El vespre desitjar, odiar l'aurora

El vespre desitjar, odiar l'aurora

solen, calms i feliços, els amants;

a mi el vespre em redobla els dols més grans,

l'alba és l'hora del dia que em millora:

que l'altre sol i el que el meu cor adora

sovint obren alhora dos llevants,

de llum i de bellesa tan semblants

que el cel prou de la terra s'enamora;

com ja féu verdejar aquell branquilló

primer, que al cor m'arrela sense fi,

tal que altri estimo més que jo, i millor.

Així contràries hores fan de mi;

que anheli qui m'encalma és de raó

i detesti qui em porta què sentir.

Francesco Petrarca, De Cançoner, dins,

Miquel Desclot. De tots els vents, 2004

A la meva filla Laura

Demanes, Laura, filla, que et dediqui
El llibre a tu, ara que fas quinze anys
-L'edat dels somrients bons averanys,
Del viure lluny de res que mortifiqui.

I vull complaure el teu desig fervent,
Perquè sé que, de goigs, pocs n'hi ha com
Aquest de veure imprès el propi nom
Sobre un paper publicat recentment.

Així, el teu nom de dama enamorada,
Senyorial, camina altra vegada
Pels viaranys airosos del sonet;

Ell, el llorer florit que adesiara
Cenyeix la testa gloriosa i clara
Dels amadors en llur fecund esplet.



Jaume Medina. D'ara i de sempre, 2000

Dies abrusats

Dies abrusats. Degoteig minúscul
de perles relliscant sobre l'esquena.
El termòmetre impassible s'enfila,
segueix el compàs, malgrat que els humans
sentim l'enyor d'unes gotes de pluja.

La Natura, pacient i assossegada,
deixa fer. L'ocell canta dues notes
amb sordina; no accelera. Hi ha gats
mandrejant estintolats sota l'arbre,
i tot és calma. El ritme de la vida
camina inexorable. És com un pèndol.

Només els humans, inquiets, descontents,
desitjaríem l'estiu fet a mida.



Imma d'Espona. Instants. 2007

Al meu pas

Al meu pas,
l'escurçó es retira,
la cogullada remena
arrels cremades
de garrofer eixorc,
picoteja closques
blanques, calcinades,
dels borers del marge.

Al meu pas,
s'enceta l'albada
i un camí costerut,
estret, marger,
un camí vers l'esperança.



Nati Soler Alcaide, dins,

15è Concurs de Poesia Martí i Pol. i 8o Concurso de Poesía José Ma. Valverde 2004

la pell del meu cos

Ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes.
MIQUEL MARTÍ I POL

Jugo a fer equilibris pels racons del cos
més enllà de la imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s'adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d'estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l'estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la dolcesa.
I si se m'esborra el rastre?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se'm mengi mitja vida.



Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg: Joan-Elies Adell

Les poesies del món

Els poetes solen construir-se una biblioteca ideal per habitar-hi

poèticament en companyia dels qui s'han triat de confidents en

l'entusiasme de les hores que són visitats per la poesia o en la

solitud dels dies que la poesia els abandona.

Fragment del pròleg de Ricard Torrents

Miquel Desclot. De tots els vents : selecció de versions poètiques. 2004

Ciutat impalpable i closa

Ciutat impalpable i closa,

quieta sota les aigües,

que molt pocs hem descobert

dins la muda incertitud;

tu ets la bandera, el símbol

de la llibertat salvatge,

i jo et porto molt endins,

rere uns ulls negats de somnis

en mar de calma i neguits...

Margarita Colom. Girona, ciutat submergida. 1995

Trull interior

Ja tens el raïm
ple de sucre,
prem-lo, treu-li el most,
guarda'l a dintre
del teu trull interior
i veuràs com el vi
dels somnis que esperaves,
el pots tastar ben d'hora
deixant, al pas del temps,
una mare de molts graus,
licor, reserva especial,
que agafa el cos
amarat de tanta vida.



