I a l'habitació

I a l'habitació, de les flors pintades als rajols
en faig un ram,
i amb els meus dits et busco
com abelles per fer dels records
mel.




Manuel Forcano

Es troba el el llibre:

  4 poetes 92 : antologia. 1992

El somriure

Tinc el somriure,

el que tenies quan vas anar-te'n,

en ser que la pluja agredolça et difuminava

cap al final de la primavera.

El carrer era amb corbes, empedrat.

Embellida però no del tot falsa.

Un poema s'assembla a un bes

des de la distància.

El carrer era llis

i acabat d'asfaltar.

El sol s'allargava moltes milles

abaltit amb vanitat.

L'aire era tebi

i perfumat amb quitrà.

Vaig notar que les parpelles em suaven.

Una pedra rodolava pel carrer.

Una brisa rogenca acaronava les fulles

i les deixava immòbils.

Em treia la pedra de la sabata

i quan et vaig tornar a mirar

tenies aquest somriure.

Em va fer més mal quan va sortir;

la pell esbossada pel fregadís,

la coïssor afilada d'alleujament.

Desitjava que plogués

però no plouria.

No somriguis, et volia dir.

Ara només desitjaria haver-te preguntat per què.

Per què somreies?

Rosalyn Stewart (versió catalana de G.P.) dins, 
Barcelona poesia, 1998

Poema simple

(per a un punt de llibre amb poema visual d'Edu Barbero,
en commemoració dels 18 anys de l'Aula de Poesia de la
Universitat de Barcelona)

      A la manera de Chesterton

Fora bo que sempre estiguéssim contents,
però de vegades estem tristos.

Fora bonic si estiméssim per sempre,
però a voltes ens trobem odiant.

Fora veritat si sempre la diguéssim,
però a cops mentim.

Avui m'has somrigut.
M'has dit que m'estimaves.
I crec que era veritat, i que era
avui.

¿No et sembla extraordinari?


de Poemes d'amor (Cim)

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Era un vell pou, tot guarnit d'heura

Era un vell pou, tot guarnit d'heura,
on els ramats solien beure;
i allà, murmurejant alegres cantussols,
un al·lotell veu qui jugava
sota el brocal, a on cercava
la mica d'ombra que donava,
i, allà en terra, un paner al ras de caragols.

I l'infantó, dins sa mà bruna,
les agafava, una per una,
les pobres caragoles, i així se posà a dir:
-Caragolet, treu la banyeta,
caragol, caragol, mongeta,
surt aviat de ta cel·leta,
o, si no, esclafaré ton petit monestir.-

La bella, amb cara assoleiada,
qui ja al poal s'era abocada,
arbora tot d'un cop son caparró eixerit:
-¿Què fas aquí, minyó? -demana-.
¿Vens a aplegar, de bona gana,
caragolets per dins la plana?
-Sí que heu endevinat! -li respongué el petit-.

Veus-els aquí, en ma canastreta,
són de platet, de la mongeta,
del segador. -¿I en menges?... -¿Menjar-ne, jo? Ni mai!
Al mercat d'Arles nostra mare
els porta a vendre, és menja cara!,
i ens du pa tendre; més bo encara.
¿Hi sou estada, a Arles, algun camí? -Jamai.

-¿Ai! no? ¿Mai, mai hi sou estada?
Jo hi som estat, qualque vegada!
Pobreta, si sabíeu quina gran vila que és!
¿Arles? Talment ja s'és estesa,
que del gran Rose i sa riquesa
i ses set boques ha fet presa!
Arles té bous marins amb un banyam remès.



(fragment: cant vuitè, la Crau)


Frederic Mistral. Mireia. 2004 

Traducció de Maria-Antònia Salvà.

Conversa

M'has besat al front o a la boca,
no ho sé,
m'ha arribat només una veu dolça
i la densa fosca
ha envoltat l'astorament d'unes tímides pestanyes.

