Poeta de guàrdia

Constant sentinella al peu del record,
m'assec en la fosca i escolto el meu cor;
no em torben rialles ni cerco ningú:
soc dos essent una perquè visc en tu.

Llegíem uns versos antics de Salvat
i tu m'escoltaves amb gest fatigat,
les mans ocioses i els ulls incisius:
«M'agrada el que deies, m'agrada el que dius».

Amb sal i silenci sotjàvem les nits
sentint-nos inermes, sabent-nos ferits.
Amb sorts paral·leles, com versos rimats,
plegats per la vida, moríem plegats.

Poeta de guàrdia, recito el teu nom,
que mentre jo et canti, et canta tothom.




Carme Guasch. Pràctica de vida. 1993

Laberintal

La meva fosca no és la vostra.
Però s'hi assembla.

Vinga va, llum, sigues més llesta
i incedia'ns a tots d'una vegada,
acaba amb aquest viure nostre tan funcional.

Almenys si algú col·loqués tots els nostres poemes
damunt d'un espai concret
acabaria aconseguint
el nostre retrat més perfecte.

Només respirem
quan ens aliem amb la suprema asfíxia.

Només sabrem què és la pau
quan el foc aprengui a guarir-se de nosaltres.

No hi ha res més democràtic que la mediocritat.


10-30

Jaume C. Pons Alorda. Era, 2018

Pr.: Eduard Sanahuja Yll
Epíleg: Lucia Pietrelli

Text lliure

La llibertat comença amb lletra doble,
—per a tu un signe, l'altre per a mi—.
Cadascú la saó de concedir
al mot sencer, la seva part més noble.

Escriure'l, a l'estil de cada poble
sense guixar cap lletra del veí,
llegir-lo sense por i, cada matí,
extreure'n la certesa més immoble:

només serem qui som si, en format lliure,
deixem anar les frases pel camí.
Que sigui la passió del pelegrí

qui, amb lletra neta i clara, es posi a escriure
que caminar plegats vol dir conviure
amb pau, amor i dret a decidir.



Montse Gort, dins,

Versos per la llibertat. 2018

Un súmmum

Quan obres
la mà
i tu et penses
que és tan buida
i t'equivoques tant
que em
destrueixes
sense voler:

està tan plena

que ara
tot el seu
pes

ens
devasta.

24-16



Jaume C. Pons Alorda. Era, 2018

Pr.: Eduard Sanahuja Yll
Epíleg: Lucia Pietrelli

La rua

Dracs,
baldufes,
conills,
ocells,
  vampirs,
  ratolins i rates!
Bruixes,
indis,
astronautes,
  prínceps,
  cowboys i pirates!
El món
està trasbalsat!
Tothom ha sortit
  disfressat!
Ja arriba
  el Carnaval!
Una festa...
  on tot s'hi val!



Anem de festa!. 2009

Text: Lola Casas
I·lustracions: Carmen Queralt

L'illa

Quan vam veure l'illa, lluny,
com un puntet sobre el mar,
aquest llibre tenia els fulls en blanc.
Era el llibre de l'illa
i encara no en sabíem res.

Ara és el llibre dels vòlics, dels
laquidambres i altres espècies,
que són la gent que hi viu.




Llibre de vòlics, laquidambres i altres espècies, 1986
Text: David Cirici
Il.: Marta Balaguer

Closes i canyes

Closes i canyes
I crits aguts d'ocells als aiguamolls.
Aquest ha estat un temps per als presagis.

Teixida de carmí en el traçat de les hores
La vida es refà:
Un esbós de somriure en els ulls lluminosos
Haver vist
El traçat de l'extens en l'inimaginable Paradís.

I de nou, en l'instant
Closes i canyes.
I crits aguts d'ocells als aiguamolls.


¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯

Paliçadas e juncos
E agudos gritos de um pássaro nos alagadiços.
Tem sido este o tempo de prenúncios.