Assumpció Forcada. Immunitat. 1990
Pròleg de Jordi Pàmias.

De puntetes ha tornat de molt lluny.

Vine, deixa que els meus braços et donin
repòs. Atansa't, deixa que els meus besos
et donin consol.

Vine, amor meu.
Deixem-nos bressar lentament pel dolç
silenci. Deixem-nos fondre a l'atzar
dels nostres cossos fins a un nou misteri,
que ens desvetlli el demà que a poc a poc
vencem.

Vine, amor meu.

De molt lluny ha tornat per desfer tots els vels
de l'encant de la nit que et tenia adormida.

I ara has obert els ulls i es va llevant el dia.

* * *

Jaume Huch (Tentinejant, 1998)

big band al molí

la nit és roja, blava, violeta
i té un gust com d'hores impossibles.
mai no hem anat junts
a un concert de jazz
però sé que un dia
una música estendrà el seu pont
de llum entre tu i jo,
malgrat els oceans i les illes
entre tu i jo. i sé
que els planetes giraran
de cercle en cercle i sé
que els estels lliscaran
d'edat en edat i que entre tu i jo
hi haurà una música
amb un gust com de temps perdut,
com d'hores roges, blaves, violetes
en una nit impossible.



Anna Montero.  El pes de la llum. 2007

Al recitador de la Crida

Que l'ha Crida has de llegir:
M'han demanat si et vui dir
En.quin to has de fê el pregó.
Les coses que són del poble
Reclamen un esprit noble
I una dignitat austera:
No parlis, doncs, afectat;
Ans recita, clar i pausat,
D'una manera planera.



Jaume Medina. D'ara i de sempre, 2000

Alquímies

Com un obsequi s'inaugura als ulls,
va dir el nom de la flor del safrà.
Una corol·la nua com un calze clavat a terra
on l'últim sol es reflectia.

Amb la mateixa reverència
amb què sap dir el nom d'amiga,
va dir el nom de la flor del safrà.
Alquímia del vers a l'extrem d'una tija.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

Missatges a la biblioteca

La biblioteca ha estat sempre una de les principals portes obertes al coneixement. Ara

ho és d'una manera renovada, ja que aquesta porta s'acompanya d'un nombre cada cop

més ampli de finestres, de nous suports que fan la cultura més accessible a tothom.

Aquesta concepció moderna de les biblioteques les converteix, doncs, en punts de trobada,

llocs de relació, eines de comunicació, àmbits de convivència. Espais en xarxa, que

són capaços de connectar la cultura, la lectura i el coneixement amb la vida quotidiana,

tal com il·lustren metafòricament les fotografies de l'artista multimèdia Montserrat Soto.

(Fragment del pròleg)

Joan Manuel Tresserras i Gaju, dins,

Isabel-Clara Simó. Missatges a la biblioteca, 2007

La mar

    Après de Maruja Sempere

En se que tingué cinc anys ben complits,
la portà sa mare a veure la fàbrica
de xarxes d'En Marc Lloret, rere el moll,
la més gran del poble, d'amples naus, llums altes.

La posaren sobre el teler d'enmig,
dempeus, tota tesa, els ulls molt oberts.
Les dones van fer rogle al seu voltant,
somrient, fent festa. Li diuen que cante.

Va cantar la cobla que aprengué de l'àvia
i deia Quién te puso Salvaora,
amb aquella nota d'aguantar difícil.

En se que acabà, entre la gatzara
del port i les dones, el món se li obrí
al davant dels ulls: descobrí el temps

i va començar a tindre records.


Gaspar Jaén. Del temps present, 1998

Avui la tarda em porta

Avui la tarda em porta
una alegria suau;

lliri d'aigua

que sura mansament

en la llacuna.

Avui les mans reposen

damunt la falda,

ben aparellades,

sense recança.

Montserrat Abelló. Vida diària. 1963

Vinyes verdes

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adeu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adeu!

