A trenc d'alba ve l'aurella
orfe de mapes, revinclada
i embaumada de terraprims,
a estirar-se en sol silenci
per l'aigua blanca de l'estany.
Dempeus travertins i xalions
van aglevant les dotze deus
per sotafer el fet de càntics i lloances.
Acosteu-vos i estireu-vos boca aigua,
que sentireu lleu l'esperit del vent,
l'ànima d'aquest primer matí.
Jordi Colomer. L'estany utòpic. 2008
XXVIII Premis Literaris de Calldetenes,
Premi Jacint Verdaguer, 2008
Conté una cita de J.N. Santaeulàlia:
Tota la tarda,
el cel, sobre l'estany,
s'emprova núvols.
Aquí es separen els camins:
un planeja damunt del llac,
l'altre s'endinsa bosc amunt;
un transita a plena llum,
l'altre pel buit de la penombra;
un escolta el brunzir de l'aura,
l'altre un immòbil silenci.
Oh, si pogués desdoblar-me
i caminar per l'un i l'altre.
56
Remo Fasani. Novenaris. 2020
Traducció d'Antoni Clapés
Epíleg de Maria Pertile
Text en català i italià
Per dissimular les llàgrimes que li queien
galtes avall va tancar el paraigua i va rebre
la pluja a la cara.
JOAN BROSSA
La solitud que s'incrusta a la tarda
es fa més ampla, més crua, més fosca,
el cel rovellat, espès com la mel,
vessa sobre la terra i plou i plou.
Quants dies continguts com una pluja,
com bassals sota les teves parpelles;
intento retenir-te en un costum
o dins la copa d'aquell bar de Sants.
I quan arribi l'assalt de l'hivern
i quan les gotes ressonin al món,
et buscaré en el timbal de la nit
on l'ardència bat evocada i nua,
on el plor s'encén furiós i perenne.
Les meves llàgrimes, la nostra pluja.
Aina Torres Rexach. Dos hiverns i un incendi. 2014
Pròleg de David Castillo
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013
De joveneta volia ser amazona
la culpa un anunci de Martini
en què una dona amb vestit de tul
recorria la retxa infinita de la mar
muntada en una euga
blanca es va dir té càncer no
sobreviurà l'estiu llavors vaig voler
ser un cavall alat
galopant a la sella de la Mort.
Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017
Premio Nacional de Poesía 2018
Refusà mostrar
els cent mil negatius
que tenia amagats.
Poques de les imatges
van ser positivades.
No sentia la necessitat de dir
qui era, què sentia, per a qui vivia.
Amb les cames fluixes per l'edat,
va caure al carrer
i es colpejà el cap.
A l'hospital va negar-se a explicar
què li havia passat
-estava fent una fotografia, la darrera-
i va exigir l'alta.
Mancada de forces
-i de família i d'amics-,
la internaren a una residència.
Es va resistir a parlar i a menjar.
Va morir,
escollint aquest final.
Passaven els anys
i creixia verdet als pots de metall
plens de cel·luloide.
Tot el que era important
havia passat pel seu objectiu
i, tanmateix, aquell assaig
de cristologia trigaria a despertar.
Ella ho sabia:
hi ha certes coses
que s'han d'amagar;
les altres també.
Anna Gual. Les ocultacions. 2022
Premi Miquel de Palol 2022
Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel
Sol i núvols
terra i aigua,
mar i cel,
com tu i com jo,
contradictoris
buscant la llum
d'una tempesta,
en tantes hores apagades
que posen ombres
i un cel gris.
La pàtina de les roques,
aquarel·la feta de pluja,
té l'enyorança com a contorn.
Només el pont dels somnis,
amb els seus colors,
pot posar calma
en aquest paisatge.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Pròleg de M. Àngels Anglada
Amb exemples músicals
Llengua, notació o alfabet: text bilingüe català-castellà
Allà, les ovelles nounades s'apilen a la cleda. En l'aire
immòbil, platejat com l'aigua dins d'un vas,
res no és gran o llunyà.
Es pot sentir la petita musaranya que xiscla
dins de l'espessor de l'herba.
