Tot moment és

Tot moment és

si te'l fas teu

i el vius sense

recança.

Així la finestra closa

que voldries amb vista,

per on encara veus

un tros de cel.

Ara, radiant de sol

i d'alegria.

Montserrat Abelló. Memòria de tu i de mi. 2006

Pròleg: Feliu Formosa

saps què s'amaga

saps què s'amaga

sota el pacífic verd

vellutat d'arbres?

                            el roig

què xucla la blanca

flor, per créixer tan fràgil

si no és el foc?

i la muntanya esvelta

tota sola i segura

té a la panxa el tro

IV

Anna Dodas i Noguer. El volcà. 1991

Pròleg de Jordi Sarsanedas.

Terrats

Mirandes entre núvols de cel i de bugada:

els dilluns primicers una mà delicada

us decora de veles, o casolans vaixells!

De nit banderes blanques i argent de claraboia,

i a l'alba sempre es veuen els braços d'una noia

com per aplegar estrelles o amanyagar els ocells.

Poemes de suburbi 1927

Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica..., 1987

Després

Després de ploure,

lluentor de bedolls,

fulles de sol.


III

Eudald Puig. Terres i espais. 2003

dins,

A l'ombra dels lotus. 2003

Oh mar indòmit!

Oh mar indòmit!

escolta el meu cor ara:

ha trobat calma.

Maria Rosa Roca. Showa, 2003, il. de Vicenç Masdemont

dins,

A l'ombra dels lotus, 2003

Versos d'infant

Tira pedres al riu
per veure el cel com salta;
si el blau li fuig dels dits,
li queda a la mirada.
L'infant escolta el cel
com canta dintre l'aigua;
quan passa un núvol blanc
un peix l'esfilagarsa.

A l'altra banda, el bosc,
té cent camins de plata:
ara hi delira el verd
perquè ja mor la tarda.
El riu es va acotxant
i l'aigua és un miracle.

L'infant li feia adeu;
el riu l'acompanyava
amb tot el cel al fons:
«Torna demà» -cantava.

La lluna dalt d'un pi
li feia l'ombra blanca.


Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans

PONT-NEUF

                              Per a Anna


Era nou el món mentre plovia
mansament sobre el riu,
mentre hi queia
amb la pluja la llum d'abans de tu
i s'hi ofegava.




Marc Granell. Tard o d'hora. 2006

PLUJA D'ABRIL

L'asfalt es pinta amb aigua una ciutat
al fons del seu abisme gris, calca confusos
els arbres i les cases amb ulls d'al·lucinat
i a la nit s'embriaga d'anuncis i autobusos.

Acompanya els vehicles per uns rails cristal·lins
i a les noies els dóna un camí que diu: -Mira't;
els posa el cel als peus perquè s'hi llancin dins,
pro l'àngel del reflex les escomet: -Malfia't.

Cel desdoblat. -D'on vinc? -pregunta l'aigua blanca
i olorosa del cel; mig no gosa saltar
i recolza la por als braços d'una branca
que és una acàcia a voltes i altres un roserar.

Aigües de primavera, asfalt dels meus carrers;
dies de pluja flèbil o rabiosa o fina;
i tu, ciutat, vaixell amb veles d'ametllers
i gallardets de somnis amb ales de gavina!



Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans

Cançó de caminant

A punta d'alba me'n vaig,
l'estrella del dia em mena:
clara i blanca, pel damunt
de la mar i de la terra.
El peu trepitja amb delit
i el cor dins el pit batega.
Adeu, riera gentil,
l'estrella del dia em mena.

S'acosta el sol per llevant
i tots els estels apaga,
però en el cel del matí
una llum hi crema encara.
Els meus passos se n'hi van,
se me n'hi va la mirada.
Adeu, romaní del bosc,
no m'ajupiré a aplegar-te.

Damunt el roure i el pi
els ocells canten i volen.
La muntanya l'han vestit
els brucs i la farigola,
i les vinyes fan claror,
i el llargandaix s'hi retorça.
Lla baix, perduda i roent,
l'estrella del dia plora.

A punta d'alba me'n vaig,
el bastó per companyia.
Enrera deixo el xiprer,
enrera deixo la vinya.
Ni escolto el cant dels ocells,
ni la riera que llisca.
El meu cor vol abastar
l'estrella del dia.



Tomàs Garcés. Vint cançons i altres poemes. 1949

Pròleg de la 3a edició: Carles Riba.

Conversa literària

Quan escric en castellà tinc més humor però també més mala llet que quan escric en català. Suposo que perquè la llengua de la meva intimitat és el català. [...] Hi ha una frase de Cioran, molt bonica, que diu que canviar de llengua és com escriure una carta d'amor amb un diccionari. Jo he hagut d'escriure en castellà tenint molt clar, sempre, que era una llengua d'ofici, i això potser m'ha fet desenvolupar més la ironia, la mala llet, o l'actitud més aviat moralitzant de la persona cívica que escriu. En canvi, en català, m'he sentit molt més lliure i al mateix temps menys important; és curiosa la diferència, oi? [...] Quan jo escric una novel·la o narració ho faig perquè em dóna la gana, és un petit espai de llibertat totalment intransferible i individual; mentre que el periodisme està molt més relacionat amb la marxa general de la teva civilització, de la teva societat.

(Fragment)


Montserrat Roig, dins,

Marta Nadal. Converses literàries. Montserrat Roig: un cant de maduresa. Serra d'Or, 360, desembre 1989, pàg. 13-17

Sobre aquesta pedra

Sobre aquesta pedra
mirareu florir
el temps que ha passat
i el que ha de venir.


XIV

Vicent Andrés Estellés. Balanç de mar. 1999

Operació matemàtica

Tres grans savis que corrien món per aprendre més i més 

van arribar un bon dia a Akşehir. Un cop allí van manifestar 

el seu desig de conèixer en Joha, de qui havien sentit parlar molt 

i van decidir organitzar un banquet al qual van convidar 

tots els nobles de la vila.

(Fragment)

Anècdotes d'en Joha. 2010 ; adaptació de Raghida Abillamaa

Flors al Jardí Botànic Històric

Hostafrancs

Arribes amb la teva calma despistada
i el somriure d'aquella última mirada enverinada
mentre beses el neguit de la meva espera tensa,
quotidiana com la por que em provoquen les factures,
les fàbriques que tanquen, les grans altures,
t'asseus a qualsevol taula d'una terrassa d'Hostafrancs.

  Arribes amb la calma despistada
i cent promeses incomplertes gravades a l'esquena,
crits en aquests carrers que sagnen i supuren,
com la doble reixa del Sud,
les parets de la comissaria del districte
o una conversa que ens porta l'horabaixa
i amb ella les carícies, l'esperança, l'olor de cafè.

  Arribes amb la teva calma despistada
i deses paraules ensucrades amb tanta força,
que reviu en mi aquella estranya nosa,
posar-se al costat de qui molesta
i alçar la veu dels fets i els vells conceptes,
sentir reviure la tendresa,
veure morir el dia amb el teu pit tatuat al meu.

David Caño i Cargol. Barcelona, 2007

Gimnàstica poètica

Jo sé el delit corprès per la drecera
quan vàrem créixer oberts de bat a bat.
I el doll daurat de pluja matinera
d'un degotim feliç a un cap mullat.

Aquestes coses són, i són de veres
i saben donar forma al nostre fat.
Aquell qui oblidi tanta primavera
ha malgastat el seu escot de blat.

No és blanc ni negre el núvol quan vespreja
ni la rosada tota ha de fugir.
També la vinya clara, quan fosqueja,

entre la tendra terra paladeja
la dansa humil que va deixar el seu vi
i el sol, a pur setembre, quan terreja.

Josep Maria Capilla. Versos, temps i persones, 1994

Amb aquestes pigues plogudes

Amb aquestes

pigues plogudes

ha estat mil vegades escrita

la paraula us estime.

Primavera d'estiu 1980

Fina Cardona. Pessigolles de palmera. 1981

Pròleg de Maria del Mar Bonet

Sextina a un clown extraordinari

   Dimitri* us cedeix el riure
i en el mar de la lluita tot és joia,
i la pista o l'escena amb els seus gestos
s'omple de llum, no puc destriar límits:
la mímica navega amb tota força
i encén estels damunt la seva cara.

   Porta la lluna a la cara,
i dins la plena llum, com de per riure,
tot salta amunt; no puc cobrir la força
amb què s'emporta cor endins la joia:
trena de plomes us eixampla els límits
i aprima l'herba amarga amb gags i gestos.

*El famós pallasso suís.



Fragment.


Joan Brossa. Viatge per la sextina : 1976-1986. 1987

En un museu arqueològic

             EL VISITANT

Sembla que sou de nissaga divina.
¿Què vau manar i on vau ésser enaltit?

                  L'ÍDOL

Jo soc un déu que, voltat de ruïna,
a poc a poc perdé seny i sentit.
Cert que altre temps uns destins governava;
¿cel o muntanyes?, ¿la mar o una font?
Però, sabeu, tot record se m'esbrava:
crido molt feble: ningú no respon.


Josep Carner. Llegendari. 1999

Abril

                                  l'alè de les glicines.

                                           Marià Manent

Allau, cascada, devessall

de llum

i de perfum, nau fluvial

d'efluvis irreals,

espectre

del blanc al lila.

