La pau de l'espera

Faig cua en l'eternitat per esperar-te.

I sé que et puc acollir

perquè una pau impertorbable

harmonitza el foc que duc endins

amb l'aigua on conservo els somnis.

Així la fusta a la llar

no ha donat només cendra,

sinó olor i escalfor, llum i amor.

I vull fer ús de la bellesa del món

per dir alguna cosa

que no sigui només llenguatge;

per arribar a comprendre en el temps dels meus ulls

el temps ocult de les criatures.

He guanyat.

La teva absència és esperança.

Quan vindràs, duràs el secret de la joia.

Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

El Pi de les Tres Branques

Sota el Pi de les Tres Branques,
a on l'ombra no existeix,
perquè és mort en sa presència
i la flor ja no hi floreix...

Reviu l'arrel enfortida
per mostrar-se a ell mateix,
té vida a dins, i té força,
té esperança, té poder.

Té l'anhel de tot un poble,
de ser ell sol, tal i com és.

De la fi, ser Pàtria lliure,
d'idioma, un només,
de la fe de poder viure,
tal com el català mereix.

Nati Vila. Del cor a la poesia, 2003

Peònia

Flor de Primavera,
peònia blanca,
L'amor, que no et manca,
et fa més propera
de l'Amada. Ella era
amb sa mà tan franca
l'àmfora que tanca
la vida encisera.

Peònia bella,
flama d'una estrella
que emigrà al Japó,

ets la meravella
que enveja l'ocella
voltant l'horitzó.



Josep Tharrats. Fondre l'ànima al paisatge. 1993

Terra en el cel

No esperis massa de mi.
Només soc terra, la terra
que algun cel va regalar
als ulls que veuen la vida.
Això sí, compta amb la llum
-creada amb gotes de somnis
tardorals- amb què acompanyo
aquest deler d'estimar
fins que la nit es fatiga
de contemplar tanta pau
acoblant les criatures.
I potser el detall d'un temps
aparentment aturat
en el gest d'algú que marxa
i retorna la terra al cel
per fer-lo créixer en joia i elegia.
Passa el núvol serè i ambigu.



Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

Thirassia

S'uneixen els blaus del cel
i de la terra, primigenis.
Després, la mar.

Bull la llum sobre les parpelles.

Bressolades pel bes
de l'onada
les barques es deixen anar,
sense pes.



Christelle Enguix. El cor del minotaure. 2009

Mare, si fos mariner

Mare, si fos mariner,
mariner de bona traça
me n'aniria mar endins
tot sol amb la meva barca;
el vent fóra un crit de goig,
la vela, coloma blanca,
el cor, d'un blau com d'encís
i els ulls, d'un verd d'esperança.


Fragment


Miquel Martí i Pol, dins,

Carme Pérez. No estem mai sols: conèixer Miquel Martí i Pol. 2002

Primavera

Al cim de cada branca hi ha una maragda breu.
Corona viva, l'ocellada vola.
Blaveja la muntanya, clapissada de neu,
i en un marge s'esmuny la darrera viola.

Infant, la primavera treu a la dansa el món.
Els teus ulls no coneixen aquesta embriaguesa.
¿S'adonen de la saba que dins la fruita es fon
i veuen groc i malva ratllar la verda estesa?

Ah, si ara endevinessis, en els brucs, el present
que per l'ocell l'ovella obedient deixava!
La llana es pastarà amb el fang del torrent
i serà niu segur sota la volta blava.

Ets com un arbrissó enlluernat de sol.
Res no saps del prodigi, oh tendra rosa vera!
Però amb el cant roent del rossinyol
la teva mà, d'un vol, ens duu la primavera.



Tomàs Garcés. Poesia completa. 1986
Ed.: Àlex Susanna

Retrat de poeta

Potser tots et volien veure trista
perquè eres la poeta i el ponent
s'entretenia més en els teus vidres,
i no sabien que al combat del temps
tu havies ajudat amb tantes gestes:
contemplant el raig d'aigua que a la font
esclata contra un mur gelat de pedra,
esperant l'arribada de l'estiu
des de l'estudi on veies el capvespre
i el mar suau et bressolava els ulls
amb un amor més alt que la bellesa.
Passant la teva mà damunt la roba,
tremolant en la llum, groc d'albercoc,
reflectida en pantalles irisades,
passejant per indrets festius d'amant
quan robaves un bes a mitja tarda.
Perquè eres la poeta i tens el nom
de tots els déus que estimen, infinits,
la terra que reneix tendra i madura.
Potser tots et volien veure trista
i tu només sabies ser feliç.


Israel Clarà. Pluja de nit. 2010

Pròleg d'Olga Xirinacs.

