No poden els propis ulls
mirar-se. Tan sols des de fora
hom pot arribar endins. És per això
que ens cerquem en la mirada
de l'altre.
Per poder-nos reconèixer.
Christelle Enguix (El cor del minotaure, 2009)
27 de juliol 2010
Em guanyo
Em guanyo, a miques,
per la vida d'un altre,
per la vida d'un altre,
els dies verges
dels anys que no vivia
sinó, al meu compte, un altre.
Miquel Desclot. Com si de sempre. 1994
Mar matinal
Que aquí m'aturi. I que, una mica, també jo vegi la natura.
D'una mar matinal i d'un cel sense núvols
blaus resplendents, i riba groga, tot
bell i amplament il·luminat.
Que aquí m'aturi. I que m'enganyi pensant-me què és això que veig
(ho he vist de veres un instant, en deturar-me),
i no pas, també aquí, les meves fantasies,
els meus records, les figures del goig.
C.P. Kavafis, dins,
El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània. 2008
D'una mar matinal i d'un cel sense núvols
blaus resplendents, i riba groga, tot
bell i amplament il·luminat.
Que aquí m'aturi. I que m'enganyi pensant-me què és això que veig
(ho he vist de veres un instant, en deturar-me),
i no pas, també aquí, les meves fantasies,
els meus records, les figures del goig.
C.P. Kavafis, dins,
El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània. 2008
Paisatge estimat
 |
Cala dins aquestes imatges
i et faràs sabedora de noms
de persones i paisatges
que tant estimo.
En un intuïtiu silenci. Teresa Grau Ros |
25 de juliol 2010
Domini màgic
Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.
Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.
Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001
23 de juliol 2010
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen,
han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol : 1977-1979. 2006
Ed.: Mercè Otero Vidal
han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol : 1977-1979. 2006
Ed.: Mercè Otero Vidal
QUATRE MIL DAMES SUFRAGISTES D'ÒPTIMA QUALITAT I RESIDENCIAL OBREN, DE NOU, EL TRÀFEC DAMUNT LES VIES FÈRRIES
Reclamen vacances nàutiques i postoperatòries,
i estacions termals a l'estil dels bons temps,
amb personal marbrejant i emmitonat. Demanen
també, per escrit i per oral, autors -novel·listes
o poetes- plegables, masticables i capicuats,
com a xofers, i autors enquadernats i fàcilment
transportables amb còmodes dilacions de pagament.
No volen saber res de cap creuer turístic -en
quatre volums pòstums malcairats- pel Bòsfor
domesticat, amb símies i papagais mimètics
i vagons llit sangglaçats i comunicants.
J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre, 2009
Ed.: Ramon Salvo Torres
i estacions termals a l'estil dels bons temps,
amb personal marbrejant i emmitonat. Demanen
també, per escrit i per oral, autors -novel·listes
o poetes- plegables, masticables i capicuats,
com a xofers, i autors enquadernats i fàcilment
transportables amb còmodes dilacions de pagament.
No volen saber res de cap creuer turístic -en
quatre volums pòstums malcairats- pel Bòsfor
domesticat, amb símies i papagais mimètics
i vagons llit sangglaçats i comunicants.
J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre, 2009
Ed.: Ramon Salvo Torres
Poema
La teva amistat
fa la meva felicitat.
Per la dreta entra LA TEVA,
recorre un passadís i se'n va per l'esquerra.
Pausa.
Entra AMISTAT per l'esquerra
i se'n va per la dreta.
Pausa.
S'obre la porta del fons, apareix
estranyament maquillada FA LA MEVA
i se'n torna.
Pausa.
Entra FELICITAT amb un nas de cera
per la dreta i surt per l'esquerra.
Joan Brossa. Poemes civils. 1989
La terra que tu estimes
 |
Compromís
Jo vull una terra assolellada,
amb muntanyes, illes i un blau mar,
petita, però privilegiada:
bressol d’amor, de cultura i d’art.
Jo vull una pàtria comprensiva
vessant humanitats arreu-arreu,
amant del treball, no d’ell captiva,
senzilla i capaç de vot i veu.
