Úter

T'estàs fent mentre et vas fent la casa
com si les dues fóssiu igual de valuoses,
el teu resguard i tu,
a dins d'altres resguards:
la mare que avui ha vist martinets blancs
i s'endormisca al sofà de dins de casa.
¿Com els va, als martinets blancs?

I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on vares començar
gratant un foradet per arrelar
en aquesta cavitat de la roca mare
entre corrents d'aigua.
A les arrels aviat les cobriran
capes de molsa vermella.

I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on continues construint:
hi ha part de tu que es va fent casa,
un sac prim com una pell estranya,
l'estatge primitiu on dorms, arronsada:
no cal cau gaire gros per créixer
entre aigües que un dia es trencaran.
La mare va sentint regar per dins
aquest fruit saborós que muda madurant:
llavor de rosella, pèsol, nabiu, gerdó
llima, préssec, papaia, carbassa que creix cap enfora
síndria que pesa.

Abans t'has dividit i dividit i dividit
com ho faràs després al món quan seràs
una
i alhora
tantes altres dones.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

En la fornal de la vida

Posa les paraules
en la fornal de la vida,
escalfa-les amb la calor
del carbó de la passió,
posa-les en l'enclusa
del teu temps,
aplana-les amb el mall
i doblega-les fins que donin
forma a les idees,
a l'orfebreria d'un poema,
d'aquell magma que va deixar
un cràter profund
en els teus records.

En la fragua de la vida

Pon las palabras
en la fragua de la vida,
caliéntalas con la calor
del carbón de la pasión,
ponlas en el yunque
de tu tiempo,
allánalas con el mazo
y dóblalas hasta que den
forma a las ideas,
a la orfebrería de un poema,
de aquel magma que dejó
un cràter profundo
en tus recuerdos.

Assumpció Forcada. Tecnologia = Tecnología. 2013

Pintura de la portada: Gudmundur Karl Asbjörsson.

mira't el cos

mira't el cos
xiuxiueja
no hi ha cap casa com tu

ーgràcies

De: florir

Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Il·lustracions de Rupi Kaur.

Traducció de Bel Olid.

A la plaça de les dones del 36

Trenta-sis em fa pensar en combat.
Avui que no em sé dir, vinc a la plaça.
Trontollo i soc sense sintaxi.

Veig arbres amb fulles Marçal,
cases amb finestres Fuster,
aigua Raspall que brolla de la font.

I així, començo a respirar.

Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014

Pròleg de Maria Antònia Massanet.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.

Cadascú ha de tenir

                   A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s'ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l'ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona.

Germà meu

Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!

Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí...

7

Simona Gay

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Sense música

Quan tu deies «amor»
un ocell s'encenia a cada branca.
Prenia foc l'hora exacta,
la que calla,
la que el pecat el viu
però no l'aguaita
perquè cap ocell no prenia el vol
quan tu deies «amor»
o «el nostre amor»,
per un bec,
per cap ala,
«aquest amor».
Arran d'aire
l'hauríem pogut albirar
com un tronc,
un niu
o un fet de marbre,
perquè quan tu em deies «amor»
l'incendi s'escampava,
sagnava una glera
de memòria
i jo com l'ocell,
muda i encesa,
m'esfumava.

De: #retorn

Josep M. Llompart. Mai no et deturis : homenatges de Llompart. 2018

Epíleg: #Breu notícia sobre els poemes, de Cèlia Riba.

Nota: a #retorn, hi trobareu deu poesies de deu poetes que,
amb la seva veu poètica, han retut homenatge a Llompart.

Que m'ompli de llengües

Que m'ompli de llengües el teu mot,
que un cant teu canta més que dir que més.
Quin cos teu més teu-meu que és el cos meu.
Un forat per on redir-m'hi és el teu nom.
Tots et volem, totes endins. Agafa'm!
Correm junts darrere teu, correm amics, correm gruant-te!
Obre l'estrella, oh tu, obre l'estella i du-m'hi dins!
Farem nit, covarem l'ou, serem feliços!
El teu amor em posa dos pins a la cuixa i se'n va.
Per això s'enamoren. Per això Salomons i Sulamites.

