A Pepe Simón
Un amic és més que jo:
La meva cara i els meus ulls.
Allò que veig, existeix.
Ningú no ens representa : poetes emprenyats, 2011
A Pepe Simón
Saliveges dolçors
que et fan néixer el somriure.
Et sorprèn el menú
que et presenta la vida:
gust de sal en el plor
com la mar del misteri
i el sabor de la mel
en els llavis que estimen.
Sucre i sal, paradoxa
en el teu paladar.
Com el bé, com el mal
del camí temporal.
Jordina Nadal. Victòria in vitro, 1997
|
Fraternitat de l'ànima,
és harmonia ingènita
D'amor té noble l'índole,
sense turments ni llàgrimes
En calma sereníssima
com a l'ardor benèfica
És foc sagrat. Donaren-li
nodrit de rames íntimes
Què hi fa si es tornen àrides,
Fent-se records, més pròpies
Com una vestal càndida
i gravi amb mà fermíssima
La pluja fina ungeix la maquinària del canal.
Pel bosc tot glaçat un cant s'ha sentit; damunt les muntanyes s'escolta un brogit: Lleveu-vos amics, que el fred ja se'n va, lleveu-vos depressa, l'hivern s'ha acabat! Les flors obren l'ull aixequen el cap, i diuen alegres: Quin dia més clar! Damunt del paller badalla un ocell, estira les plomes i fa un capgirell. Les mosques se'n van darrera del vent, els núvols fan gresca i mullen la gent! Francesc Bofill, dins Les quatre estacions, 2001 |
de vegades ets més llarg que altres vegades
les tíbies no sempre són llargues
de vegades ets més prim que altres vegades
el clot, però el clotet hi és sempre
de vegades ets silenci
de vegades ets un cant en contrapunt que cus vesprades
de vegades ets dos peus en calcetins amb punts de goma que no et deixen
esbarar ni tindre dubtes però de vegades dubtes tant que sembles menys alt i
més flac i els punts de goma estan dormint allà a les golfes
et compraré uns calcetins calents sense puntets i si t'esbares pel parquet no has
de patir
que caure ensenya i jo t'agafe
Muriel Villanueva i Perarnau. Poemes sense punts de goma, 2011
|
Alguna cosa més que el do de síntesi:
veure en la llum el trànsit de la llum.
Pere Gimferrer. Mirall, espai, aparicions, 1981
|
i no recorda l'afrau on, en la fosca, ha nascut:
gra de no-res que ens perfà; tot ha callat per sentir
frases partides d'un text càlidament esgotat.
d'una foguera de glaç? Teva va ser per atzar
illa estimada pels vells; ales de plom t'han lligat
del teu voler apressat; vés i encalça els seus precs.
ja no gravita en l'ofec; tot farà grat el camí:
i en el meu vers alzinat temis l'enyor del teu si.
La primera gràcia de l'Empordà és la franca i noble
i forta gent empordanesa. En la fondària dels seus
ulls s'hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora
ossuda i musculosa ens mostra el llegat d'una raça
de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues,
toçuda i brava en el batre les roques, confiada en la
pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de
triomfar per son lliure albir.
(Fragment)
Pere Coromines. Les gràcies de l'Empordà, 1994
|
No hi ha el més petit dubte, doncs, que tota la poesia de
Jordi de Sant Jordi convergeix devers un mateix programa
ètic: el de l'ideal del cavaller cortesà capaç de practicar
l'amor, la fina amor naturalment, amb tot el que això
implica en l'ordre del perfeccionament moral individual.
Hem parlat més amunt d'una mena molt especial de
prudència literària que era atribuïble a Jordi de
Sant Jordi, allò que se sol entendre per bon gust.
Hi afegim ara la idea trobadoresca de mezura
en l'aplicació poètica: bon gust i mesura són els
trets que defineixen les seves tries estilístiques
i també la selecció dels referents objectius
de les seves imatges.
(Fragment de l'estudi, pàg. 75)
dins, Les poesies de Jordi de Sant Jordi, 1984)
|