Que el seny guiés la seva vida
I fos la llibertat el seu estel,
espargint sa veu com una crida
que omplís de llum i d’ideals son cel...
Així és la pàtria que vols tu?
Desperta’t, no deixis que s’esmunya
de tes mans la sort, cec més que ningú.
La tens eixa pàtria: Catalunya!
Sols cal que dels seus greuges l’alliberis,
intel·ligent, compromès i valent
i el mal de l’enveja no toleris,
sempre fidel i sempre conscient.
Ta pàtria té parla, té bandera.
Compresa, té raó la teva terra:
Digne, pren la teva senyera
I venç, ansiant pau, la teva guerra!
Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau, 1995
|
19 de juliol 2010
Dits exigents del vent
Dits exigents del vent
que cullen la sorra blava.
Dins la cistella daurada
nia el silenci bullent.
La serp soterrada espera
les tempestes de la llum.
A la branca encinglerada
el polsim brusc del verdum.
Lluís Solà. Entre bellesa i dolor, 2010
que cullen la sorra blava.
Dins la cistella daurada
nia el silenci bullent.
La serp soterrada espera
les tempestes de la llum.
A la branca encinglerada
el polsim brusc del verdum.
Lluís Solà. Entre bellesa i dolor, 2010
18 de juliol 2010
En la badia de Pollença
Sé una rústica badia
solitària dia i nit;
sembla el sojorn escollit
de la pau i l'harmonia.
Sols la barca pescadora
la solca, vinclant l'antena,
o s'ajau damunt l'arena
de la cala protectora.
Mes de tant en tant avança
familiarment una flota
que du l'or i la puixança
de metròpoli remota.
Fondeja, i en l'aigua bruna
brolls d'escuma fa saltar
llençant totes a la una
les àncores a la mar.
En branques de llum encesa,
brilla com un tros de món,
sobre l'abisme pregon,
perfumat de rustiquesa.
Ulls vermells i esmaragdins
damunt l'aigua se dispersen,
ulls pipellejant conversen
des dels màstils gegantins.
I la flota sobirana
dins la solitud del freu,
com un magnat qui s'asseu
al portal d'una cabana
fa pensar en la senzilla
vivenda del jornaler,
on s'hi veu des del carrer
feinejar la tendra filla.
I un gran senyor s'hi atura
sovint a passar l'estona,
i és garrida la minyona,
i el veïnatge murmura.
¿Així, la flota de guerra,
que festeja dintre l'aire
pagesívol de la serra?
¿Quina olor d'anyella flaira
el lleopard d'Anglaterra?
Joan Alcover. Poesies completes, 1948
solitària dia i nit;
sembla el sojorn escollit
de la pau i l'harmonia.
Sols la barca pescadora
la solca, vinclant l'antena,
o s'ajau damunt l'arena
de la cala protectora.
Mes de tant en tant avança
familiarment una flota
que du l'or i la puixança
de metròpoli remota.
Fondeja, i en l'aigua bruna
brolls d'escuma fa saltar
llençant totes a la una
les àncores a la mar.
En branques de llum encesa,
brilla com un tros de món,
sobre l'abisme pregon,
perfumat de rustiquesa.
Ulls vermells i esmaragdins
damunt l'aigua se dispersen,
ulls pipellejant conversen
des dels màstils gegantins.
I la flota sobirana
dins la solitud del freu,
com un magnat qui s'asseu
al portal d'una cabana
fa pensar en la senzilla
vivenda del jornaler,
on s'hi veu des del carrer
feinejar la tendra filla.
I un gran senyor s'hi atura
sovint a passar l'estona,
i és garrida la minyona,
i el veïnatge murmura.
¿Així, la flota de guerra,
que festeja dintre l'aire
pagesívol de la serra?
¿Quina olor d'anyella flaira
el lleopard d'Anglaterra?
