Sota els salzes

Sota els salzes,

allí, entre les branques

la lluna hi brilla.

Que ens estima

vol venir a dir-nos

a cau d'orella

Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014

Flameja al sol ponent...

Flameja al sol ponent l'estol de veles
en el llunyà confí del cel i l'aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Ni un núvol en el cel.. ni un alè d'aire...
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles.



Joan Maragall. Els millors poemes. 1998

Vivint

Vivint
sense paraules.

Dins les aigües
dòcils
de l'immediat.

Aspirant
l'univers
i rossolant.

Fent el salt
incessant
de l'obert
a l'obert.

Prometent
i respirant.



Lluís Solà. L'arbre constant. 2003

Els raïms immortals

                      I

El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.

                      II

-Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara só distret i, com l'infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.

                      III

Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;
els grans daurats les teves mans m'arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.

                     IV

Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l'ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i en transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.

                     V

¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.

Josep Carner. Els fruits saborosos, 1996

4 cogombres dins un plat

4 cogombres dins un plat
fan un plat de cogombres
4 cogombres dins un prat
fa un prat
                 sense ombres



Pere Perelló. Poltre(s), 2010

En el curs del temps

...Cert que la vida no es contraposa als llibres,
però aquests contribueixen a assentar-la. En
cert sentit la fixen, i també l'avaluen. Llegir és,
en tot cas, una activitat peculiar que exigeix
repòs físic i moviment espiritual, tal com
reclama intimitat, o almenys silenci, concentració
i un mínim de receptivitat a la paraula aliena.
Un llibre és una carta, i sempre ens l'envia algú.



Fragment del pròleg


Enric Sòria. En el curs del temps. 2010

Vestits de llum i somni

Vestits de llum i somni
volem en una dansa
harmoniosa i pura,
de diamant les ales.
Volem dins la foscúria,
com els ocells dins l'alba,
il·luminant els passos
secrets per on passaren,
abans, els viatgers
que tenien en l'ànima
un cor d'àngels cantant
i un altar d'alabastre.




Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu.

Límits

Podem aprendre'n tant, de l'instint dels infants,
de com reaccionen enduts pel no saber
que són feliços sempre. Deixa'm dir-te que em sembla
impossible de fer un poema que digui
la cara d'aquest nen que veig-



Jaume Bosquet. L'Altre, 2004

Llibre

La seva pell és el llom del llibre
i les seves parpelles les pàgines
quan he obert les seves guardes
la cara s'ha obert en una rialla.

He llegit el vers que hi ha escrit al front.
He escoltat el paràgraf amagat del seu coll.

En ella callaven totes les paraules.
Esperaven una paciència de lector
i unes mans que passassin les planes.

He tornat aprendre la ciència
del doble espai i la puntuació exacta.
He descobert en ella la novel·la d'aventures
i el llibre de viatges, el manual tècnic,
la guia de funcionament
i les regles dels jocs de cartes.

He vist el dibuix de totes les tipografies
traçat a les seves mans verjurades.



Josep Lluís Aguiló, dins,

Grans èxits, 2010

Les sandàlies petgen el mosaic

Les sandàlies petgen el mosaic
del somni grec, menuts fragments d'encís.
Exuberant el mar s'irisa gris
i blau, amb franges de dolor i esglai.
Amb jove i blanca pell, l'augusta Empúries
canta l'himne que fa fugir les Fúries.

Àngel Rodríguez. Somnis de sucre candi, 1999

Callao 253

Cada passa que don
i l'empremta que deixa
en l'asfalt d'un carrer,
Corrientes posem per cas.
El teu segell a cada una
d'elles, pura mescla d'enyorança.
En el silenci envoltat
de sempentes i travelades,
no trob la teva mà. Però hi és,
lliscant els meus dits,
atansada al palmell,
prima, suau i tibant.

Ulls que conflueixen en cada fet,
cada passa, cada empremta deixada.


4

Andreu Gomila. Diari de Buenos Aires. 2007

Pròleg de Marta Pessarrodona.
Il·lustracions d'Adolfo Nigro.

Dalt de la muntanya

Dalt de la muntanya vull pujar
per voler estar prop del cel
i poder-te regalar
el més bonic dels estels.

Nati Vila. Del cor a la poesia, 2003

El geògraf

- S'arquegen les pantalles d'aquests globus

per veure allò criat, allò crescut:

esfera d'ulls, esfera de la Terra.

I els meus dits no coneixen cap repòs

de tant com han de fer el traçat precís

d'accidents i relleus fins a les platges.

A més segles, més món: la terra incògnita

es fon i les estrelles se'ns escapen.

I estic perdudament trobat, domini

del goig i la temença en vastitud

que eixampla i corregeix els portolans.

Astrolabis diran que els mapamundis

són la forma de l'aigua, i el seu pas.

Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

No cantarem

No cantarem aquesta primavera.
No provarem d'encloure en fràgils ritmes
l'inaprehensible vol de les falcies,
car l'home i la paraula són sagrats
i ambdós engrillonats, per a tots nosaltres
    JA NO HI HA PRIMAVERA.

I és just i és bell que l'home sigui lliure
com l'au al vent i cada terra es regui 
amb l'ample riu de la parla nascuda 
a les fonts del seu ésser. Aleshores 
    AMB GLAÇ, AMB NEU, VINDRÀ LA PRIMAVERA. 




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams.

El cel ben serè

El cel ben serè
torna el mar més blau
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.




Joan Maragall. Els millors poemes. 1998

Compartir amistat

Compartir amistat amb les noves generacions

et fa canviar la manera de pensar

i t'ajuda a veure les coses des d'un 

altre punt de vista. És molt bo

tenir contacte amb les

noves generacions.