Tecida de carmim no traçado das horas
A vida se refaz:
Um risco de sorriso nos olhos luminosos
Um ter visto
O traçado do extenso no inimaginável Paraíso.

E de novo, no instante
Paliçadas e juncos.
E agudos gritos de um pássaro nos alagadiços.



Hilda Hilst. Del desig = (Do desejo), 2017
Tr.: Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall

guerra creixent

guerra creixent

en el seu primer quart, quan a les trinxeres el greix cau
com rosada, una capa fina només
de margarina de cascos blaus



o sacs de roba blaus

que surten de la ciutat, on al vespre els flocs de camuflatge ronden entorn dels tubs
d'aspiració, les cèl·lules civils
totes

ja dues talles més petites


––––––––––––––––––––––––––––––––

zunehmender Krieg

in seiner ersten Sichel, wenn in den Gräben das Fett zu tauen
beginnt, ein dünner Aufstrich nur
von Blauhelm-Margarine



oder blaue Kleidersäcke

stadtauswärts, wo abends um die Absaugstutzen die Tarn-
flocken lungern, die zivilen Zellen
alle


schon zwei Größen Kleiner



Brigitte Oleschinski. Corrent d'esperits. 2008

Traducció i pròleg: Ramon Farrés, Teresa Pascual i Mireia Vidal-Conte

La remor dels arbres

La remor dels arbres

els ulls que s'obren

com l'albada

La cançó que viatja en cercle

impàvida




Natividad Ayala. El cel dins la pedra. 2018

Dibuixos de l'autora

Els sabaters degotegen

Els sabaters degotegen 
frenèticament
al rostre del riu.
Somric, plàcida,
acaronant la pell encallida de la pedra,
on queden escrits el temps
i la memòria de les fulles pintades.



De Més digressions d'un marge de riu



Laia Noguera i Clofent. L'oscultor, 2002
Premi Amadeu Oller 2002

El millor argument

Tots els silencis que vam crear
Eren com intricades teranyines
Que una aranya teixeix per despit;
I totes les morts que hi són
Embullades —aquesta monotonia de crims—
Jeuen lapidades i desfetes
Enmig dels ossos de la raó.

Que poc que en sap l'onada,
Del menyspreu de la terra;
I tanmateix l'onada persisteix en el seu afluir,
I la resistència no es ret
Si no és amb l'esperança d'una certa victòria.
Deixeu que l'eternitat es consumeixi a poc a poc,
El millor argument!


───────────────────────────


All the silences we built 
Were like intricate webs
A spider weaves out of spite;
And all the deaths entangled
Therein —this monotony of murders—
Lie stoned and broken
Amidst the bones of reason.

The wave  little realises
Disdain of land;
Yet waves flow ever on,
And resistance yields not
In the hope of certain victory.
Let eternity burn slower
The better argument!




John William Wilkinson. El millor argument = The better argument. 1991

Traducció: Lluís Comes i Arderiu

Poesia. Música de l'ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s'expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l'ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l'ànima, teixida amb paraules.



Rosa Fabregat


Dia Mundial de la poesia 2019

Una nena estira les estovalles

Porta un any en aquest món
i en aquest món no tot s'ha examinat
o posat sota control.

Ara estan a prova els objectes
que per si sols no poden moure's.

Fa falta que se'ls ajudi,
que se'ls mogui i empenyi,
que se'ls passi d'un lloc a un altre.

No tots ho volen, posem per cas l'aparador,
l'armari, les caparrudes parets, la taula.

Però les estovalles a la taula tossuda,
si s'agafen bé per les puntes,
ja s'animen a fer un viatge.

I a la taula tremolen amb il·lusió
els gots, els platets, la gerra amb la llet,
les culleretes, un bol.

Que interessant saber
quin moviment escolliran
quan trontollin sobre el cantell:
una passejada pel sostre?,
un vol contornejant el llum?,
un salt a l'ampit i d'allà a l'arbre?

El senyor Newton encara no hi té res a veure.
Que ho miri des del cel sacsejant els braços.

