Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel

se m'apareix i em tempta:

escriu, fes un poema.

Vull treure-me'l de sobre,

vull dormir el son dels justos,

o el son dels pecadors,

m'és igual. Vull dormir,

Però ell insisteix.

Té, diu: quatre paraules:

món, país, llengua, amor.

I afegeix: gairebé

ja t'he fet el poema.

Jo li dic: si escric món,

bé hi hauré d'afegir

desastres, fam i guerres.

Si escric país, ja entro

al territori foll

de l'ésser i dels fantasmes.

I si escric llengua, veus?,

el dolor em trenca l'ànima.

No puc escriure més.

I em diu: tu escriu amor

pel món i pel país

i per aquesta llengua

que es mor i et trenca l'ànima:

veuràs que encara pots

fer aquest i mil poemes.

2012

Narcís Comadira, dins, 


Dia Mundial de la Poesia. 2012

Complaença

M'has dit, en veure'm, que sortia el sol
... i he somrigut.

M'has dit que avui semblava molt jove
... i no t'he cregut.

M'has dit que semblava una reina
... i com he rigut!

Però quan m'has dit:
Que la cinquantena m'ha tornat més subtil,
que continua sent sincer el meu esguard,
que els anys m'han aportat tendresa d'esperit,
i que ara el meu gest és més serè i més cordial...
t'he agafat, corpresa, les mans
i t'he dit: Gràcies!

Gràcies per estimar-me tant!



Imma Fuster i Tubella. Poemes de capvespre, 2004

La naturalesa de les coses

La naturalesa de les coses
no és arbitrària.
Com la llengua
que perfila aquests versos.

He nascut
embolcallada d'ombres
enmig de l'èter
d'una cambra.



Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009

Ritme

De pedra i de calç em farien
i de granit si no fos
per aquest cos, i el petó missatger
que s'hi envia, bandera blanca.
Potser de clara d'ou i canyella
si no endevinés la juguesca,
el llençol no, si et plau,
només cal que m'ho diguis
tot a cau d'orella.




Montserrat Aloy. Gàbies de vidre i pols, 2002
Il.: Glòria Coma

Els carallots

Jo sóc aquell a qui sa mare el duia
de la mà als banys humils de Badalona;
hi havia l'home aquell de les casetes
que deia que ell caçava carallots

i amb la veu gran ho explicava, i amb gestos.
I el nen, perplex, es va passar tants anys
rumiant què serien carallots
que el mot incògnit fou com capsa màgica

plena de ves a saber quines coses;
els carallots m'han perseguit per sempre
com rat-penats d'un món secret -els mots

són un peix viu, són l'arc al cel, són unes
galtes de cul de vint anys, les paraules
que estimo tant, fresques del dia i tendres.


Ferran Anell. Amics meus : Ferran Anell, 1999

Proximitat de primavera

No som a la primavera,
però en tenim tot l'encant
ara que el dia s'allarga
i s'ajau l'hora foscant,
que encara no hi ha orenetes
però el cel les va esperant.

Quina primavera aquesta,
nova com un bromerot!
Primavera sense roses,
sense el crit del falziot,
però amb noies, com promeses,
que insinuen ja l'escot.

I la ciutat, tan serena,
perfilant-se en els confins,
i els carrers avellutant-se
de la gràcia dels camins,
dels camins que se'ns aboquen
com un doll, ciutat endins.

I amb les ombres moratades
d'un capvespre d'afalac,
i amb la passa clara i fonda,
-passa de l'amor obac-
i amb la mirada allunyada
com el reflexe d'un llac.



Joan Badia. Poemes de Girona, 1992
Estudi introductori: Antoni Puigverd

Paisatge mariner

És un capvespre fred de la hivernada,
davant la mar plana com un mirall;
un estol de gavines m'acompanya
i la boirina em serveix d'embolcall.

Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l'endú amb una abraçada.

I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l'horitzó;
que quan la nit estengui els seus vels negres
s'albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.


