Separació del cos

Cos, cos, per què m'has abandonat?
Preneu-ne, menjau-ne, doncs sí, però quan
la química no basta per adormir-nos
a quines divinitats ens acollirem
sinó a aquelles darreres del passat soterrades
sota tanta de pluja àcida i tanta d'Història,
tanta de Psicologia i tanta d'Antropologia?

La memòria, sense el cos, no resplendeix ni exalta
i, sense ella, el cos és incapaç de nuesa
i d'amor. Ara podem a la fi callar
sense tenir por de la solitud ni de la culpa
perquè ja no hi ha tals paraules.


(Fragment)

Manuel António Pina. Els llibres = Os livros, 2006 ; 
tr. Gabriel de la S. T. Sampol  

   

lluna dels càntirs

cada lluna, cada boca que l'acull.

en cada boca, una lluna.

en cada càntir, un ull de llum

que la lluna emmiralla.

jo, l'ull que sotja la lluna

de cada càntir en la nit.

jo sola, en l'ombra.

a la vora de l'aigua.

Anna Montero. Teranyines. 2010

Amor

El vent damunt la pell
Montserrat Abelló
Amor d'hivern


Peixos de nit recorden que és novembre
i que l'aigua s'escola vessant les pedres,
deixant escates d'un altre bressol.
Som sols tu i jo a endevinar el coratge
d'aquesta fosca esquerpa.
 - No diguis res,
hi ha hores que cal viure-les com cendres.
Llavors la mà recull els fruits d'una horta
on l'aigua també corre concitada:
s'estreny l'espai de la repetició
i algunes aus hi beuen de mort desarrelada 


Susanna Rafart, dins, Màscares i reclams. 2011

Un poema xinès

Llegeixo un poema xinès

que algú va escriure fa mil anys.

L’autor ens hi parla de la pluja

que cau durant tota la nit

al bambú que cobreix la barca

i de la pau que finalment

s’instal·là en el seu cor.

¿És casualitat que un altre cop sigui

novembre, hi hagi boira

i una posta de sol plomissa?

¿És potser per atzar

que un altre cop algú visqui?

Els premis i la fama són

molt importants per als poetes,

però tardor rera tardor

els arbres orgullosos es desfullen

i, si alguna cosa roman,

és el mormol delicat de la pluja

en els poemes que no són

alegres, però tampoc tristos.

Tan sols no veiem la puresa,

ni el vespre, quan l’ombra i la llum

ens obliden un moment,

ocupats a escartejar secrets.

Adam Zagajewski. Terra de foc, 2004
Tr.: Xavier Farré

Lleialtat

El seny és esmussat, l'ull es desmenja

de l'esblaimat dibuix de l'aparent;

enllà de ma finestra indiferent

s'arrosseguen les esmes d'un diumenge.-

Que vanament aquell tapís no penja!

El cos suau, la cara resplendent

apaguen, en final desvagament,

la deessa que riu i la que es venja.

Ans que la nit final em sigui a punt,

al fatídic avui tombo la cara;

tan envilit, em sembla ja difunt.

I un nou esclat de fe m'anima encara,

i torno, cor batent, a la llum clara

per galeries del record profund.

Josep Carner. Poesia, 1992

Eternitat

Qui el goig voldria presoner
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l'alba de l'eternitat. 




William Blake




Miquel Desclot. De tots els vents. 2004

Com pensar el blau lluent d'aquesta tarda

¿Com pensar el blau lluent d'aquesta tarda
sense estripar el paper que l'embolcalla?
Del cor al cap hi ha sempre una ferida
que sagna, generosa, i justifica
el pas silent dels ulls sobre la terra.
Una drecera que enllaça dos ports,
un fil de mar que s'endinsa en la roca
com una alenada, que construeix
una cova on s'hi arrecera el ressò
de les onades, dels dies fets paisatge.
Emergeix des del fons una veu fràgil
que es barreja amb el vent i nodrida
de sal teixeix el temps amb fils de vida.


(1996)



Eva Rumí i Guimó. Tria de poemes, dins, Poesia noranta. 1997

Tardor a Requesens

Les muntanyes clapades de fràgils ors, de porpres

sumptuoses. Clares veus dels infants

-la Laura, l'Adrià- damunt del clavicèmbal

de l'aigua transparent entre els esqueis i l'ombra

de fecunds castanyers.