Joan Alcover. Poesies completes, 1948
11 de juliol 2010
10 de juliol 2010
Venim del nord, venim del sud
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d'un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Lluís Llach
08 de juliol 2010
El poble
El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petitat mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
Miquel Martí i Pol. Amb els ulls oberts. 2000
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petitat mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
Miquel Martí i Pol. Amb els ulls oberts. 2000
06 de juliol 2010
Una mica encara
Una mica encara
i veurem els ametllers com floreixen
els marbres com lluen al sol
la mar com oneja
Una mica encara
per arribar una mica més amunt.
Iorgos Seferis, dins
El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània.
Ed.: Manuel Forcano i Marta Dahó
i veurem els ametllers com floreixen
els marbres com lluen al sol
la mar com oneja
Una mica encara
per arribar una mica més amunt.
Iorgos Seferis, dins
El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània.
Ed.: Manuel Forcano i Marta Dahó
Retall concís, magrana opaca,
Retall concís, magrana opaca,
danso en l'espai i lluito
lluito pel menjar que m'enduc a la boca
i parlo
parlo de la lluita diària i així l'afermo
i lluito encara més.
I ja no paro la mà (tremolosa) sota els vestits,
ara faig i creo des de la rereguarda,
premo ànimes i escampo el malva
i encara a vegades, com un bell present
arran de terra,
et sorprenc suau a frec de cara
com alè damunt una mar vasta,
en la remor de somnis entre esqueixos,
fils de paraules intercanviades com fulles,
però encara retingudes, de la nit passada.
Clara Escoda dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 93/94.
danso en l'espai i lluito
lluito pel menjar que m'enduc a la boca
i parlo
parlo de la lluita diària i així l'afermo
i lluito encara més.
I ja no paro la mà (tremolosa) sota els vestits,
ara faig i creo des de la rereguarda,
premo ànimes i escampo el malva
i encara a vegades, com un bell present
arran de terra,
et sorprenc suau a frec de cara
com alè damunt una mar vasta,
en la remor de somnis entre esqueixos,
fils de paraules intercanviades com fulles,
però encara retingudes, de la nit passada.
Clara Escoda dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 93/94.
05 de juliol 2010
Calma
No se sent ni una onada
a la platja deserta:
que dorm el mar diries
als braços de la terra.
Dionisios Solomós, dins,
Edició a càrrec de Manuel Forcano i Marta Dahó
Pobra gent de la Mediterrània
 |
| Pobra gent de la Mediterrània a qui manca el mot "desgel de migdia"! D'altra banda, tenen llimones, no han de jeure malalts com nosaltres quan llangueixen els dies i les llunyanes nits no arriben. Werner Aspenström. Poetes suecs del segle XX, 1995 Tr.: Lluís Solanes |
02 de juliol 2010
Nova Cançó
el so de trencar esquemes.
Un munt d'actes de cor,
intèrprets d'una terra,
inspiració i romanços.
Peces fornides i suaus
bastint la raó del poble,
d'escollir raimon capacitat
serrat uc entesos llach
notable sisa creativitat
rossell progrés traginada
brillants bonets al tall
ovidi toti dignitat majoral
motta feliu tete espinàs i
xesco, lladó i veus vitals.
Que no us sàpiga greu,
algú ho havia de dir
la democràtica revolució
continua.
Teresa Grau Ros
Les paraules inconscients
Les paraules inconscients
que una tendresa et va dictar,
on són? De vegades les dius,
i les dius amb malenconia.
Vares crear una família.
Tenies un desig de pàtria,
no era sols el desig d'un cos.
Una voluntat fundadora,
una intensa civilitat
instaurares en el principi:
un veïnat, un pis humil,
la taula a punt, el llit a punt.
Ara veus com creixen els fills,
i se t'imposa una consciència,
la paraula greu i precisa,
sentiment de comunitat.
Aquest no és un text didàctic:
és, més bé, un poema d'amor,
el poema del teu amor,
el poema de tot l'amor.
El veïnat i la ciutat
i la casa i els fills que creixen,
el jornal diari que et guanyes.
No cantes, ara. No cal; no cal.
Des de la terrassa, contemples
les avingudes, la ciutat,
el curs lent, prestigiós, del riu.
A l'altra banda veus la mar.
Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979
que una tendresa et va dictar,
on són? De vegades les dius,
i les dius amb malenconia.
Vares crear una família.
