida
en l'instant suprem entre nit i dia
amb llums de tardor; tot és calma a l'illa.
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
12 d’octubre 2012
És realment tolerant...
El qui vol comprendre els qui, segons el seu parer, s'equivoquen.
El qui s'acosta als qui pensen d'una manera diferent de la seva.
El qui creu que tothom té virtuts i defectes.
El qui pensa: per sort, tots som com som.
El qui diu: que dolentes que som les persones!
El qui està convençut que en la varietat està el gust.
El qui busca la veritat en els altres.
El qui troba agradable preguntar.
Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003
El qui s'acosta als qui pensen d'una manera diferent de la seva.
El qui creu que tothom té virtuts i defectes.
El qui pensa: per sort, tots som com som.
El qui diu: que dolentes que som les persones!
El qui està convençut que en la varietat està el gust.
El qui busca la veritat en els altres.
El qui troba agradable preguntar.
Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003
Il·lustracions: Inés Luz González
10 d’octubre 2012
I la rosa s'obria
I la rosa s'obria mentre jo dormia,
i les cordes amb tremolor de música,
capríped, branquillons balders sota els peus;
nosaltres aquí, al turó, amb les oliveres
on un hom pot pujar amb el seu rem,
i el vaixell allí a la caleta;
tal com hi havíem jagut a la tardor
sota els tapissos, o paret pintada a baix com un tapís,
i dalt al jardí del roserar,
i el so que arriba de la cruïlla de carrers;
tal com hi havíem estat,
contemplant el carrer de la finestra estant,
Fa Han i jo a la finestra,
i el cap d'ella lligat amb trenes d'or.
Núvol damunt muntanya; gorja al turó, en la boira,
com una costa.
Fragment
Ezra Pound. A Draft of XXX cantos = Un esborrany de XXX cantos. 2000
i les cordes amb tremolor de música,
capríped, branquillons balders sota els peus;
nosaltres aquí, al turó, amb les oliveres
on un hom pot pujar amb el seu rem,
i el vaixell allí a la caleta;
tal com hi havíem jagut a la tardor
sota els tapissos, o paret pintada a baix com un tapís,
i dalt al jardí del roserar,
i el so que arriba de la cruïlla de carrers;
tal com hi havíem estat,
contemplant el carrer de la finestra estant,
Fa Han i jo a la finestra,
i el cap d'ella lligat amb trenes d'or.
Núvol damunt muntanya; gorja al turó, en la boira,
com una costa.
Fragment
Ezra Pound. A Draft of XXX cantos = Un esborrany de XXX cantos. 2000
Traducció de Francesc Parcerisas
07 d’octubre 2012
Cabanyal
El nostre és un mar calm.
De tempestes serenes
i maregasses quasi mudes.
De llances de llum
amb la nuesa del sol.
De vaixells d'àncora ferma
sense sal en les ferides,
i cases obertes
des de la primera estrella.
El vostre és un mar
que ve de dins: de la terra pastada
amb el sutge i la calitja,
de l'aigua morta, de la fruita florida.
Arrossega ocells i finestres,
l'impúdic verd dels arbres,
l'alçària de les roses,
violins i paraules,
la veu que és música:
cruel irromp en les cambres de l'amor
amb la seua ferum
d'oblits i misèria:
el vostre és un mar
de pou clos, de rata d'albelló:
és un mar que no existeix.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005
De tempestes serenes
i maregasses quasi mudes.
De llances de llum
amb la nuesa del sol.
De vaixells d'àncora ferma
sense sal en les ferides,
i cases obertes
des de la primera estrella.
El vostre és un mar
que ve de dins: de la terra pastada
amb el sutge i la calitja,
de l'aigua morta, de la fruita florida.
Arrossega ocells i finestres,
l'impúdic verd dels arbres,
l'alçària de les roses,
violins i paraules,
la veu que és música:
cruel irromp en les cambres de l'amor
amb la seua ferum
d'oblits i misèria:
el vostre és un mar
de pou clos, de rata d'albelló:
és un mar que no existeix.
Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005
Premi de poesia Vicent Andrés Estellés, dins la XXXIII edició dels Premis Octubre 2004
La meva ciutat
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
Amb l'alba es desperta i és ampla i oberta
la meva ciutat.
És feta amb les pedres i amb l'ànima i l'aire
i el sol i les pluges de segles passats.
És feta de vida, que passa a corrues,
i és d'ara, amb els homes d'ulls esperançats.
Amb arbres que vessen ocells a la Rambla,
amb flors que endiumengen vents de llibertat,
amb crits i banderes i gent abrandada.
El treball i el somni caminen plegats.
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
El verd l'acompanya i el blau l'amanyaga,
és seva l'onada i el mar encalmat.
El port emmiralla núvols sense pressa.
De vegades sembla que el temps s'ha aturat.
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
Ginesta és, de festa, claror i primavera.
Olor de muntanya, Sant Ponç perfumat.
I una veu molt clara de tenora, engresca
els carrers i places i puja als terrats.
La tardor no porta cap vel d'enyorança.
És tot esperança el setembre daurat.
l enllà de les festes, somriu Barcelona,
l'eterna, la jove, que m'ha enamorat.
La meva ciutat.
Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993
la meva ciutat?
Amb l'alba es desperta i és ampla i oberta
la meva ciutat.
És feta amb les pedres i amb l'ànima i l'aire
i el sol i les pluges de segles passats.
És feta de vida, que passa a corrues,
i és d'ara, amb els homes d'ulls esperançats.
Amb arbres que vessen ocells a la Rambla,
amb flors que endiumengen vents de llibertat,
amb crits i banderes i gent abrandada.
El treball i el somni caminen plegats.
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
El verd l'acompanya i el blau l'amanyaga,
és seva l'onada i el mar encalmat.
El port emmiralla núvols sense pressa.
De vegades sembla que el temps s'ha aturat.
¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
Ginesta és, de festa, claror i primavera.
Olor de muntanya, Sant Ponç perfumat.
I una veu molt clara de tenora, engresca
els carrers i places i puja als terrats.
La tardor no porta cap vel d'enyorança.
És tot esperança el setembre daurat.
l enllà de les festes, somriu Barcelona,
l'eterna, la jove, que m'ha enamorat.
La meva ciutat.
Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993
Pietat
Agafa'ls i llança'ls amb els braços ben amunt,
Pròleg: Josep Maria Espinàs.
com un globus fràgil de paper que s'enlaira
entre l'esbalaïment i els xiscles dels menuts;
o fes-los passar l'estany, mig trontollant,
damunt aquest tauló gruixut: hauran de recordar,
com tu recordes, un volcà de foc en cada peix vermell,
i l'aire segant-los les orelles, velocíssim,
enfilats al bòlid espurnejant d'algun carretó lent.
Aquesta és la pietat natural, la de l'espècie:
animals grans que ens agombolen perquè algun dia
recordem
l'obagor tenebrosa d'un bosquet, o el safareig
que ens era un oceà desmesurat. Ja no ens aguaiten
espectres rere les portes closes o als racons,
el bosc és buit, a la butxaca tenim les claus de casa.
Agafa el menut del seient de l'automòbil,
duu-lo pels aires fins a qualsevol cabana de plomes
i treu-li les sabates: ves per on també pots ser
un gegant bondadós en la constel·lació dels somnis.
Pròleg: Josep Maria Espinàs.
Ara és l'hora
Ara és l'hora
en què la tarda
s'ajaça al fons
de la vall i s'adorm,
serena, entre el blat
que es gronxola
al cant del llevant;
i es confon, més tard,
amb el suau capvespre
que s'estiraganya
al ponent i deixa
pinzellades a l'obscur.