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

Josep Maria de Sagarra, dins,

Toti Soler: deu catalans i un rus. 2005

Volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar
del drama de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís com lava.
¿No voldries ser un cranc, un talp cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal soc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.



Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001
Pr.: David Castillo

Premi Carles Riba 2000

Estimo

Estimo el mar, les vides submergides
que no coneixeré però existeixen
al cristall d'una roca, a les mol·lècules
d'aigua salada, als gens que ens configuren.
Estimo i existeixo en la paraula,
directa o retransmesa via satèl·lit
escrita a mà, impresa, escannejada.
Estimo les febleses i els defectes
dels qui conec, les mesquineses pròpies,
el gust amarg del vi quan s'acaba la festa,
la sal de les paraules de qui ens busca
per saldar un deute antic.
Estimo el temps que no cap al rellotge
que és relatiu, inútil i s'escola
per una subjectiva perspectiva
d'instants d'un sol present que ens presideix.
Estimo la foscor dins la claror,
el vincle antic que enllaça fill i mare,
la sort fidel i fràgil que ens atorga l'amic,
la bellesa de tota imperfecció.
Estimo o moro.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

Cançó de bressol

Bruixeta la non-non,
amb caputxeta blanca.
Hi ha una finestra als núvols
que si s'obre no es tanca,
si no ve la soneta
amb ventallet molt fi.
Pestanyeta de seda,
lluneta de coixí.

V


Maria Mercè Marçal. Sal oberta. 1982

El mercat

Després del mercat una barreja d'olors
pertorba els sentits; restes de lletuga i tomata,
una cirera marcida, les pomes plenes de cucs,
solatges i deixalles que amb gran neguit
gossos i gats aprofiten abans de la neteja.

Seria més fàcil recordar-te d'una forma
més directa, ja ho sé. Però no puc sostraure'm
a aquest perfum pútrid en acabar-se el mercat
els dissabtes, aquesta delícia que embafa
els records i tonifica la pensa, fent-me sentir,
potser, un home cada volta més lliure d'atavismes.


Antoni Gómez. Sarajevo, 1996

Beso el verd enganxós de les fulles

Beso el verd enganxós de les fulles,
la promesa de l'herba que creix,
porto als llavis la terra perjura,
mare d'àlbers, violes, muguets.

Creixo en força i els ulls se m'enceguen,
subjugat per les dòcils arrels.
¿Tanta ufana del parc no exagera
amb aquesta bullícia esplendent?

Les granotes, granets de mercuri,
s'entrellacen en bola de veus,
les branquetes fan rams i els efluvis
vaporosos fan somnis de llet.



30 d'abril de 1937


Óssip Mandelstam. Poemes, 2009 
Tr.: Helena Vidal

Immediacions

13

Torno a emprendre amb Telèmac el més bell dels viatges.

25

O aquests velams de Klee. Quin consol en el blau!

52

Les xarxes a la sorra: passeig amb esperança.

79

Al peu del xiprer, una àmfora amb ecos d'un vell himne.

117

Ulls verds al fons del bar: la llum d'un far llunyà.

122

Els anys van refermant-me en la tasca d'intèrpret.



Feliu Formosa. Immediacions, 2000

Ocell

On és, el pur coneixement,
la lliure gràcia del vol?
Sota el cel vast de juliol,
l'ànima un altre Món pressent.

Cristall de l'hora resplendent.

Fresca alegria, al bat del sol.
Ocells innúmers, en estol,
aletejaven en el vent.

L'ànima sap que tot és U:
la terra muda, la innocent
vitalitat del cos, ben nu,

i l'espill trèmul de la ment...
I en el terrat, on el sol lluu,
naixia el cant d'Orfeu, silent.



Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

Imatge

Llegir Atxaga davall l'ombra plena d'un pi
assaborint un cafè amb gel
tot contemplant com ella, esplèndida,
jeu sobre la tovallola envejada,
i aixeca el cap i em demana que si vaig amb ella a nedar.
Quina actitud se'm pot demanar que adopti?

