La sensació de sentir-se acariciat per dintre davant l'obra feta ve d'aquí.
Perejaume. Pagèsiques. 2011
06 de desembre 2012
02 de desembre 2012
Cap a Llevant
Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara
fins a la mar: a la part oposada la verdor dels conreus havia envaït
ja tota la ribera. Una ampla extensió inabastable, una immensa
planúria inundada de llum, sembrada ací i allà de casetes
emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls,
es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant
la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on
passava la carretera. Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible,
meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre,
amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs
altes xemeneies. Més enllà els turons suaus, amb llurs oliverars
i amb els quadres de les vinyes en les vessants, anaven ascendint
dolçament fins a perdre's al peu de les muntanyes que blavejaven allà al fons.
Fragment.
Sebastià Juan Arbó. Terres de l'Ebre. 1980
M'ha tocat escriure
M'ha tocat escriure
Ara potser hi haurà
Construïes vaixells i
Eres modest i el teu nom tenia
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia. 2010
avui amb poques paraules
tota la teva vida.
Amb cura ho he anat fent
desglossant-ne les teves obres.
Ara potser hi haurà
qui ho llegeixi.
Però ningú sabrà,
com jo, com eres de debò.
Tota la força que hi havia
dins teu i el molt
que ens estimaves.
Construïes vaixells i
navegaves temorenc com eres.
Salvares dics desnonats
i et senties sol,
quan em parlaves
de problemes matemàtics
que jo no entenia,
i que per a tu eren senzills
i clars com l'aigua.
Eres modest i el teu nom tenia
les inicials d'aquella mar
immensa que t'acollia.
Sovint parlem de desavinences
entre pares i filles i fills també.
Però jo puc dir que per a mi estimar-te
ha estat com respirar, de fàcil.
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia. 2010
Com m'agrades
Quan em mires sense dir res
i sempre m’endevines el pensament,
saps fer de mi el que vols,
però m’agrades.
Quan t’empipes per cap perquè
i al cap d’unes carícies acabem rient,
quan estem sols,
com m’agrades.
Quan veig que em busques
i adormit et dic que no en tinc ganes,
pots ser molt tossuda
i és llavors que m’agrades.
Tot alló que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.
Quan m’avises que et vas cremant
de tanta rutina i que tens molt clar
què vols i què ja no,
és quan m’agrades.
Quan em mimes si em veus xafat
i em fas posar les piles per tornar a brandar
sense cap por,
i m’agrades.
Quan arribes rendida
i badallant poses les ganyes
que em tornen ximple
perquè saps com m’agraden.
Tot alló que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.
Quan dissimules
si en sec t’adones que la cagues,
i em vens excuses
que no em crec, però m’agraden.
allò que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.
Whiskyn's. Lluny. 2001
i sempre m’endevines el pensament,
saps fer de mi el que vols,
però m’agrades.
Quan t’empipes per cap perquè
i al cap d’unes carícies acabem rient,
quan estem sols,
com m’agrades.
Quan veig que em busques
i adormit et dic que no en tinc ganes,
pots ser molt tossuda
i és llavors que m’agrades.
Tot alló que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.
Quan m’avises que et vas cremant
de tanta rutina i que tens molt clar
què vols i què ja no,
és quan m’agrades.
Quan em mimes si em veus xafat
i em fas posar les piles per tornar a brandar
sense cap por,
i m’agrades.
Quan arribes rendida
i badallant poses les ganyes
que em tornen ximple
perquè saps com m’agraden.
Tot alló que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.
Quan dissimules
si en sec t’adones que la cagues,
i em vens excuses
que no em crec, però m’agraden.
allò que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.
Whiskyn's. Lluny. 2001
01 de desembre 2012
atemptat poètic
L'emoció es fa nus a la gola.
No sóc a temps de dir-te
i els mots m'esclaten a dins.
La veu, rugosa,
escup metralla de lletres.
Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012
30 de novembre 2012
Cant de tardor
No, no li diguis a la fulla que s'aturi:
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrera l'onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l'el·lipse d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.
Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrera l'onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l'el·lipse d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.
Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999
Riu amunt on la roca senyoreja
Riu amunt on la roca senyoreja
els designis del temps, pedra que bull
sota el pes de la neu, pedra que apunta al cor
de la nit, que s'allarga en ombres grises
i es trenca i es desfà en blancors de lluna,
somnis de pedra viva, espígol i geranis,
el domini de l'àguila i l'aurora,
on tot és llunyania i tot comença
amb la boira i els àlbers argentats:
tot el blau de la mar en els teus ulls,
amiga meua, és tot el blau que ens basta
per dissenyar els dies i les nits.
Jaume Pérez Montaner. L'oblit. 1996
els designis del temps, pedra que bull
sota el pes de la neu, pedra que apunta al cor
de la nit, que s'allarga en ombres grises
i es trenca i es desfà en blancors de lluna,
somnis de pedra viva, espígol i geranis,
el domini de l'àguila i l'aurora,
on tot és llunyania i tot comença
amb la boira i els àlbers argentats:
tot el blau de la mar en els teus ulls,
amiga meua, és tot el blau que ens basta
per dissenyar els dies i les nits.
Jaume Pérez Montaner. L'oblit. 1996
28 de novembre 2012
El país dogon
El país dogon és com gegantesc jardí budista, on tot té sentit,
però sentits diferents alhora. Una geologia excepcional amb
però sentits diferents alhora. Una geologia excepcional amb
intervencions mínimes i justes. Combinació d'accidents
i d'intervencions. Tots els camins dogons són camins
iniciàtics. Gent que va a peu.
Grans dies a Gogolí sense pintar ni escriure. Visites
de tots els vells notables del poble. Volen fer-me una
casa a un lloc especialment bo, sobre el barranc, a sota
d'un baobab, al costat de l'aigua.
(Fragment)
Miquel Barceló
. Quaderns d'Àfrica, 2004
Traducció de Nicole d'Amonville Alegría.
Traducció de Nicole d'Amonville Alegría.
25 de novembre 2012
Inici
Soc àliga i vent.
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Soc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Soc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Soc sal i soc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.
Es troba al blog de la poeta:
M. Rosa Font i Massot
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Soc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Soc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Soc sal i soc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.
Es troba al blog de la poeta:
M. Rosa Font i Massot
Esponerosament carnal, aquest seguici
Esponerosament carnal, aquest seguici
de terra castigada va obrint-se un rec enterc.
Anys d'hisenda i cultura ens sostenen l'esguard
allà on valdria més aixamfranar-se, beure's
la tenebra a galet. Parcel·les d'imprevist
volen desparcel·lar-se. L'alambí s'alambina,
l'esparver s'esparvera i el fusell s'afusella.
I així passen els dies, i no canvia res
perquè res no s'atura. Brises emmamellades
engresquen naixements en cada bri de cosa,
cames projecten llum i alenades de pebre
contra falses codines. Quina esplendor tan tova
i tan poc duradora! Quanta la lentitud
amb què avança la història! L'únic remei que ens queda
és insistir. Les aus en risc d'extinció
podrien ser-ne emblema. O les marjals que encara
no han estat asfaltades. Aquest seguici enorme
de terra calcigada, borratxa d'entelèquies,
desitjosa d'abismes com pells esbatanades,
que es pren el pols a miques i cataloga herois
per vincular-se més a l'enigma del temps,
somia la jornada de l'Alliberament.
Rubén Luzón, dins, Reduccions, núm. 100
de terra castigada va obrint-se un rec enterc.
Anys d'hisenda i cultura ens sostenen l'esguard
allà on valdria més aixamfranar-se, beure's
la tenebra a galet. Parcel·les d'imprevist
volen desparcel·lar-se. L'alambí s'alambina,
l'esparver s'esparvera i el fusell s'afusella.
I així passen els dies, i no canvia res
perquè res no s'atura. Brises emmamellades
engresquen naixements en cada bri de cosa,
cames projecten llum i alenades de pebre
contra falses codines. Quina esplendor tan tova
i tan poc duradora! Quanta la lentitud
amb què avança la història! L'únic remei que ens queda
és insistir. Les aus en risc d'extinció
podrien ser-ne emblema. O les marjals que encara
no han estat asfaltades. Aquest seguici enorme
de terra calcigada, borratxa d'entelèquies,
desitjosa d'abismes com pells esbatanades,
que es pren el pols a miques i cataloga herois
per vincular-se més a l'enigma del temps,
somia la jornada de l'Alliberament.
