Tota amor

Tota amor és latent en l'altra amor,

tot llenguatge és saó d'una parla comuna.

J.V. Foix, dins,

Joan Triadú. Nova antologia de la poesia : de Maragall als nostres dies. 1973.
2a ed. posada al dia

La mateixa aigua

La mateixa aigua forma la ribera.
El meu amor és com un riu distret.
En els camps de blat de moro, el pardalet
dirà ma glòria fugissera.

El ram verd que aixopluga aquell infant,
la reineta en els verns sempre ajupida,
i el cucut amb els llavis que s'hi fan
semblen pel món regir ma vida.

I descansant a l'ombra d'algun tell,
el passat torna amb sa mirada,
com el matí preserva el blanc segell
de la lluna oblidada.

Josep Sebastià Pons. Antologia poètica. 1986

Tria i pròleg de Joan Triadú

Copsarem en llibertat

Copsarem en llibertat
ingravideses de l'aigua,
fesomies de l'Onyar...

Margarita Colom. I de sobte l'Onyar. 2002.Vol. 2, p.26

Idees al vent

Des del cim dels meus penya-segats
-que són meus perquè encara ningú
hi ha posat tanques-
em plau, en un matí de sol brusent,
respirant amb anhel la llevantada
que fa més blau el mar
i més blanques les escumes de la cala,
deixar que voli lliure el pensament,
que les idees, tot just al vol insinuades,
per damunt de pins i alzines,
sense retorn, se les endugui el vent.

Joan Adell Álvarez. Sorrejant. 2007

Premi de Poesia Miquel Peris Segarra 2006

El Ripollès

El Ripollès,
amb dinou pobles de pagès,
que a Catalunya tenen més pes
que res.

Hi ha racons ben bonics,
tant per pobres com per rics.

Visitarem alguns pobles,
amb històries nobles.

A Camprodon anirem,
buscarem i buscarem

i la bèstia trobarem.

A Molló ens presentarem,
i molts animals veurem.

A Vallter pujarem
i fins a Núria caminarem.

Isards, marmotes i muflons,
tenen moltes admiracions.

Amb el cremallera baixarem,
i d'un bonic paisatge gaudirem.

A Campelles,

hi ha molts ramats d'ovelles.

A Ribes de Freser,

ens ho passarem d'allò més bé.

I per fi arribem a Ripoll,

on maten la puça i deixen el poll.
Allà hi arriben el Ter i el Freser

després d'una juguesca que van fer.

Per les valls, els dos rius,
baixen ben vius,

girant i saltant formen gorgs profunds,

on ens podem banyar junts.

El Ter s'avança 

i guanya el Freser que amb recança,

s'ajunta amb el primer.

Abril Roma Sala

3r premi categoria Taga - poesia

Escola Joan Maragall - 4t primària

27ns Premis literaris Joan Triadú. 2018

Els colors

El dia, m'alegren els colors,
quan estic trista o enfadada
em fan posar de bon humor
i em sento més estimada.

M'agrada anar a passejar
a la primavera i a la tardor
perquè, com per art de màgia,
tot canvia de color.

Els colors ho fan tot més divertit
em fan pensar en festa
en emocions, sorpreses, gresca
i també en amics.

Mar Torner Colom

3r premi categoria A - poesia

Escola Pirineu - 4t primària

26ns Premis literaris Joan Triadú. 2017

L'ocell a la cendra

Replegat en la pols com una fusta vella,
l'ocell que vola sol bat fortament les ales:
per què el seu cant degut és un filet de sang
i l'espai que ara deixa la mesura de l'ànima?

Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010

La lluna

Si torno a casa
quan va caient la nit,
la Lluna m'il·lumina
i m'acompanya al llit.

Ricard Bonmatí. Patapam, pim-pam. 2017

Il.: Roser Rius

Més comprendràs

Més comprendràs com més els mots t'apropin
a la vora del riu de tu mateix
i sense por t'encaris amb la teva
fluent realitat.
                       Mudances, ritmes,
no fan més que ennoblir-te i afermar-te
quan els saps assumir sense recances.
Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi
del projecte de tu i accepta totes
les solituds i totes les mancances
sense neguit.
                     Fes de l'amor la norma
que t'alliberi de temors i angoixes
i et faci clars els horitzons del somni.

Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 1994

Premi Salvador Espriu 1987, convocat per l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners
Premi Ciutat de Barcelona de poesia catalana, 1987

Soc així

Déu va escollir el meu bressol
sabent que m'agradaria,
va guarnir-lo amb pins i sol
i el mar que jo preferia.

Perquè soc mescla de pins
i salabror de mar blava,
estimo el bosc terra endins
i admiro l'onada brava!

Soc roca d'aquest terreny,
tinc com ella arrel profunda
talment com el pi ferreny
fort i auster d'ombra fecunda.