Ja ho sé que és una treva,

que els dits llargs de l'hivern tornaran cendra grisa

les fulles dels aurons que trepitja el senglar.

Però ara cacem l'instant, quan el sol del migdia

encén el brancam d'or, i escalfa les petites

mans que es clouen felices damunt castanyes tendres

i esguards adults que es clouen sobre el tendre record.

Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Casa

Un corrent d'aire pot
desfer la teva casa
en el sorral humit.
Passats els salzes, sé
alts marges, una balma
oculta que, dels altres,
ningú no ha vist.
Deixa-hi
els flascons plens d'estranya
essència, els pigments
de l'or més vell, les capses
lacrades dels secrets.
Fa fred, pren la flassada
de llana grisa.

Amaga't



Margalida Pons . Les aus, 1988

Cant d'Abelone

Tu a qui no faig confident

que ploro al llit, de nit, sol,

tu que em fatigues dolçament

bressant-me com un bressol;

tu que no em dius del teu vetllar

per causa meva,

què et sembla de suportar

aquesta set sense treva

que ens magnifica,

sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats

com es menteixen així que

volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.

Tu et transformes en tot: ets allò que murmura

o bé un perfum que rera seu res no deixés.

Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.

No et retingueren mai: per això és que hi reposes

i et tinc per sempre més.

Joan Vinyoli. Noves versions de Rilke, 1985
Ed.: Feliu Formosa i Xavier Folch

Tardor

Quan lentament sents que cauen els dies
i la virosta dels records fa gruix,
enmig de l'ombra del bosc del silenci,
surten els fongs com paraigües oberts.

La pluja cau, evaporació
del plor amagat, amarant la pell.
Surt el caragol del temps, les seves banyes
amb cataractes de boira no veuen
res, més enllà d'una pedra gegant:
Dibuixarà fent camí el teu nom
damunt d'aquesta llosa que t'espera.

Dins les espores poses les paraules,
sota del fong veus com se les enduu
el vent molt lluny, cauran en noves terres,
allà on fulles fimbregen adagis
i la tardor anuncia llarg hivern.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Xicranda de Mèxic

Una xicranda florida

enlluerna tot el món.

Flama fosca de la terra

que amb color de cel es fon.

Esclat de púrpura malva

sobre els primers aiguarells,

¿on són tes branques ardides,

oh dosser fet de pomells?

Una xicranda florida,

l'arbre mateix que era ahir

una urpa negrenca i sola

com un retret al destí.

Amor covada en l'escorça

que enlluernes d'un plegat-

oh seny obscur del poeta

pel déu, de sobte, inflamat!

Música es tornà la saba

com d'un innombrable amor;

resseguí tot el fustatge

el do líquid i sonor.

Goig que en la rel arpegia

dins de la soca retruny;

hi concerta una esperança

la fullada, encara lluny.

I tots junts, en llur miracle

-so i color que hi equival-,

traspassen a un musc incendi

llur gran acord triomfal.

Josep Carner. Poesia. 1992

Sobre l'arena a fosques

Sobre l'arena a fosques,

la lluna ha obert camins

que travessen la mar

-línies d'aigua i sal

que parteixen les ones.

Sobre les ones negres,

el cel ha obert espais

que blanquegen estrelles

-lliris de neu i calç

que acompanyen la lluna.

Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

El poble

No és gairebé ni un carrer, són massa poques les cases

per merèixer-ne el nom; simplement un camí entre

l’única taverna i la botiga única

que no duu enlloc i desapareix al capdamunt

del petit turonet, esborrat

per la llarga erosió de la marea verda

d’herba que no para d’envair

aquest darrer destacament del temps passat.

Hi passa tan poc; el gos negre

que es grata les puces sota el sol calorós

és història. Però la noia que travessa

d’una porta a l’altra adquireix una escala

més enllà de les dues dimensions d’aquest dia plàcid.

Continua, doncs, poble, perquè al teu voltant gira

amb un eix lent tot un món tan vast

i amarat de sentit com qualsevol ponderat

pel magí solitari del gran Plató.

R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits. 1995

Traducció: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud

Un enuig

Un enuig, un enuig és una cosa

que un hom no vol pensar-hi, però ho vol;

és, entre celles, una estranya nosa;

ell ens fa fer ganyotes a la rosa

i donar cop de colze a un raig de sol.