Aquest assaig s'ha de dur a terme.
I s'hi durà.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak.

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Paper

Potser caldria fer paper
amb fibra de lli
per a vestir les paraules
que escrius.

Potser caldria recordar
les teves fibres de bedoll
que enyoren el vent
i cerquen ara la veu de les muses.

Potser abans eres
part d'un pi que somiava
fer acupuntura del cel
amb les fulles.

Potser les teves fibres curtes
d'Eucaliptus reconeixen
i capten l'aroma
d'un poema.

Potser, ja lluny del papir
i del pergamí,
t'adones que els teus fulls
són fulles de l'arbre de la cultura.

___________________________


Quizá habría que hacer papel
con fibra de lino
para vestir las palabras
que escribes.

Quizà habría que recordar
tus fibras de abedul
que añoran el viento
y buscan ahora la voz de las musas.

Quizá antes eras
parte de un pino que soñaba
hacer acupuntura del cielo
con las hojas.

Quizá tus fibras cortas
de Eucaliptus reconocen
y captan el aroma
de un poema.

Tal vez, ya lejos del papiro
y del pergamino,
te das cuenta de que tus hojas
son hojas del árbol de la cultura.




Assumpció Forcada. Tecnologia = Tecnología. 2013

Per aspera ad astra

Serà com perdre la calma
o trobar-la del tot
pels carrers i pels ulls
i una mica esclafada
i agafar-ne el garbuix,
que encara batega,
i dir-los ❝mireu:
pel camí més difícil,
amb la llengua ferida,
amb els cors barrejats
i amb res més a les mans
que altres mans i una pregunta,
però a les estrelles s'hi va
i són aquí a terra.❞



Blanca Llum Vidal. Amor a la brega, 2018

Postfaci de Mercè Ibarz.

ISOMERIA

Si algun dia trobem

la fórmula màgica

que ens permet viure amb harmonia,

caldrà estudiar els tipus

d'isomeria de les hores:

la de cadena, la de funció i la de posició;

les seves diferents propietats,

i fer que aquestes unions diferents,

aquestes orientacions en l'espai de les il·lusions,

deixin fora la monotonia o l'estrès

que ens aclaparen moltes vegades.

____________________________

Si algún día encontramos

la fórmula mágica

que nos permite vivir con armonía,

habrá que estudiar los tipos

de isomería de las horas:

la de cadena, la de función y la de posición;

sus diferentes propiedades,

y hacer que estas uniones diferentes,

estas orientaciones en el espacio de las ilusiones,

dejen fuera la monotonía o el estrés

que nos agobian muchas veces.

Assumpció Forcada. Química i física = Química y física. 2012

Traducció: Assumpció Forcada; Ángeles de la Concha

Pròleg: David Jou

He triat

He triat les arrels cap a tu.
Els baixos continus que ens sostenen.
Cerco els incendis als teus esvorancs.
Branques cremades alçades per rebre el plugim.
Fendeixo.



Laia Noguera i Clofent. Triomf. 2009

Premi Miquel de Palol 2009

El llegat no és la casa

          El fum i les paraules
            ritmaven una dansa,
            el fum s'esvaïa en el cel ras,
            quedaven les paraules.



El llegat no és la casa,
el llegat no és cap cosa.
És la vida el llegat,
atrapada en paraules.

El cisell allibera
l'obra d'art de la roca;
el maçó, sobre el mall,
dona forma a la força.

El vell rastre de dits
m'ha llegat l'aventura
de construir
i signar
la partitura nova.
Reblerta d'esborranys
i fenedures.




M. Teresa Saladrigas. Patrimoni secret, 2005
Pòrtic de Melcion Mateu

Fer murgonar un text

Fer murgonar un text. Això és, colgar-ne un sarment de
ratlla per fer-ne un text nou. I sí, així que ho fem, el paper
s'enfosqueix de lletra i gemes de creixement de lletra.





