Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

16 de maig 2015

Elegia: de les botigues

de les botigues del carrer Canuda,
de les terrasses un capvespre clar,
dels idiomes de la benvinguda,



Fragment.



Melcion Mateu i Adrover. Vida evident. 1999

Elegia: de les formes de viure

de les formes de viure el dia a dia,
d'aquest avui que enyorarem demà,
dels carrers plens i la monotonia,
de tot allò que no sé dir i se'n va.



(últims versos)





Melcion Mateu i Adrover. Vida evident. 1999


10 de maig 2015

Ara és demà

Preparats (cursa al Guinardó - Festa Major 2015) per Teresa Grau Ros
                 Al Demà

Ara és ú.
Ara és tu.
Ara és truc.
Ara és llum.
Ara és vull.
Ara és suc.
Ara és gust.
Ara és bo.
Ara és hom.
Ara és ton.
Ara és mon.
Ara és món.
Ara és mots.
Ara és fort.
Ara és sort.
Ara és flor.
Ara és fets.
Ara és gent.
Ara és gest.
Ara és veu.
Ara és vers.


(Fragment)



Clàudia Viladrich. Si fa sol, 2007

09 de maig 2015

céc al ponent i llança d'espiga

céc al ponent i llança d'espiga
que el núvol tibant percaça

-sou ara una sang!


l'abraçada en l'escull

l'escarpell d'un llebeig sobre el mar

Roger Costa-Pau. I ser d'on no sóc, 2007

I de sobte l'Onyar

Entrarem a poc a poc
dintre arquitectures d'aigua,
tot amplitud i nuesa...



I aromes lleus de glicines
m'arriben, liles, flotant...



Margarita Colom. I de sobte l'Onyar. 2002

De la geometria de l'Onyar

De la geometria de l'Onyar,
n'he vist, en el seu llibre, dins les planes,
mil rectes i mil corbes, filigranes
al vidre fugisser del seu lliscar.

Les línies trencades que irradia
la llum del raig de lluna en la foscor,
dins un misteri de refracció,
esquitxen el traçat de l'harmonia.

Cercles concèntrics, angles i triangles
del ballet d'unes carpes, com dofins,
que emulen levitats de ballarins
dibuixant rombes, quadres o rectangles.

El lleu vol de l'insecte fregant l'ona
també és geometria d'una estona
amb semicercles fent un joc divers...

... I les bombolles d'aire, breu bellesa,
són petites esferes de puresa
que suren lliurement sobre el meu vers.

Geometria de l'Onyar,
que es perfila en el riu amb lleugeresa
i m'evoca el disseny de l'univers!


Margarita Colom. El Llibre de l'Onyar. 2002

Pensant a Rafael Sari

Senyor Rafael era un bon home
i só segur que teniva una memòria de ferro.
Treball i sacrifici no l'assustaven, i com la marina
no s'estracava mai.
Era un Mestre de vida o un mestre de somnis?
Savi i intel·ligent só segur ha deixat en hereditat
als minyons, la passió d'escriure de somniar.
cosa pensava quan mirava lo cel?
Qui sap quan escriviva si pensava als monts
on los minyons jugaven i brincaven
com lo cabirol en primavera.
Ma qui era Senyor Rafael?
Un poeta o un minyó com a mi...


1995         Secció A: 2a



Valerio Piras, dins,



Colors

Play area in Queen Elizabeth Gardens Play area with Salisbury Cathedral in the background per Trish Steel [CC BY-SA 2.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/2.0)], via Wikimedia Commons
Tornen els fotògrafs al parc,
un jardiner amb memòria d'elefant,
tres noies que s'atansen
amb mitjons de colors salats,
retall de la samarreta ratllada,
de colors, com la teva.



Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007


06 de maig 2015

Pensaments

De la propietat -com si qui fos digne de posseir
no pogués posseir totes les coses i incorporar-les
dins seu amb plaer;

De la perspectiva -imagina que es pogués preveure
a través del caos creador el desenvolupament, la
plenitud, la vida, ja assolits en el viatge
(Però jo veig que el camí continua, el viatge sempre
continua);

De tot allò que una vegada va faltar a la terra i que
en el seu moment li ha estat donat -i de tot allò que
encara ha de ser donat,

Perquè jo crec que tot el que veig i conec té el seu fi
principal en el que encara ha de ser donat.




Walt Whitman. Fulles d'herba. 2014

Traducció de Jaume C. Pons Alorda.

03 de maig 2015

Paisatge amb ruïnes

Landschaft mit dem Hl. Matthäus de Nicolas Poussin [Public domain or Public domain], Source/photographer: The Yorck Project: 10.000 Meisterwerke der Malerei. DVD-ROM, 2002. ISBN 3936122202. Distributed by DIRECTMEDIA Publishing GmbH, via Wikimedia Commons
                                A Xavier Barral

Es veu, al fons, un casalot amb torre,
enfilat sobre el riu,
sota un núvol mandrós.
Segurament, vigila el gran meandre
que no es veu, que l'envolta, i també,
des de lluny, el que porta el corrent endavant,
cap uns blocs escairats i uns fusts trencats
de columnes antigues.

A la dreta, la de l'espectador,
un pi, tofes i tronc, fa de marc a la imatge,
juntament, a l'esquerra, també la nostra,
amb un xiprer que no es veu pas sencer.
Entre els troncs d'aquests arbres, les ruïnes,
les restes d'un passat, sòlid i ambiciós,
bastit amb voluntat de ser i de poder
-columnes i carreus ho manifesten-.

Hi ha més arbres, posats a segon terme,
-no queda clar quins arbres-,
més pins, possiblement, però poden ser verns,
darrere del xiprer i, una mica més lluny,
un saule rabassut, inclinat cap a l'aigua.
Mates i una atzavara
sota el pi de la dreta, i una altra d'amagada
darrere les ruïnes.

Hi ha un equilibri plàcid, una pau tesa,
no pas gens desesmada,
que flota entre els contrastos
del riu que corre, mòbil, i les pedres estàtiques;
del núvol esponjós, arrodonit,
com una gran balena,
i els caires dels carreus; del casalot amb torre,
que ho mira tot de lluny, i les ruïnes.

En aquesta pintura, paròdica d'una altra,
obra del vell Poussin, hi ha menys ruïnes.
Poussin n'hi va pintar moltes més, emboscades
entre els arbres, i al fons. Al celatge, els seus núvols
són més tempestuosos. No hi ha cap casalot.
Però la placidesa del moment aturat
és la mateixa. En qualsevol paisatge,
les ruïnes, tossudes, diuen la veritat.

Néixer i morir,
baules de la cadena de la Història.
Però la Forma, espinada de l'Art,
salva els instants fugaços, fa que durin,
i aquella seva càrrega de vida,
ja fixada per sempre, feta immortal,
travessa els segles,
fa companyia als homes i a les dones.




Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals. 2014

02 de maig 2015

01 de maig 2015

Blau del cel...

Blau del cel, lletres d'abril,
fumerol de la vesprada,
conjugueu el mot gentil
que he de dir a l'estimada.

Per la rosa i sa frescor,
per l'estel que riu al cel,
tinga el llavi la dolçor
que regalima l'amor
del meu cor sempre fidel.

Flors i vent, núvola i sol,
mar i cel i l'estelada,
jo us conjur: vinga el consol
amb l'amor de l'estimada.


Carles Salvador, dins,


Joan Fuster. Antologia de la poesia valenciana... 1980

30 d’abril 2015

L'amistat

L'amistat és independent de l'edat, del sexe, 
de la base cultural, de les creences 
religioses o del nivell econòmic. 
Tot això, òbviament, afaiçona 
el vincle, li dona unes característiques 
concretes, però l'essència de l'amistat 
no rau en res més que en la persona
i en les seves potencialitats.