Cada ocell de la mida d'un polze
voleteja amb les ales lleugeres entre matolls, i de bells colors.
Restes de núvols i salzes foradats de mussols s'inclinen
sobre el plàcid Granta, que duplica el seu món
blanc i verd sota l'aigua cristal·lina,
i ancora en el corrent la seva imatge del revés.
El barquer enfonsa la perxa.
A Byron's Pool
s'obren les bogues per on entren els cignes mansos.
És un paisatge en el plat d'un infant.
Vaques amb taques remouen les boques i pasturen
trèvols vermells o roseguen remolatxa,
panxes plenes en un nimbus de ranuncles esmaltats pel sol.
A la vora d'aquests prats d'una verdor
arcàdica i benigna,
l'arç blanc de fruit vermell amaga les espines amb el blanc.
——————————————
Watercolour of Grantchester Meadows
There, spring lambs jam the sheepfold. In air
Stilled, silvered as water in a glass
Nothing is big or far.
The small shrew chitters from its wilderness
Of grassheads and is heard.
Each thumb-size bird
Flits nimble-winged in thickets, and of good colour.
Cloudrack and owl-howolled willows slanting over
The bland Granta double their white and green
World under the sheer water
And ride that flux at anchor, upside down.
The punter sinks his pole.
In Byron's pool
Cat-tails part where the tame cygnets steer.
It is a country on a nursery plate.
Spotted cows revolve their jaws and crop
Red clover or gnaw beetroot
Bellied on a nimbus of sun-glazed buttercup.
Hedging meadows of benign
Arcadian green
The blood-berried hawthorn hides its spines with white.
Sylvia Plath. El colós. 2019
Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams
XV Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
No ploris pus.
Ta mare
s'ha llançat al riu
per veure si els peixos
tenen ombra
dins les profunditats
de la mar.
No ploris.
Ta mare
s'ha llançat al riu
per veure si hi ha ulls
que ens pertanyen
dins la foscor.
No ploris.
Ta mare
ha anat al riu
a cercar records.
No et trobarà.
De: Tríptic de l'infant
Lucia Pietrelli, dins,
Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 16
Arriba diumenge
i ens ve a visitar
un parent del pare
que lluny va marxar.
La mare prepara,
per fer un bon dinar,
un gall dindi al forn
que de tan gros que és,
potser no hi cabrà.
De postres fa crema,
mmm, quin goig que fa!
Vull posar-hi el dit.
Ai! Que em renyarà.
Al voltant de la taula
tots la fem petar:
el pare recita,
la mare vol cantar,
l'avi diu un acudit
i a tots junts alhora
una rialla ens fa esclatar.
Ja s'acaba el dia
i m'he de preparar
els llibres i els deures,
que demà és dilluns.
Una altra setmana
torna a començar.
De set en 7. 2022
Text dels poemes: Montse Assens i Anna Rispau
Il·lustracions: Marga Cruz
Arriben. Arriben poemes
durant aquest incert, sofert
estiu. Sempre, cada matí
n'escric un parell; jo, sorprès
del seu i del meu naixement.
Venen junts amb l'estació
o en contra? Una i altra cosa.
Perquè una i altra cosa són sempre
la sort mateixa del poeta.
24
Remo Fasani. Novenaris. 2020
Traducció d'Antoni Clapés
Epíleg de Maria Pertile
Text en català i italià
La corda d'un violí és de tripa,
era de tripa i ara és de metall
que és fred i mort però mai desafina,
gris i perfecte com un hospital.
Llavors, la corda de tu era viva
plena de tares i trets de passat.
Feréstega, cantava amb la carícia
i se'm trencava amb el frec d'un dubtar.
No t'estremeixo més contra la fusta
quan per fer-te sonar et trec de l'estoig;
i ara ets de seda, i ets so i no crit rústec.
I et voldria tocar, però em fa por
que, si altre cop et sento, et vulgui mut.
Eres la corda que dorm al taüt.
Abril del 2020
Eloi Creus, dins,
Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 21
Ajunta les mans,
avui cantarem
una cançó.
Vindrà la mort
i no et trobarà.
