Tots els sorolls

Tots els sorolls m'arriben a l'oïda
sense que per copsar-los faci res.
i dintre meu fan una simfonia
de compàs inconstant i sempre entès.
Cada instrument la seva veu m'envia
amb altres veus que hi sonen al costat;
meravellosament,
l'oïda me'ls destria
amb una inexplicable claredat.

Sento el vent, el motor, l'infant que plora,
la porta que grinyola, el refregar
del paper i de la ploma, tot alhora
amb el piular d'ocells a l'enniuar.
El cor s'hi obre, i té per cada nota
un espai lluminós o bé un racó
on enquibeix els sons, que, per riota,
no pot acceptar els uns i els altres no.



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il·lustracions: Lluïsa Cauhé.

També el trobareu en el llibre:

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Àrnica, Calèndula

Àrnica, Calèndula,
Naftalina i Càmfora
eren quatre fleumes,
quatre bledes solellades.

Eren com flors trèmules,
frèvoles i pàl·lides
i, malgrat l'astènia,
sempre ben empolainades.

L'aire d'intempèrie
els feia basarda
i en les inclemències
eren diligents i cautes.

Fins que un jorn d'histèria
s'escaigué catàstrofe:
les quatre princeses,
summament
endiumenjades,

abstretes en dèries
de la indumentària
(vaporoses teles)
es van fondre evaporades.


De: La nova circumstància



Exploradors, al poema! : taller de poesia amb Josep Pedrals. 2014

Avui que s'acaba el juny

Avui que s'acaba el juny
n'estic contenta aquest any:
rodes roents m'han dut
a la platja dels somnis,
només el desig ho amara tot,
el vent, els arbres, el cel.
Toco amb les mans cotó
de quimeres, acluco els ulls.
Illa que emergeixes segura
en el meu mar, abans calmat,
terra d'olives i mel,
com au en terra eixuta
m'he refugiat en tu, i ara,
vertigen que enlluerna,
soc teva
malgrat la por que et tinc.



Montserrat Manent. Camí de Petra. 2000

Pròleg de Lluïsa Julià.

Aniversari

Remor de barques,
de mar i de gavines,
perfums de flors
que ja han esclatat.

Et veig dalt la carena
i et caldrà, d'ara
ençà, continuar.

No miris més els esbarzers
que enrere
del llarg camí
et van esgarrinxar.

Lents han passat els anys
i ara t'empenyen
vers l'horitzó on
trobaràs el port...

Que sigui clara
aquesta nova ruta,
deixa les nits
d'insomnis ja passats.

Forja un nou dia
de llum i d'esperances;
no tinguis por del
fred que arribarà.

Tot s'ha complert
estimada Esperança.
El vent propici
tal volta bufarà
i en port de calmes
el teu vaixell i
el meu podrem segurs ancorar.



Dedicat a la seva germana Esperança.



Quima Jaume. Misterioses fruites: antologia amb inèdits, biografia i estudi. 2004

Si els mots trobessin

Si els mots trobessin una resistèn
no arribaria a terme cap poe
La frase esdevindria una carèn
i escriure un vers fora fer-lo aparè

Conservaria intacta la innocèn
però comportaria un greu dile
Havent-nos d'inventar la desinèn
tindríem grans errades d'eloqüè

Perquè si pressuposes la parau
et pots pensar que tens dons de profe
i pots pujar fins un lloc d'on pots cau

i amb la il·lusió dels corns i les trompe
suposis conseqüències sense cau
i engeguis els discursos a la me



De Les noves formes de relació


Exploradors, al poema! : taller de poesia amb Josep Pedrals. 2014

Cançons per a la gent

Deixeu-me fer cançons per a la gent,
cançons per als vells i joves;
cançons que desperten com un crit de guerra,
allà on es canten.

No per a l'estrèpit dels sabres,
ni per a la carnisseria, ni la guerra;
cançons per a commoure els cors dels homes
amb més vida.