M. Roser Algué. Petiteses. 2001

Creiximoni

Vine perquè el meu cant et doni encalç
I l'herba bufi per desfer l'arruga
Canto el punt de color sense trasbals
Totes les terres són la terra astruga

On la llum de la lluna és una falç
Repto el tigre de febre que es belluga
I adorno amb perles grosses els fanals
Amor aplica vidres a l'espluga

Canto el teu orient i el trec del sac
Ets el meu cas d'honor davant el drac
Res més que oli i carbó a les meves files

Canto els lírics camins el bosc ombrós
On les robes vermelles i les liles
Són la roba del món sota els colors.


Joan Brossa. Cappare, 1984

Per a una fotografia amb la néta Clara

Com si ella et protegís,
la mà damunt l'espatlla,
dreta damunt les pedres
del vell banc del jardí.

Com si ella fes sorgir
aquest darrer somriure
que ens deixes, en tocar-te
amb fetillera mà.

Com si dels dos esguards,
miralls de la tendresa,
nasqués, per emmarcar-vos,
la daurada claror.


Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares, 2008

Aiguamolls 1985

No han destruït aquest recer vivent
Que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l'aigua nodridora
I els verds amagatalls l'ocell del nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu,
Torneu, xic corriol i fredeluga,
Princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
Davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d'ocells
Cansats del vol, a frec de les onades
I el sol que hi riu, i escates d'or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
-Una treva signada amb aire i ales.



Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008

Edició: D. Sam Abrams

Camí amb llum

Els arbres sembla que pensin. El foc
crema els confins, però no fa claror.
Per tots els cócs hi passa el mateix foc
i aplana l'aigua l'única claror.

Coses que semblen certes vora el foc,
no ho són tant si les veus a la claror
del sol. Si bé la llum no esborra el foc,
el flam escalfa sense fer claror.

No sempre brilla qui ha tingut sort,
i ser la veu de l'ombra és una sort
quan el luxe corromp els raigs del sol.

Si bé el peix resta mut davant el sol,
de sobte el cel esclata en un ruixat
que fa que el roc més sec quedi ruixat.


Joan Brossa. Furgó de cua, 1989-1991, 1993

Sento encara aquell oreig

A Àgata i Carles

Sento encara aquell oreig
a la galta, aquella mirada
rogent de l'alba. Tu corries
donada a la mar, omplint-te
les mans de vibracions de foc.

I és ara que, assegut, rumio
com has entrat a la vida,
com es mou en tu la crida
dels meus llavis. Ple de sensacions
puc tornar al delit exquisit del bes
i mirar-te sense contradir
l'origen de les imatges.
Tu, però,
no et moguis. Lliura't al gest
de l'aire vespertí. Deixa que el verd
t'embriagui arran d'aigua

Alegra-te'n.

Omple el càntir al raig de la bassa
i fes que tot sigui per un instant d'amor.
Si obres els ulls et diré que duc
els braços encesos de falgueres.

No em preguntis més.
No em preguntis res,

es pot fer fosc.

Joan Fortuny . La ventura dels oratges, 2004

Sempre es fa present

Sempre es fa present

encara que em negui a escriure'l

les meves lletres l'evoquen,

s'hi aboquen

petites aus sobre el fil elèctric

Caterina Gelabert, dins 13 x 3 poesia perifèrica, 2006

Llumeta

Manona menuda.
Maneta petita.
Llumeta.
Xarop.

Olor de boscatge.
Capseta humida.
Coseta volguda.
Tresor.

Manona menuda.
Maneta petita.
Essència de lluna.
Claror.
Foc que espireja
dins el nostre cor.

Herbeta petita.
Arena rodona.
Color.
Punta d'inquietud.
Portaló de sol.

Maneta menuda.
Pessic d'enyorança.
Empenta de vida.
Manona.
Conhort.



Mariona Moyano i Duran, dins,

13 x 3 poesia perifèrica. 2006

Goig de la paraula

Un discurs d'equilibri i mesura,

de decisiva i aclaridora estructura.

Saps transmetre entusiasme i

esperança que deixen un pòsit

de ferma, fresca i fina llum.

Dius certeses que poden sentir

infants abocats a la xarxa,

mares a la biblioteca,

i joves a l'aula d'informàtica,

en un món capgirat que batega,

convençut,

com l'univers d'un poema curt.