Aimo el verd del bosc ombriu
i del prat quan treu florida
i el blau fort del mar esquiu
quan encrespat perd la brida!

Bosc i mar, són forjadors
del meu ser i del meu viure,
com en gresol se m'han fos
terra i aigua en un somriure.

(fragment)

De De cor endins, p. 11 i 12

Pepita Gallart i Mallol  (Calella, 1923-2012)

Dones poetes de la Maresma. 2020

Eds.: Emília Illamola i Queralt Morros

La Fageda segons Esther Boix

Xarxes o pells,
colors de llum,
clivells,
ordit de fulles.

L'aire silent,
un bleix,
una onada de pedra,
els negres glops
d'un foc antic,
un cel de fulles,
un fil que creix
i que teixeix
colors de llum,
l'iris dels ulls
des d'on la terra
et mira.

Sarrià, Barcelona, gener de 1993

Carles Duarte, dins,

Trobada de poetes a vora la pintura d'Esther Boix. 2008

Espígol

les primeres hores de la matinada són esplèndides per la pluja
la plenitud de la pluja al cor de la nit
el cor de la nit i els galions de la pluja
navegant a alta mar de la cruïlla del poble
el carrer és un oceà d'estels
un oceà de la pluja al cor de la nit

i de sobte

la negror sotja
una ombra commovedora

l'espígol

i les seves ones gegantines de lila
omplen la foscor amb un diluvi  de color
més dolç que els perfums àrabs
o els tresors dels encensers d'Espanya

l'espígol del poble
al cor de la nit
vessant les seves notes a les orelles de ningú
vanament afligit
i borratxo de porpra

la riquesa pròdiga de l'espígol

Mererid Puw Davies, dins,

D'Yr Wyddfa al Canigó : vuit poetes. 2005

Tr.: Iain O'Hannaidh

Capvespre d'agost

Ha plogut molt. De tot arreu m'arriben

sentors de terra molla.

                                   Bec, golut,
la llum esplendorosa del crepuscle.

Ara pertot la vida recomença
poderosa com mai;
i els amants que són lluny l'un de l'altre
s'enyoren i es desitgen.

¿I jo qui soc sinó algú innominat
que sols viu si tu el penses?

Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 1994

Endavant

Si no sabíem el que és,
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l'existir es trobaven en una
altra vida; si l'esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema.

Joan Brossa, dins,

Nova antologia de la poesia catalana. 1973

Edició: Joan Triadú

Agost

AGOST, estiu
esplendorós i càlid
colors que sobten els ulls.

I en aquesta
cambra closa, ja sense
enyor submergida

en l'esguard
que es perd mirall enllà,
en el llom de tants llibres.

Amb la remor de moltes hores
ara premudes
en aquest moment,

en què el color verd
d'una sola fulla
de gerani que mou el vent

càlid i quiet d'estiu
m'omple de tendresa,

de plenitud.

Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

descobrir l'olor de l'arbre

descobrir l'olor de l'arbre
que impregna
el teu matí

descobrir que el teu matí
fa olor
d'arbre

arbre que s'alça
a l'endins
                              cos desplegat en paisatge

arbre d'espirals
laberints i clarianes
arbre ànima

Laia Llobera. Boscana. 2018

Pr.: Lluís Calvo
Epíleg; David Fernàndez

autoretrat urgent

escolte el pas d'aquella que camina
sobre els meus passos.
entre la flama i la fusta,
entre l'ara i el sempre o mai,
soc una altra als ulls
d'aquella que em mira
i en mi canta i plora i aguaita,
mirada fosca que des del fons alena
i es recorda flama i fusta
d'un bosc cremat.

Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

La mateixa aigua

La mateixa aigua
no pot ésser beguda
per dues boques.
Només la set és nostra,
és una i ens iguala.

De Enfilall de tankes

Joana Raspall. Ales i camins. 1991

La morera

És un arbre, la morera,
que a l'hivern està pelat
i quan ve la primavera
mil fulletes treu pel cap;

quan les veu el cuc de seda,
diu: "Les fulles, nyam-nyam-nyam,
són com un bon plat de bledes
o una plata d'enciam."

Ricard Bonmatí. Patapam, pim-pam. 2017

Il.: Roser Rius

Sobtadament

Sobtadament, a cops,
la imprecisió ens fa lliures.

Projectant

en la distància
entre dos mons,

el mitjà erm
de l'oblit crònic

Sobreviure al relat
fa obsolet
el missatge.

Caldrà llavors servar silenci,
i fer parlar

                                els mots

amb la llengua del gest.

Laura Torres Bauzà. Els temps últims. 2021

Pr.: Sergi Álvarez Riosalido
Epíleg: Laia Llobera

sempre neixen parets

sempre neixen parets damunt del fil
i dalles dins de l'ombra. Cada veu
d'aigua va disfressada, no sabeu
si la infantesa us torna. De perfil,
direu mentides, cent vegades, mil.
Retardareu els mots amb el correu,
fareu les ratlles tortes i el conreu
del cos cada vegada més subtil.