Tenies un desig de pàtria,
no era sols el desig d'un cos.
Una voluntat fundadora,
una intensa civilitat
instaurares en el principi:
un veïnat, un pis humil,
la taula a punt, el llit a punt.
Ara veus com creixen els fills,
i se t'imposa una consciència,
la paraula greu i precisa,
sentiment de comunitat.
Aquest no és un text didàctic:
és, més bé, un poema d'amor,
el poema del teu amor,
el poema de tot l'amor.
El veïnat i la ciutat
i la casa i els fills que creixen,
el jornal diari que et guanyes.
No cantes, ara. No cal; no cal.
Des de la terrassa, contemples
les avingudes, la ciutat,
el curs lent, prestigiós, del riu.
A l'altra banda veus la mar.
Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979
01 de juliol 2010
Si un dia soc terra
 |
| Si un dia soc terra, si un dia soc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. I l'ànima, l'aire que passa pels pins, que fa aquesta flaire, que avui porto a dins. Si un dia soc terra, que ho sigui, en secret, d'aquesta que els segles han fet i han desfet. D'aquesta que és nostra, amb pluges i amb fang, amb sol que fa crostes i amb plor que fa sang. Que ningú no m'endevini, que només un gra de blat creixi fort i s'il·lumini del no-res que hauré donat. Si un dia soc terra, si un dia soc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. D'aquesta que encara puc prendre i besar. Si un dia m'empara més meva serà. Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993 |
El cor del cavaller
El cor del cavaller
era una fortalesa
amb merlets de paper
i un aire de tendresa.
La portalada gran,
una gentil donzella
la guardava, vetllant
com una sentinella.
El cor del cavaller
feia una olor de prada
que sortia al carrer
pels ulls de l’estimada.
Però un ponent cruel,
fill d’una terra morta,
va raptar la fidel
fadrina de la porta.
Al cor del trist amant,
vell des d’aquella albada,
ja s’anava esbravant
la verda olor de prada.
El cor del cavaller
era una fortalesa
amb merlets de paper
i un aire de tendresa.
Miquel Desclot
30 de juny 2010
Kithou
Corria com folla, dansava molt bé
Heroica i bonica al mig del carrer
Rodava i voltava, s'omplia de vent
I reia i callava i seguia corrent
S'inflava i girava, els braços en creu
Tocava la sorra amb les puntes dels peus
I veia la lluna al bell mig de la nit
Nosaltres miràvem sense fer brogit
Era com un somni d'una nit d'estiu
M'invitava a córrer i a dansar
Aquesta petita dansadora
Retornava a riure i a cantar
Cantant amb sa veu encantadora
estava contenta i era molt feliç
tots dos caminàvem fins al seu pedrís
de la casa blanca quan tothom dormia
quan tothom callava ella s'entristia
m'acomiadava fins a l'endemà
llavors em mirava i em dava la mà.
dedicat a Christine Marc
Pau Riba. Cançons i poemes. 1968
Heroica i bonica al mig del carrer
Rodava i voltava, s'omplia de vent
I reia i callava i seguia corrent
S'inflava i girava, els braços en creu
Tocava la sorra amb les puntes dels peus
I veia la lluna al bell mig de la nit
Nosaltres miràvem sense fer brogit
Era com un somni d'una nit d'estiu
M'invitava a córrer i a dansar
Aquesta petita dansadora
Retornava a riure i a cantar
Cantant amb sa veu encantadora
estava contenta i era molt feliç
tots dos caminàvem fins al seu pedrís
de la casa blanca quan tothom dormia
quan tothom callava ella s'entristia
m'acomiadava fins a l'endemà
llavors em mirava i em dava la mà.
dedicat a Christine Marc
Pau Riba. Cançons i poemes. 1968
Llegint Ovidi a la platja
Nedaves.
Tot i la sal,
el mar obria els ulls per a mirar-te.
Vas emergir regalimant
i si Dafne es féu llorer, Narcís una flor,
i Níobe un roc,
jo també volia
mudar i ser de la teva tovallola
el tacte i els colors.
Manuel Forcano. Corint, 2000
Tot i la sal,
el mar obria els ulls per a mirar-te.