La pedra eixuta ha perdut del tot la seva importància,

resta desfonada a la paret seca. Freqüenta el secà,
la llagostera, el formigó, la xafogor
i encara recorda la batalla del silenci
i la vida de l'acció.


Pau Vadell i Vallbona (Convit al silenci, 2009)

Cançó d'Anna

Per poder tancar els ulls de nit,

feliç, redona,

per expandir el cos com una magrana

al sol de la tardor,

davall els dits de l'home que et fa ser...

Només has de tornar a ser qui jo conec,

la dona que és feliç i que riu

com la pluja rabiosa en primavera.

Respectant tots els somnis en silenci.

Gràcia Jiménez. Quadern del vent, 2006

La serra, II

Als boscos màgics on d'infants jugàvem,
Palaus efímers amb columnes d'hores,
No hi ha camins que t'hi puguin portar.
No cerquis els verds boixos, els vells roures
Més enllà del teu cor, on són vivents
Daurats per l'únic sol de la memòria.




Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores. 1990

Alforja

L'amor és conversar amb els déus
a l'ombrós paradís de mores i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d'antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

III


Margarita Ballester. Els ulls. 1995

Sàlvia

Sàlvia omnipotent,
planta sens parió,
dóna'ns protecció
tant en temps d'hivern
com en la calor.

-En la infecció,
volem curació.
-En l'estat febril,
demanem asil.
-En la indigestió,
ens cal atenció.

En qualsevol cas,
sàlvia omnipotent,
dónan's salvació
tant en temps d'hivern
com en la calor.


Roser Ros i Vilanova. Petites històries vegetals, 2010

El vent s'endú les fulles del til·ler

El vent s'endú les fulles del til·ler.
La libèl·lula ho veu i no ho creu.

Ah, la incrèdula flor de l'aire!




Roser Ros i Vilanova. Petites històries vegetals, 2010
Il. a partir de l'obra tèxtil: Martha Ros i Vilanova

Pietat de les hores

Sou de l'amor i de l'amor sereu,
criatures de la tendresa. Passa
la vostra silueta com si mai
tant d'encís no s'haguera dit debades.

Conjura així la pell un horitzó
de mil carícies, però d'aquestes
meravelles també faran els ulls
somni i condemna, festa que es demora.

No morirà qui mire el vostre espill
de foc, com les paraules sobreviuen
la veu i l'anticipen.

Ara cal
l'edat de l'esperança, dur als llavis
un nom irreverent per no mentir,
perquè crec en l'excés com en l'auguri
secret de l'únic guany que ja no puc
callar, rubor de no sé quin silenci.

Quina vida, quin goig, quin bé de sort?
Ningú no vulga mai donar-hi treva.



Isidre Martínez Marzo. Hostes. 2006

Albada

Les teranyines del camí
s'enjoien de rosada.
Talment un òpal sense fi
el cel del dia es bada.
Les mans lleugeres d'una fada
fan espellir pels aires la rosa del matí.

Tornen les barques, sense vent,
la vela desmaiada.
La lluna troba el seu ponent
al fons d'una clotada:
lluerna sense llum esblaïmada,
amb l'alba li han fugit els pàl·lids vels d'argent.

Madura l'or del taronjar
amb fressa d'ocellada.
-Desclou els ulls, amor, que vull sotjar
el llac de ta mirada.
Desfaci's lenta l'abraçada,
ara que la boirina lentament es desfà.-



Tomàs Garcés. Poesia completa, 1986

Acaballes d'hivern

A un goig que encara son secret reserva
par que s'aboqui el límit d'Orient;
es frisen núvols amb fistó d'argent
i un oratjol suau pentina l'herba.
L'om -en boires d'ahir fantasma vana,
grapes d'esgarrifor- veu mil esclats;
gent de la saba els regirons sobtats
i ja en el pensament s'enfarbalana.
Enguany vol ésser encara més civil
amb gent que facin dansa o berenada,
amb el festeig, amb l'amistat gentil,
i ja avisa, amb oferta agosarada,
que lloga, en cada pis de sa brancada,
cent branquillons per a cent nius d'abril.



Josep Carner. Poesies escollides. 1994

Camí florit

Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mare-selva, safrà bord,
foravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
(i en l'aire color de vauma
l'esgarrifança d'un poll).



Josep Maria Llompart, dins,

Antoni Artigues. Poesia. 2000,  vol. 1

DEVIA ser molt xiquet,

Devia estar molt cansat,
Devia estar conveçut
Que ho faries
Si t'implorava a la falda,
Perquè em recorde adormit,
Assegut entre -sostingut per- els teus braços
I amb els teus pits blanets de coixí.
Fou suficient.

Lluís Roda. De l'ànima, 2006

Una cançó "bamba"

La nina, nina, nineta,
té tan blanca la color
que quan dorm a dins del bres
els llençols són de carbó.