Si l'asfòdel creix ran dels rius

infernals, ¿vos retrobarem, glicines,

arraïmades als balcons del cel,

penjant damunt plàcides platges?

p. 105

Jaume Galmés. Vigència de Marià Manent. dins,

Reduccions. núm 104 (juny 2014)

Primaveral

Estim
estrany i curt
el xiscle agut
de la puput.
Conté l'essència
primaveral
del mascle a punt
de sementera.
Tot es reté
intermitent
al cant eixut
agut i curt
de la puput.
Tot es reprèn
senzill i pur
al ritme curt
eixut i agut
de la puput.

Núria Quíllez Casulleres,

dins, Les cinc branques, 1975

TARDA DE DIUMENGE

No sap què fer la tarda del diumenge,
s'angunia de tot. Un vailet camallarg,
vestit de mariner al braç patern es penja
i se'n va a tirar molles a les oques del Parc.

Hi ha estels, coloms i veles
i pel passeig xisclets endiumenjats
d'unes noies que van amb carretel·les
a esperar el bergantí dels envelats.

Piano de maneta! Gent de cartó per fora i amb cor morat
       d'espines!
Diumenges a la tarda. Delira el carroussel
i una tanca ha gosat vestir-se de glicines
perquè hi ha randes d'oronells pel cel.

Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans

Oh, pedres vives

Oh, pedres vives

que dormiu en els segles

sense mirada...!

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida., 2010

Il.: Carme Bonafont i Giménez

Pr.: Josep Colet i Giralt

Pàtria meva

T'estimo terra meva, cor endins,

viva de llum i lliure d'agonies,

messes al vent, boscatges verds de pins,

treball mogut i goig de tots els dies.

Terra d'avantpassats, escut i fur,

sembra de fe i amor, senya nostrada.

El cim t'escau, del mar ets porta i mur.

Quanta bellesa de conreu i prada!

Bressol i fita, llàgrima i sardana,

recer viscut, escó de foc i roc,

amb tu creixo o davallo en l'enderroc

i perquè vius, soc viu, gleva germana,

ruta plaent, mar blau, mas i camí.

Aquí vaig néixer, aquí vull morir!

Pere Vives i Sarri. Veu de la memòria, 1998

Pròleg: Màrius Sampere

Dic la flor

Tens poc temps, flor menuda, de la naixença a l'esplendor

i al marciment. Curt és el teu viatge terrenal. Tens un nom?

Potser sí. Jo prefereixo creure que la botànica t'ignora. Ets

la flor. Ets la flor innominada, filla de l'atzar i de la terra,

tendresa que sosté el cel.

Agustí Bartra. El gall canta per tots dos. 1991

No costa riure

No costa riure:

és un joc que no perdo,

és un vers lliure.

Jaume Creus. El lent creixement dels coralls. 1989

Si el món ja és tan formós...

Què hi haurà per suplir l'entusiasme

del blat, l'alfals, les secles i el panís?

Aquest salvatge entusiasme espès

de roselles, fonoll, tractors, suor

pels marges i sembrats, endins la gleva,

nusos d'arrels indestriables, saba

de totes les mirades del rodal.

Josep Borrell i Figuera. Molinet de vent. 1996

Pròleg: Carme Vidal Huguet

A LEGGERE VOLI

Il cielo

colora blu

il viso

a leggere voli.

Giulia Sottile. Per non scavalcare il cielo, 2016

Que vegades...

Que vegades disfressem un cop de tralla
dibuixant una ganyota de rialla!



Concepció Carreras Pau, dins,

Carme Ramilo Martínez. Concepció Carreras Pau o la sublimació de la paraula : antologia poètica. 2011

Interpreta'm

Invoca l'esclat de la follia,

imposa un règim d'excepció,

abraça'm. I en l'abraçada

sigues rebel dels límits,

parla'm de tu, calla'm les nits

- et demanava.

No marxis, no te'n vagis encara.

Equivoca't abans,

fes hermenèutica de mi. Interpreta'm

- et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:

més mal que el que s'acaba

fa allò que no comença.

p. 137

Mireia Calafell i Obiol, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008

Un sonet

Li vaig dir a l'ametller:

"germà, parla'm de Déu"

i l'ametller es cobrí de flors.

              Nikos Kazantzakis

Avui et contemplo, màgica natura,

avui et retrobo, plena d'ufanors.

Des de la cinglera, tot besant l'altura

he llançat enlaire l'esguard delerós,

i he vist una prada tota maragdina,

i els núvols que juguen amb cels de blavors;

he sentit silent, la veu de l'alzina

i l'incert gemec del salze plorós.

Màgica natura, poema sublim

que rimes els ocres amb flors de verdors,

amb les neus eternes que dormen al cim,

i amb les primaveres, estius i tardors.

Colpida de sol, pintada de fred...

Avui, contemplant-te, et faig un sonet!

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions: Carme Bonafont i Giménez

Pròleg: Josep Colet i Giralt