Fragment



Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Les illes

la mar floria
en roses en magranes en cistelletes verdes
ai com floria



(Fragment de Les Illes, II)


Vicent Andrés Estellés. Antibes (1960-1971). 1976

No hi va haver cap combat

No hi va haver cap combat. La por va vèncer.
Al tard, a cada casa cremaven els seus llibres
i refeien un món a la seva manera.
Van suportar els dies amb canalla a l'entranya,
amb els mobles a dins de la nevera,
amb una corda enroscada a la gola
que ennegrís la retòrica del temps,
que sufoqués un altre instant de dubte.
Ara són els seus fills qui ens tiren pedres.
Hem decidit tornar-nos-en a casa.


IV


Gabriel Pena i Ballesté. La revolució del bon gust. 2010

És cosa certa

Aquesta història és cosa certa.
La set de veritat del poeta és cosa certa.
Asseguda a les escales de la sinagoga
la meva set de justícia és cosa certa.
A les parets, per ordre alfabètic,
els noms dels tancats a Terezin,
dels ajusticiats als camps d'extermini
són cosa certa.

Cases, jardins que flairaven mimosa
i estables plens de palla fresca restaren buits
quan van marxar com xais amb una maleta a cada mà.
Els fardells s'abocaren sense miraments
a les portes de la mort,
milers de vestits i sabates quedaren per terra.
Mai més no els vestirien ni les calçarien.
És cosa certa.



Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014
Pròleg: Monika Zgustová

29 d’abril 2015

En el silenci de la nit

Bella és la nit
quan a la claror de la lluna
se tanquen los ulls al repòs,
la ment princípia a somiar.
I los somius són bells,
la nitada tranquil·la i serena
la hores se'n volen així
en el silenci de la nit.


Fragment


1989  

Felicina Di Napoli, dins,

Atzur, or, verd i vermell. 2009

27 d’abril 2015

Escriure

A Montserrat Abelló que em va ensenyar
                                  a estimar la poesia.



Escriure poesia per a mi és
una eina de desenvolupament
i em permet veure el món
amb una particular perspectiva.



Teresa Grau Ros

26 d’abril 2015

DE "JOUJOU"

                x
El gerani blanc o rosa
és flor simplement gregària ;
però, vermell, es proposa
un to de flor proletària.



Francesc Almela i Vives,




Els Encantats

Els Encantats, en el Parque Nacional de Aigüestortes (Lérida, España) per Miguel303xm a Wikimedia Commons
Li fa veure Boí, eixa flor que es bada
d'un caos de granit en les entranyes,
i d'aqueix bosc de puigs, ombres estranyes,
la Roca dels dos Homes Encantats;
i, dant més brida a les esquerpes daines,
al cim de Neto maleït s'enfila,
com qui, vistos los baixos de la vila,
vol veure-la millor des dels terrats.





Les roses grogues de Lykthea

Rosa 'Gold Glow' al San Jose Heritage Rose Garden (Califòrnia, EUA), realitzada a l'abril de 2005 per Stan Shebs a Wikimedia Commons.
Lykthea porta roses damunt de la pell bruna;
de roses que es destaquen prop l'or dels seus joiells.
Porta enfilalls de perles tots blancs com clars de lluna
els braçons bruns i mòrbids ornegen els anells.

Lykthea porta roses dintre dels pits clotades:
són els trofeus esplèndids de sos amors llunyans.
Lykthea encara ostenta la força en les mirades
quan pensa en els idil·lis dels seus darrers amants.

Ara sa casa resta ja tota sossegada.
Lykthea surt al pòrtic al caure la vesprada.
Mes passa el temps ... les roses davallen del seu pit.

Lykthea té en els llavis encar la jovenesa
i encara té el prodigi suprem de sa bellesa.
Mes els amants no tornen... Les roses s'han marcit.



Vicenç Solé de Sojo, dins,


Editor: Jordi Castellanos


25 d’abril 2015

D'aquesta nit

                                   A la mia estimada neboda Júlia Spanedda,
                               per haver après el cant de la nostra llengua.