Soc blanca, gitana, soc mora, jueva, amerindia, soc negra!
Soc ombra i desert, costella rompuda, soc pols que s'agleva.
Soc roda, rodera, rodona, la ruca que rauca, la roca que rasca
i del tot al revés de fer fora les pors: soc qui les peix i les cria
-qui, com paparra volguda, es regala, content, una trampa.

I

Fragment.

Blanca Llum Vidal. Aquest amor que no és u = Este amor que no es uno. 2018

Traducción de Berta García Faet.

Text en català i castellà.

Se'n va l'oreneta

Quan per la tardor,
se'n va l'oreneta
no li dic: Adeu!
Li dic: A reveure!

Ferran Agulló

De: 34 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I3)

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.

Pròleg: Teresa Colomer.

Tardor

Muntanya avall
grocs i vermells encenen
roures i alzines
i els xops s'acomiaden
de les darreres fulles.

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.

Contagi del blanc

I el mar, emmirallar-se
en la blancor de l'aire.

I abolir la frontera
ᅳque era això, l'horitzó.

I respirar les boires
en l'onada del cos.

Unir el fora i el dintre.

I abolir-la,

la pell.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Tardíssim

Algun vespre, tardíssim,
penso què pensaran
els fills dels nostres fills
allà a sota del mar
sobre el canvi climàtic.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

Rodamón

Perquè crec en les paraules,
viatjo cada nit
al món del silenci.

Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014

Pròleg de Maria Antònia Massanet.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.

Cançó de la calma

Es desfulla la roba
en batalla ferotge dels sentits.
A fora viu la nit
i s'endanya la calma
esquiva i freda.
Puc sentir com voreges
amb els dits el perfil
de tots els somnis.
Ets estança de versos
que guareixen la sang.
Totes les hores es poblen de tu.

Carme Cruelles. Caldrà la pluja. 2025

Pròleg d'Albert Gavaldà.

42è Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes, 2021

Pot no dur títol

Heu-me aquí, asseguda sota un arbre,
a la vora d'un riu,
en un matí assolellat.
És un fet ben sotil
i no passarà pas a la història.
No és cap batalla ni cap pacte
els motius dels quals s'estudien,
ni la mort de cap tirà, digna de recordança.

I, tanmateix, és un fet que sec a la vora del riu.
I, ja que soc aquí,
he hagut de venir d'algun lloc,
i d'haver estat abans
en un seguit d'altres llocs,
exactament igual que els conquistadors de països
abans de saltar a la coberta del vaixell.

Fins un instant passatger té un passat ufanós,
el seu divendres abans del dissabte,
el seu maig abans del juny.
Té els seus horitzons, no menys autèntics
que en l'ullera dels generals.

Aquest arbre és un àlber, arrelat que en fa d'anys.
El riu és el Raba, i si en fa de temps que corre.
El senderol no ha estat obert
abans d'ahir entre els matolls.
Per dispersar els núvols el vent
els ha hagut de portar abans.

I encara que aquí a prop no passi res d'important,
el món no és per això més migrat en detalls,
no està pitjor justificat ni més pobrament definit

que quan se n'emparaven els èxodes dels pobles.

No sols les intrigues secretes, les acompanya el silenci.
No sols les coronacions, una cort de motius.
Aconsegueixen de ser rodons no sols els anys de les revoltes:
també els palets gastats del riu.

És dens i enrevessat el brodat de circumstàncies:
les formigues, punt de creu sobre l'herba;
l'herba, repuntada a la terra;
l'ona enfilada per un bastó, un model de brodadora.

El fat ha volgut que jo sigui aquí i ho vegi.
Damunt meu, una papallona blanca fa bellugar l'aire,
amb unes ales que sols a ella li pertanyen,
i em sobrevola la mà la seva ombra:
no pas una altra, sinó la seva pròpia.

Davant d'un espectacle com aquest, m'abandona
                                                [sempre la certesa
que allò que és important
és més important que el que no ho és.

del recull Final i començament (1993)

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997. P. 185-187

Traducció de Josep M. de Sagarra.

Hi ha mots

Hi ha mots que saben d'esgrima,
i mirades, de deveses blanques.
Cal bussejar les ànimes
per aprendre a saber qui som.


Sota la pinassa, sempre hi ha canals
de terra molla,
rius de vida silent,
batecs de llum.

Àngela Ribas i Lacasa. El bram dels dies. 2018

Pròleg de Vicenç Villatoro.