Al front t'he besat de pressa,
car m'ha trastornat
el perfum del teu alè tot fluint,
però no ho sé,

-m'ha arribat només una veu dolça
i la densa fosca
ha envoltat l'astorament d'unes tímides pestanyes,
m'has besat al front o a la boca?

(De Poma de la falda)


Jaroslav Seifert. Els galls, els morts i l'amor de les dones, 2005

Fulles d'auró a l'octubre

Rogenc fullatge

que caus a dalt la serra,

com una pluja:

atura't una estona,

que vull veure l'amiga.

Kakinomoto Hitomaro


_________________

Després d'un seguit de males anyades

De dalt la torre

guaito tènues fumeres

als meus dominis.

Les cuines del meu poble

comencen a refer-se.

Emperador Nintoku

dins,

Miquel Desclot. Per tot coixí les herbes. 1995

Transformar l'imaginari

Alliberar-nos de la idolatria del consum
i del creixement pel creixement requereix
transformar l'imaginari personal i col·lectiu,
transformar la nostra manera d'entendre el món
i d'entendre'ns a nosaltres mateixos.

(fragment)

Jordi Pigem (Bona crisi, 2009)

És una càrrega d'auró, tallada

És una càrrega d'auró, tallada
i apilada d'acord amb la mesura.
No en sé veure cap altra per allí.
Ni hi ha petjades a la neu del volt.
I no és pas tallada d'aquest any,
ni tan sols del passat, o fins de l'altre.
La fusta és grisa i se'n desprèn l'escorça,
la pila es clava a terra. La vidalba
l'ha lligada amb cordills, com un fardell.
La sosté d'un costat un arbre viu,
i d'un altre una estaca amb estintol
a punt de caure. Penso que només
algú que visqui per mudar de feina
pot oblidar un treball que va costar
tanta suor i esforç amb la destral,
i abandonar-lo lluny de llar o estufa
perquè escalfi el marjal amb el caliu
pausat i sense fum de la ruïna.

Robert Frost. Al nord de Boston, 1994

El rei Demetri

... no com un rei, sinó com un actor, es posa una clàmide
fosca en comptes de la teatral que portava, i s'esmuny sense
que el repari ningú. PLUTARC, Demetri, xliv,9


Quan van abandonar-lo els macedonis
i van donar entenent que preferien
Pirros, el rei Demetri (que tenia
l'ànima gran) de cap manera -diuen-
a tall de rei no es comportà. Sortí
i es va treure les vestidures d'or
i va llençar el calçat que duia,
tenyit de porpra. A correcuita
es va posar vestits senzills i va fugir.
Portant-se a la manera d'un actor,
que, quan ve que s'acaba l'espectacle,
es canvia la roba i es retira.


Joan Ferraté. Les poesies de C.P. Cavafis. 1987

Metamorfosi de canyes esgrafiades

Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,
imatge líquida, intimitat callada, els teus ulls.
Flairant la molsa s'alcen les paraules en sord murmuri,
s'endinsen en les aigües genèsiques, ressò de sons profunds.
Els moviments s'acorden per sobre el temps suspès:
vianant del teu cos, em fonc, boscatge obscur,
aquesta hora suavíssima d'un capvespre encalmat.




Zoraida Burgos

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

T'explicaré el llessamí

T'explicaré el llessamí
del capvespre de tardor.
I tu, dona múltiple d'amor,
la blancor dels orgasmes diversos
i el perfum de l'aquí d'abans,
quan ser jove era el fet quotidià
dels llargs dies plens o escurçats
pel punyent desig del flairós llessamí
enfilat a la finestra de la pell.



Maria Oleart

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Descobriment

Amunt i avall de l'andana
camino tot sol. Llegeixo
en veu alta poemes de Foix.
Escoltant-los, m'admiro dels seus
ritmes perfectes. Així que arriba
gent, resto callat i consirós.





Francesc Palet i Setó. Us tinc a la mà. 2000

Oda nova a Barcelona

-On te'n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?


-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me'n vaig... És l'amor que m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.


-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...


-Vinc del mar i l'estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.


