Oda als arbres de la Rambla

Avui, món enllà de ma estada,
somio l'arbreda de l'or lliscadís,
amb trèmules tofes de verda estelada,
amb fosca i finestres, esclat i ombradís.

[8]


Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

Oda als arbres de la Rambla

Ocells, infinita nació que juga,
amorosa, lladre, feta d'aire i foc,
tan àgil fins veure la Fosca feixuga
que envolta i apaga la imatge i el lloc!


[7]


Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

Oda als arbres de la Rambla

Oh feixos de branques sonores,
tot l'any amb la fressa de vius cascavells,
car fins quan arriben gelades aurores
us feu fonedissos dessota els ocells!


[6]

Josep Carner. Nabí; Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

Oda als arbres de la Rambla

I, oh fulles, oh fulles del plàtan,
talment cadascuna més gran que la mà!
Quan ve la revolta dels vents que us rebaten
amb folls i poetes correu a encaixar.


[5]

Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

Oda als arbres de la Rambla

Oh fulles del plàtan, oh tendra
naixó quan l'anyada sospira i reviu,
rogents quan es colga l'octubre en la cendra,
parentes del pàmpol en hores d'estiu!


[4]

Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Oda als arbres de la Rambla

Oh frondes que us féreu sagrades
temps ha vora l'aigua de trenes d'argent!
Avui ja propícies a un riu de gentades
veieu amb desesmes el núvol i el vent.



[3]

Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

Oda als arbres de la Rambla

Oh soques lleument colorides,
a penes tocades per marca senil,
columnes lletoses no mai envilides,
i amb tons de mudances d'un dia d'abril!


[2]

Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

Oda als arbres de la Rambla

Temps era, bells arbres, temps era
que em dúieu en festa devora la llar,
oh honor de la Rambla, l'antiga riera
de totes les viles que miren la mar.


[1]



Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
-cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!


 Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Tots els homes d'Escòcia

En Mateo diu “Entrem-hi,

és un pub que s’ha de veure,

sempre hi ha algú que recita

o que canta en un racó”.

A la resta ens fa una mandra…

però és que no hi ha alternativa.

“Va fem-ne una i cap a casa,

vigileu els esglaons”.

Obrim la porta,

entrem en un lloc minúscul,

gent amb mirada perduda,

si n’hi ha quinze ja són molts.

Però és molt heavy:

uns setanta anys de mitjana,

i un senyor amb una guitarra

que ara acaba una cançó.

I seiem a prop del foc,

al costat un vell amb barba

que duu manta i espardenyes,

sota seu hi dorm un gos.

I no sé qui de nosaltres

va i murmura “Quina fauna!”,

amb els ulls ens l’assenyala

i ens posem a riure fort.

“Ai Mateo

ma dove ci hai portato?

Que això tio sembla un geriàtric,

a un amic no se li fa!

Ai Mateo

que no et salva ni ta mare

avui pagues tu les pintes.

Per mi ja podem marxar”.

Ens en fotem de tots:

del mort i de qui el vetlla.

Quan de cop el vell s’aixeca:

“Això tios pot ser molt bo”.

Amb un respirar feixuc

i una veu ben arrugada

diu: “Aquesta dedicada

a tots els que ja no hi són”.

I comença.

I arrenca amb la tornada

i al voltant es fa un silenci

que ara no et sabré explicar.

Però hem de callar, tio, hem de callar,

empassar-nos les paraules

i posar-nos a escoltar.

El vell agafa aire

i les venes se li inflen

i la cara ben vermella

com si s’hagués d’ofegar.

Però creu-me que a cantar d’aquella forma

no hi ha cap escola al món que te’n pugui ensenyar.

De tots els homes d’Escòcia, amb aquell vell vam anar a topar

i de sobte vam entendre què volia dir cantar.

Amics de les Arts (Grup musical)

Tardor

Passen les tres estajons,

hivern,

primavera

i estiu.

Tu esperes lo tou moment,

només tres mesos de vida.

En l'ària

perfums de fulles seques

cauen malenconioses

en el jardí

en aquestes jornades

de vent.

Giuseppe Nieddu, dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Arços i grèvol

Arços i grèvol,

oculta neu, prim aire

de tramuntana.

Hivern del mar: sol fràgil

damunt platges desertes.



XX

Salvador Espriu. Poesia. 2013

A cura d'Olívia Gassol.

Sr Wert

La promoció de la lectura a les llibreries

Les llibreries catalanes sempre han estat molt més que un comerç de proximitat. 

