For all we know

A Heike van Lawick

Les hores són espesses i alhora s'esvaneixen
en rogles invisibles, com l'aigua dins de l'aigua.
Ara és la nit una carícia immòbil,
té un goig que cerca el límit, que hi aspira.
Saber-te en el silenci i en la veu
em torna l'atmosfera més lleu de respirar.
Jo no sé si soc digne de l'amor
que m'ofereixes i ni tan sols m'inquieta,
i així tot és gentil i pren la teua forma
d'oberta mar tranquil·la i m'hi capbusse
i en faig grans glops fins que l'alè i la sang
com l'aigua dins de l'aigua van fonent-se
i visc eternament a dins de tu
mentre bevem el temps que va bevent-nos.




Enric Sòria. L'instant etern. 1999

La de Fontargent

De Fontargent a Oriege

n'he baixada aquest matí

pel rost de Clota Florida

maduixetes a collir.

Tot omplint-ne la cistella

un aurer ensopeguí,

un aurer que entre la sorra

triava granets d'or fi.

-Déu vos guard, gerdera hermosa.

-Déu vos guard, fallard fadrí;

prou vos daria maduixes

si em donàsseu d'or un bri.-

-Preneu's-el, gerdera hermosa;

per gerderes l'apleguí-.

Ell me'n donava una embosta,

jo unes volves ne prenguí,

mes maduixes oferint-li,

de les selves coral fi.

Mentres ell se les prenia

les maduixes canvií,

cada gerd era un carboncle,

cada maduixa un robí.

Per ensenyar-vos-en mostra

la més vistosa encastí

en est anell de cinta ampla

que en dos se pot migpartir:

per anell de nuviatge

si el voleu, veu's-el aquí.

(Fragment)

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

Un comiat silent

Les fulles roges i grogues
van caient pausadament
són segures papallones
de colors molt resplendents,

i si es posen en la galta
són un acaronament
un gaudir de cosa grata
un gaudir de sol naixent.

El foc totes les devora
puix que embruten el camí,
i sa flama el cel decora
i elles seguint, fent destí.

Sorgirà una fulla nova
despuntarà primavera
i l'arbre tot es renova
com l'amistat més sincera.

M. Teresa Altet Boada. L'eficàcia de les flors, 2010

Considera, m'ha dit

Considera, m'ha dit,
que avui és un dia de la teva vida
i, atès que no saps pas
quants en tindrà el teu temps,
hauries de mirar de fer-te'n digne.

He escoltat, silenciós i pensiu,
com un grec la resposta de l'oracle.
Callaven mentrestant els rius
i les màquines de la ciutat callaven.

Per refer-me'n he hagut de sortir al carrer.
Llavors he sabut respondre a l'oracle
que la sort és que el dia
era també de molts,
que m'hauria enganyat
si m'hagués quedat sol a casa
amb mi sol; que cal viure
sempre com si la vida
no fos només un dia
i entenent que la soledat
és un mal o un remei
algun cop necessari,
com la fam o el dejuni.



Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-200. 2002

Gàrgola

La gàrgola mig riu adolorida

guaitant el vell jardí.

Clareja cel amunt. Plenes de vida

comencen de florir

d'un cirerer novell les branques altes,
que als bons fruiters de claustre i de convent
també l'Amor els hi enrogeix les galtes
quan l'alè del Senyor escalfa el vent.

S'acosta l'hora santa

i les oques se'n van al brollador

i allí, sota el desmai

de l'aigua que els hi canta,

hi bategen de nou sa gran matinblancor.

Llavors omple el jardí mística ofrena.
És l'oració d'un llavi virginal.
La gàrgola la diu tota serena...

I les pedres regalen

de claror matinal.

Joan M. Guasch, dins, Antologia de la poesia modernista. 1990

Edició de Jordi Castellanos.

La vida

Tu quan neixes,
quan creixes,
quan jugues,
quan dorms,
tu quan aprens
a jeure amb l'amor,
quan aprens a enganyar-lo,
a negar-lo,
quan aprens la suor
de l'esforç.
Tu quan obres ton ventre
per donar nova vida,
tu quan et dones,
quan busques i lluites,
quan aprens a estimar-te
estimant sense por.
Tu i jo, tu i jo,
i tu, i tu, i tu,
i la vida...
I la vida després
sense res de tu i jo.