I sols s'allunya, i l'ànima en reposa,

quan en l'esguard que frec a frec se'ns posa

veiem caure una llàgrima en secret,

penedida del mal que no ens ha fet.

Josep Carner. Cor quiet, dins, Poesia. 1992

Potser creieu

Potser creieu

gens de fiar

uns ulls que tant

han estimat?

La vella deu

calma la set?

Al llarg del freu

calla la veu

de l'antic cant.

No veig pas res

al meu davant,

ran de l'avenc.

Però comprenc

que cal voler

lúcid, sencer,

il·limitat,

mai més sotmès

a pors, al pes

de les raons

d'autoritat,

ben arrelat

en sòlid fons,

el lliure dret

de preguntar.

XXXVIII

Salvador Espriu. Antologia poètica. 1978

Dalt del cim

Quan dalt del cim

trobes tantes roques,

tarteres que es van esllavissant,

és bo trobar paraules senzilles,

plantes pioneres

amb arrels d'amistat,

molses i líquens

que abriguin la pedra.

És bo tenir a prop teu

l'avet fidel esllavissant la neu,

lluint branques verdes.

És bo tenir la seva capçada,

triangle de solidaritat,

amistat i amor,

veure créixer les seves anelles

amb el pas dels dies,

tronc generós que pot suportar

el rigor de l'hivern.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà

Inclou partitures dels poemes musicats

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha

Pròleg de M. Àngels Anglada

El clar país

Amb el sol que és molt blanc 
sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs 
dalt del cel que és molt blau
i rius que inútilment,
volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils, 
amb el cor ple d'atzar,
amb pluja per atzar, 
amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar 
del llevant inclement,
EL CLAR PAÍS, EL MEU.

Tot de vells campanars,
entre cases i camps
i tendríssims palmons
el Diumenge de Rams.
Tot de cares de sants 
pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps 
a cavall de la mort.
I camins plens de pols 
per on ve indiferent,
la brisa de l´oest, 
la llum del sol ponent.
EL CLAR PAÍS, EL MEU.

Amb pobles i ciutats,
que de Roma han nascut,
amb homes jornalers 
portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam, 
quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria 
i el dret a viure un plet.
Quan la brisa és somrís
quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud,
quan tot esdevé quiet,
EL CLAR PAÍS, EL MEU.




Jacques Brel, dins,

Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999

Edició: Núria Feliu

Atzur

Entre totes les colors

de l'arc de Sant Martí

m'agrada l'atzur.

Peco' atzur

és la color de la mar

on vaig a m'amagar.

Peco' l'atzur

és la color del cel

on m'agrada somiar.

Peco' atzur

son les bombolles de sabó

que me fanen volar.

Peco' atzur

és la color de la pau

que tots cerquem de agafar.

Marco Colledanchise, dins,  

Atzur, or, verd i vermell, 2009

He vist en el fons

A la meva mare

He vist en el fons
dels teus ulls,
tant d'amor
i el dolor
punyent

de veure que
endebades havia estat
el teu parlar,
i el teu fer.
I t'abocaves tant

dolçament, com sols
tu ho sabies
pels vells camins
que et restaven
fidels.

La vella casa sota l'ombra
espessa, els geranis que
regaves lentament i
aquell llibre que sempre
rellegies.

I tu, allí,
asseguda de cara a la finestra
tot esguardant-te les mans
que senties inútils
i cansades.


Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010

El meu

Déu adopta la cara que...
Kristin Dimitrova


El meu
seria amb resplendor rosada i temperatura ambiental.
Sense vistes majestuoses al voltant: vegetació
exquisida i aromàtica. Clarianes sota arbres serens.
Curiositat. Melodia de Mozart. Frecs de papallones.
Petites follies: bombolles
espurnejants. Certesa
que tots ens estimem.
Cara de nen.




Ekaterina Iossifova, dins Reduccions, núm. 100, p. 87
Tr.: Eva Sableva

Divisa

Com una prova

t'envio aquests poemes,

paraula viva.

Emprova't tots els versos

i digue'm si et convenen.

Xavier Bru de Sala. Fràgil, 1981

Vermell

Terra i cel. Humà, diví. Esperit i matèria. Zeros i uns. Foc. Vida. Energia. Blat de moro vermell, kaqajäl.

Un roig com sang emplena

el got i el vi rellisca

la comissura d'uns llavis

tendres, rússens, ardents.