Fragment

Martín, Laia. El subtil teixit de la polidesa. Entrevista a

Teresa Rovira. Escola catalana. 409 (2004), 32-40

Espai dedicat a la lluna

Blanc verge ofert als núvols que passen
i que es transformen, meravellosos, en blanca necessitat
de dir, d'obrir flascons i perfums d'un estiu
salat que ja s'acaba.



Begonya Mezquita, dins,

Dotze poetes joves valencians. 2000

Alegria

Potser del pessimisme

se'n pot treure alguna

cosa positiva;

però de l'optimisme

se'n pot treure moltíssim.

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003

Il·lustracions: Inés Luz González

Cant de Vicent

                        ... a unes tres milles de la mar, a la banda

                        occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual

                        hi ha cinc ponts...

                                      Sir John Talbot Dillon

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

La volies cantar sense solemnitat,

sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,

sense picapedrers i sense obra de moro.

La volies cantar d'una manera humil,

amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.

(Fragment)

Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1976

Ha arribat la tardor

Ha arribat la tardor i el fràgil

oratge fred, i les clarors

fèrtils i devastades. Passa

una ramada d'estornells,

negres, lluents, volant de pressa.

(Fragment)

Lluís Solà. L'arbre constant, 2003

La veu del poble

El meu poble és de fang,
i té els carrers eixuts
per l'àrdua suor de tots els pobles.
El meu poble és de serres i de pins,
i de sinuosos camins
on refilen sublims
els ocells nouvinguts
amb un flat de primavera.
El meu poble és sec i àrid,
però quan plou
a cada rasa brolla un rierol
i els peixos tornen.
Amb l'aire fresc del matí
canta un rossinyol,
el vent dissipa la tristesa
i fins i tot, a l'hivern, la neu fon l'enveja.




Fragment.




Joan Graell i Piqué. Un llapis com el vent. 1997

Postals de la Mercè 2014

   Castellers de la Vila de Gràcia

   Flors grogues

   Tricentenari BCN

M. Àngels Anglada : passió per la memòria (2)

El seu independentisme es basa en la convicció que no hi ha cap altra

solució viable per a la pervivència de la llengua catalana en unes

condicions òptimes. Creu que, en l'àmbit de la cultura i de la llengua,

els catalans viuen en un estat colonial i tenen el dret d'exercir la seva

sobirania plena en el context de la nova Europa. Si Malta o Xipre,

posem per cas, han aconseguit la independència, per què els catalans

no hi poden aspirar? Tot és un problema de poder: darrere d'una llengua,

darrere d'una cultura, sempre hi hauria d'haver un estat per defensar-la.

El seu independentisme beu de les arrels populars que tenen per

indestriable la independència nacional i l'alliberament social.

Fragment.

Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada : passió per la memòria. 2003

Viatge a Núria

                    Les clares rutes del teu cos i el vent

                                a les terrasses altes de la nit.

                                               Miquel Martí i Pol

És bell el paisatge del teu cos,

tan bell

que la llum del sol, quan s'hi reflecteix,

desprèn una flaire de complaença.

Tan bell

que els poetes novells

encara no coneixen les paraules

adients per descriure'l,

i els més avesats no gosen rimar-lo.

(Fragment)

Joan Graell i Piqué. Un llapis com el vent. 1997

Pròleg: Isidre Domenjó

Renovellada

Renovellada per uns altres cursos

que tornen, un afecte encara molt

més entranyable sent per tu, que em nugues

tot i els anys a la ferma lleialtat,

amb llaç afable, per tal com la teua

gràcia a res podrà cedir. Aquest

verger, aquest jardí, ben meus, els porte

tan endins que també són públic goig.

Encant tan íntim m'ompli les idees,

la melodia de les torres, llunys

camins de plàcides arbredes soles,

el volt de les finestres, cada lloc

ofert als ulls de tot aquell qui vulga

fer cordial tribut d'amor a tu.

De A Oxford, I

Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999

Versió: Isidre Martínez Marzo.

Epíleg: Antoni Ferrer Perales.

Bufa un vent fresc

Bufa un vent fresc.

Sobre els verds arrossars,

l'ombra d'un núvol.

Kyoroku

Marea baixa : haikús de primavera i d'estiu. 1997

Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito

Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia

Salt olímpic

Vola. Per uns segons només.

Pirueta. I voldries retenir la imatge
del cos del saltador suspès entre el trampolí
-braços en creu-
i la piscina.

                    Però no. Uns segons més tard
esclata en escumes l'aigua.
Emergeix i neda somrient.
L'aigua és preciosa sobre totes les coses
-escriu Píndar.



Manuel Forcano. Com un persa, 2001

Sé que no pertanyen

Sé que no pertanyen

Ni al matí ni a la nit,

Les flors del meló.

Jordi Coca. Versions de Matsuo Bashō, 1992

El paradís retrobat

L'època de Milton va ser molt conflictiva
per a Anglaterra, i la superació de les seves
dificultats va determinar el caràcter del país
en els seus aspectes essencials.


(Fragment de la introducció)

Esteve Pujals, dins,


John Milton. El paradís retrobat, 1994

Orfebre de llum

                                     A la Núria, amb qui

                                comparteixo el plaer d'estimar.

A les ales del capvespre

l'amor és un orfebre de llum.

El goig es fon amb l'ésser.

De tots els plaers, només l'esclat

dels sentiments damunt la pell

ens domina amb la força

de l'esglai immutable: nat

com el foc, el desig s'afua

cor endins; i la natura encesa

del seu joc ens allibera

l'esperit.

                 A fora, la nit

obre, clara i serena,

una via d'accés als astres.

I la lluna mai s'acaba.

Joan Graell i Piqué. Memòria de les pedres, 2002