Ajunta les mans,
cada nota
caurà dins la son.
Vindrà la mort
i s'endurà l'eco
del record.
De: Tríptic de l'infant
Lucia Pietrelli, dins,
Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 18
Llegim encara llibres
això es fa quan et fas gran
i et ve a la ment l'estrella del gerundi
aquell anar-se fet vell
que llampega com un cometa la lenta escalfor d'una vida.
Llegeixo —i de nou la realitat m'enlluerna—
amb això resto jove
impotent per dir les xifres de cada mort
però lenta massa lenta
prou vella per saber
que la història els arrodoneix a zero.
Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022
XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
Traducció de Nora Albert
Text en català i italià
Títol original: Notti di pace occidentale
allà on fa mal en la vida
amb tocs successius
no és la mort
sinó la mobilitat de la llum
el do que tenim d'agreujar la bellesa
Nicole Brossard, dins,
Poetes quebequesos: antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier. 2001
Traducció d'Anna Montero
Natural
torrefacte
corrent
superior
Molinet de cafè.
Llebeig
migjorn
mestral
tramuntana
Molí de vent.
Joan Brossa, dins,
Mites i somnis. 2001
(«Cap a les deus», Les hores retrobades)
Anar per la vida amb equipatge precari.
La remor de l'aigua de la font,
una flor al test de la terrassa,
l'olor salina dels esculls del penya-segat,
un vi de la vinya més propera,
el tast d'un petó fugisser,
seure una estona al pedrís de la plaça,
aquell formatge de cabra d'Ullastret,
un peix de llotja fet amb all i julivert,
una pèrgola amb glicines i altres coses més,
perquè quan ens fem grans,
vivim d'aquestes petites coses.
Miquel Sánchez. Vinyoli, de Begur el vers. 2022
Pròleg: Sam Abrams
Imatges: ACSE Fons Joan Vinyoli i germans Figuerola
L'instint del córrer de la llebre,
l'aquí romanc de les arrels,
el cop del riu contra les pedres,
la llum i el foc del sol-solet...
Serem això i la primavera
que mira al fons dels ulls l'hivern,
sense que res la faci témer
perquè sap bé que al final venç.
Roc Casagran. L'abraçada que. 2022
No anava a la recerca de cap tema,
sinó que acceptava allò que li arribava,
encara que fos en forma d'un retall
de diari: en aquesta acceptació natural
s'han anat formant els llibres.
Crear un sentit en coses que no en tenien.
Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica. 2001
Edició a cura de Glòria Bordons
Balmar-se en el mirall obscur
del mar quan jo hi nedo.
El viarany per a retrobar-me.
L'estela d'escuma
per on avanço.
La distància insalvable
entre el desig i el no-desig.
Les engrunes molles
del temps que fuig per la finestra
de bat a bat com un preludi.
Nedo llarg i nedo blau,
mentre tu estossegues algues
al fons d'un got buit amb glaçons
i un tall de llimona.
Marta Pérez i Sierra. Punta de plom. 2020
Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion
XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra
Orienta't amb el Sud si veus
que el Nord no sap ajustar-se.
Utilitza de brúixola un òrgan.
Traça un mapa i després
un altre que puguis portar
amb tu com un paraigua.
Alça la mà, recolza
el polze, així. Candor.
L'horitzó en rep el pes.
Estén-la bé. Simetria
Els dits, gramàtica i ritme,
aniran a tocar els astres.
Compta primer fins a deu
i compta després fins a set.
Índex guardat a la boca.
Presenta al cel després
la seva humitat, com una espelma
que has d'omplir de vent.
Alça la mà, recolza
el polze, així. Utopia.
L'horitzó en clou el pes.
Estén-la bé. Amor.
Els dits, empatia i rigor,
aniran a tocar els astres.
Observa les aus senars,
anota bé els seus propòsits.
Atura el moment. Examina
les seves parts, una a una
sabent que tot alhora
serà sempre massa.
Alça la mà, recolza
el polze, així. Presència.
L'horitzó en valora el pes.
Estén-la bé. Plaer.
Els dits, indret i escolta,
aniran a tocar els astres.