Rubén Luzón, dins, Reduccions, núm. 100
24 de novembre 2012
Novembre
 |
A Francesc Galí Amb la fredor agemolint la tartana, oh com és dolç arribar al camp obert! Veure que el camp de tardor us encomana aquella gran melangia de verd. I ja de nit, entrar dins la masia i vora el foc sopar ben aviat, sentir amb el vent com la porta cruixia, sentir el gemec del baldó mal posat. Pujar a la cambra ben ampla i ben neta, on tot ressona i on tot us ve gran, sortir al balcó i meditar una miqueta: veure una estrella i un núvol plorant. I ja després enfilar-se a l'altura del llit enorme i colgar-hi bé el cos, el llit és fred i la màrfega és dura, però és tot ell amarat de repòs. I quan veieu el bell somni que us guanya, us serà grat, poc abans de dormir, sentir com entra la pau de la muntanya, i anar pensant que demà de matí, quan les finestres haureu desbaldades, i l'aigua salti pel rostre calent, ja albirareu pollancredes daurades i vols d'ocells escampats sota el vent. novembre, 1915 Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972 |
Uns ulls que parlen
 |
He vist en els teus ulls una espurna que et fa viure i malgrat el defalliment manté encesa la flama. He vist en els teus ulls la mirada afable d'un ésser comprensiu que en moments tenebrosos il·lumina amb un bri de llum. He vist en els teus ulls un esclat de joia i alegria capaç d'omplir de flors les boques que el contemplen. Elisenda Raurell, dins, XII Premi de Poesia Catalana"L'Espurna del Clot", 1993 |
Novembre
Quan obrim la finestra, el sol ja asseca
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.
Pere Rovira. La mar de dins, 2003
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.
Pere Rovira. La mar de dins, 2003
18 de novembre 2012
Ara!
Allarga la mà
i agafa la rosa.
Potser et punxarà...
no serà gran cosa!
Ahir, al matí,
no era desclosa;
si esperes demà,
el destí disposa
que es desfullarà.
Si la mà no gosa,
mai més no l'haurà!
Joana Raspall. Jardí vivent, 2010
neu, neu
Cau la neu:
meravilla,
visió.
La nit se'n va.
Les criatures se n'aixequen
i troben
la neu a la finestra.
La neu, la neu!
"És la veu calenta de tots,
corrin lego
a fer botxes blanques.
Neu,
llençol bell del món,
caus i no despertes
los somnis
de les criatures
que dormin.
(1986)
Sara Alivesi
Es troba en el llibre:
Separació del cos
La memòria, sense el cos, no resplendeix ni exaltaCos, cos, per què m'has abandonat? i, sense ella, el cos és incapaç de nuesa i d'amor. Ara podem a la fi callar sense tenir por de la solitud ni de la culpa perquè ja no hi ha tals paraules. (Fragment) Manuel António Pina. Els llibres = Os livros, 2006 ; tr. Gabriel de la S. T. Sampol |
17 de novembre 2012
lluna dels càntirs
cada lluna, cada boca que l'acull.
en cada boca, una lluna.
en cada càntir, un ull de llum
que la lluna emmiralla.
jo, l'ull que sotja la lluna
de cada càntir en la nit.
jo sola, en l'ombra.
a la vora de l'aigua.
Anna Montero. Teranyines. 2010
11 de novembre 2012
Amor
El vent damunt la pell
Montserrat Abelló
Amor d'hivern
Peixos de nit recorden que és novembre
i que l'aigua s'escola vessant les pedres,
deixant escates d'un altre bressol.
Som sols tu i jo a endevinar el coratge
d'aquesta fosca esquerpa.
- No diguis res,
hi ha hores que cal viure-les com cendres.
Llavors la mà recull els fruits d'una horta
on l'aigua també corre concitada:
s'estreny l'espai de la repetició
i algunes aus hi beuen de mort desarrelada
Susanna Rafart, dins, Màscares i reclams. 2011
Montserrat Abelló
Amor d'hivern
Peixos de nit recorden que és novembre
i que l'aigua s'escola vessant les pedres,
deixant escates d'un altre bressol.
Som sols tu i jo a endevinar el coratge
d'aquesta fosca esquerpa.
- No diguis res,
hi ha hores que cal viure-les com cendres.