Deixeu-me fer cançons per als cansats
per la febre i ànsia de la vida,
fins que els cors es tranquil·litzen
i els fronts aclaparats d'inquietuds se n'obliden.

Deixeu-me cantar per als nens,
abans que els peus no els vagaregen,
dolços himnes d'amor i deures,
per avançar pel camí de la vida.

Cantaria per als pobres i vells,
quan les ombres els enterbolisquen la vista,
de les brillants i assossegades mansions,
on no cau mai la nit.

El nostre món, tan gastat i exhaust,
necessita música, pura i forta,
per a callar el xerric i la discòrdia
de l'aflicció, el dolor i la injustícia.

Música per alleujar les penes,
fins que la guerra i els crims cessen,
i els cors dels homes, entendrits,
envolten el món amb pau.

________________________________

Let me make the songs for the people,
Songs for the old and young;
Songs to stir like a battle-cry
Wherever they are sung.

Not for the clashing of sabres,
For carnage nor for strife;
But songs to thrill the hearts of men
With more abundant life.

Let me make the songs for the weary,
Amid life's fever and fret,
Till hearts shall relax their tension,
And careworn brows forget.

Let me sing for little children,
Before their footsteps stray,
Sweet anthems of love and duty,
To float o'er life's highway.

I would sing for the poor and aged,
When shadows dim their sight;
Of the bright and restful mansions,
Where there shall be no night.

Our world, so worn and weary,
Needs music, pure and strong,
To hush the jangle and discords
Of sorrow, pain, and wrong.

Music to soothe all its sorrow,
Till war and crime shall cease;
And the hearts of men grown tender
Girdle the world with peace.

1895
Frances Ellen Watkins Harper, 


dins el llibre de poesia:
L'ànima de les negres : poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX, 2005
Tr.: Ángeles Carreres
Ed.: Carme Manuel i Cuenca

Locus amoenus

En terra de guaret
a un dit petit
entre solcs i cavitats
s'ha obert
promesa
la flor carbassa.

Estesos en un teler
res era tan bonic
però tot s'entenia millor.
Entre dues rajoles,
una escletxa d'herba
i les orenetes dins el llit,
un llarg passeig de gespa
humida als peus,
un llit net fet,
vistes a un mar vermell.

Ara
si volem veure'ns
hem d'apartar les fulles
nuar bé els fils
i tenir a ratlla
totes les plagues.


Laia Prat. Al revers del tapís, 2016
Pr.: Mireia Calafell

XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015

Espero

Espero. Petra, olor llirial,
camí ocrós de palla segada,
veig gavines cotó fluix,
a les ales porten ànsia;
tenyit tot de blau marí,
robí és la teva ferida,
l'amiga m'ha parlat de tu.
El cor enceta torxes
per assolir l'impossible.

Episcopalianes buguenvíl·lies
clapen el sol manllevat,
canyissars de riera,
aiguamolls de serpentina,
verdeguer tardoral en declivi.
Ulls d'immensitats profundes
verd poma, color d'aigua clara.

Vertigen de pedres.

Petra ennegrida per brases,
aire marcit de satalia,
esbravada fragància,
illa sense pomes d'or
l'amor disfressat plora.


Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

Dedicatòria

Aquí tens un ocell,
no de paper,
sinó de temps viu.

Mira'l: s'aboca
a l'aljub fredobscur
on et deixen de costat
els colors.
Escolta'l: t'invita
a volar
de part meva.

Perquè hi resti
el color més entonat
de la teva pestanya i la teva camisa.

Perquè se'n vagi
l'aflicció més trista
de la teva boca i del teu cabell.


Varda Fizsbein, dins,

Lluernes al celobert : antologia de poesia femenina. 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol
Versió al català: Teresa Costa-Gramunt

Manobre

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!


Joan Vinyoli dins,

Poemes de capçalera, 2016
Ed.: Miquel Pujadó

Cultura

No tan sols en els llibres
es troba la cultura,
sinó també en la traça
amb que es trena un forc d'alls,
s'aparia una xarxa
o s'esmola una dalla...
en tot allò que és obra
de la ment i el treball.