LIII Premis "Recvll" de Blanes,
Premi Benet Ribas de poesia, 2017.

Fer el temps

Quan a l'albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l'atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa't ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
i de les seves criatures.

Vicenç Llorca

De: Calendari d'instints. 2014

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

Llampaies

Llampaies, llogarret
amb camps, veïnats i riera,
masos a l'entorn de l'era,
hort menut, carreró estret.

Finestra, ràfec, llindar,
pilastra, porxo i entrada,
l'escut a la portalada
i la creu al campanar.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Solidesa

Pedres a la butxaca ens menaran al fons.
Hi ha un silenci d'algues en moviment,
una crida que tot ho emplena. És possible no respirar?
Fulles desfetes ens precinten la cara
com motlles tous de màscares o cúpules de benes.
Podem aturar aquest riu, la seva pressa.
Tenim un cos impermeable i fonaments
en algun sot que vàrem excavar quan érem nens.
Som el camí. Per sobre nostre hi han passat
totes les rodes i tots els fems.

Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

Sabina

Enigmàticament ens ho diu la lluna:
les manques del massa amor
soles s'atenuen.

Només el desamor
desmembra els espills
mancats de mirades.

Maria Oleart

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999. P. 111-112

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Sobre la meva mare

Sobre la meva mare no sabria dir res
- com quan em repetia, et sabrà greu
quan jo ja no hi sigui, i jo no creia
ni en "ja" ni tampoc "no hi sigui",
com m'agradava mirar-la llegint una novel·la de moda,
anant directament al darrer capítol,
com, a la cuina, pensant que no era el lloc
adient per a ella, feia el cafè el diumenge,
o encara pitjor, un filet de bacallà,
com esperava que vinguessin els convidats i es mirava al
                 mirall,
i feia aquelles cares que la protegien amb eficàcia
de veure's tal com era realment (sembla
que jo ho he agafat d'ella, com també altres febleses),
com, després, parlava amb desimboltura de  coses
que no eren el seu fort, i com jo li feia la guitza
estúpidament com aleshores quan ella
es comparava a Beethoven, per la sordesa,
i jo li vaig contestar, cruelment, però ell
tenia talent, saps? i com m'ho perdonava tot
i com ho recordo, i com vaig volar de Houston
al seu funeral, i com no vaig saber dir res,
i segueixo sense saber-ho.

D'Asymetria (Asimetria),2014

Traducció de Xavier Farré.

Adam Zagajewski

Es troba en el llibret:

XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2018. P. 83

Ets l'aigua

Ets l'aigua que el sol evapora,
vapor dins dels núvols
corrent amb el vent.

Ets la pluja de veu melodiosa,
regalims d'aigua
als vidres del temps.

Ets la cortina d'aigua,
la tempesta, el tro
que no sempre vol emmudir.

Ets la neu glaçada
que cobreix la teulada
i la muntanya a l'hivern.

Ets el rierol que canta
polint les pedres
a l'hora del desglaç.

Ets l'aigua subterrània
que absorbeix la textura
porosa de la pell.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Tots Sants

I després dels esclafits de l'estiu, com si s'hagués
de deixar anar del calze  una rosa es vincla sobre
un fons negre  una tarda inclement de novembre.
La pell encara rosada i groga dels pètals és plena
de taques i  un perfum endolcit, com de vellut, es
desprèn discretament de la corol·la mentre el fred
ha començat a rostir-ne les vores. Diu que s'acosta
un altre hivern  i ara el pare ja no hi és. Batega en
silenci al cor del temps. Són llargues  les nits i ja
fosqueja.

De: Els traus infinits

Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024.

M'agradaria

M'agradaria ser com tu,
que ens estimes
sense condicions,
que aculls dolor i alegria
en els teus braços,
i que vius els nostres projectes
com si fossin
el més important del món.

Voldria ser com tu,
que ens ajudes
en tot el que calgui,
remous cel i terra
per fer possibles
les nostres fites
i, per nosaltres,
no tens mai un no.

