de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.
Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.
L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.
Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.
Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002
Tu, que donares el teu millor bes
per fer-me possible;
tu, que sentires glatir ta carn jove
del goig d'esperar-me;
tu, que sofrires la unglada roent
del dolor de lliurar-me;
BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que venceres l'horror de les nits
de perill per vetllar-me;
tu, que cercares la vena del seny
amorós per guiar-me;
tu, que deixares tot altre plaer
pel plaer d'ajudar-me;
BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que plorares d'orgull i de goig
i volgueres comprendre'm;
tu, que fremires d'espant allunyant
l'ocasió d'esgarriar-me;
tu, que pregares per mi reclamant
tot un món per donar-me;
BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
1963
De: Vivències.
Obra poètica inèdita.
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Em llevo de matí
sento la música
de vegades barroca
Marcello o Pergolesi
El sol ixent sembla emboirit
lleugerament
O bé Ravel
El sol si, en efecte emboirit
i lluminosament bell
Darrera la vidriera flors i fulles neixen
És de matí
les naus les naus-record
deriven cap al Nord
-i el somni?-
És bo el matí
Bona la matinada clara
Plou en el món?
Aquí la vida
és cant i les fulles reneixen
i el sol tot boira i llum és boira
or de la Nau.
1993
Ramon Xirau, dins,
Sola.
Reblant el clau del mur.
Records com quadres
arrenglerats
colors miralls
dispersos.
La mare-terra perfà
tot l'univers.
Montserrat Garcia Ribas. Platja fonda. 2021
Epíleg de Carles Camps Mundó
El temps n'ha fet paràbola,
de l'olor de llimbs.
A l'arena, paper verjurat,
s'inscriuen cal·ligrafies secretes,
paraules enfonsades, negatiu del cos.
El desig arrecerat a l'aixopluc del riu,
engull els crits
de les gavines errades.
Artifici i ficció, el poema.
Al canyar s'han podrit els camins.
Zoraida Burgos, dins,
Terres d'aigua : poemari de les Terres de l'Ebre. 2004
Coordinació de l'edició a cura de Núria Grau
Estudi introductori a cura de Pere Poy
Il·lustracions de Santi Alfonso
No em puc queixar de gana,
El meu menjar baixa dels cels,
Però temo pel déu
Que es nodrirà amb mi.
Soc massa negra, soc massa trista,
La meva ofrena potser li semblarà
Més seca del que és,
Més dolenta, més amarga.
La sang podria vessar
En un bell camp de roselles,
La carn podria restar
Per repartir-la als pobres.
Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018
Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli
Epíleg de Carles Duarte i Montserrat
La nit cau dolça i freda
sobre el cel de ponent,
creant ombres fosques
dins el mar serè.
Dibuixant siluetes d'ocells
als núvols tintats de porpra,
escrivint notes de silenci
que el vent s'endú lentament.
La sorra mullada
llisca sota els meus peus,
acariciant l'aigua clara
tacada del roig del cel.
Ariadna Marín Llauradó, de l'Escola Grèvol. Categoria D. 2007
Jocs Florals Escolars : Distrícte de Sant Martí : Poesia : Prosa. 2008
A Maria-Lluïsa Palau
-Explica'm, tu, què és el sol. -El sol.
-Explica'm què és la lluna. -La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.
-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
-Heus aquí
l'última forma de la saviesa:
Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.
Joan Brossa, dins,
X Festival Internacional de Poesia de Barcelona.
Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994
Direcció del Festival: Àlex Susanna
Durant deu anys no vaig deixar mai els meus llibres.
Em vaig espavilar i vaig rebre lloances
immerescudes. No dono gaire valor
al lloc tan alt que ocupo. Allò que més valoro
és la joia dels meus pares. Uns quants companys
d'estudis m'acompanyen quan deixo la ciutat.
El meu jaç cobert és a punt. Flautes i cordes
toquen la melodia del comiat i fan
més passador el pesar que ens causa la partida.
Els vapors del vi escurcen aquest camí tan llarg...
Sembla que aquest cavall que cavalca en un dia
de primavera cap a casa porti ales.
Marcel Riera. Versions de Bai Juyi. 2013
Qui no instal·la la casa en lloc incert?
La marxa és llarga, abunden les cruïlles.
Anem d'amunt les aigües i seguim
no pas altre vial que els solcs d'escuma.
Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001
Pròleg de Miquel Martí i Pol
XXII Premi de Poesia Goleta i Bergantí 2000
The soul is not more than the body.
Walt Whitman
allò que he escoltat
tot allò que he vist
tot allò que he dit
allò que no he dit
els llibres que he llegit
els versos que he escrit
la gent que he estimat
això és tot el que tinc.