A impuls del pensament,
en qualsevol instant
un simple fet canvia:
posant-hi joc, és art;
posant-hi amor, poesia.

Joana Raspall. Amb sabates de molsa : poemes amb sentiments. 2018

Ed.: Josep Maria Aloy
Il.: Anna Clariana
Pr.: Pere Martí i Bertran

Matemàtiques

Ser conscient del teu cos

amb la dimensió d'un temple
que respira.

  Trobar-te lluny de tot
menys del que et queda si en restes
els vincles.

  I estimar el temps que tens
abans de recalcular-te
la xifra.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Els pobles de l'Empordà, 1984

Marcada per la terra on he nascut,
Oberta com és ella, vull ser clara.
No pretenc posseir altra virtut.
Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara
Somnio obrir camins entenedors,
Els que tothom podrà seguir algun dia.
Retinc als ulls la força dels colors,
Respiro de la terra l'alegria,
Avanço enmig dels versos, que són flors
Tallades al jardí de la poesia.

Vull sentir-me vibrant i receptiva
Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà.
Yacht sense moll, no vaig a la deriva
Retrobo sempre el lloc on ancorar.
Espero, crec, afirmo, i de vegades
Desitjo el ritme intens de les onades
Acompassar-hi el meu i fer-lo clar.

I si pogués, amics, ai, si pogués

Treballar més per a poder després
Reposar en el repòs fet herba blana!
Un vers a flor de boca, que restés
Labiat com petita flor boscana,
La pau a prop de tots els meus rosers
Or de blat i de sol a la vessana.
La meva vida no desitja més.



Montserrat Vayreda, dins,

Poemes de capçalera. 2016

Edició: Miquel Pujadó

El ball de les sabates

He arribat corrents amb vambes
      i he ballat unes sambes.

        Amb sabates de xarol
       sembla que vagi de dol.

      Després he dut espardenyes,
         i  si sardanes m'ensenyes?

      Ara que si em poso esclops,
         potser sentiu alguns cops.

      Amb un bon parell de botes
          podria ballar-les totes.

     Són vermelles les sabates?
     Doncs d'aquí ja no t'escapes.

    Amb uns dits com unes panses
          ballaràs totes les danses!



Núria Albertí. S'obre el teló: sabates en acció, 2010
Il.: Cristina Losantos Sistach

En veritat

                    Per a Anna Akhmàtova


A qui mai no s'hagi quedat sense paraula,
i us ho dic jo,
a qui sàpiga tan sols ajudar-se ell mateix
i amb les paraules ─

aquest, no se'l pot ajudar.
Ni pel camí curt
ni pel llarg.

Fer una única frase que s'aguanti,
aguantar en el ding-dong de les paraules.

No escriurà aquesta frase ningú
que no la signi.




—————————————
WAHRLICH

              Für Anna Achmatova


Wem es ein Wort nie verschlagen hat,
und ich sage es euch,
wer bloß sich zu helfen weiß
und mit den Worten ─

dem ist nicht zu helfen.
Über den kurzen Weg nicht
und nicht über den langen.

Einen einzigen Satz haltbar zu machen,
auszuhalten in dem Bimbam von Worten.

Es schreibt diesen Satz keiner,
der nicht unterschreibt.


Ingeborg Bachmann, dins,


Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX, 2017. p. 102

Edició: Mireia Vidal-Conte
Traducció: Teresa Pascual i Karin Schepers, 1995
Pròleg: Marc Romera
Epíleg: Odile Arqué

a la manera d'omar khayyam

al cafè brunzeixen les converses i els cants, i a fora
el gall ja esquinça l'alba. Un darrer brindis, abans
que no despunti el dia. Mans i cares de terrissa,
de majòlica, de porcellana, de bescuit, de pisa,
i el meu amic morvay tot de racú. Els dies passen,
el món és obrat de trencadís