En efecte, es pot ben dir que la xarxa que conformen arreu del país suposa un 

important actiu a l’hora de promocionar la lectura entre la ciutadania perquè 

han actuat com a veritables agents culturals a l’hora de difondre i apropar els 

llibres i els seus autors als lectors. Aquesta tasca s’ha fet de manera natural i 

altruista, si bé poc sistematitzada, per la qual cosa avui no disposem de dades 

prou completes i exhaustives de la seva activitat regular. Tot i així, n’exposem 

les característiques principals i n’assagem una valoració de conjunt.

(resum)

Antoni Daura i Jorba. "La promoció de la lectura a les llibreries". Anuari de l'Observatori

de Biblioteques, Llibres i Lectura. (2012). v. 2. p. 152

Esbossos, 16

Plou, els poetes surten a plegar
els cargols de les metàfores.


Manel Alonso i Català. Les hores rehabilitades, 2002

Saps què?

Saps què? T'estimo.
I entre el sol i la lluna,
un espai verge
ens guarda la flama
de l'estrofa més pura.



Montserrat Altarriba. Tornassols. 1998

VI

                Al Txistu

Acariciaves la pluja
negant de cristalls
el riu del teu cos.

Acariciaves la pluja,
agosarat ludòpata
de l'aigua i del fang.

Acariciaves la pluja
i ara ella t'amassa
amb terra i sements.

Acariciaves la pluja...

... et somnie vegetal
rebrotant en l'horta
per reiniciar el camí de la vida.

Manel Alonso i Català. Les hores rehabilitades, 2002

   

És molt difícil

És molt difícil
de trobar qui comprengui
la nostra llengua.
Però tots, en mira-te,
provaran d'escoltar-nos.





Salvador Espriu. Poesia, 2013;
a cura d'Olívia Gassol

Democràcia i participació ciutadana

Les potencialitats de les anomenades noves tecnologies de la
comunicació, i en especial de la xarxa Internet, en el camp de
la participació ciutadana són molt grans. Les característiques
d'aquests nous instruments -facilitat d'accés, capacitat d'interacció,
velocitat, baix cost- faciliten i abarateixen enormement la
difusió d'informació, l'organització de debats, les consultes
ciutadanes o la comunicació entre ciutadà i polític. Malgrat
això, la novetat fa que aquests instruments encara no estiguin
a l'abast de qualsevol ciutadà i que, per tant, la participació a
través seu sigui baixa i no representativa de la població. Caldrà
esperar un més gran desenvolupament d'aquestes noves
tecnologies, que tindran un major impacte en la pràctica
democràtica com més àmpliament estiguin establertes i com
més familiar sigui el seu ús pels ciutadans (Stewart, 1996b).

(Fragment)


Núria Font. Democràcia i participació ciutadana, 1998

Cançó de la vinguda de la tarda

Una a una,
en els meus ulls ordeno
les vides conegudes.

Casa, carena, barca,
ample respir de l'aigua,
clara rosa. Amb paraules
sempre noves vestia
la tarda ja nascuda.

La nua tarda,
que de la llum sortia
al mar i a la muntanya.



Salvador Espriu. Poesia. 2013.

A cura d'Olívia Gassol.

Deixeu-me dir

Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si ens alcéssim
després d'una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que un dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.

Miquel Martí i Pol. El fugitiu. 1998

El sol de tarda brilla amb més lluïssor

El sol de tarda brilla amb més lluïssor
per compensar les ombres més profundes;
núvols inflats llisquen lentament
com si hagueren de travessar el cel per sempre;
l'hibiscus s'enfila dalt del mur
i floreix com si res
importés gens ni mica,
però la tardor és ací,
ben segur que la tardor és ací.



D. Sam Abrams. Into footnotes all their lust = Tot el desig a peu de plana. 2002

Text en anglès i català.

Versió catalana d'Enric Sòria i de l'autor.

Anemones

Camina amb passos lents pel corredor
de sostres alts. Em mostra l'escriptori
com qui, devot, em presenta la vida:
estança austera amb l'olor venerable
de la vellesa. De tant en tant resta
en silenci, però les seues mans,
crebades com deu solcs d'horta cansada,
continuen enraonant d'amor.

En un racó, indemnes com rellotges,
un ramell d'anemones enregistra
els avatars del temps. I si la llum
ha empal·lidit les teles, un anhel
les guarda encara: pel nom que les diu,
tornar a traure flor en un poema.