-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.


—Com més terra i més mar i més pobles obiro,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia
i soc tota una altra que fins jo em desconec.


—Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona;
que ja et cal ésser una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.


Ets covarda i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.


Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l'aire i domassos al sol
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.


Mes, passada l'estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la via i la gloria i l'empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara t'en rius.


Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa i, amb gran gosadia,
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent.
I després el refàs més potent!


Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada i segura i traidora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!,
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i am la revenja
mes ai! en el flanc!


Tens aquesta Rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on, tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.


Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni els pals i filferres
que t'armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l'incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tant dolç i blau,
que tot s'ho empassa i resol i canvia
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.


A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d'haver nascut aquí,
entremig d'una gent tan sorruda i dolenta,
que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s'alça i prospera
esperant uns fidels qu'han de venir.


Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s'exhala;
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre,
Barcelona!, i amb tos pecats, nostra!, nostra!
Barcelona nostra!, la gran encisera!



Joan Maragall. Els millors poemes. 1998

Amor sense paraules

El llenguatge de l'amor
és ple de paraules mudes:
totes tenen gran valor
malgrat tantes veus perdudes.

No hi ha sons per a pregar:
l'oració es fa callada,
ho diu tot amb un foc clar
i amb una estreta abraçada.

La unió que es fa de dos
és caliu ple de sospirs,
i és lligam de mil colors
respectant lliures albirs.

Les paraules no són dites
perquè hi ha un novell parlar
amb besades ben escrites
en el full de l'estimar.

Jo estimo sense paraules
i obro el cor a qui m'entén:
treno amor, cadena amb baules
de petons i sentiment!



Montserrat Barnadas. Cants del pensament. 1998

Cançó de saltar a corda

La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.

Darrere la cortina
fem-li adeu amb la mà.




Maria-Mercè Marçal. Antología. 2005

Selecció, traducció, pròleg i notes de Neus Aguado i Luisa Cotoner.

Text en català i castellà.

Sol de mitjanit I

Inspirat en el quadre
de Gudmundur Karl Asbjörnsson


Els núvols tenen
un ull cluc
en els somnis de la nit,
un ull obert
a la claror del nou dia.

El sol posa colors al paisatge,
vesteix de llum l'aigua
amb daurats miralls
que emmarquen el temps.

Hi ha un encant,
una puresa a l'aire,
un despertar de les roques,
un nou rellotge de la vida.


Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pròleg: David Jou i Mirabent.

Quarts de vuit

L'estany, la meva banyera;
puc fer unes onades altes
que duen les meves barques
enllà de l'àmplia albufera;

voregen les meves cames:
penya-segats on s'amaguen
sirenes que ens amanyaguen
i monstres coberts d'escames.

L'aixeta fa una cascada,
l'esponja és un roc aïllat,
la mare crida: Quin nyap!

¿Què és aquesta xafegada?
Ai, que el cel és estrellat,
i, al meu mar, la lluna bada!

La flota ha fet desbandada
i ara soc un peix daurat.

Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Il·lustracions: Yves G. Frischmann.

D'abans

Tan bon punt arriba setembre
els vinyaters destapen els cups,
acullen a peu descalç, el fruit
i lentament el trepitgen.

Recordo quan vèiem els carros,
curulls dels raïms olorosos
enquibits dins de les portadores
que, els veremadors amb cura
havien llevat dels ceps generosos.
El negre o vermell rajolí
amb la sentor agredolça
del most que lluïa i feia camí
cap al xupet i el brunzir
dels abellots delitosos del sucre.

Francesc Palet i Setó. Us tinc a la mà. 2000

ESCOMESA del temps

ESCOMESA del temps
que no ens deixa.

Avui la porta
de la tanca del jardí
bat amb persistència.

Dia gloriós de vent,
de núvols alts,
de sol.

De transparent claror
que el temps
atura un instant.



Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

Es va posar el sol sobre la mar

i l'ombra intermitent de la vesprada
enfosquia les algues de les roques.
Les gavines suspengueren el vol
-qui les acusaria del batec
que ja no tornaríem a sentir?
Es va acabar la llum de les piteres
sobre la pedra rosa d'una ermita.


Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002

Allò que digué Bill

                             Bill digué: "Hi va haver un temps en què vaig haver de menester

paraules, les meves i les dels altres.

Perquè jo era cec, sord i mut,

i les paraules eren el meu bastó, les meves orelles i la meva veu.

Avui encara sóc cec, sord i mut,

però no he de menester paraules

perquè tots els camins per on vaig

i retorn surten de mi,

i perquè allò que sent i em sent

viu dintre meu (jo, el nombre més petit),

i perquè les paraules són un llarg camí per arribar on sóc."

El Mestre no respongué (Rinzai Mazu li hauria pegat amb un garrot) puix,

al contrari de Bill, no tenia res a dir

que pogués ser dit amb paraules o sense paraules.

Manuel António Pina. Els llibres. 2006

Traducció: Gabriel de la S.T. Sampol

No hi ha cosa més bella i embriagadora

No hi ha cosa més bella i embriagadora
que un matí de setembre
a la petita Parma. Passades
les tempestes de darreries d'agost,
s'ha asserenat una estació
càlida i airejada: només
el cel és estriat de ferides llargues
però netes, llises, que no produeixen dolor,
garantia de continuïtat de la bonança i alhora presagi
no escoltat
de final inevitable...


Attilio Bertolucci, dins,

Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes, 1988

No deixen de sorprendre'm els sentits

No deixa de sorprendre'm els sentits
i els seus viatges astrals al passat. Ara mateix, sota aquesta
nuvolada grisa que omple la ciutat una altra vegada de dilluns
de setembre amb les aubarques enfangades per la pluja escassa i
els carrers bruts, en aquest precís instant olor les primeres
pizzes que vaig menjar de menuda al poble. Potser no les primeres,
sinó les segones. Avui he necessitat el ventilador, perquè m'he
despertat amb menys força a les mans de l'habitual i no he pogut
obrir la finestra. Els maons vermells semblen més roigs que mai.
I pens. Pens en els batecs nounats d'aquest matí dins la dutxa,
pens en les bategades a cop de fil tecnomusical, pens en tambors
i trompetes, en ponts que uneixen Amposta i l'estació de Waterloo,
pens en arrugar els niguls i llençar-los al contenidor de reciclatge
perquè li facin la lleixivada i enlluernin la ciutat amb un blanc
virginal d'anunci. Pens les addiccions a la mozzarella &
avocado salad i al sushi. Pens en aixecar els braços i
dir: per què no? Pens en tot el que no em deixa de sorprendre,
en allò dels sentits i les olors i els colors de les cireres i com
pot sortir alguna cosa del no-res, nothingness, le rien.
I somriure.

a les 8.13 h

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

Com neix el poema

Tan sols senzills indicis:


. Coneixement molt a fons dels mots per crear bellesa.

. Captació de petits i insignificants detalls:

de la naturalesa, dels animals, de les plantes o dels fenòmens atmosfèrics.

dels sentiments, de la mort.

de la convivència, del millorament de la persona, de la societat i del país.

. La inspiració. Les muses. Del seu difícil i mal comportament.

Un lleu llampec, desvetllat a alta hora o de matinada.

A les fosques i amb el cap despert.

. El lèxic i la forma es resisteixen molt.

. Cal conèixer l'ofici. L'experiència dels anys. Treballar molt.

Perseverar, corregir, insistir. No estar mai satisfet del tot.

Guardar la feina al calaix i més tard reprendre-la.

. Memòria sobre els primers temps de la vida i el ressò d'aquells records dins la consciència adulta.

Ser poeta és tenir consciència de la pròpia infantesa.

Francesc Palet i Setó. Us tinc a la mà. 2000

Unió

Quines arrels, quina fe atemporània
fan que m'uneixi a un indret desconegut.