Lúa Coderch. Palau de vent. 2021
Me record que al carrer meu
un carro, ple de sacs de forment,
arribava, cadany, vers migdia;
la muller del massaiu
en cada tant eixiva a la finestra,
parlava amb calqui veïna
nel mentres que aguardava
lo carro del marit
que l'encunja en casa portava.
Per tot lo veinat era motiu
de passar calqui hora en alegria;
engiro al carro corriven los minyons,
les ones, rient i esquerçant,
les còrboles ompliven de forment
que nel paviment buidaven
de una aposento.
I quan lo forment, al molí,
se transformava en blanca farina,
la muller del massaiu pastava;
enviava a totes les veïnes
un pa de sèmola, calent de forn,
fossi un pa olit, coc o pa punyat,
era acceptat amb plaier.
Los carros que, una volta,
portaven al les cases lo forment,
se sòn perduts - com altres tradicions -
ne la nit dól temps;
són diventats sols un record
de la vida passada de l'Alguer.
1994. Secció B: 3a
Felicina Di Napoli
Atzur, Or, Verd i Vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995). 2009
Introducció: Camila Pons
El càtar assassinat per la mà d'Innocenci III.
La mare primerenca que morí amb el fillet a les entranyes
dins Nagasaki.
L'orfe de tres anys del camp d'Auswichtz que només deia
una paraula.
Tots dins les massacres. I no passà res més.
S'estaven allí entre piles de cadàvers.
No importaven. Ningú en parlà. Ningú els distingia. Eren
un tot.
Com una muntanya. Més. Com una serralada.
Allí deixats. Escapant de la solitud de néixer.
Cada naixement una solitud. Cada mort també. Però ells
barrejats,
sobre el terra, damunt l'herba que se'ls menjava.
Fins que algun voltor del cel. I de sobte volaren. O guineu.
Volaren. Corregueren.
Cap Déu no els va premiar. Tu vas ser bo, tu vas ser dolent.
Només animals que anaven a consolar-los. Animals. Com
en la vida.
Animals venien. Amb boques petites o més grans. També.
Venien núvols. Amb les boques blanques de núvols.
Els Núvols plovien, els animals els abraçaven.
Jugaven a foc amb pedres. Venien a ells arbres.
Que ho digui això també la Història.
Dolors Miquel. El guant de plàstic rosa. 2017
LIV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia
A Joan, Maria, Jordi i Panayotis
Fa temps que s'ha assecat la sang ardent dels prínceps
i les pedres serenes han ofert la collita
dels seus antics secrets. Brillen entre les fulles
taronges i llimones més que màscares d'or
i pel mar on el guaita esperà l'arribada
de les còncaves naus, només al lluny ancora
un daurat repòs d'illes. L'amic grec amb somriure
assolellat em lliura un intacte tresor:
l'alfàbrega olorosa on tanta llum alena.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis : [1965-1990]. 1990
Les arrels del pas del temps
han obert escletxes,
cobrint somnis amb el tapís de l'oblit.
M'endinso en el poema,
la ment s'allibera.
Vull vestir la vida amb nous colors
que omplin els dies,
on no tot és blanc i negre.
He après a escalar el mur
on l'heura abraça l'esperança.
Em conta secrets
la pedra adormida.
Poble d'Estall. Deshabitat
Montse Cercós Farreny. Mantell blau : passejada poètica per la Ribagorça. 2022
Pròleg: Marta Pérez Sierra
Fotografies: Montse Cercós Farreny, David García Prats,
Montse Font Picas, Juan Carlos Bernadó Prats,
M. Jesús Palacín Capella, Elena Ciutad Mach.
Un fa més fort a algú si l'ajuda una mica,
però el debilita si l'ajuda molt.
PROVERBI BUDISTA
Deixar d'emparar els altres
és (per fi)
ser generosa amb mi.
Ivette Nadal. Camí del text. 2022
Notes com ressona el raig a la pell?
Com vessa la llum pels cabells encesos?
És la força de la primera xera,
navegant un sol que tot just s'esbossa,
ara que floreix l'escalfor més lenta.
Neix a l'alba i llisca fins al capvespre,
suspesa en l'aire. Present en la mirada.
Aina Torres Rexach. Dos hiverns i un incendi. 2014
Pròleg de David Castillo.
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013.
La infancia es el período más largo de nuestra vida.
Ana María Matute
No puc escriure res
del primer any.
Què deuria somiar?
Bebè amanyagat
passant de mà en mà
fins al tebi bressol.
Se'm van quedar els pares
i, a poc a poc —sembla mentida—,
també varen aprendre'm a estimar.
Tots hem estat cigró,
boca que mama,
ungles de gelatina.
No tinguis por
si veus passar les ombres.
Ja tindràs temps de destriar
els colors.
Sílvia Bel Fransi. Lluíííís. 2015
Pròleg d'Àstrid Bierge
Fotografies de la coberta: Sílvia Comes
Cada any, la terra, plena
de l'amorosa càrrega dels gèrmens,
passa del dolor mut —el glaç, la boira—
a l'alegria de la primavera.
Si romanem immòbils, ens enganyen
la pressa i el neguit dels diaris afers,
el vell desfici, va, de cada hora;
no siguem pedra closa, illa abrupta,
sinó doll de la font, que s'esbadia
en mil reflexos, quan el sol hi canta.
Tant com l'amor, el sofriment trasmuda
silenci fred en escalfor de mots,
puny endurit en mà suau, oberta...
No mirem endarrera: ja s'ha fos
Eurídice, la bruna, la petita
germana nostra. Caminem, serens,
pel regne de la llum, i retrobem-nos
en la Natura, que no mor. Orfeu
batega en cada bri, en cada ocell...
Si, de grat, assumim
els límits que ens marcava la sofrença,
el vessament d'amor —la font del canvi—
farà que ultrapassem
l'aparença mortal del nostre ésser.
Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985
Premi Vicent Andrés Estellés dels XIV Premis Octubre.
L'aigua s'aquieta
als mosaics bizantins.
Esmola segles,
intima fosques...
i va llepant-se llagues
de sal i vent.
En la ferida
és on la pell estova
els ulls, la llàgrima.
Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022
Fotografies de l'autora
Pròleg de Lluís Lucero Comas
Per quina artèria de silencis es dessagna
el llenguatge? Quina ventada
arremolina pinassa i paraules
a les cunetes fondes
del mai més?
Baixant quines escales vas perdre
aquell adjectiu de cristall
que tan bé t'ajustava a la veu?
Somrius amb el posat dòcil
i semicaigut de la flor de l'acàcia
que s'ha descuidat l'aroma en desprendre's
de la branca més alta de l'arbre estimat.
Avui que has perdut el teu propi nom,
sola a la fi com un llac sense barques.
Gemma Gorga. Mur. 2015
Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l'Univers, alberg de pena,
on mai no s'ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,
com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
on en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;
tant si te'n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l'equinocci abrasa,
si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira...
Sempre fidel lector, seràs un ase.
Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa ["Sonets"], 1984
Adaptació de Josep Pedrals
Dia Mundial de la Poesia 2023
Aigua antiga
brolla fonda,
raja sola
sense fre.
Fang de roca
esmicolada,
l'aigua amara
tot a plaer.
Fressa i aigua,
terra, escuma,
tot a una
fent el ple.
Brolla, brolla,
raja, raja,
omple, omple
l'escocell!
Font de vida
rega horta,
jardí, vinyar
i fruiter.
Assaona
terra seca,
mulla l'herba,
omple el rec.
Aigua fresca,
t'amagaves
ben endins
sense dir res?
Ara, vine,
no t'aturis,
que jo i l'arbre
et beurem!
Oriol Marfà i Pagès. Els colors del món. 2022
Pròleg: Israel Clarà.
Epíleg: Cristina Àlvarez Roig.
De quina font parles?
A quin doll net i constant et refereixes
quan parles del nou horitzó
que hi ha darrere l'alzinar?
Quan érem adolescents
no importaven els colors:
tot era prat,
tot era carrer.
Eduard Casas. Cap al tard. 2022
Pròleg de Lluís Calvo
Epíleg de Jordi Pàmias