A la mar, el sol ja feble.
Em besa i riu.


Joel Bagur i Mellinas, dins,
Trànsit poètic. 2001

Recull dels guanyadors del 2n Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.

Dia X, hora 0 i l'aeroport de qualsevol indret

Benvinguda la percepció de les
coses apreses i la presència de
l'objecte inconegut..."
Sorellmar, Miralls

És bo conèixer el món i noves rutes,
menjar pels ulls la idea que esperona
a viure cada instant gelosament
perquè l'instant és sempre irrepetible.
I, embarco avui. Un dia fred i clar.
Un dia que destil·la arpegis d'aire,
un fals aplec de veus amb gust de pols.
L'aeroport és una taca humana,
cromàtica patum a flor de pell,
ombra i colors d'imatges ja perdudes,
cossos ignots petjant el marbre gris.
El vol porta un retard de dues hores.
Qui atura els improperis de la gent?
La bilis negra o verda sura lliure
i es pot aprendre el tast solcant els mots!

La boira es menja el sol, rogent i mític.
El vent udola foll, misteriós,
viola l'equilibri de les coses
i plora entre l'escuma dels adeus.

Un hemistiqui es gronxa als fils de l'aire
sota el mannà tan dolç que espolsa el glaç.
I l'aigua de la pluja esquitxa els versos
que em mullen mentre pujo a l'avió...



Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Horaciana

Hi vas gaudir del goig de tenir una casa,
amors ocasionals,
de mirar els llargs capvespres d'autumne,
transparents i extensos,
damunt una ciutat i un camp que t'estimaves,
cossiols d'alfàbegues a la terrassa
des de Santa Àgueda a Sant Andreu,
llimoners i palmeres.

Hi vas gaudir en fer projectes de viatges solitaris,
en trobar amistats
incidentals i fugisseres,
amants que vas voler profundament,
l'immens plaer de sentir per un instant
que et posseïa intensament la vida.



Gaspar Jaén. Del temps present. 1998

Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés 1997, Ajuntament de Burjassot.

Descans

La miro, menuda com és, entre els meus dits,
rodona i blanca com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el dolor pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.
Ara és la llengua qui la mira, la interroga
en la foscor humida de la boca, la deixa
finalment passar, creuar boscos de saliva
que la duran al país de la por. Però
ella coneix els camins sense haver-hi estat
mai, ella, menuda com és, rodona i aspra,
sap en quina direcció queda la vena
que pateix, com adormir lentament el cor,
com empolsimar els capil·lars, com desteixir
els teixits. On ha après el pacient ofici
de la misericòrdia? Ella, menuda,
rodona i lenta com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el descans pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Al pont

El meu cervell era unes golfes.
Raymond Carver


Anant de la feina a casa m'he aturat al pont
a mirar l'autopista que passa per sota.

El cel està ennuvolat i l'aire és suau,
són suaus les mans de la pluja.

Tinc tot d'embulls al cap, a les golfes dels anys,
dels enuigs, d'aquests neguits de sempre:

intentar donar forma al caos,
portar l'ésser humà a la mida del món.



Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010 
Trad.: Elordi i Laia Noguera

Com sé que t'agrada la mar

Com sé que t'agrada la mar,
igual d'intensament i senzilla
-tal vegada a esquits de llavis-,
em sé capbussada en la flaire
del teu record d'aigua
(com una gavina
que em surava en la pell)



Marisol González Felip. Paraula del retorn. 2002

Pròleg de Miquel Martí i Pol.

Escherzo

"Pels graons del so camino
el teu aire..."
Sorellmar, Miralls

Per les gemmes dels dits,
pessigolles de notes,
l'arc de l'aire i la lluna
gronxen l'au d'un nou cant.
Un nou cant de ningú
que amb les ales esteses
porta llum a la ploma.
I la llum sé que ets tu.


Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Pròleg de J. Llavina

Finalista premi de poesia Màrius Torres, 1996