De 64 PUNTS I A PART

Perejaume, dins,

Reduccions : revista de poesia. Setembre 2018, núm 110/111, p.64

Per la mar nostra

Un prec per la mar nostra,
que és viu mirall del cel
i a vostres peus es postra,
Regina del Carmel;
un prec per la mar nostra
us fa mon cor fidel.

Vetllau per la puresa
d'aquest espill tan clar;
que mai més no en faci presa
la guerra i el matar.
Guardau la jovenesa
de nostra vella mar!



Maria Àntonia Salvà. Poemas = Poemes, 2006
Tr.: Jaume Pomar
Pr.: Sebastià Alzamora

En el camí del cor

En el camí del cor s'apressa

el ritme del vent

En la sang

el tremolor dels arbres




Natividad Ayala. El cel dins la pedra, 2018
Dibuixos de l'autora

Quan els grans arbres cauen

                                 When great trees fall
                                     Maya ANGELOU


Quan els grans arbres cauen
a l'altra banda del món es desperta algú
a qui havien anestesiat perquè dormís.

Quan els grans arbres cauen
potser encara queda gent dins les esglésies
perquè els sacerdots es puguen confessar.

Quan els grans arbres cauen
hi ha qui prova de fer esclatar bombes
mentre uns altres omplen pots de confitura.

Quan els grans arbres cauen
es trenquen els papers que signaven un acord.

Quan una gran dona cau
els mestres continuen obrint cada matí les escoles
i al mercat arriba el peix fresc directe de la llotja.

Quan una gran dona cau
amb ella sempre en cauen dos més:
la que la segueix buscant en la gent que s'hi assembla
i la que observa a la que no la deixa d'enyorar.

Quan una gran dona cau
el paisatge queda nu com una bústia sense cartes.

Quan una gran dona cau
tot el fred del bosc s'instal·la en una casa.
I ni una primíssima línia de sol
travessa al bosc els troncs dels arbres
o entra per la finestra d'una casa amb dol,

quan una gran dona cau.




Àngels Gregori. Quan els grans arbres cauen. 2018

Glorieta de vims

Glorieta de vims;
s'aboquen pels vitralls
els rosers en florida;
munió de flabells
vinguts d'arreu del món
enjoien les vitrines.
Envoltada de llum
dins de l'estança closa
una dona reposa
els peus sobre un escó.
Li germina en els ulls una alegria nova,
cada batec un parpelleig d'estels; estotja
dintre seu una promesa, l'habita
un repicar de cascavells.
Amb gest senyorial
desfà la trena flonja
d'acolorida mel,
destrena una recança:
            quan em mirin als ulls
                     els teus ulls diran mare.




M. Teresa Saladrigas. Patrimoni secret, 2005
Pòrtic: Melcion Mateu

l'herba

l'herba

s'estén terra enllà, arran de turó, turó avall, es torna arròs
i te i de nou herba ―




Brigitte Oleschinski. Corrent d'esperits. 2008

Traducció: Ramon Farrés, Teresa Pascual i Mireia Vidal-Conte

Invoco cels clars i oberts

Invoco cels clars i oberts,
d'ulls plens de sol i de llum.
No els grisos, foscos,
premuts de negres presagis.

Mira aquesta blanca pàgina.
Se t'obre perquè   despresa
hi escriguis amb lletra 
ben clara   el teu nom.



Montserrat Abelló. Són màscares que m'emprovo--. 1995

creu

                          creu...
                  podria concedir...

Jo estimo les coses delicades...    ] això... i l'amor
m'ha fet tenir part en l'esclat del sol i la seva bellesa.




Safo, dins,

Reduccions : revista de poesia. Setembre 2018, núm 110/111, p.91
Tr.: Jaume Pòrtulas

Tu saps per què?

