per al meu fill
Llançar pedres al Segre quan
tenies tres anys
o pilotes de neu al mar Bàltic gelat
ara que ja en tens quinze
és un joc ben feliç ple de futilitat
pel caminant que mira.
I jo sempre t'imito, i faig fallida,
en l'únic acte que ens ajunta els temps.
És un perllongament compensatori
car no podem volar.
I són els projectils
que s'enfonsen en l'aigua,
s'estavellen al gel,
part dels nostres desigs d'anar a algun lloc
més lluny.
Fan un glop ben estrany contra la superfície
i no és clar si és el mar qui s'empassa
la pedra i si és la pedra qui s'empassa el mar.
Una esperança blava.
Arribem fins "allà" i sortim d'un "aquí" sense marxar d'un "ara"
en una trajectòria que duu la nostra força i molta
voluntat de res.
Només de ser-hi junts. Perquè les pedres
les ha de mirar algú allà on arriben;
hi ha d'haver espectadors
que almenys siguin quatre ulls i potser ja n'hi ha prou,
que hi ha festes privades, repetides i eternes,
sempre inútils, cofoies, fugisseres..
Una comprovació ben rutinària:
que el mar és sempre el mar,
que el riu és sempre el riu, i les pedres
no falten.