Poemes de Fundació fosca 〔2002-2007〕
"...pistolet de paille..." 〔cançó infantil〕


Joaquim-Sala Sanahuja, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010

La lentitud

De vegades, el cos troba la lentitud.
           CARLES CAMPS MUNDÓ



No és el cos de la guerra, aquest poema. És la carn de la
relíquia. El corc. L'auró que s'il·lumina i perd les fulles.
Aquella duna groga que mai no tornaràs a veure. El camí
vers l'alegria d'un món que es fa invisible. Una nafra que
és encara nafra. La casa de tardor on ara plores. L'esclat

de la llum extenuada. És el fugitiu que marxa i no marxa:
Que et respira al bescoll: Que et pastura les paraules. Ací
és un altre indret. Lluny del mot i de la serp. És el fum de
la caverna abans de ser pintada. El nom que no em diré.
L'enginy que es foravia. I tu, que cantes, encara sé que et

dius esmerla i que voles ràpid entre l'olivera i el magraner.

22.04.15


Joan Navarro, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juny de 2016, núm. 107, p.11

Les botigues amigues

                          al Carles i l'Àngels.


No remenis els somnis
a la paret de pedra.
Cada nit, para taula
per les mans encantades
que remouen terrissa
a les dotze tocades.
I alçaran algun vidre,
el més blau,
el més dolç,
per celebrar l'estada.



Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau : (Tarraconis vrit amor). 1978

Coordenades

Viure connectats
molt a la vora
o a anys llum
però deixar d'estar.

Deixar d'estar contents
o dolguts
deixar d'estar desperts
o dormint
deixar de compartir
o d'amagar.

Tan sols ser,
només ser per ser.
Ser perquè siguem
Aquesta seria, crec,
la millor manera
d'estar.


Anna Fernández. Cova. 2019

Il·lustracions: Judith con H

Gotes de tinta

Quan obro un llibre sé que el temps s'atura
i cada ratlla escrita és el passat
que s'estira fins al punt i seguit.
Els versos que llegeixo es descabdellen
lletra rere lletra, síl·laba rere
síl·laba cap al futur que s'estira.
Un llarg enfilall de milions de pàgines
em tiba, com un cordó umbilical
per on m'arriben la sang i la limfa,
un intangible esperit de la vida.
Cada lletra que llegeixo s'assembla
a aquesta sang que en tinta es coagula.



Marcel Riera. Altres veus. 2017

Premi Pollença de Poesia 2016

L'esgarrifança

Quan em llegiu –ara fantasiejo–,
vosaltres, els poetes
adolescents dels temps que han de venir.
i em desxifreu, tan pacients, a cop
d'il·lusió, intuïcio i diccionari,
potser pensant en quins estranys costums.
en quina llengua tan misteriosa
d'esses sonores i sordes, pronoms
febles enclítics, guionets i apòstrofs,
com un missatge de guerra xifrat,
que no l'entengui
l'enemic del futur, travessareu
el temps amuntegat darrera vostre
i davant meu, ja ben perdut per tots,
i entrareu a les meves paraules desolades,
ruïnes d'una història inconnexa,
per trobar allò que us fa, allò que em fa
a mi com els vells mestres, a vosaltres
com jo, ni vell ni mestre però atent
a aquesta esgarrifança
–que no es perdi!–
que traspassa
com una llançadora de desig
aquest ordit tan tossut de la vida,
i deixareu també fragments en llengües
que es perdran com la meva
per tal que us els desxifrin
altres adolescents
d'altres temps que vindran –tot per l'esgarrifança!–,
i així de temps a temps,
d'un codi a un altre codi,
sempre el mateix missatge vagarós
–ramades populoses de paraules–,
fins a la fi dels segles
si és que hi ha fi dels segles?

[En quarantena, 1990]


Narcís Comadira, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010

A casa dels avis

A casa dels avis 1973 -  Original. Fons Carme Solé Vendrell

Matinal

  Jo vull llevar-me ben d'hora,
que això em fa content el cor;
de bon matí és més dolç l'aire
i respirar-lo és conhort.
No cal pas que ningú em cridi,
que tinc tres senyals prou bons.