Les tempestes a dins dels quatre murs
amb un vaivé de pèndol desfaran
batecs incerts, ordinadors segurs.
Boira de neu sobre cabells madurs
us podrà dir, potser, que una hora és gran
i que la sorra és feta de futurs.

Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició a cura de Lluïsa Julià.

Tempesta

L'aire s'atura, espessit,
en la lluor dels primers llamps
cap fulla no té vida en l'ametller
clavat com un fantasma
sota el plom de l'estiu
sols les orenetes
trafiquegen entre les teulades,
incansables.

L'ànima cau amb la primera gota
en el solc
on dorm des de molt abans
del temps i la tempesta
la llavor d'un vol
que aixeca tota pesantor
fins a retrobar el bressol
del llamp,
del sol,
del plor,
de Glòria.

11 de juliol de 1986

Cristina Kaufmann.--Aunque de noche : poesia des del Carmel. 1989

Aigua

Goteja la font,
cada gota un soroll sord.
Terra mullada.

Reguera de bosc
aigua pels animalons.
Natura solvent.

Botes al bassal
del vailet enjogassat.
Fang sec al matí.

Sopa fumejant,
caliu a la llar i baf
a les rajoles.

Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012

Esborrau-me del quadre

Esborrau-me del quadre,
que vull ser l'alzina del paisatge,
o la grívia que s'hi colga,
o la molsa que li guarda l'aigua.

Antonina Canyelles. D'estructura circular. 2007

Estimo els arbres

ESTIMO ELS arbres generosos del bosc quiet
després del lent batec dels dies fràgils,
quan hem perdut cabanes i fogueres.
En núvols de ningú m'he construït
l'espai tan reduït de les quimeres
i els arbres de la ment em xiuxiuegen,
branques al vent de totes les mancances.
Els vells somnis, ocells que se m'escapen
dels arbres despullats quan ve l'hivern.
M'he emmirallat en versos poderosos,
altres indrets m'han modelat paisatges:
mil alfabets a canvi d'una imatge.
Soc solitària com el xiprer
que guarda casa i terra en el silenci,
vinclant-se en la negror de la nit quieta.
Com ell emmarco els camps madurs d'estiu
          i amago vells secrets
          entre les fulles negres.

Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019

Tr. al castellano: Rodolfo Häsler

Les dones de la infància

Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.

Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.

I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.

Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.

I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.

De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.

Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

Al país d'Itàlia

Per llargs camins de ferro, ruïnosos, damnats,
vaig sol pel nord d'Itàlia, viatger que es fa vell.
I recorde com era aquell poble on vaig créixer
des d'una ciutat clara on sempre he de tornar,

la ciutat de cent torres, bella com tardors d'or,
en espere setembres que no em cremen els ulls
i on mire uns jardins plens de florides d'estiu,
uns arbres centenaris, fulles seques per l'herba.

Tinc amb mi la presència dels remots onze anys
on un estiu trobava el temps i la nostàlgia
com una agulla d'or que en el sentit es clava.

Pare l'orella en terra, sent el nou pols del temps
i el batec del passat, sense esforç, s'obri pas.
La cambra d'un hotel m'arrecera i em parla.

Gaspar Jaén Urban, dins,

Reduccions : revista de poesia. Setembre 2008. Núm. 91. P. 11

Obra incompleta

Terra accidentada, en diuen.

Barrancades i turons, penya-segats
esquitxats de planes rebels, i turons disposats
a ballar, sempre.

Paisatge erm.

Trossos d'un trencaclosques gegant,

de peces solitàries, que s'estiren per trobar-se

i no arriben.

Obra incompleta que descansa quieta

en un marc blau cristal·lí

que va i vé.

I ell, sí, besa terres llunyanes.

Hi porta i en porta

i no para mai quiet.

Tan inquiet és que sacseja l'obra
i hi produeix esquerdes.

Asmaa Aouattah. Entre cendra i foc. 2019

La prunera

Passà la joia exquisida
del bell temps de ta florida
i avui regales un plor
d'emmelada fruita d'or;
i la merla llaminera
canta tes glòries, primera.

Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres de la poesia catalana. 2007

Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues

Garrofers

Esteu dormint fa segles, una vida
fecunda i reposada, sense presses,
esbiaixant al vent vostres pereses,
oferint cada estiu gala complida.

Ara viviu en mi. Per la ferida
on m'heu entrat, amb dolces escomeses,
sent uns silencis purs, unes promeses
de justa benaurança aconseguida.

Venerables gegants, verda mainada
com una primavera inacabada
que aferma més i més vostra presència

entre una parla de verdor amigues,
sota l'onada de sentors antigues,
sou el millor present de permanència.

Jaume Bru Vidal, dins,

Els arbres de la poesia catalana. 2007

Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues