Al trenc de l'alba
i quan el sol es pon
en nues platges
o darrere els alts cims
cantaré l'esperança.
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
[amb aquarel·les de l'autora]
Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.
La finestra es va obrir. Verd i blau.
La Quimera va entrar-hi
disfressada de ventet d'estiu.
Els finestrals van batre a morts.
Va escriure "bé i per sempre"
en un anell d'or fals, en una taula coixa;
en un llit desfet, en una olla desfonada.
També a les parets innocents
de la casa.
Als cabells, a les plantes dels peus
i a les conques dels ulls orbs
de la dona que s'hi estava.
Després va obrir el gas
i va deixar fer, com si res.
Marta Pérez i Sierra. Punta de plom. 2020
Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion
XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra
Borís Pasternak. Quan escampi. 2020
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.
Aquí
els poemes s'aferren,
indòcils,
els uns als altres.
S'entortolliguen,
comparteixen cada batec,
la suor freda,
els brams d'orgull.
Les llàgrimes es fusionen
en un mescla indissoluble.
És la complicitat
de no estar sols.
Els poemes, de sobte,
aquí,
són un mur de paraules
protegint un col·legi electoral
el dia en què ens vam atrevir
a descolgar-nos.
Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018
Pròleg de Feliu Formosa.
A Sara Viñas
Sant Feliu de Guíxols, vila marinera
que rima amb les ones i avança amb les naus,
blanca com l'escuma, de nits reverbera,
de dies barreja els verds amb els blaus.
La mar l'acompanya i a voltes recita
poemes que moren al peu del coster,
Sant Elm la vigila des de dalt l'ermita,
ajuda les barques, empeny el veler.
Damunt de la platja el sol es rabeja,
el cos li pinzella amb tons d'albercoc,
l'estiu que s'ho mira, encès per l'enveja
tot ho torna flama, tot ho torna foc.
Flanquegen i vetllen la Porta Ferrada
les torres altives del Corn i del Fum
i apomen en somnis sobre cada arcada
les roses abstractes que escampa la llum.
Quan toca la cobla en dies de festa,
vibren les sardanes i retruny l'esclat
del "Juny" de Garreta que encén la ginesta
emplena les xarxes i madura el blat.
Treballa i reposa, passeja i somnia,
pesca escates vives, exulta i somriu,
al port i a la vila regna amb gallardia
les ones li canten el nom: Sant Feliu.
De: Baix Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz
El formigueig, el magma, el rebombori
de formes i colors i passions
o patiments, la borratxera
feta d'espuma efervescent
i de ressaca,
ràbia i desig, onada
rere onada,
no arriben ni a immutar
l'estricta formació dels porxos,
el somieig de les palmeres.
(Darrere el vidre fosc del cel,
com en un altre pla,
qui sap per quin silenci esgarrifós
navega aquesta lluna absent!)
Ramon Farrés, dins el llibre:
Barcelona : 60 poemes des de la ciutat. 2004
A cura de Víctor Sunyol
A l'Anna Solans
Un capvespre aniré amb pescadors,
solcarem els camins de la cala.
Amb un vent de sirenes joiós,
baixarem al profund amb l'escala.
Serà el temps de saber les llavors
sobre terra de mar; de la cala,
escalada, calada i tresors
en farem, si basarda no ens cala
la collita del mot; les albors
et duran els estels de l'Escala.
(L'Escala, 30-12-83.)
Vicenç Llorca i Berrocal, del llibre:
Antologia miscel·lània 6 : poemes : [cita de poetes a Santa Coloma de Gramanet. 1984
La tortuga duu a dins de casa seva un llit
un llit i una nevera
un llit, una nevera i un llum
un llit, una nevera, un llum i una butaca
un llit, una nevera, un llum, una butaca i el raspall de dents
i duu també
ganes de riure
ganes de riure i ganes de plorar
ganes de riure, ganes de plorar i por
ganes de riure, ganes de plorar, por i tafaneria
ganes de riure, ganes de plorar, por, tafaneria i alegria
i quan necessita alguna cosa
es fica a dins de casa
i agafa el que volia.
Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021
Poemes adaptats per Jaume Subirana.
Il·lustracions de Maite Mutuberria.
Traducció i pròleg: Joan Todó
Text en català i anglès
As if it was June
A poppy being hammered by the rain
Sinks its head down
It's exactly like that
When a man's neck gives in
And the bronze calyx of his helmet
Sinks his head down
Alice Oswald. Memorial : una excavació de la Ilíada. 2011
Traducció de Jaume Coll Mariné
Setzè Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Una illa sola
al mig de la mar brava,
cenyida d'ones...
tots els pujols en flames
de fulles escarlata.
De: Període d'Edo
Miquel Desclot. En coixí d'herba = Kusamakura : de la lírica clàssica japonesa. 2023
Pròlegs d'Ángel Crespo i de Jordi Mas López
Assegut al balcó quan ja declina
el dia, miro els núvols. El motor
d'un avió asserena el firmament.
S'encenen llums a la ciutat, podrien
ésser llums d'altres junys i d'altres vespres.
Quan amb llibres ja pròxims a tancar-se
enfilàvem els corriols boscans
i, esplèndids de projectes com la terra,
respiràvem el vespre que venia
amb xuclamel, ginesta i rossinyols.
Ja de retorn la fosca ens saludava
amb un càlid alè, tendres presagis
ens corrien pel cos. Com una flor
sentíem, cada vespre, que s'obria.
Llavors dèiem un vers entre silencis.
Sant Daniel, el Galligants, sant Pere,
vells camins de la vall, el cementiri,
fumerols de les cases al capvespre...
Pel juny polsós d'antics estius es perden
carros tebis de fenc i de records...
Narcís Comadira
de la gran sala blanca il·luminada
al carrer fosc
passant pel petit jardí
la frescor vegetal
la sentor de la nit
recapitulo
Feliu Formosa. El temps sofert. 2023
Il·lustració de la portada: Neus Martín Royo
Edició i epíleg a cura d'Esteve Miralles Torner
La pau té nom molt breu,
—subtil i lleuger com au de pas—
alhora que la guerra ressona rabiosa.
No ha de ser casual
que el tro, la ràbia terrible, la guerra
sonin amb una mateixa cruesa.
Però, i la raó? No és també germana de so?
No romp i corromp?
La pau és vocàlicament dolça...
I, quan es diu, sembla ja que aixeca el vol.
Esteban Martínez Serra. Qui ens dirà demà?. 2024
Il·lustracions d'Ömer Ilksen Akçil
Mastegar com si esculpís qui sap quin segle i
quin no res. Mastegar el tronc de regalèssia
que fa el nus arran del mur de les glicines.
Parlar amb qui no té temps perquè és el sol
l'únic compàs que vol i don i escoltar-li tot
el fred que dol i viu. Escapar-me de la feina
amb la gavina fins trobar-me al mig del pas
per fi el remei: una branca d'eucaliptus que
ha arrencat el vent de l'est i que ara rau sota
l'estàtua: dona i ocell. Pensar en quin és
el nom i si en té deixar que em faci pessigolles.
Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012
per a A.P.C.
Dues dones seuen a taula vora una finestra. La llum esclata
diferent en cadascuna.
La conversa guspireja
i els vianants del carrer l'observen
com un centelleig al vidre.
Dues dones a la flor de la vida.
Els seus fills són prou grans per tenir fills.
La solitud ha format part de la seva història durant vint anys,
la vora fosca de la llengua astuta,
el revers obscur de la imaginació.
A fora neva i trona.
Mentre parlen, resplendeix un llamp lila.
És estrany, això de ser tantes dones
que mengen i beuen a la mateixa taula,
les que banyaven els fills al mateix cossi,
les que no s'explicaven els secrets,
les que caminaven pels passadissos de les seves vides
en habitacions separades
i desemboquen ara a la història com dones del seu temps,
que viuen a la flor de la vida
com en una ciutat on res no està prohibit
i res no és permanent.
1971
Adrienne Rich. Submergir-se en el naufragi. 2022
Traducció i presentació de Pol Guasch
Pròleg d'Ada Bruguera
Edició bilingüe anglès - català
Mira, poques vegades et fan ser
un lilà a la vora d'altres matolls,
mentre aquest món gormand de tant misteri
que es va fent vell de l'aigua de la pluja
i d'una caritat que no té sostre.
Mira, alguna bicicleta trenca
el pas d'alguns coloms en diagonal,
i en diagonal el fum d'un avió
creua i fa el cel més gran del que ja és.
Mira-t'ho bé: només ets un lilà
apostrofat en un racó d'un parc,
com la lleganya bategant de Bloomsbury.
Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022
Pròleg de Maria Barbal.
La gallina estarrufada,
bec i ungles,
al costat dels seus pollets
és geganta i és valenta
i enraona, calla i canta a la vegada.
Quan creguis que l'aigua
t'arriba fins al coll,
quan els problemes i les preocupacions,
volen ofegar-te,
posa't el vestit de bany,
les ulleres i la gorra, comença a nedar,
escull un dels estils:
braça, esquena, crol, papallona,
que s'adapti a les teves forces.
Cal aconseguir el millor rècord:
sobreviure.
Assumpció Forcada. Poemes olímpics. 2016
Inclou partitures músicals
La meva bibliotecària
té veu de rierol quiet.
Rierol de riba humida
i ombra d'un bell secret.
La meva bibliotecària
té els ulls de blau rialler.
Blau que estima les lletres
i que perfila el paper.
La meva bibliotecària
té els dits de tacte de full.
Tacte que acarona els llibres
i que els estima i acull.
Lola Casas. Poemes de cada dia. 2004
Il·lustracions: Tàssies
Cucut, ocell joiós,
bé canta mentre vola;
mentides no diu mai
i ens porta bones noves.
Es beu els ous d'ocell
per fer-se la veu dolça;
quan diu, cantant, «Cu-cut!»
l'estiu ja és a la vora.
Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants. 1998
Il·lustracions de Teresa Martí.
a minha insegurança
está
entre
sentir-me insipiente
e sentir-me incipiente
reside nesse intervalo
inaudível entre duas letras
e vive desse silêncio que grita
sobre a minha ingenuidade
a minha inocência
e a minha ignorância.
raquellima. Ingenuidade Inocência Ignorância. 2019
Poemas e voz: raquellima
Música (trompete electrónica e balafon): Yaw Tembe
Introducció: Cidinha da Silva
Text: Poética do corpo presente per raquellima
De matinada, baixen a mar
el sedàs mecànic que filtra
la sorra. No diguem cap paraula
sobrera. Ni riell, ni fressa de rodes,
que ja graviten amb l'ampla
deixalla del temps. Aquest estiu
sota les coses, tot coàgul de llots
i petxines, deixa l'oblit planant
sobre la platja.
De: L'argila, la sorra, IV
Joan Duran i Ferrer. Extrema llum. 2014
Pròleg de Cèlia Sànchez-Mústich
Epíleg de Mireia Calafell
XLIX Premis "Recvll" de Blanes
Premi Benet Ribas de Poesia 2013
Vint-i-set sastres se'n van
contra un cargol, en corrua:
el més valent no té cor
ni de tocar-li la cua.
Quan el cargol els ha vist,
ja treu les banyes ben llargues.
Sastres: fugiu tots corrent,
que amb un poc més us atrapa!
Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants. 1998
Il·lustracions de Teresa Martí.
Ja no em preocupa ni mantenir el pas
ni si m'he anat quedant enrere.
Deixeu que continïn les sondes espacials.
Jo he de recórrer una altra distància.
Aquí puc veure el cel nocturn,
sentir com un bri d'herba en frega un altre,
els dos com membres
d'una mateixa orquestra menyspreada.
Per assistir no queda ja
cap més reunió
que les nocturnes amb les lluminàries
caient des de mil·lennis en silenci.
No soc culpable ja de perdre el temps,
ara ocupo el meu lloc
vora un lliri, creient igual que Blake
que, quan Déu ve, ho fa a vegades
a través dels narius.
El meu fracàs, potser, va ser
que em mancava l'olfacte per a la santedat
que sospirava des dels escindits humans.
Compto les hores estalviades al penediment,
desplegant edificis del pensament per donar pas
al que és nou, enganyant-me a mi mateix
amb la seguretat que, quan arriba,
és igual que el bon temps
que preveu la pregària, que mai
no s'espera el llampec del seu cos
nu damunt d'una creu.
———————————————————
Retired
Not to worry myself any more
if I am out of step, fallen behind.
Let the space probes continue;
I have a different distance to travel.
Here I can watch the night sky,
listen to how one grass blade
grates on another as member
of a disdained orchestra.
There are no meetings to attend
now other than those nocturnal
gatherings, whose luminaries
fell silent millenia ago.
No longer guilty of wasting
my time, I take my place
by a lily-flower, believing
with Blake that when God comes
he comes sometimes by way
of the nostril. My failure, perhaps,
was to have had no sense of smell
for the holiness suspiring from forked humans.
I count over the hours put by
for repentance, pulling thought's buildings
down to make way for the new,
fooling myself with the assurance
that when he occurs it is as the weather
of prayer's forecast, never with all
the unexpectedness of his body's
lightning, nacked upon a cross.
R.S. Thomas. No hi ha treva per a les fúries : poemes seleccionats. 2013
Versions i introducció d'Anna Crowe i Joan Margarit.
És el silenci
qui gesta
l'activa dicció
de l'inert.
Les mares
qui alleten les goles
que esquincen el dol.
Sabent,
—d'ençà el món és món—,
que els infants
sempre imploren
respostes tangibles.
Laura Torres Bauzà. Els temps últims. 2021
III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020
Pròleg de Sergi Álvarez Riosalido
Epíleg de Laia Llobera
Quan l'última que escric és la paraula
més dolça que sabia a frec de cossos,
s'allarga la ciutat com una dansa
d'aurores per finestres, escriptoris,
i alcoves a ponent guardant silenci.
Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998
Premi de poesia Marià Manent 1997
Com boll que vola arreu quan és el temps de batre
els ventadors van bressant els ventalls i el vent fa el que li toca
i allà hi ha una dea que destria el gra i la volva
mentre una pols fina i blanca ho cobreix tot
—————————————————————
Like chaff flying everywhere at threshing time
The winnowers waft their fans and the wind does its work
And a goddess is there picking the grain from its husk
While a fine white dust covers everything
Alice Oswald. Memorial : una excavació de la Ilíada. 2011
Traducció de Jaume Coll Mariné
Setzè Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
a l'alba ocupar el seient del pilot
agafar el volant amb les dues mans
i venir cap a tu i de seguida adonar-me
que no faig altra cosa que anar directa a mi
amb aquesta certesa accelerar
i senzillament fer camí que ja es veu la mar
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024
Epíleg de Pol Guasch
Premi Carles Riba 2023
Recordo quan em volia arrencar els ulls i la pell i els cabells.
Quan em volia esborrar el rostre. Quan els matins eren cops
de puny a l'estómac i el temps es multiplicava. Perdre el cap
hauria estat el millor regal d'aniversari.
Però de vegades se m'apareix l'avi traient fum per les orelles, o la
tieta agafant els plecs dels meus braços diminuts i dient que feia
olor de mantega, i sento que recordar no és sempre un abisme.
De: Magnesi
Clara Peya. Liti-o. 2020
Il·lustracions: Wara de Ormaechea
Textos en català i castellà
Terra xopa mirall del cel
que a voltes banya de llum
l'aigua i encén el fang latent
entre les mans captiu al zel
vel·leïtós dels dits que prests
l'alcen l'amassen i l'amansen
desclòs al buit que el prenya per
mudar-ne el nom i la raó
de ser argila amorfa al gir
del torn fins a ser bol al foc
i a l'ús que el farà atuell.
La forma domestica i la
llengua diu i si l'alquímia
fa d'una gleva un bol al buit
del qual rau la magnitud
física que omple el dia a
dia i bol a bol atresora
tan sols tot el seu pes en l'ús
l'abús malmetrà el misteri
que fa d'un bol un tot balder
i resta servitud al fòtil
orat ans ben dotat d'aquesta
vacuïtat en virtut del
no-res infinit potencial
d'imaginar-ho tot al toll
de fang que abraça el cel.
Inèdit
Ester Xargay, dins,
A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 188
Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.
Quan tu cantes i és de nit
tots els grills festegen
i congressos de reumàtics i violents
vigilants mesuren el blat
amb escaires.
Soc el capitost, l'amo de les teves cordes
de guitarra i gitana per tots els dies que ho necessitis.
Aquí al costat és el teu llit,
i no tenen per què saber-ho;
les teules de la nau et tapen...
Quan tu cantes i és de nit
totes les tempestes passen
per les teves carns estripades i maldestres...
Soc la teva amant, el teu doctor de capçalera,
mecànica de vedets
extasiada de trons
encenc la maquinària.
Quan tu cantes i és de nit
dins la central nuclear hi ha Terra Santa.
De Teologia poètica d'un sol ús. 2016
També es troba a:
Barcelona Poesia
39è Festival Internacional de Poesia de Barcelona
Palau de la Música Catalana, 22 de maig del 2024
Música i direcció escènica: Aurora Bauzà i Pere Jou
Conceptualització de l'espai lumínic: Jou Serra
Disseny de llums: Jou Serra i Joan Cot
Passat i futur, refugis
d'un present insatisfet.
De: Mots per fer via
Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018
Pròleg de Sebastià Portell
Entre música insaciable,
colrada de verdet,
amb el mapa entravessat
a l'òrbita rasa,
vas.
Gemma Arimany. Glatir. 2023
Pròleg de Rosa Font Massot
A Vicent Andrés Estellés, en la mort de la seua primera filla.
La sang et va trencar la somnolència
de quan dormies somnis sense mida.
Claror d'un sol que és mort en altra vida
a la teua foscúria era presència
i ets ara gel de llum, reminiscència,
reminiscència freda i engrenyida
d'un caliu, d'una veu que ja no crida,
d'un cor petit tancat fins a l'absència.
Ací resta l'amor, l'alè, l'estona
a penes, d'una vida sense centre
i la pluja a la tarda i a la dona.
Tu ets ja als llimbs, on no hi ha sang que entre
a desvetlar-te, i l'alba t'acarona
al claustre d'una mare sense ventre.
De: Vells poemes inèdits
Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993
Tocava mare
i ja no hi era
el món darrere, amb dents, amb ungles brutes,
amb colps o mans que duien la ferida.
Els germans d'infantesa
i els altres que han perdut com tu la forma
de ser humans ací,
tots barrejats, tots en eixam, donaven
a la fugida el mot
que en tu ens salvava,
i en tocar-te, tocàvem pau, residus
de la cova natal,
pa ensucrat,
neu calenta
i pròleg
de la vida que anàvem aclarint.
De: Tocar mare, 2
Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993