Begoña Chorques Fuster. Olor de poma verda. 2016
Il·lustracions de Miriam Bue Díaz
Pròleg de Luis Fuente Pérez
Estimes la vida que t'encercla
exultant en la Natura,
amb amor indescriptible.
Etern.
Vet aquí
el teu succedani.
De: Boira baixa (Primer bri d'herba), VIII
Rosa Fabregat. Cartes descloses. 1998
No puc avesar-me
a l'obstacle
de tot determini.
El pols coagulat
obstrueix el curs
(per on
avançàvem).
Ni tan sols
queda l'opció
de fer-nos
ser present.
Montserrat Rodés. D'incertes certeses. 2013
Sigueu propicis,
ametllers de Siurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d'esperança.
Rosa Leveroni. La poesia essencial. 2010
Edició a cura de Mònica Miró i d'Abraham Mohino
Diu la nena de quatre anys i mig
que enyora l'avi que no va conèixer.
L'infant no sap de temps
ni de dols per la mort
ni de tempestes de l'ànima
que curullen els dies de l'absència.
L'infant sap d'amor i res més.
L'amor de l'infant és com una copa plena
que mai no es buida perquè la vida és així:
un anar i venir d'àtoms de matèria.
No li cal reconstruir el record,
a la nena de quatre anys i mig,
perquè ella és la copa plena
de l'avi i de la neta,
de l'amor que els crea.
Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018
es confonen els termes
de la vida i la mort,
s'anul·len diferències,
predomina una joia
prenyada de reserves.
El paisatge s'estén
als nostres peus. S'imposa
(perspectiva i record)
el temps donat a un altre
que ja ho ha viscut tot
i que fou un dels nostres.
Potser deixar-se caure
no seria tan buit
de sentit. Potser viure
per a l'esguard més ampli
seria com la mort
compresa finalment.
Amb tot, és impossible
arraconar un projecte,
un demà (simple trànsit?).
Cal començar a avesar-se
a la ratlla trencada
dels vells turons de sempre:
vull dir a l'amor que espera.
Feliu Formosa, dins,
Palafolls paraules prenyades. 2008
Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi
Soc una torxa encesa
que poc a poc va cremant,
dessobre un llantió presa
de galanteig delirant.
Altres arbres trauran brot,
quan ja les meves paraules
seran buides de cap mot
en un país ple de faules.
Si escrigués avui rondalles
les podria recitar,
series noves rialles,
fora el temps de curt passar
Carme Benedicto, dins,
Llibre de la XV Trobada de Poesia catalana : Puigcerdà. 2013
On deu anar aquesta aigua tan clara,
silenciosa, muntanyes avall?
Potser hi ha algú que l'estima i l'espera
amb llavi ardent sota un sol esclatant.
Amb coloraines les flors l'acompanyen,
herbes boscanes hi vessen olor,
l'ocell s'hi abeura i l'acaricia
amb l'ala presa de lleu tremolor.
Per dar-li ombra els pins s'entrelliguen;
per no agitar-la s'amanseix el vent...
Aigua encantada, prodigi de fades,
pura neu fosa lliscant mansament!
Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003
Il·lustracions: Oriol Moret
Mon cor s'adona
del passerell
que havia refilat tota l'estona;
i amb tu en els ulls, no m'adonava d'ell.
Tot m'asserena
aquest llanguir
de la llum de biaix que l'herba emplena
i la pau de la pols en el camí.
I no val l'or menut d'una guspira
ni el plomissol de card volant al vent
l'afany, que et gira,
d'esguards, esguards i bonior de gent.
Ja, com a lluny de mi, sé que en la freda
espona, las, el teu coixí defall,
i que ton últim farbalà de seda
fuig del mirall.
La pau m'inunda.
La solitud té sos perdons a tret.
L'arbre i el riu i l'ànima profunda,
tot s'ha refet.
I lluny del goig amarg de tes voreres
ve el meu conhort;
i faig més dolç i meu que tu no eres,
com ungit de rosada, ton record.
De: El branc de les vuit fulles, VI.
Josep Carner, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 17
Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.
Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.
Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.
Aigua, aigua.
De: Lloses.
Núria Busquet Molist. Làpida. 2022
Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;
per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.
I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.
El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.
I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.
Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.
Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001
Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori
Temps de batre: juliol
amb música de cigales;
la idea acopa les ales
mig ofegada pel sol.
M'he tombada a l'ombradís.
L'esllanguiment de l'horeta
és la garba, abans restreta,
deslligada del vencís.
Ja a l'ull tota cosa es pon
i un poc d'oratjol revola
ple d'olor de farigola
que fa més dolça la son.
Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996
Tria i apèndix de Josep Carner
Introducció de Joan Triadú