Josefina Vidal. El mar inevitable: obra poètica 1963-2006. 2006

L'arribada de la primavera

L'hivern se'n va. Ressona pel món un cant de festa.
El dia creix. Refila l'aigua del rierol.
I riuen les muntanyes cobertes de ginesta.
I torna la llum viva que sembra l'or del sol.

Els ametllers floreixen com màgiques banderes
Cantant dolces victòries. Surt l'herba pels camins.
I s'obren les finestres com boques rialleres.
Per airejar les cambres amb perfums dels jardins.

Les orenetes omplen l'espai. La saba crida
Els arbres de la terra que van a germinar.
Un himne d'harmonia s'aixeca de la vida.

Les roses són més belles. El cel més net i clar.
Tot guanya noves forces després de la dormida.
La Primavera vetlla l'etern recomençar.


Barcelona, abril de 1961


Joan Baptista Xuriguera. L'horta daurada, 2008

Sant Jordi

III

Sant Jordi, senyor meu, senyor meu i cavaller,
armat amb una espasa i amb una d'or
amb tot l'aire d'un àngel i l'essència d'un sant,
et demano que em defensis, bon sant i bon cavaller,
d'aquella fera salvatge, d'aquell tan terrible drac,
a qui lliuraven un home cada dia al dematí.
Si un home no li lliuraven cada dia quan tocava,
no deixava que ningú begués ni una gota d'aigua.
A sorts varen escatir a qui haurien de portar
i la sort va anar a recaure sobre la bella princesa,
la bella filla del rei que la mare tant aimava.
Quan el rei ho va sentir, així va dir tristament,
-Agafeu tot mon cabal, però deixeu la meva filla.
Una enorme multitud va fer cap a veure el rei:
-Dóna'ns, rei, la teva filla o t'agafarem a tu.
-Agafeu-la i abilleu-la amb un bell vestit de núvia
i porteu-la vora el pou perquè el drac l'assaboreixi.
En el marbre d'aquell pou varen lligar la cadena
i a la cadena, la jove, tan bella i desventurada.
Però Sant Jordi va voler salvar la noble princesa
i d'aquella mala fera per sempre més deslliurar-la.
Va muntar dalt del cavall i cap allí se'n va anar
i en arribar vora el pou es va asseure a reposar.
-Deixa'm, bona noia, deixa'm, deixa'm que dormi una estona,
que jo mataré aquest drac per poder-te alliberar.
Quan Sant Jordi s'adormí, el drac començà a pujar.
Retrunyien les muntanyes, s'estremien tots els arbres
i els ulls de la pobra noia ploraven com una font.
-Alça't, alça't, senyor meu, que l'aigua és plena d'escuma
i el mal drac les dents afila i el mal drac les dents esmola.
Alça't, alça't, senyor meu, que encara se't menjarà
aquesta fera salvatge que ara se'm vol menjar a mi.
Sant Jordi es va despertar, atordit, esmaperdut,
i brandí la seva llança com sols ell sabia fer.
Li va clavar una llançada i a la boca el va colpir
i ferit com el tenia mort el deixà estès a terra.
-Vés-te'n, bona noia, vés-te'n, torna-te'n amb els teus pares,
vés-te'n i digue'ls qui ha estat que avui t'ha salvat la vida.
El rei tost el va cridar, el rei així li va dir:
-La meva joia és la teva i teva és la meva filla,
teva és aquesta corona que ara porto sobre el cap.
-Gaudeix, bon rei, gaudeix, gaudeix de la teva filla,
i gaudeix de la corona que ara portes sobre el cap.
-Però digue'm, gran heroi, digue'm quin és el teu nom,
perquè et pugui fer un present, un present que t'abelleixi.
-Jordi em diuen de nom i vinc de la Capadòcia.
Si és que vols fer-me un present, fes-me construir una església:
a mà esquerra pinta-hi el Crist, el Crist i la Verge Maria,
i a mà dreta un cavaller que empunyi una llança d'or,
que empunyi una llança d'or i brandi d'or una espasa.