Montserrat Galobart. Compàs de tardor, 1997
en què la tarda
s'ajaça al fons
de la vall i s'adorm,
serena, entre el blat
que es gronxola
al cant del llevant;
i es confon, més tard,
amb el suau capvespre
que s'estiraganya
al ponent i deixa
pinzellades a l'obscur.
Montserrat Galobart. Compàs de tardor, 1997
Hi ha un silenci de barques
 |
Hi ha un silenci de barques
i una penombra blavosa que s'esquinça.
Travessa aquest paisatge
de temps que s'adormissa
una flama roja, groguenca
de nespres i llimones,
una columna horitzontal de llum
que afirma l'existència com un crit,
com un desig incandescent
enllà d'aquesta calma.
|
03 d’octubre 2012
Lluna petxina
Manufactura aturada
mancant-li matèria prima,
ha de ser reactivada,
que qui no menja s'aprima.
Industrial Botons de Nacre,
savis se n'han pensat una.
Adrecen instància, amb lacre,
per fer botons de la lluna.
Francesc Morera. D'un intent amagat. 2008
mancant-li matèria prima,
ha de ser reactivada,
que qui no menja s'aprima.
Industrial Botons de Nacre,
savis se n'han pensat una.
Adrecen instància, amb lacre,
per fer botons de la lluna.
Francesc Morera. D'un intent amagat. 2008
01 d’octubre 2012
L'altar de roba
Va ser una dolçor tota nova,
al començament, trobar
bruses de fina mussolina blanca
en un fil transparent de niló
eixugant-se a la cambra de bany,
o uns enagos de niló en la lluentor
de la seva pròpia electricitat...
Com si santa Brígida hagués
tornat a aparellar un raig de sol
com aquell que estengué en l'aire
per eixugar-hi la seva capa
(l'enfeinada Brígida, sempre
escarrassant-se sense descans).
La humida i decaiguda i injusta
càrrega del dia a dia
es va alleugerir i es va fer suportable
com sempre, brillantment.
Edició bilingüe
Seamus Heaney. Electric light = Llum elèctrica. 2001
al començament, trobar
bruses de fina mussolina blanca
en un fil transparent de niló
eixugant-se a la cambra de bany,
o uns enagos de niló en la lluentor
de la seva pròpia electricitat...
Com si santa Brígida hagués
tornat a aparellar un raig de sol
com aquell que estengué en l'aire
per eixugar-hi la seva capa
(l'enfeinada Brígida, sempre
escarrassant-se sense descans).
La humida i decaiguda i injusta
càrrega del dia a dia
es va alleugerir i es va fer suportable
com sempre, brillantment.
Edició bilingüe
Seamus Heaney. Electric light = Llum elèctrica. 2001
Traducció, presentació i notes de Pauline Ernest i Jaume Subirana
30 de setembre 2012
Aquesta tardor
 |
Aquesta tardor
Hi ha més calma a la platja Que al temple de Suma.
Jordi Coca. Versions de Matsuo Bashō, 1992
|
Pluja de tardor
Cau lentament i mansueta
sobre l'asfalt polsós enxarolant-lo
Per la vorera, els ocres
de les verdes despulles
encatifen el nostre caminar.
Sé de la vostra mort,
l'he viscuda dia a dia
amb tots els porus
del meu ésser.
Malgrat la realitat del fet,
entrem, com sempre,
agafats per la cintura
dins del parc frondós
de la memòria.
M'agrada la tardor, comento,
li escau al color dels meus ulls,
a les cendres blanquinoses
del meu cap.
Sento la resposta del teu bes
a cau d'orella
i la teva mà
amoixant-me el pit,
i també et sento a tu,
filla meva,
amb el teu riure de petúnia
i aquella mirada clavant-me
a la creu de la pregunta
que mai obtingué resposta.
Cau dolçament i mansueta
per la grava, la gespa, pel prat,
i ens cala.