   El sol ixent ve a avisar-me
a través del finestró,
minsa fusta que s'arbora
amb rogenques resplendors.
Ensems del terrat m'arriba
el parrupeig dels coloms.

   I de la sala de casa
venen flaires i renou;
és la mare, matinera,
que hi posa un gerro de flors
amb brots d'herbes oloroses
que ella ha dut del nostre hort.

   Són perfums dels que jo estimo,
el del marduix el millor.
Hi ha tres senyals que em desperten:
sol i coloms i sentors.
Quan aquests senyals m'avisen
comença per mi el nou jorn.


                   Montpeller, 29 de gener del 1946


De Llibre dels records. 1. Records d'infància i de joventut

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous

Edició i introducció: Elena de la Cruz Vergari

Carrera

Sortir a córrer
pel gust de fer-ho.
      Bum-bum!
      Bum-bum!
      Triscant pel bosc, fent drecera,
      el cor s'anima i s'accelera.
      Bum-bum!
      Bum-bum!
Millor córrer per plaer.
No cal l'estrès i el patir
que algunes persones gasten
             per guanyar i competir.



Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç. 2018

Il·lustracions de Gibet Ramon.

Parada obligatòria

Et deixaré, si vols, la veu
Mentre tu tens els llavis closos.

Molt lentament he après els mots
I l'aspre foc que els encadena:
Són teus i en canvi et prendré un poc
De la teva llarga tristesa.

1974



Maria Àngels Anglada, dins,


Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada: passió per la memòria. 2003

El meu cant

De no cantar
jo m'entristia:
per mi és el cant
tal com el pa 
de cada dia.

És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.

Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar
tota ma via.


De Cant i paraules


Clementina Arderiu, dins Poesia. 1995

Cua de dofí

El món dorm, com una donzella
encisada en un bosc llunyà.
¿Quina paraula li farà
obrir, somniós, la parpella?
¿Per deixondir-lo caldrà dir
       petxina o romaní?

L'aire dringa, màgic cristall,
de tanta ploma adelerada,
i per la flor del cel que es bada
no hi ha riera ni mirall.
¿Quina paraula caldrà dir:
       estel o serení?

Terra endurida i adormida,
arbres i veles sense alè.
Què donaríem per saber
la vena d'aigua de la vida!
Potser, qui sap, caldria dir
en veu ben baixa: Cua de dofí!



De El senyal.


Tomàs Garcés, dins, Poesia, 1995

Color de juny

Jo som només un gra perdut dins l'era.
No sé el que vol de mi aquesta blavor
ni el que vol de l'ocell que té el color
verd de la primavera.

I el que vol de l'eruga tot filant
de dintre a fora amb tanta paciència,
sota el sol vigilant,
la callada presó de la innocència.

Entre el somni, la vida va a la mort.
La cigala brusida per l'aire i despresa
d'un clot de terra ignora la tristesa
i no en guarda el record.

A mig camí ve el juny que ens acontenta.
L'hora és perduda al fons d'un mirall platejat.
A mig camí, el perfum de l'espiga roenta,
i nostra sort blanqueja com el blat.


De Cantilena.


Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

El joc dels «si»

Si l'Arlequí fos qui manés,

saps el cel, ell, com el vol?

De pedaços de colors

cosits amb un raig de sol.

Si en canvi fos en Cantimpló

el ministre de l'Estat,

les cases foren de nata

amb tot de sucre filat.

Si manés en Putxinel·la,

que m'ho ha dit un que ho sap,

a qui tingués mals pensaments

la llei canviaria el cap.

Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari

Tr.: Pau Vidal

Petit poema per acompanyar un ram

Estimat / estimada...
            Abraça aquest ram
            amb alegria i ventura.
            Ell acull el nostre amor
                         i els colors de la natura.



Lola Casas. Comerç de poemes : poemes de comerç, 2018
Il.: Gibet Ramon