Vas emergir regalimant
i si Dafne es féu llorer, Narcís una flor,
i Níobe un roc,
jo també volia
mudar i ser de la teva tovallola
el tacte i els colors.
Manuel Forcano. Corint, 2000
Amb vós voldria parlar
Amb vós voldria parlar,
amb vós, ma dolceta aimia.
I us prego que ho vulgueu,
que cap dany no us en vindria,
que no us vull mal ni podria,
i dany per vós no hi hauria.
Anònima
Cap home és visible: poesia catalana medieval. 2010
amb vós, ma dolceta aimia.
I us prego que ho vulgueu,
que cap dany no us en vindria,
que no us vull mal ni podria,
i dany per vós no hi hauria.
Anònima
Cap home és visible: poesia catalana medieval. 2010
Edició: Dolors Miquel
Prefaci: Stefano M. Cingolani
Ni
Ni de corretges,
ni de pell, ni del vidre
d'un altar fràgil.
Jo volia vestir-me
només de pluja tendra.
Felícia Fuster. Obra poètica. 2010
Edició a cura de Lluïsa Julià.
ni de pell, ni del vidre
d'un altar fràgil.
Jo volia vestir-me
només de pluja tendra.
Felícia Fuster. Obra poètica. 2010
Edició a cura de Lluïsa Julià.
29 de juny 2010
Els estanys
Els estanys dels parcs, que barregen el blau del cel,
les llances grogues dels lliris i el verdet dels llims,
que adormen les hores humides
i acaronen el son prim de l'aigua...
Les tiges dels joncs que, amb la tremolor de l'aire,
escriuen l'ombra
sobre l'anvers oval de les fulles dels lotus...
Els vermells i els blancs de les barques
que els rems somouen amb un batec de silencis,
passant llis sobre la pell de la tarda estesa,
amorosidament...
(Del cel estant,
el zum-zum insistent d'un helicòpter espiadimonis.)
Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008
les llances grogues dels lliris i el verdet dels llims,
que adormen les hores humides
i acaronen el son prim de l'aigua...
Les tiges dels joncs que, amb la tremolor de l'aire,
escriuen l'ombra
sobre l'anvers oval de les fulles dels lotus...
Els vermells i els blancs de les barques
que els rems somouen amb un batec de silencis,
passant llis sobre la pell de la tarda estesa,
amorosidament...
(Del cel estant,
el zum-zum insistent d'un helicòpter espiadimonis.)
Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008
28 de juny 2010
Són els amics
Són els amics;
la forma arrodonida de les pedres
que fan en el camí
la soledat més àgil
i el carruatge de l'abandó
més noble.
Margarita Ballester. Els ulls. 1995
la forma arrodonida de les pedres
que fan en el camí
la soledat més àgil
i el carruatge de l'abandó
més noble.
Margarita Ballester. Els ulls. 1995
La veu melodiosa
El senyor Malagelada repetí per a ell mateix la
primera estrofa de l'Excèlsior:
Vigila, esperit, vigila,
No perdis mai el teu nord,
No et deixis dur a la tranquil·la
Aigua mansa de cap port.
Després, va desar el llibre al prestatge més
alt de la llibreria de caoba i contemplà
amb malenconia el retrat de la dona nua que
estava penjat a la paret de darrere la taula.
Abans d'anar a veure el nen, va pujar al
terrat per veure el fenomen. Barcelona era
de color de rosa.
(fragment)
Montserrat Roig. La veu melodiosa, 2002
primera estrofa de l'Excèlsior:
Vigila, esperit, vigila,
No perdis mai el teu nord,
No et deixis dur a la tranquil·la
Aigua mansa de cap port.
Després, va desar el llibre al prestatge més
alt de la llibreria de caoba i contemplà
amb malenconia el retrat de la dona nua que
estava penjat a la paret de darrere la taula.
Abans d'anar a veure el nen, va pujar al
terrat per veure el fenomen. Barcelona era
de color de rosa.
(fragment)
Montserrat Roig. La veu melodiosa, 2002
Subscriure's a:
Missatges (Atom)