Panxa d'una ciutat, mà d'un carrer,
cames d'una aigua; braços d'un poblet,
dits d'una estàtua, boca d'un quadre.
Què em volen dir les vostres noves i velles veus!
Què és el que se m'endú vers la vostra gatzara!

Parpelles d'un sepulcre, úter d'un temple,
peus d'un desert; vèrtebres d'un camí,
ulls del vitrall, cap d'un amfiteatre.
Per què quan ens trobem m'obriu els sentits
si sabeu que em trasbalso enamorada?

Com és, sang subterrània dels llocs,
que em reconeixes dins el coàgul del temps
i enmig del generós paisatge
silenciosa em crides com l'amant?


                                   gener 90

Tònia Passola. Cel rebel. 2001

Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000

Rosa de tardor

Sents que avui has canviat,
que ets una criatura nova.

No: no és pas al mirall
on t'has vist crescuda
com si fossis una riuada de setembre,
un d'aquells desbordaments
que s'ho enduen tot al seu pas...
No: tu t'has sentit
crescuda i contemplant,
la viva imatge,
la més perfecta imatge
que el somni d'aquesta nit estiuenca
t'ha fornit.
T'has vist flor única.
T'has sabut
rosa de tardor
creixent al teu jardí.

I.


Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp. 1999

Des d'on em vaig quedar, a penes veus

Des d'on em vaig quedar, a penes veus
que d'altres veus a penes s'acompanyen,
o des d'aquest principi que m'entrega
sense disculpa alguna sobre els dies
-els únics testimonis que descriuen
l'autèntica mesura de les coses.
I pren la vida arrels, mesura i forma
de la seua perfecta veritat,
camins que decidim entre els camins,
matèria de sol i de penombres.


Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002

El sadhu va dir

El sadhu va dir:
"el món és contingut
a l'interior d'una flor de lotus.
Busca en aquest santuari"
—i em vas assenyalar el cor.
Però jo m'havia distret
mirant com naixia una fulla de palmera.
Era un espectacle trasbalsador:
una pell tendra que floria d'un tronc sec.
No vas insistir.
I et vas abandonar al sol.
També la palmera és un temple.


Quarta visió, IX

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2005

Soc a casa a trenc d'alba

Soc a casa a trenc d'alba
entre dues cases el sol ixent
m'esguarda
i jo me'l miro fit a fit.

Moment de placidesa en què
tot sembla renéixer.

I sota aquesta llum tan
límpida els mobles, l'ordinador,
els llibres, la finestra,
tot hi és blanc i blau més clar i nítid.

I em veig a mi mateixa diferent,
batejada de nou per aquest
dia de sol que ara comença.




Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Un amor, uns carrers

Sapchatz, gran talan n'auria
qu'ieu.s tengues en luoc del marit.

Beatriu de Dia.

"TOT retorna, agrupant-se, i és una sola història,

un amor, un destí: perdura sense els noms,

són els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor.

Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora,

les baranes del riu, els bancs de l'Albereda,

aquells besos frenètics a la porta de casa,

una lenta tristesa que et recorria el cos,

o una alegria invicta, una delícia efímera

que ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se;

és ja una sola història, un amor, un destí.

Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau,

aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu.

Els amors fan l’amor, les històries la història.

Heus una vida ací. Les paraules terribles,

les paraules amables que ja no diu ningú

que no sé qui va dir, que retornen, anònimes,

i em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense.

Aquelles mans enceses, de vegades cruels,

d'altres vegades tendres; els moments d'estupor,

o aquells moments amb el fulgor dels homicidis,

i una sang innocent entre unes cuixes llargues...

Tots els amors, l'amor; l'amor, tota la vida.

Jo no sé si està clar; per a mi sí ho està.

Mire, des del balcó, el carrer solitari.

Després vindran parelles, així que caiga el dia.

Aniran lentament, dient-se coses trèmules.

Sempre torna la vida, si se'n va alguna volta.

No estic massa segura; jo crec que no se'n va.

O crec que sempre torna. M'agrada, des de casa,

Fragment.



Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979