El vermell-calces que fa el

cap d'any i un nen que toca

de la caoba el plany del violí.

I ara ¡la festa! Fins que ixi el sol

i es vegi Mart.

Avets vermells, glòbuls vermells

i un globus roig que vola sol

contra el cel blau.

Alerta roja: diuen que moren

les papallones.

Gotes i esquitxos a la vorera

parlen de crims ben oblidats.

D'escarlatina, de trementina.

i els vells remeis:

menges la síndria, et rentes la cara,

prems la barana, mires la fruita...

I fins que plogui. Com les roselles

les coses belles duren un temps

però n'hi ha per tot quan torna el Sol

a fer-se FORT.

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color. 2011

A remor bromera

La veig a la cabina,

la veu que s'endevina.

L'inconscient s'esgola vine,

la tarda s'escola a ritme

de mots que enriqueixen

l'esclat de cada gest.

Va fent i fa vent.

Cada gest, un somriure.

Cada esguard, un esquitx.

El vespre s'acomiada

a ritme de gestos

que esclaten a cada mot.

Fa vent.

Va fent.

Daniel Ruiz-Trillo. Recer de versos, 2007

CARPE DIEM

Aprofita aquest moment. Oblida
els camins que t'han dut fins aquí
i la foscor que, davant teu, amenaça
amb el no-res. Aquest cos que dorm
i que s'agafa de la teva mà entre somnis
és llum en la llum i et fereix
com el vent que infla la vela i t'extasia.
Oblida la nit, oblida les fulles d'octubre,
vine, asseu-te, feliç, als meus genolls.
Fins ara ni t'havies adonat de la pluja
que ha caigut, persistent, des del migdia.
No et cal viure enfora, on no hi ha res,
quan el silenci, a dins, és una música que estimes.
Escolta les gotes timbalejant als vidres
i deixa que el cor malmès se t'arrauleixi
oblidat del temps, dels infortunis,
vora aquest son bellíssim que et fa viure.



Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992

Darrer diumenge d'octubre

Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,
l'Horta, els Ports i la Safor,
Vall d'Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.



Al Tall. Darrer diumenge d'octubre.

Tardor

Flairaves l'absent, intens dintre l'aire
i en l'íntima flor,
i era confident el vent que allotjava
olor penetrant de terra mullada,
crepuscle de verds.

Un començament de boira perduda
s'enruna i es fon.
L'últim pensament es desfà a les branques
i s'amaga al bosc, la quieta estança
dels ocells callats.

T'afaiçona el temps, ara que s'ablamen
vinyes i horitzons.
Mous les mans i et neix el gest d'una fulla
per a captar el pas, la claror i la flama
amb el seu mirall.



Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993

Sentit de pàtria

L'esperit del meu poble ja ha vençut
el seu botxí
gestant herois fets d'hores de silenci.
Jo em sento guanyadora
per damunt d'aquells odis d'enemics,
perquè la nostra gent
ha pujat al cimal d'aquesta vida,
pas rere pas ...
I això em fa lliure!
El meu poble ha sofert un extermini,
però s'ha alçat,
com va fer el poble hebreu;
de les runes hem fet una ciutat.
El poble català, encara sobreviu
enmig cobejances enemigues,
que han enfrontat germans contra germans
en la terra ferida amb tanta guerra.
Jo amb abrusats sentits lluito dins l'ombra.
I amb un encès orgull per Catalunya,
batego d'esperança, malgrat tot.



Rosa-Maria Bisbal. Sons d'aprenentatge. 2008

Pròleg de Josep Colet i Giralt.

Em mires amb un

Em mires amb un
tel als ulls; feixuc

pel pas dels anys,

restes altívol al

bell mig del saló.

En silenci,

observes cadascun

dels visitants. És

només en la nostra

intimitat quan

deixes que t'amanyagui,

i tu em respons

-amb veu ample-

que sí; que m'estimes.

Montserrat Galobart. Compàs de tardor, 1997
Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 1996

Voldria parlar-te arran de

Voldria parlar-te arran de

boca i dirt-te que el teu afany

no és tan sols teu.

Que cada dia, eixuts, erms i estèrils

morim estúpidament de set

en el brocal de pous que sobreïxen.

¿Quines estultes forces obeïm,

que així ens deixem endur

a penes tan migrades i supèrflues?

Sota denses llunes blanques,

sols grocs exhuberants i esplèndids.

Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010