Tots tres, agafats per la cintura,
deambulem la tardor
i entrem en el silenci.
Els mots cauen, com les fulles,
esclaus del cercle mortal.
Josefina Vidal Morera. Dues veles blanques. 2002
sobre l'asfalt polsós enxarolant-lo
Per la vorera, els ocres
de les verdes despulles
encatifen el nostre caminar.
Sé de la vostra mort,
l'he viscuda dia a dia
amb tots els porus
del meu ésser.
Malgrat la realitat del fet,
entrem, com sempre,
agafats per la cintura
dins del parc frondós
de la memòria.
M'agrada la tardor, comento,
li escau al color dels meus ulls,
a les cendres blanquinoses
del meu cap.
Sento la resposta del teu bes
a cau d'orella
i la teva mà
amoixant-me el pit,
i també et sento a tu,
filla meva,
amb el teu riure de petúnia
i aquella mirada clavant-me
a la creu de la pregunta
que mai obtingué resposta.
Cau dolçament i mansueta
per la grava, la gespa, pel prat,
i ens cala.
Tots tres, agafats per la cintura,
deambulem la tardor
i entrem en el silenci.
Els mots cauen, com les fulles,
esclaus del cercle mortal.
Josefina Vidal Morera. Dues veles blanques. 2002
Il·lustracions: Isabel Fors
Sisena elegia
Figuera: des de quant temps que per a mi té sentit
això, que quasi et saltis la florida
i que recloguis el teu secret pur,
sense vanar-te'n, en el fruit decidit al seu temps!
Com la canella de la font, el teu brancam inclinat
empeny la saba amunt i avall: ella salta
de la son quasi sense desvetllar-se, cau a la felicitat del seu
més dolç reeiximent.
Mira: com el déu en el cigne.
Fragment
Rainer Maria Rilke. Elegies de Duino. 1995
Tr.: Manuel Balasch
això, que quasi et saltis la florida
i que recloguis el teu secret pur,
sense vanar-te'n, en el fruit decidit al seu temps!
Com la canella de la font, el teu brancam inclinat
empeny la saba amunt i avall: ella salta
de la son quasi sense desvetllar-se, cau a la felicitat del seu
més dolç reeiximent.
Mira: com el déu en el cigne.
Fragment
Rainer Maria Rilke. Elegies de Duino. 1995
Tr.: Manuel Balasch
Bona nit, Willie Lee, et veuré al matí
Abaixant la mirada cap a la cara
morta del meu pare
per darrera vegada,
la mare va dir sense
llàgrimes, sense somriures
sense recança
però amb cortesia
"Bona nit, Willie Lee, et veuré
al matí".
I llavors vaig saber que allò que guareix
totes les nostres ferides
és el perdó
que permet la promesa
del nostre retorn
al final.
Alice Walker
Es troba en el llibre:
Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010. P. 304-305
Antologia en versió bilingüe.
Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.
Il·lustració de la sobrecoberta: Notes in Time, de Nancy Spero.
Apunt
¿Toc la rosa o també escolt la seva música?
Del que no entenc en faig una biblioteca.
Antoni Vidal Ferrando. Gebre als vidres. 2012
Del que no entenc en faig una biblioteca.
Antoni Vidal Ferrando. Gebre als vidres. 2012
29 de setembre 2012
vam viure contra el riu i vam mirar
 |
l'absoluta bellesa de les mans tocades per l'alquímia dels divins, vam navegar plegats amb els dofins tot salvant quatre quadres sobrehumans, ho vam viure i ens vam saber besar i en aquest bes ens varem diluir Francesc Josep Vélez. Cants d'Esblada. 2002 |
Falsa modèstia
Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que
tenia la complicació de tothom, amb una anatomia
interna composta de moltes i molt meravelloses peces.
(Fragment)
Pere Calders. Invasió subtil i altres contes, 2006
Ed.: Joan Martínez Sala
Revisió
S'ha d'aprendre novament
cada cop que es comença o cada temporada,
revisar-ho com les llengües on vacil·lava
quan vaig deixar d'anar a escola o quan
vaig deixar d'anar cada any a Itàlia. O
com aprendre a flotar d'esquena, nedant
o sense, les orelles plenes d'aigua de mar;
com el gust del vi de la primera comunió
(perquè cada comunió és la primera);
com ballar i aprendre a muntar a cavall
-puc fer-ho encara? És que encara ho vull?
El sol és damunt les fulles altra vegada;
els ocells fan un brogit força especial;
i jo hi veig, milles i milles enllà,
fins amb els ulls closos.
Doncs sí: ensenya-m'ho de nou.
Fleur Adcock, dins,
Cares a la finestra.1993
Edició, traducció i
pròleg de Montserrat Abelló
Les paraules i els fets
A vegades la gent presumim, això és innegable.
Potser és una de les petites compensacions que ens
ofereix la part difícil de la vida.
En una trobada d'amics, un d'ells no es va poder
aguantar més i digué:
-Jo no sé música, però amb un sol dit puc tocar
qualsevol melodia al piano...
Es va guanyar una certa admiració de conjunt. I una
mica d'enveja, cal dir-ho tot. Un dels contertulis,
picat, va dir:
-Doncs jo em puc ficar amb un sol peu a qualsevol
galleda.
Es produí un empat d'aquells tan angoixosos, i
sort que sempre hi ha algú que hi acudeix per
desemboirar l'ambient.
-D'acord, d'acord... -digué una veu-. En aquest
món, tots som uns solistes de poques cordes.
O, almenys, ens ho pensem...
Encara que sembli mentida, això va salvar la reunió.
Pere Calders. Un estrany al jardí, 2001
24 de setembre 2012
Aura
Els colors que predominen en aquest
poema gairebé es redueixen a dos:
negre i vermell. Sobreposades a aquestes
franges de color, hi observeu un seguit de
representacions brillants: estels, planetes,
constel·lacions, cometes, etcètera.
* * *
Peu i mitjó
a la mateixa sabata:
un món.
* * *
Jo soc un,
i el temps ha acabat
per fer-me molts.
* * *
L'admiro com a creador, però no pas
com a home: és negatiu, insolidari
i individualista i violent i cruel
amb aquells qui ell considera els seus
inferiors.
* * *
El poeta escriu el poema
i s'enretira unes passes per
veure l'efecte que fa d'un tros
lluny.
* * *
Tornarem a vèncer! Estic
segur que d'aquí a uns quants anys
una gran avinguda de Barcelona
portarà el nom de Pompeu Fabra.
Aquest poema ha estat escrit durant la tancada a Montserrat, desembre de 1970.
De Ot. 1984
Joan Brossa, dins,
poema gairebé es redueixen a dos:
negre i vermell. Sobreposades a aquestes
franges de color, hi observeu un seguit de
representacions brillants: estels, planetes,
constel·lacions, cometes, etcètera.
* * *
Peu i mitjó
a la mateixa sabata:
un món.
* * *
Jo soc un,
i el temps ha acabat
per fer-me molts.
* * *
L'admiro com a creador, però no pas
com a home: és negatiu, insolidari
i individualista i violent i cruel
amb aquells qui ell considera els seus
inferiors.
* * *
El poeta escriu el poema
i s'enretira unes passes per
veure l'efecte que fa d'un tros
lluny.
* * *
Tornarem a vèncer! Estic
segur que d'aquí a uns quants anys
una gran avinguda de Barcelona
portarà el nom de Pompeu Fabra.
Aquest poema ha estat escrit durant la tancada a Montserrat, desembre de 1970.
De Ot. 1984
Joan Brossa, dins,
Jordi Balcells, Albert Roig
Subscriure's a:
Missatges (Atom)