Fina Girbés. Que sonen els versos!. 2018
Il·lustracions: Julio Antonio Blasco

El poni ros

Amb tres monedes de fantasia
podem comprar-nos un poni ros,
lleuger com l'aire, valent i dòcil,
prou fort, que ens pugui portar a tots dos.
Galoparíem, quan el tinguéssim,
sobre les crestes blanques del mar;
ens guiaria el sol, de dia;
de nit, la lluna seria el far.
Arribaríem a l'illa verda
on viuen homes inofensius
que, contra lluites i fam, inventen
menjars flairosos i jocs festius.

Tot i gastar-nos les tres monedes
i tenir el poni, algú m'ha dit
que més valdria, per anar a l'illa,
pujar a la barca ferma i segura
on l'amor rema de dia i nit.



Bestiolari de Joana Raspall : per terra, mar i aire --. 2014

Edició: Josep Maria Aloy

Il·lustracions: Anna Clariana

Pròleg: Carme Arenas

Xiula que xiula

Tanqueu portes i finestres
que el vent bufa enfadat.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
i pels clavills s'ha colat.

Espenta els núvols amb força,
se'ls emporta cap al mar.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
entre el cel ennuvolat.

Enlaira les fulles seques
formant caragols alats.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
entre el brancatge fullat.



Fina Girbés. Que sonen els versos!, 2018
Il.: Julio Antonio Blasco

Els ocells

Quan el rossinyol es lleva,
 l'alosa se'n va a dormir;
 ell, de nit, canta a la lluna; 
 ella, al sol, de bon matí.
 Les cançons de l'un i l'altra
 s'entrellacen a l'espai
 i ens fan creure en el miracle
 que els ocells no dormen mai.



Joana Raspall. A compàs dels versos, 2003
Il.: Oriol Moret

Antany

Déu mirà l'espai i jo vaig aparèixer,
fregant-me els ulls admirat del que vaig veure.
La terra fumejava, no cantava cap ocell;
no hi havia petjades a les platges
del mar calent, ni criatures al seu si.
Déu parlà. Vaig amagar-me al flanc
de la muntanya.

                         Com si hagués tornat a néixer,
vaig sortir-ne trepitjant la frescor de la rosada,
maldant per recordar el sermó de foc,
meravellat pel cor mixt
d'herbes i flors. A l'escorça bruna
dels arbres vaig veure-hi el rostre múltiple
de la vida, formes deleroses de néixer
que em feien ganyotes. Vaig avançar
per la llum, observant-me l'ombra
amb aplom; i a última hora del matí
tu vingueres vers mi des de la pregonesa
del meu ser. Et vaig donar la mà
ーet recordavaㄧ i junts
aliats del dia natural,
anàrem a l'encontre de la Màquina.




R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits. 1995

Traducció: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud

Entreacte

                               a Anton Txékhov


Són èpoques, supòs, de lucidesa,
de crisi personal que veim el món
com un teatre d'esgavell i absurd.
Els actes van passant i el temps ens dona
una visió més simple, més profunda,
callada, nua, austera, de la vida.
Aprenem a estimar sense el desig ni el foc
de la passió que cega i valoram tranquils
cada moment fugaç de joia i de saviesa.
Petits plaers com poder veure el mar
o anar pel camp són un regal de Déu.
Tot és senzill i clar: viure, morir,
amb dignitat i com diu Tolstoi fent
el màxim bé i el menor mal possible.
Escriure és una forma d'estimar,
pensar, resar, de configurar el món.
T'ho dic amb amistat i gratitud
des del platjal humil de Macaret.
He duit menjar a una moixa que ha parit
i viu salvatge i magre enmig del bosc.
He podat amb les mans una figuera
que hi ha mig morta i pel barranc soliu
on dorm el vent he escrit/pintat haikús.
Cal refer l'argument i apuntalar el teló.
Ara és temps de florir. Estic fart de metàfores.




Ponç Pons, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2004, núm. 80, p. 14

Tigre

¡¿Que amb l'ombra negra de mil jungles
se m'ha ratllat el groc del cos?!
Doncs sigil·lós, amb dents i ungles,
surto de cop d'un bosc tan clos

i ho paguen bens i bous i vaques;
i a tu si et tasto, ¡llamps i trons!,
em torno, amb unes carns tan maques,
¡devorador d'homes dels bons!