Teresa Grau Ros

Vull recordar els poetes

No hi ha cap mort, per externa
i llunyana que sigui, que arribi a bona hora.
No totes, tampoc, et deixen la mateixa nafra,
idèntic buit, una enyorança infinita...
No som expert en morts massa properes,
encara que així i tot, pels anys viscuts,
ja li he vist la cara, i els ulls que ha clos
a éssers volguts, molt estimats...
Records de família, dies solcats a mitges,
on sementers han donat blat, i qualque anyada
d'herbam, i cards i espines...

Avui, però, només vull recordar
-sense donar cap nom-
en un silenci quasi absolut, tan sols
deixant sentir a cau d'orella
els sons dels mots que ens han lliurat
com una deixa, com un present,
i en testament escrit, tots els seus versos,
poemes, llibres...

Avui només, vull recordar els poetes
morts
absents,
que ja han marxat...

...I són aquí, amb tots nosaltres,
amb la paraula escrita.



(poema inèdit d'homenatge)


Joan Pomar i Mir, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006

Postal d'amor

A vegades pens en tu:
ets una blanca fada
de somriure fraula,
gronxant-te suaument
sobre el quart creixent,
de la lluna, ocràcia
com els teus ulls.

A vegades pens en tu:
ets un estel solitari,
de brillant resplendor,
que em fa l'ullet
mentre dolçament somriu.

A vegades somii en tu:
ets una preciosa nimfa
de cos tendre i alat,
fent música amb l'arpa
dels teus cabells rinxolats.

A vegades somii en tu:
ets una musa
de fina túnica transparent,
que em dicta aquesta cançó
a mitja veu...

A vegades, molts a vegades
junts, fan un sempre.


Tomeu Martí i Florit, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006

Saber-te, font, que encara brolles

Saber-te, font, que encara brolles

coronada de cants, inassolible

per a la meva set, més certa, certa,

i segura i fidel vetllant-me el somni.

Saber-te, font, mirall dels meus estels.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Mil colors i una música

                        A Esther Boix

A la fageda
els colors es barregen,
quan cau la tarda.
Els teus pinzells recullen,
amb polsim d'or, la gràcia.

En la nit closa,
els faigs són alts i rectes
com el teu somni.
Un llapis fi dibuixa
el vol d'una libèl·lula.

Silenci d'ombra.
Al canyissar, una fresca
remor de sèquia.
Les teves mans escampen
mil colors i una música.

I no s'atura
el temps de l'alegria:
l'obra creada
contra la mort -que arriba
amb ales de corb, lentes.



Jordi Pàmias. El do de la paraula, obra poètica IV. 2010

Sota l'embruix de la paraula

     Crec en la poesia!

            Joan Vinyoli

A Antoni Xumet

Caminaves entre els versos
com si fossin la teva vertadera llar.
Mots i signes dansaven àgils
al teu interior esperant
el moment de ser escrits.

A cada cop d'ull, les paraules
cercaven el lloc més adient,
mentre algun mot colpidor
demanava permís per habitar el poema.
I tu, te l'escoltaves.

Ratlles, esbossos, notes al marge...
Eren fragments d'una composició.
Començaven les notes a prendre cos
i sentia l'esglai del miracle,
aquest esdeveniment antic
i estimable de la creació
que fa possible que tu i jo
puguem abraçar el mateix poema
sense coneixença.

Mar Cortina, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006

Vull

No vull durar com una pedra. Viure!

Fent i desfent els llaços, com la boira;

fent i desfent camins, com la riuada;

fent i desfent cançons, com els ocells.

No vull passar serena com la lluna,

sinó esvaïda en plor, com la rosada,

o exultant, com les flors en primavera,

i forta i juganera com el vent.

No vull anar llençant bocins de vida

com fulls de calendari, tan inútils,

quan han complert la tasca marcant dies.

Vull deixar amor i somnis i paraules

que durin més que jo, al cor dels altres.

Joana Raspall. Jardí vivent, 2010

paraules/silenci

Sembla que el neguit omnipresent a Paraules no dites es vagi esmorteint, sense desaparèixer, 
mentre es va obrint pas una esperança cada vegada més sòlida, si més no a la segona part del llibre. 
Anglada insisteix a remarcar, com ho havien fet altres lectores, el despullament retòric 
dels versos d'Abelló, i en destaca, amb exemples, la musicalitat. També apunta, com si fos 
una conseqüència lògica de la humilitat de l'escriptora, que la seva poesia "reflecteix la vida, 
no en anècdotes, sinó en la seva profunda veritat".