                    Per als meus pares

De: Tornar : Barceloneta i Barcelona, gener - setembre de 2017

Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

la insubmissió

la insubmissió: amb el coll indicar
un no ampli i ferm
després cercar entre els mots una escletxa
rosa que roda amb furor en cada pètal

ulls de bisó i d'infant en sortir de la ciutat

l'insoumission : du cou faire signe
d'un non ample et ferme
depuis cherchant parmi les mots une brèche
rose qui roule avec fureur en chaque pétale

yeux de bison et d'enfant au sortir de la cité

De: Figura de l'esclau  (Carnació) = Figure de l'esclave (Carnation), 6.

Nicole Brossard. Museu de l'os i de l'aigua. 2013

Traducció d'Antoni Clapés.

El vestit vermell rovellat

La saba de color rovellat
cobreix els fils del meu vestit:
així que porto el color d'una fulla de tardor.

Hi ha molts milers de fils en un vestit
i comptar-los: cada fil
cansa, com el rovell de tres i sis mesos d'espera.

Que cansada que deu estar la roba
teixida amb fils de cansament:
com un arbre a la tardor. Com el meu cos.

Quan em poso el vestit vermell rovellat
soc un castanyer cansat al mes d'octubre,
al mes de novembre.

Devora Vogel. Figures geomètriques : antologia poètica. 2024

Introducció i traducció al català: Golda van der Meer.

Edició bilingüe.

Fila quatre

Si ens diguessin segur
        que serem oblidades
i haguéssim de triar
        un epígraf mediocre
que ens resumís a mitges
        que no fos pretensiós
diria que tu i jo
        desperts amb coca-cola
som experts fidelíssims
        d'acrobàcies a l'aire
els primers a aplaudir
        dins el circ en silenci
els darrers a callar
        quan s'apaguen els llums
els que tornen segur.

Que es digui de nosaltres
        que vam persistir sempre
en la credulitat,
        en l'audàcia ferotge,
en l'alegria ingènua.
        O que no es digui res.
Ja aplaudirem nosaltres.

D' Estudis II. La llum dels marges.

Clara Ballart. La llum igual. 2025

Epíleg de Maria Josep Escrivà.

LX Premis Recvll de Blanes, Premi Benet Ribas de Poesia 2024.

Son (Valls dÀneu)

Veient tot de sobte
algunes congestes al lluny
arrapades al bac d'una carena

i brillant amb una claror
que sembla venir de dins,
uns quants sabem què pot ser un poema:
allò que resta d'un instant,
d'un dia, d'una vida
- tal vegada d'una mort -,

una taca de llum
que res no pot fondre del tot.

D'Angles morts (2007)

Àlex Susanna. Dits tacats : antologia 1978-2018. 2019. p. 117

La frase immutable

Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar,
i ara és el riu un sediment de pedres.
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va arruïnar una ciutat.
Tot el canvi del món en un frase immutable.
I ningú no pot escriure la vida
dues vegades en la mateixa paraula.

Vicenç Llorca

De: Atles d'aigua. 1995

Premi Vicent Andrés Estellés, XXIV Premis Octubre.

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

gairebé havia oblidat

gairebé havia oblidat
que de petites ho feien sovint
havent dinat a les celebracions
i després amb les amigues

gairebé havia oblidat
que de joveneta se les aprenia de memòria
en gaudia als concerts
o en la intimitat de la seva habitació

ara hi té una nova cita
un cop al mes, dissabte al migdia

gairebé havia oblidat fins a quin punt ho necessitava
gairebé havia oblidat que és filla d'un poble cantaire

ia ahaztua zuen

ia ahaztua zuen
txikitan halaxe egin ohi zutela
ospakizunetako bazkarien ostean
eta geroago lagunartekoetan

ia ahaztua zuen
gaztetan buruz ikasi ohi zituela
haren gelako intimitatean gozatu
kontzertuetan partekatu

hitzordu berria du orain
hilean behin, larunbat eguerdian

ia ahaztua zuen noraino zuen behar
ia ahaztua zuen herri kantari baten alaba zela

De: Aro berrirako ariketak = exercicis per a una nova època.

Mari Luz Esteban. Reformes carnals = Haragizko erreformak. 2024

Traducció: Ainhoa Aranburu Puente i Ferriol Masip Bonet.

Text en català i basc.

Traducció al català de la cita inicial:

   Reformes corporals:

Formes d'accions col·lectives
que reorganitzen els usos del cos,
que modifiquen les relacions
entre els individus i els processos socials
i generen nous subjectes històrics

Jean i John Comaroff