Ricard Bonmatí. Feres enciseres : encanteris per captivar humans, 2010
Il.: Roc Olivé Pous

Cúmuls

Blancs i inflats,
formen un bonic dibuix
            fet d'esponjós cotó fluix.




Lola Casas

Al cel cabretes-- : metereologia i poesia. 2016
Il.: Mercè Galí

Cuixart

Que quan miris enrere,
ben lluny del ventre opac
del dinosaure tètric
que t'emmordassa els somnis,
i siguis finalment
allà on tu vulguis ser,
allà on mereixes viure,
t'arribi una postal
redactada a mil mans
que et dibuixi un país
mirall d'aquell que anheles:

gent vinguda d'arreu
entaulada a la plaça
d'un poble qualsevol
que no li cal bandera,
gent muntant-se la festa
de la festa de ser,
i ser viva i ser lliure.

I que cantin cançons
i recitin uns versos,
que comparteixin plats
i joia de menjar;
que no hi falti ben res,
que no hi falti ningú,
que s'abracin, que riguin,
que es besin petons grossos,
que els gots gairebé vessin
curulls del vi dels pobres,
que brindin vehements
per objectius banals,
que s'expliquin històries
amb un final feliç,
que una xarxa d'estima
faci a tothom amat,

i que en lletra menuda
sorgeixi la consigna
que de fa temps proclames
com un murmuri savi
que ens val ara i abans
als que et volen aquí:
sempre, sempre endavant.



Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg: Feliu Formosa

Dues pells clouen

Dues pells clouen
fragància de magnòlies.
Joc d'erotismes
nocturn. Reflexes d'aigua
ens fan l'amor simètric.




Zoraida Burgos, dins,

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

Edició: Montserrat Abelló

Ficció

A mitjanit van simular una tempesta
d'estiu amb un ventilador, un joc de focus,
un timbal i l'aigua que queia del sostre.
La vida acadèmica és representació;
la vida veritable és la Vida.




Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998
Pr.: Glòria Bordons

Els colors dels oficis

Els colors dels oficis jo els sé:
el blanc és el del forner,
que es lleva abans que els ocells
i duu farina entre els cabells;
l'escuraxemeneies és negrós,
de set colors els dels pintors;
als mecànics del taller
la granota blava els queda bé,
amb les mans untades de greix;
els ganduls no fan pas el mateix,
d'acord que no es taquen ni un dit
però el seu ofici no és net ni polit.




Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2017
Il.: Bruno Munari
Tr.: Paul Vidal

Roderes i camins...

Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre:
Els dies que hem viscut,
les naus que s'han perdut
en somnis i tempestes.

La flor que hem tret del fang,
després d'un glop de sang,
colltorta i escarnida.
L'amor de tantes mans
alçant-la com abans
i fent que sigui vida.

La gent que neix i creix.
El vell que porta el feix
de tantes coses mortes.
I el bategar dels cors
i el renovat esforç
esbatanant les portes.

La boira que se'n va,
el dret a respirar,
la llum a la finestra...
Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre.


J. M. Andreu
Barcelona, 1920

Poema musicat per Mercè Madolell

Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra, 1968
Pr.: J. Triadú

Poema homenatge a Llompart

Jo record el teu nom, Llompart
Oscant imatges al revòlver
Sempre al cornaló de l'incendi
Entre gessamins i magnòlies
Paraules i estris en desús
Mirant els coltells del silenci
Lluny on es perden els capvespres
Lluny on s'estotgen les miloques
O s'envernissen els vells cofres
Malalt de mots i malencònic
Perdut al polsós colomer
A les golfes sense cap música
Recordant l'olor de les flors
Temptat pel cabal de l'absència


                                     gener 2018


Joan Perelló, dins,

Mai no et deturis : homenatges de Llompart, 2018
Epíleg de Cèlia Riba