Centre de Recerca del Folklore Grec, manuscrit núm. 1151, pp. 91-93, 
versió recollida l'any 1938 per Maria Ludaki a Sinope, El Pont, Àsia Menor




Balades gregues, 1999 ; pròleg, trad. i notes d'Eusebi Ayensa

Encara que mil molles de melangia ballin

Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarriï un polsim de revetlla!
Plana damunt els núvols amb les ales del maig!
Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentines que amanti tot el món.



Maria Mercè Marçal. Cau de llunes. 1998

Formentera

Com una exhalació,
un colp de vent indefinible,
l'ombra fugaç
de la gavina
en l'aigua:
les ales tallant el blau
com un transparent
cor en calma,
i els ulls,
cristall de foc
en l'ara del mar,
un silenci de neu
escrit entre els raigs del sol
al cos que s'ofrena,
immens amor de llum que mai no acaba.



Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés 2004

El verd que busco

Vaig néixer en un pis de l'esquerra de l'Eixample barceloní, coincidint, cronològicament, amb l'adveniment de la República i l'arribada de les orenetes i del brot de les fulles tendres dels plàtans que vorejaven -i voregen- les calçades de la majoria dels carrers d'aquest barri. En aquella casa va transcórrer la meva infància i part de la meva joventut, llevat dels tres anys de la guerra civil i dels llargs estius que passava al Maresme, a la finca de l'àvia d'Arenys de Mar, alternant amb estades a Sant Joan de les Abadesses, al peu dels Pirineus.



(Fragment)


Núria Pompeia, dins

Barceldones, 1989
Dir.: Isabel Segura

Desparaula

Avui he arribat al regne de les imatges, al regne de la

desparaula.

Per això totes les coses poden tenir qualitats

humanes.

Per això totes les coses poden tenir qualitats

d'ocells.

Per això totes les pedres poden tenir qualitats

de gripau.

Per això tots els poetes poden tenir qualitats

d'arbre.

Per això els poetes poden arbrar els ocells.

Per això els poetes poden humanitzar

les aigües.

Per això els poetes han d'augmentar el món

amb les seves metàfores.

Els poetes poden ser precoses, preverms,

poden ser premolses.

Per això els poetes poden comprendre

el món sense conceptes.

Els poetes poden refer el món amb imatges,

amb efluvis, amb afecte.

Manoel de Barros. Riba del dessemblat: antologia poètica. 2005

Ed. i trad.: Zoraida Burgos

Lluna nova

Divendres va començar el Ramadà.
Hi ha lluna nova.
Aquest mes no em podré passar.
No puc fumar, ni menjar ni beure
mentre hi hagi un fil de llum.

La meva germana, la Zahwa, aquest cop no el pot fer.
Està embarassada i el metge li fa prendre ferro.
Diu la mare que quan la Zahwa doni el pit,
si té poca llet, tampoc no farà el Ramadà.

Jo fa un parell d'anys que el faig.
El pare no m'hi obliga, sóc jo qui ho ha decidit.
Em costa de passar. Sobretot a l'estona del pati.
Per als meus companys és una cosa normal,
no em diuen res.

El millor d'aquests dies arriba al vespre,
quan ens ajuntem, al voltant de la taula,
i mengem el que la mare i la Zahwa han preparat.

(Fragment)

Montse Flores. L'aigua del Rif, 2010

Estimo els nens

Estimo els nens: ells saben l'instant que ens lacera
i veuen les formes de cada univers
amagat en els dits, en el gest i en el plor.
El meu temps són moments que s'encalcen,
les denes d'un rosari finit;
ells no compten l'instant, sinó els ulls que els envolten,
les mans que els amanyaguen i les veus.
Vindran al teu jardí i es mullaran els llavis
a l'aigua de la font.

            Jo encara faig camí.

Rosa Font. Des de l'arrel. 2009

Tria personal

A Pere Calders que ha il·luminat els dies d'ànimes d'arreu del món


L'humor inventat ens salva
de la neurociència,
l'esmoladíssim instint,
de no saber-ne un borrall,
de la basarda.

