Sense retop

També soc nàufrag entremig de festes
i la paraula em dona tanta feina
que ja no reconec dies de festes
quan la ment els vol tots per a la feina.
Als sacerdots del ritu no els faig festes
per no impedir-los la sagrada feina,
i no m'aturaré ni passat festes
a deixar-los tastar fruita de feina.
No escolto res sinó el parlar dels arbres
i com ells, enraono amb altres arbres
que barregen les sabes sota terra.
Els ocells més s'estimen obres d'arbres
que no fastos de festes ran de terra.

Miquel Desclot dins, 

Barcelona poesia. 1998

Sinceritat

La sinceritat és l'expressió externa d'allò que un pensa
o sent interiorment; l'absència de simulació, d'hipocresia.
I la veracitat és la voluntat d'adequar la nostra expressió
verbal al nostre pensament; l'absència de mentida.

Per tant, totes dues idees es complementen: podríem dir
que la veracitat és la sinceritat en la paraula.


Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003 ; il.: Inés Luz González

Lula

Cuidar els pobres és molt barat i dóna excel·lents resultats;

cuidar els rics és molt car i mai estan contents. Ho va dir

el president Lula al sopar del Premi Internacional Catalunya.

No us deixeu perdre el que heu aconseguit.

(Fragments)

Ramoneda, Josep (2012, 16 de desembre). "Lula". Ara.cat. Secció Raons (pàg. 64).

Esclat de llum

Esclat de llum, 
tallet de plata, 
estels al cel, 
lluna blanca
fan de la nit 
tresor i màgia. 
Sirenes d'aigua,
 follets i fades,
balleu la dansa
que el Nadal s'atansa.



Isabel Barriel

Si jo t'ho pogués dir

El temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir,
el temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.

No hi ha bonaventures per endevinar
perquè t'estimo més del que et puc dir;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Els vents han de venir d'algun indret quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.

Qui sap si realment les roses volen créixer,
o si la visió vol romandre de veres;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Suposa que els lleons s'aixequen i se'n van,
que s'escapen corrents soldats i rierols,
no et dirà res el temps, però jo t'ho hauré dit?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.




Poemes de W. H. Auden. 1978

Versió: Salvador Oliva

Declaració universal de drets lingüístics

Secció IV, Mitjans de comunicació i noves tecnologies

Article 45

Tota comunitat lingüística té dret que la llengua pròpia
del territori figuri en un lloc prioritari en les manifestacions
i serveis culturals com ara biblioteques, videoteques, cinemes
teatres, museus, arxius, floklore, indústries culturals i totes
les altres expressions que derivin de la realitat cultural.



Fragment.

Comitè de Seguiment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics.

El do de la poesia

La concepció que Maria Àngels té de la poesia és oberta,

acollidora. La poesia ha d'esbatanar-se a tots els corrents

poètics i ha de ser no tan sols llegida o recitada, sinó

sobretot escoltada, com la música. En un món sorollós,

enmig del batibull ciutadà, es fa necessari que no s'ofegui

la veu de la poesia, que se n'estimuli la creació i que

es continuï aprofundint en l'art de la paraula. La poesia

està lligada a la veu de les fonts i, com la música,

lliga el dol i la joia, el passat i el present.

(Fragment)

Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada : passió per la memòria, 2003

Com s'ho fa la terra

¿Com s'ho fa la terra per semblar-nos sempre nova, per no parar

de semblar-nos-ho? El món és més jove que jo, diu Carles Riba.

¿Què ho fa que en el mar que torna i retorna sobre un mateix punt,

no hi veiem monotonia inútil, i sí que n'hi veiem, en canvi, en

els llocs comuns d'una conversa o en l'obra que repetim, o que

hi insistim massa?

Perejaume. Pagèsiques. 2011

M'agradaria

M'agradaria

tenir el sol,

la lluna,

el firmament.

M'agradaria

ser diferent,

ser millor,

més pacient.

M'agradaria tenir

totes les flors,

els seus aromes,

els seus colors.

M'agradaria

un món més just,

més tolerant,

menys confús.

M'agradarien

tantes coses...

l'amor

entre elles.

M'agradaria...

M'agradaries... tu.

Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

Desembre

Desembre, fina ventada

esbandidora d'enguany;

cada clavell de l'anyada

ha anat perdent el company.

El cor ha tancat la porta,

i no se sap pel seu bleix

si duu una esperança morta

o una esperança que neix.

Ens porten un bri silvestre

santa Llúcia i sant Tomàs,

per a la nostra finestra

ni oreneta ni domàs.

Si són negres les mentides

i negres els pensaments,

rialles endarrerides

ens ballen damunt les dents.

-Adeu, caputxeta blava,

dies ha que no t'he vist!

-Potser aquest any que s'acaba

és una mica més trist.

El fred esmola la nuca

de les noies d'ulls de mel...

Desembre blanc de perruca

i amb els bigotis de gel.

Ai, desembre, salta i balla,

que és de fira el teu sanglot,

desembre, dolça acaballa

despulladora de tot;

si ja no apunta l'estrella,

si ja no crema el caliu,

si es torna la carn mesella

i sols va fent la viu viu,

si és fastigós l'espectacle

i el pit rebenta de mal,

tothom espera el miracle,

tothom espera Nadal!

Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

L'obra...

L'obra posa les mans dins l'autor i n'extreu el que l'autor hi tingui. 

La sensació de sentir-se acariciat per dintre davant l'obra feta ve d'aquí.