(Fragment del pròleg)

Oriol Izquierdo, dins,

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

Cada dia l'esperança es fon

Cada dia l'esperança es fon
i l'espera s'allarga
unes hores. On trobar
la paraula tan buscada?
Vora la xemeneia encesa,
el fred penetra,
es fa íntim i s'escalfa.


Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites, 1981

Tot recomença

La boira matinera de l'hivern
s'ha emportat la blavor del seu esguard,
bressol de somnis de tants dies clars,
on els miratges eren tots possibles.

Ròssecs d'amor et van solcant els ulls,
que s'han endormiscat,
a la platja d'hivern. Quanta fredor
traspuen els seus còdols,
que foren ample llit, acaronat,
pel lli més fi, format per cels d'estiu.

En el cancell obert d'altres albades
hi trobaràs la llum, altres esguards,
tots els miratges hi seran possibles.

No es pot alterar el curs d'esdevenirs
que a voltes són boirosos.
Però recorda: els cicles s'acompleixen
i, a la platja d'hivern, hi naixerà
un nou estiu.


Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

Fins a la punta de la rel

Fins a la punta
de la rel més cremada
Blaus d'aigua dolça

El foc t'esquinça
Quietament et vetlla
la neu dels segles

Vertical Somnis
Horitzontal Els segles
Tot només ratlles




Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001

Pròleg i dibuixos: Albert Ràfols-Casamada.
Epíleg: D. Sam Abrams.

Les vinyes també parlen.

Diuen del silenci i la por que necessitem,
diuen de la tarda,
de la verema callada,
dels cultius ancestrals de l'antiga civilització mediterrània,
dels dits que hem perdut per amor.
A vegades pels racons de les vinyes sorgeix la maranya del temps
i els records et miren amb cara estranya.
La tarda obre pas a velles ganyotes d'un temps que mai va ser.
Tu camines sota paraules d'antics pobles.
Jo encara necessito d'aquest art.
Tu tens forjats sentiments fets de costums i treball.
Junts creem aquest sistema,
un lloc més habitable
amb sòlids vincles de pertinença.


Eva Font García (La Verema) dins,

21è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2010

Ara

És ara que sé els meus poemes. Els vidres en el llit de l'herba,
les mans, enviscades en la resina fèrtil, la casa del sol, i la riba
inquieta. L'harmonia de l'heura i la paret, dos cors que en la
tendresa de l'arrap es necessiten. Ara veig els meus propis
versos que em salten a la cara i em diuen veritats
desconegudes. I conec els mots per primera vegada, i em
pertany aquella imatge que per la vida moria. Com un vident
que en les cartes tot se li dibuixa. La ciutat perduda, la deu
de gel en les fondes boscúries, els graals del somni. És per tu,
dona, que el misteri és revelació.



Ramon Guillem. Maregassa. 2002

Diferents climes

Cauen les branques
amb tambors de tempesta.
Dianes del llamp.

La flauta del vent
i la cursa dels núvols.
Bressol d'onades.

Sequoia gegant
rebobines els segles.
Graves els climes.

Queda el gebre
en les branques dels arbres.
Perles que es perden.

Les arrels guarden
l'esponja de la terra.
Esperen la pluja.




Assumpció Forcada. Metereologia. 2011

Tannkas

Miralls, sorpreses,
fals horitzó de pluja.
Cada pregunta
pot desvetllar tempestes;
deixem que ens arrosseguin.

En pur silenci
hem preservat uns àmbits.
Edifiquem-hi,
Tenaços, una pàtria,
l'àmbit de tot els àmbits.

Terra -no somnis-
i també mar immensa:
coses tangibles.
I una llengua comuna;
i la gent que la parla.

Miquel Martí i Pol. Amb els ulls oberts. 1999

Orfebre

Ets un orfebre que a l'aurora espera
la massa informe, roja, a l'horitzó.
Plenes d'albada, vestides de llum,
les teves mans modelaran la imatge...
Cap element que la Natura et dona
menysprearàs per recrear de nou
totes les formes que evoquen els somnis.
Si ets pacient contemplaràs el dia,
la nova creació.




Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

Pr.: Maria Aurèlia Capmany