Llavors la mà recull els fruits d'una horta
on l'aigua també corre concitada:
s'estreny l'espai de la repetició
i algunes aus hi beuen de mort desarrelada
Susanna Rafart, dins, Màscares i reclams. 2011
Un poema xinès
Llegeixo un poema xinès
que algú va escriure fa mil anys.
L’autor ens hi parla de la pluja
que cau durant tota la nit
al bambú que cobreix la barca
i de la pau que finalment
s’instal·là en el seu cor.
¿És casualitat que un altre cop sigui
novembre, hi hagi boira
i una posta de sol plomissa?
¿És potser per atzar
que un altre cop algú visqui?
Els premis i la fama són
molt importants per als poetes,
però tardor rera tardor
els arbres orgullosos es desfullen
i, si alguna cosa roman,
és el mormol delicat de la pluja
en els poemes que no són
alegres, però tampoc tristos.
Tan sols no veiem la puresa,
ni el vespre, quan l’ombra i la llum
ens obliden un moment,
ocupats a escartejar secrets.
Adam Zagajewski. Terra de foc. 2004
Traducció de Xavier Farré.
Traducció de Xavier Farré.
Lleialtat
 |
El seny és esmussat, l'ull es desmenja
de l'esblaimat dibuix de l'aparent;
enllà de ma finestra indiferent
s'arrosseguen les esmes d'un diumenge.-
Que vanament aquell tapís no penja!
El cos suau, la cara resplendent
apaguen, en final desvagament,
la deessa que riu i la que es venja.
Ans que la nit final em sigui a punt,
al fatídic avui tombo la cara;
tan envilit, em sembla ja difunt.
I un nou esclat de fe m'anima encara,
i torno, cor batent, a la llum clara
per galeries del record profund.
|
Eternitat
Qui el goig voldria presoner
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l'alba de l'eternitat.
William Blake
Miquel Desclot. De tots els vents. 2004
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l'alba de l'eternitat.
William Blake
Miquel Desclot. De tots els vents. 2004
Com pensar el blau lluent d'aquesta tarda
¿Com pensar el blau lluent d'aquesta tarda
sense estripar el paper que l'embolcalla?
Del cor al cap hi ha sempre una ferida
que sagna, generosa, i justifica
el pas silent dels ulls sobre la terra.
Una drecera que enllaça dos ports,
un fil de mar que s'endinsa en la roca
com una alenada, que construeix
una cova on s'hi arrecera el ressò
de les onades, dels dies fets paisatge.
Emergeix des del fons una veu fràgil
que es barreja amb el vent i nodrida
de sal teixeix el temps amb fils de vida.
(1996)
Eva Rumí i Guimó. Tria de poemes, dins, Poesia noranta. 1997
sense estripar el paper que l'embolcalla?
Del cor al cap hi ha sempre una ferida
que sagna, generosa, i justifica
el pas silent dels ulls sobre la terra.
Una drecera que enllaça dos ports,
un fil de mar que s'endinsa en la roca
com una alenada, que construeix
una cova on s'hi arrecera el ressò
de les onades, dels dies fets paisatge.
Emergeix des del fons una veu fràgil
que es barreja amb el vent i nodrida
de sal teixeix el temps amb fils de vida.
(1996)
Eva Rumí i Guimó. Tria de poemes, dins, Poesia noranta. 1997
05 de novembre 2012
Tardor a Requesens
Les muntanyes clapades de fràgils ors, de porpres
sumptuoses. Clares veus dels infants
-la Laura, l'Adrià- damunt del clavicèmbal
de l'aigua transparent entre els esqueis i l'ombra
de fecunds castanyers.
Ja ho sé que és una treva,
que els dits llargs de l'hivern tornaran cendra grisa
les fulles dels aurons que trepitja el senglar.
Però ara cacem l'instant, quan el sol del migdia
encén el brancam d'or, i escalfa les petites
mans que es clouen felices damunt castanyes tendres
i esguards adults que es clouen sobre el tendre record.
Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009
04 de novembre 2012
Casa
Un corrent d'aire pot desfer la teva casa en el sorral humit. Passats els salzes, sé alts marges, una balma oculta que, dels altres, ningú no ha vist. Deixa-hi els flascons plens d'estranya essència, els pigments de l'or més vell, les capses lacrades dels secrets. Fa fred, pren la flassada de llana grisa. Amaga't Margalida Pons . Les aus, 1988 |
Cant d'Abelone
Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressant-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?