D'aquesta nit
m'han quedat
els rastres
saborosos
dels mots i
del raïm
sobre els teus
llavis.
D'aquesta nit
m'ha quedat
la llum del teu
somriure
i el màgic
navegar sobre
les ones
silencioses
del temps.

Rafael Caria. Poesia completa, 2013

23 d’abril 2015

Petita oda en dijous

Em sé fer uns peixos de fusta
Panxarruts, no gaire grans ;
Els empleno de llimalla
Tocada amb la pedra imant
I els acoloreixo a l'oli
Perquè siguin fulgurants.
Ensenyo els peixos i explico
Que veurem com nedaran
Tots dos sols dins una bota ;
I, un cop a l'aigua posats,
Demano un bocí de coca
I els el dono amb una mà.
(Però, sens que ningú ho vegi,
Hi barrejo pedra imant
I així sembla, pels qui miren,
Que els peixos venen nadant.)
Damunt l'aigua i sota els núvols
Si hi ha coses per contar!
Milers de llums brillarien
Si la bota fos el mar
I els espectadors que miren
Fos tota la humanitat,
I els peixos que m'engipono
Fossin uns peixos navals
Que llisquessin per les ones
Com ocells per l'aire blau.



Joan Brossa, dins,



Ed.: Miquel Desclot

22 d’abril 2015

L'oda infinita

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l'ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d'amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l'ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta
m'han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s'emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.

I així sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d'orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses
-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de les cadences
de l'ocell d'ales immenses
que nia en l'eternitat.



Joan Maragall. Antologia poètica. 1981

19 d’abril 2015

Com el Vallès no hi ha res

¡ Ai casa tan camperola,
Déu me la guardi de mal!
A l'eixida, tota sola,
veig una malva reial.

Al safareig, de basarda,
batega la llum que mor.
Allí plau, caient la tarda,
berenar d'un préssec d'or.

Travessa l'horta de seda
riera de bells destins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins.

De canyes és envoltada
una aigua fent cantussol;
jo veig tota l'estelada
caiguda en el reguerol.

Els cims de la rodalia
es senten amorosits,
si per calitja, de dia,
per celístia, de nits.

En un turonet,  que empolsa
un or envellit i rar,
hi ha rengs d'una vinya, dolça
com si fos vora la mar.

I tot just, en l'ombra estesa,
sona un grill escadusser,
s'enfila la lluna encesa
damunt d'un pal de paller.



Josep Carner,

Dotze poetes catalans contemporanis. 1. 1979

18 d’abril 2015

Santa Fe, primaveral

Santa Fe del Montseny per Jordi Payà from Barcelona, Catalonia (IMG_9938) [CC BY-SA 2.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/2.0)], via Wikimedia Commons
Enllà del prat, l'ermita
que presideix la vall,
tremola de petita.
Quan, del migrat batall,

en el cloquer mesquí
ressona el primer toc,
un núvol de setí
com un insecte groc,

peona, extasiat,
de la blavor del cel
per l'ònix laborat.

Pausat, respon un bel,
agulla en el vellut
d'aquella quietud.


Guerau de Liost, dins,

Dotze poetes catalans contemporanis. 11979


Soleiada

En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d'amor; i era tan bella,
que la gent d'aquell vol
deien: És una noia com un sol.




Fragment.


Joan Maragall

Dotze poetes catalans contemporanis. 1982

16 d’abril 2015

Salutació

Montseny per  Börkur Sigurbjörnsson a Flickr
Cap an el Nord s'aixeca el mont:
els carboners hi fan la sitja,
i dins l'espai sense calitja
veuen la costa de l'enfront.

De banda a banda de la mar
les terres baixes no es coneixen;
però si els pics no es descobreixen,
ja se veuran en dia clar.

Vent de llevant boires empreny,
oh trobadors de Catalunya!
Damunt la mar que los allunya
el Puig-Major veu el Montseny.

Mallorca veu el Montserrat,
i si de nit no se colombra,
ulls de claror donem a l'ombra,
posem-hi focs de germandat.


Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 1981