                     Per a Marc Granell




Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Corranda

No em miris, que no sóc res
i el teu mirar em neguiteja;
si em mires, posa en els ulls
cortines d'alba primera.


11 juny 1943


Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012

Roses blanques

Com un gran ram de roses blanques
el teu record que m'acompanya,
de tanta llum et soc deutor
que em sobra espai i em sobra tarda,
tot se m'emplena amb el teu nom
que repeteixo, Laura.

Ombra de mar la veu que et crida
i vent de somnis la mirada,
penso el silenci empresonat
en els acords d'una guitarra
i tot s'emplena del teu nom
que repeteixo, Laura.

Tanta esperança compartida
fa més possible l'esperança,
rossola el temps pel tornaveu
harmoniós de les paraules
tal com rossola pel teu nom
que repeteixo, Laura.

Tots els camins per acollir-te,
tots els ressons per enyorar-te
i el teu somriure fet cançó
molt més enllà de la recança
per gronxolar-me amb el teu nom
que repeteixo, Laura.

Et sé molt lluny però em convides
amb els ulls clars a recordar-te
i ara amb un gest desmesurat
faig del teu gest el meu miratge
per perdre'm sempre en el teu nom
que repeteixo, Laura.



Lluís Llach. Estimat Miquel. 2013

Novetat en la nit

Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
Tot el món es diria incorporal.
El senyal de les coses es trasmuda:
és més subtil l'oreig, l'arbre més alt.
   Pobla l'espai una invisible raça
i la lluna ens governa l'esperit.
Comenta amb un ressò la nostra passa
el sòl que havem a penes percudit.
   Arreu canvia les lliçons sabudes
l'hora lleugera de l'amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Versos per la llengua

Alcover toca de peus a terra: afirma que la feina de
tres-cents anys no es desfà amb una grapada, i que
la renaixença de la llengua és una empresa tan grossa
i transcendental que no es pot reduir a una tasca
acadèmica, al treball dels filòlegs. Però si d'una banda
veu gent que abandonat la llengua pròpia, també
veu una munió, potser dispersa, de gent de totes
les condicions i edats que ha començat la reconstitució
de la nostra llengua, i es mostra convençut que la
durà a cap.

(fragment del pròleg)

Miquel Àngel Maria,
dins, Versos per la llengua, 2013

Memòria de Rosselló-Pòrcel

Pocs homes he conegut, en efecte, amb una idea tan neta i tan

vigilant del que aspiressin a fer i del que per a això haguessin

de renunciar; de l'ús, en suma, a fer de la pròpia força i de les

forces apropiades. Dos breus reculls anteriors de versos portaven

encara títols d'ordre tècnic: 9 poemes, Quadern de sonets. Aquest

tercer, romàs llest i inèdit, s'encapçala amb un lema, que seria

precipitat de qualificar de simbòlic: Imitació al foc. La riquesa

de significat que inclou, i que en fa un dels títols de llibre de 

poesia més bells que jo sàpiga, revela ja per ella mateixa el pas

decisiu al mestratge, que no és sinó plena consciència del que

es dona en canvi del que s'ha rebut i del que es vol encara més

enèrgicament rebre.

Fragment

Carles Riba. Clàssics i moderns. 1979

A cura de Joaquim Molas

L'Escola de Bibliotecàries

Els estudis de l'Escola no surten gens malparats en ser
contrastats amb els de les escoles nord-americanes de
la mateixa època. Si bé la Graduate Library School de
la Universitat de Chicago havia començat el seu programa
de doctorat en biblioteconomia el 1928, això era una excepció.
La dècada dels anys trenta moltes de les escoles dels
Estats Units feien programes a nivell de bachelor. S'hi
accedia amb un títol previ de bachelor (graduat universitari)
o amb uns anys d'experiència en el treball de biblioteques.


(Fragment)


ESTIVILL RIUS, Assumpció. L'Escola de Bibliotecàries : 1915-1939, 1992

Tàntal

Potser  li mancava una humil saviesa.
No volia esperar-se.
Les fruites sucoses, les belles magranes
s'allunyaven, tímides, tremoloses
d'unes mans massa àvides, com urpes o becs.
Mai no va alçar-les ben a poc a poc,
amb gest d'acaronar la pell tibant.

Així ens fuig la bellesa, de vegades,
i ens deixa exhausts, i clivellats els llavis,
fins que aprenem passes lleus i una tendra
tenacitat als dits i a les paraules.
Fugissera llavors, còmplice a contracor,
molt clara entre les ombres
brilla i llisca
la font.


Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009