Car mira els enamorats
com es menteixen així que
volen dir-se veritats.
Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.
03 de novembre 2012
Tardor
Quan lentament sents que cauen els dies
i la virosta dels records fa gruix,
enmig de l'ombra del bosc del silenci,
surten els fongs com paraigües oberts.
La pluja cau, evaporació
del plor amagat, amarant la pell.
Surt el caragol del temps, les seves banyes
amb cataractes de boira no veuen
res, més enllà d'una pedra gegant:
Dibuixarà fent camí el teu nom
damunt d'aquesta llosa que t'espera.
Dins les espores poses les paraules,
sota del fong veus com se les enduu
el vent molt lluny, cauran en noves terres,
allà on fulles fimbregen adagis
i la tardor anuncia llarg hivern.
i la virosta dels records fa gruix,
enmig de l'ombra del bosc del silenci,
surten els fongs com paraigües oberts.
La pluja cau, evaporació
del plor amagat, amarant la pell.
Surt el caragol del temps, les seves banyes
amb cataractes de boira no veuen
res, més enllà d'una pedra gegant:
Dibuixarà fent camí el teu nom
damunt d'aquesta llosa que t'espera.
Dins les espores poses les paraules,
sota del fong veus com se les enduu
el vent molt lluny, cauran en noves terres,
allà on fulles fimbregen adagis
i la tardor anuncia llarg hivern.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.
Pròleg de M. Àngels Anglada.
Xicranda de Mèxic
Una xicranda florida
Esclat de púrpura malva
Una xicranda florida,
Amor covada en l'escorça
Música es tornà la saba
enlluerna tot el món.
Flama fosca de la terra
que amb color de cel es fon.
Esclat de púrpura malva
sobre els primers aiguarells,
¿on són tes branques ardides,
oh dosser fet de pomells?
Una xicranda florida,
l'arbre mateix que era ahir
una urpa negrenca i sola
com un retret al destí.
Amor covada en l'escorça
que enlluernes d'un plegat-
oh seny obscur del poeta
pel déu, de sobte, inflamat!
Música es tornà la saba
com d'un innombrable amor;
resseguí tot el fustatge
el do líquid i sonor.
Goig que en la rel arpegia
dins de la soca retruny;
hi concerta una esperança
la fullada, encara lluny.
I tots junts, en llur miracle
-so i color que hi equival-,
traspassen a un musc incendi
llur gran acord triomfal.
Josep Carner. Poesia. 1992
01 de novembre 2012
Sobre l'arena a fosques
Sobre l'arena a fosques,
la lluna ha obert camins
que travessen la mar
-línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres,
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles
-lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.
31 d’octubre 2012
El poble
No és gairebé ni un carrer, són massa poques les cases
per merèixer-ne el nom; simplement un camí entre
l’única taverna i la botiga única
que no duu enlloc i desapareix al capdamunt
del petit turonet, esborrat
per la llarga erosió de la marea verda
d’herba que no para d’envair
aquest darrer destacament del temps passat.
Hi passa tan poc; el gos negre
que es grata les puces sota el sol calorós
és història. Però la noia que travessa
d’una porta a l’altra adquireix una escala
més enllà de les dues dimensions d’aquest dia plàcid.
Continua, doncs, poble, perquè al teu voltant gira
amb un eix lent tot un món tan vast
i amarat de
sentit com qualsevol ponderat
pel magí solitari del gran Plató.
R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits. 1995
Traducció: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud
Traducció: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud
29 d’octubre 2012
Un enuig
Un enuig, un enuig és una cosa
I sols s'allunya, i l'ànima en reposa,
Josep Carner. Cor quiet, dins, Poesia. 1992
que un hom no vol pensar-hi, però ho vol;
és, entre celles, una estranya nosa;
ell ens fa fer ganyotes a la rosa
i donar cop de colze a un raig de sol.
I sols s'allunya, i l'ànima en reposa,
quan en l'esguard que frec a frec se'ns posa
veiem caure una llàgrima en secret,
penedida del mal que no ens ha fet.
Josep Carner. Cor quiet, dins, Poesia. 1992
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)