A la no, no, no,
bon dormissó!

La nina, nina, nineta,
feta sucre, mel de cel,
la prengueren els seus pares
de la cua d'un estel.

La nina, nina, nineta,
feta mel, melicotó,
la robaren els seus pares
de la neu de l'ametló.

A la no, no, no,
estrelleta i flor!

La nina, nina, nineta,
els seus pares l'han trobat
feta farineta dolça
dins una espiga de blat.

La nina, nina, nineta,
tota ploma, plomissó,
la trobaren els seus pares
a la Cala de l'Amor



Cèlia Viñas, dins, 

Antoni Artigues. Poesia. 2000, vol. 1

Tot sovint, amor, m'has regalat flors

Tot sovint, amor, m'has regalat flors
collides del teu jardí, a l'estiu
i a l'hivern, i semblava que creixien
en aquesta cambra, sense sol ni aigua.
Així, en nom del nostre amor, agafa
aquests pensaments que també aquí creixen
i que en dies freds i càlids jo trec
del fons del meu cor. I si en els parterres
hi ha males herbes i ruda que esperen
que les arrenquis, també hi ha englantines
i heures! - pren-les com solia fer jo
i guarda-les per tal que no es marceixin.
Fes que els teus ulls conservin els colors
i recorda que en tinc l'arrel a l'ànima.



Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès. 2006

Traducció de Dolors Udina

El bon somni

Festejant
l'haver-nos retrobat de nou
tot rient rodolàvem plegats
sense parar damunt del gran llit.

L'alegria era
no en un mal sentit
eròtica -no pas
mesquina en cap sentit.
Era que

tots els impediments,
totes les barreres, d'històries,
d'ansietat apresa,
de lloc i d'hora equivocats,

s'havien fos,
no hi eren.
Era la joia
de dos rius
retrobant-se al fons del mar.



Denise Levertov, dins, 

Cares a la finestra, edició, trad. i
pròleg de Montserrat Abelló

El poc és molt

En Tzac era pobre, pobríssim. Però volia millorar la seva sort,
volia aprendre, progressar. Un dia va decidir d'estudiar a sol
i serena. De nit, llegia mercès a sol·lícites cuques de llum.
I així és com va esdevenir un bon filòsof.



Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai, 2001

Àncora

Al nostre mar no hi ha escullera
i l'amor, com en la lògica dels mots encreuats,
és la definició de la paraula àncora:
quan el necesitem, el llancem,
quan no el necessitem, el recollim
i naveguem.


Ronny Someck (Amor pirata, 2006)

Els colors

-Com pintaries el món? -va preguntar la mestra.

-El pintaria de colors!

-Doncs..., vinga, anem a fer els deures.

La pau la pintaria de blanc,

la guerra de color negre,

l'amistat de color blau

i l'esperança verda.

Ariadna Acedo, 3r de primària, Col·legi Miró, Barcelona

dins, Poemes per a un món millor : V premi "Poesia en acció. 2004

Tot dormint

Tot dormint he sentit l'espessor d'aquell bosc,
on creixia l'arbreda a favor del silenci;
i en el cor del silenci oïa la creixença
de la soca i del branc. Entorn tot era fosc;
i esdevenia clar, en l'hora recollida,
el misteri pregon de la callada vida.



Simona Gay, dins,  Paisatge emergent. 1999

Edició de Montserrat Abelló

Cançó de mar

Quin groc de llimona verda
té el mar al mes de gener!
Llisca la nau, i la vela
infla l'aire mariner.
-Adeu port, rosa i taverna.
Déu em va fer mariner!-

Oh quin blau de fondalada
a l'agost per navegar!
I com s'endinsa la barca
i que hermós és el remar...
-Adeu vinya, amiga, cala;
Déu em feu home de mar!-



Cèlia Viñas., dins,  Paisatge emergent. 1999

Edició: Montserrat Abelló.

Homenatge a un govern

L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.

Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.

L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.

1969


Philip Larkin. Finestrals. 2009

Matí d'hivern

En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís

de violetes. Dolç, igual, el cel és llis;

el sol sembla d'argent. Mig corren tres donzelles

humils, rient: rient del fred. Fins a les celles

va embolcallat un clergue pàl·lid, suau, estret.

(Oh Déu!, ¿per què simulen els clergues tant de fred?)

Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada

pel jersei blanc, somriu, pensant a l'avançada

com fugirà -d'uns quants vinclaments exquisits-

la cremoreta gèlida del capciró dels dits.

Josep Carner.  Poesies escollides. 1979

Oasi

No feia fred al desert. Sota les columnes
del cel els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien
la llet tèbia dels estels. És ara,
ací, que em solca el cos un tremolor.
I l'aigua de cap deu no m'apaivaga la set.

Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009