I, la poesia euclidiana,
de la descompressió cronomètrica,
de les de mena sociable,
d'anar de corcoll i,
de tenir la geografia
com un corral.


Teresa Grau Ros, 2012

L'any ha començat bé

L'any ha començat bé
amb l'últim dia d'un any bixest
i ara la primavera duu el cap
dins l'aigua.

¿Quin perill?

¿Per ventura ens abandonarà l'amor?
ens preguntem. Però no ho volem saber.
¿Omplirem el pou? ¿Farà fred a l'hivern?

¿Tornarem a veure'ns?

Avui res no importa:
hi ha tants crits, danses, celebrances,
tantes herbes fortes i projectes folls
-allà on hi hagi aigua pararem a beure...

¿Quin perill?

Menta i ortigues creixen a l'hort
i memòria suficient:
callats jorns de dolç dolor,
superbes, lentes tortures, gelosies.

¿Ha minvat el vent?

Ja és tard per l'any que comença
i no em sorprèn aquest inici
amb què ens allunyem de l'experiència vella
tot contemplant en el mirall
el so de la nit que s'apaga.

¿Quin perill?

Ens oferim els jocs, els bona nit,
el "benefici" dels dubtes,
tot desitjant la dependència del cos,
de la vista i l'oïda,
del gust i el tacte,
i de l'olfacte.
¡Ah, com és bo estimar-se,
com és bo oblidar!

Francesc Parcerisas. Triomf del present. 1991

Blat

Un camp de blat oneja al cap de la meva dona
i de la meva filla.
Quina banalitat descriure així la rossor,
i tot i així, allà creix el pa
de la meva vida.



Ronny Someck. Amor pirata. 2006 

Traducció de Manuel Forcano

Petit full d'àlbum

Així tot d'una i com jugant
Vós que heu volgut sentir una mica
Diverses flautes revelant
Els sons de la meva musica

Em sembla prou que aquest assaig
Intentat davant un paisatge
Només em plau quan el desfaig
Per contemplar la vostra imatge

Si aquest alè inútil que s'és
Exclòs fins a l'última fita
Segons els meus dits barroers
No té prou mitjans quan imita

El vostre pur i refilaire
Riure d'infant que encisa l'aire.




Stéphane Mallarmé. Vint-i-cinc poemes. 1986

Traducció: J.N. Santaeulàlia.

Una papallona

És una barreja homogènia,
aquesta massa d'aire pur, nítid
unit pel balanceig silenciós
que mou els seus colors al ritme del vent
d'una manera delicada, acariciadora
provocant un arc de Sant Martí en moviment.



Sílvia Rubio, dins, Joves poetes catalans, 2004

Reculls del terra

RECULLS del terra la flor lila de la xicranda, l'olores,

li obres les portes de la benvinguda, vas llançant pètals

al riu calmós de les venes. Possiblement, ara et venen al

cap aquells altres jacarandás de Lisboa que ahir llegíem

en un llibre d'Eugénio de Andrade -não sei doutra glória,

doutro / paraíso: à sua entrada os jacarandás / estão
em flor, um de cada lado-. Aspires la flor de la xicrandra

fins al fons del poema. I quan de nou aixeques les

parpelles per mirar-me, els teus ulls són de color natzarè.

21

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006

Pedra f.

Petit lloc àrid on un llangardaix de potes
sorrenques creix (com al cantell d'un llibre)
Individu que té en les ruïnes prosperants de
la boca, avidesa d'arrel
Designa la fi de les aigües i el rostoll cap on
l'home tendeix
Lloc on una persona té molsa
Paraula que fan servir alguns poetes per donar
concreció a la solidesa



Manoel de Barros. Riba del dessemblat : antologia poètica. 2005 
Selecció i trad.: Zoraida Burgos ... [et al.]


"la poesia per a mi és la infància de la llengua, allà on podem obeir el desordre i desobeir l'ordre" p. 9

Mirada lliure

Esbotzo a martellades els maons
amb què han tapiat la finestra.
Inútil esforç -em diuen-, fa segles
que a fora hi ha eclipsi de sol.
Inútil advertiment -em dic-,
jo hi veuré la rotllana de foc
per on salta l'amor, indomable.



Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010

Jocs de xiquets

Desitge tant
jugar a boletes
amb el teu clot!

De primer les d'argila,
de palp rugós,
pastades de fang
amb la punta dels dits,
i després les de ferro,
com petits balins,
i també les de plàstic,
volves voladisses
d'un soroll buit,
i aquelles de vidre,
ocells
color arc de cel.

Una a una,
a poc a poc,
vers el teu clot.

Missatgeres meues.




Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005

Obscur moment de decisió,

Obscur moment de decisió,
de lluita, quan la voluntat
es concentra, petita, densa
de cremants preguntes.
I cruix contra obligats
costums i lleis inveterades,
i masteguem paraules
dins la gola eixuta.
I l'acció ja ens és
l'únic camí.

Montserrat Abelló. Vida diària; Paraules no dites, 1981

Sols

Vora l'amor que esclata, la gent aparta el rostre
i mans rancunioses rebaten els cancells;
quan ens mirem, s'esfulla la branca al damunt nostre,
el nostre bes allunya un gran esbart d'ocells.
I en entortolligar-nos una abraçada pia
apar que malaltegi la pluja d'or del dia;
els termes s'esvaeixen i aquest rocam avar,
i quedem sols, com nàufrags, joguina d'una mar.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979

A un avet jove

Avet jove del mont Cenís,

tot just al peu d'una rossola,

tot just hissat damunt l'abís,

oh broll penant, o broll feliç

d'un greny i una embosta de terra

pel pedruscall escampadís!

És aspre i bell ton paradís:

viure en el vent, guarnir la pedra

cridant l'herbam i el degotís.

Tu sol ton poble i ton país,

per als meus ulls que es desconhorten

sigues retret, sigues avís,

abans no perdi el teu encís,

abans no et llevis a ma vista

com si la boira t'esvaís.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Núvols de pluja.

El camí corre entre els arbres.
M'he habituat a tenir sempre una
frontera per a aconseguir.



El poema disposa d'una il·luminació movible,
de colors canviants: cap projector, sinó
llums petits distribuïts pels versos.



Joan Brossa (Els entra-i-surts del poeta, 1986)

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel

se m'apareix i em tempta:

escriu, fes un poema.

Vull treure-me'l de sobre,

vull dormir el son dels justos,

o el son dels pecadors,

m'és igual. Vull dormir,

Però ell insisteix.

Té, diu: quatre paraules:

món, país, llengua, amor.

I afegeix: gairebé

ja t'he fet el poema.

Jo li dic: si escric món,

bé hi hauré d'afegir

desastres, fam i guerres.

Si escric país, ja entro

al territori foll

de l'ésser i dels fantasmes.

I si escric llengua, veus?,

el dolor em trenca l'ànima.

No puc escriure més.

I em diu: tu escriu amor

pel món i pel país

i per aquesta llengua

que es mor i et trenca l'ànima:

veuràs que encara pots

fer aquest i mil poemes.

2012

Narcís Comadira, dins, 


Dia Mundial de la Poesia. 2012

Complaença

M'has dit, en veure'm, que sortia el sol
... i he somrigut.

M'has dit que avui semblava molt jove
... i no t'he cregut.

M'has dit que semblava una reina
... i com he rigut!

Però quan m'has dit:
Que la cinquantena m'ha tornat més subtil,
que continua sent sincer el meu esguard,
que els anys m'han aportat tendresa d'esperit,
i que ara el meu gest és més serè i més cordial...
t'he agafat, corpresa, les mans
i t'he dit: Gràcies!

Gràcies per estimar-me tant!



Imma Fuster i Tubella. Poemes de capvespre, 2004

La naturalesa de les coses

La naturalesa de les coses
no és arbitrària.
Com la llengua
que perfila aquests versos.

He nascut
embolcallada d'ombres
enmig de l'èter
d'una cambra.



Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009