Perejaume. Pagèsiques. 2011

Cap a Llevant

Cap a Llevant les maresmes cobertes pels senillars s'estenien encara 

fins a la mar: a la part oposada la verdor dels conreus havia envaït

ja tota la ribera. Una ampla extensió inabastable, una immensa 

planúria inundada de llum, sembrada ací i allà de casetes 

emblanquinades, desplegava ara la seva bellesa davant dels ulls, 

es dilatava devers tots els horitzons i moria a la part alta davant 

la línia obscura dels turons, poblats d'oliveres i garrofers, per on 

passava la carretera. Allí, a la vora d'ella, Amposta reposava invisible, 

meitat dels arrossars, meitat dels oliverars, a la vora de l'Ebre, 

amb les fàbriques d'elaborar arròs aixecant contra l'horitzó llurs 

altes xemeneies. Més enllà els turons suaus, amb llurs oliverars 

i amb els quadres de les vinyes en les vessants, anaven ascendint 

dolçament fins a perdre's al peu de les muntanyes que blavejaven allà al fons.

Fragment.

Sebastià Juan Arbó. Terres de l'Ebre. 1980

M'ha tocat escriure

Al meu pare

M'ha tocat escriure

avui amb poques paraules

tota la teva vida.

Amb cura ho he anat fent

desglossant-ne les teves obres.

Ara potser hi haurà

qui ho llegeixi.

Però ningú sabrà,

com jo, com eres de debò.

Tota la força que hi havia

dins teu i el molt

que ens estimaves.

Construïes vaixells i

navegaves temorenc com eres.

Salvares dics desnonats

i et senties sol,

quan em parlaves

de problemes matemàtics

que jo no entenia,

i que per a tu eren senzills

i clars com l'aigua.

Eres modest i el teu nom tenia

les inicials d'aquella mar

immensa que t'acollia.

Sovint parlem de desavinences

entre pares i filles i   fills també.

Però jo puc dir que per a mi estimar-te

ha estat com respirar, de fàcil.

Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010

Com m'agrades

Quan em mires sense dir res
i sempre m’endevines el pensament,
saps fer de mi el que vols,
però m’agrades.

Quan t’empipes per cap perquè
i al cap d’unes carícies acabem rient,
quan estem sols,
com m’agrades.

Quan veig que em busques
i adormit et dic que no en tinc ganes,
pots ser molt tossuda
i és llavors que m’agrades.

Tot alló que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.

Quan m’avises que et vas cremant
de tanta rutina i que tens molt clar
què vols i què ja no,
és quan m’agrades.

Quan em mimes si em veus xafat
i em fas posar les piles per tornar a brandar
sense cap por,
i m’agrades.

Quan arribes rendida
i badallant poses les ganyes
que em tornen ximple
perquè saps com m’agraden.
Tot alló que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada. 

Quan dissimules
si en sec t’adones que la cagues,
i em vens excuses
que no em crec, però m’agraden.
allò que s’amaga dins del teu món
és com m’agrada.
Tot allò que només et guardes per als dos
és com m’agrada.


Whiskyn's. Lluny. 2001

atemptat poètic

L'emoció es fa nus a la gola.

No sóc a temps de dir-te

i els mots m'esclaten a dins.

La veu, rugosa,

escup metralla de lletres.

Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012

Cant de tardor

No, no li diguis a la fulla que s'aturi:
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrera l'onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l'el·lipse d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.


Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

Riu amunt on la roca senyoreja

Riu amunt on la roca senyoreja
els designis del temps, pedra que bull
sota el pes de la neu, pedra que apunta al cor
de la nit, que s'allarga en ombres grises
i es trenca i es desfà en blancors de lluna,
somnis de pedra viva, espígol i geranis,
el domini de l'àguila i l'aurora,
on tot és llunyania i tot comença
amb la boira i els àlbers argentats:
tot el blau de la mar en els teus ulls,
amiga meua, és tot el blau que ens basta
per dissenyar els dies i les nits.



Jaume Pérez Montaner. L'oblit, 1996

El país dogon

El país dogon és com gegantesc jardí budista, on tot té sentit, 
però sentits diferents alhora. Una geologia excepcional amb

intervencions mínimes i justes. Combinació d'accidents

i d'intervencions. Tots els camins dogons són camins 

iniciàtics. Gent que va a peu.

Grans dies a Gogolí sense pintar ni escriure. Visites

de tots els vells notables del poble. Volen fer-me una

casa a un lloc especialment bo, sobre el barranc, a sota

d'un baobab, al costat de l'aigua.

(Fragment)

Miquel Barceló . Quaderns d'Àfrica, 2004 

Tr.: Nicole d'Amonville Alegría

Inici

Sóc àliga i vent.
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Sóc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Sóc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Sóc sal i sóc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.



Poesia extreta del blog de la poeta:

M. Rosa Font i Massot

15. La llibertat és la vida

b. La liberté est un bien qui fait jouir des autres biens.
    La llibertat és un bé que sempre en fa d’altres.

c. Liberty is more worth than gold / Liberty is a jewel.
   La llibertat és més valuosa que l’or/ La llibertat és una joia.

Aquest refrany ens diu que la llibertat és un dels pilars fonamentals de la vida.

(fragment)


Afra Pujol i Campeny. Els refranys : estudi i equivalències, 2008

Esponerosament carnal, aquest seguici

Esponerosament carnal, aquest seguici
de terra castigada va obrint-se un rec enterc.
Anys d'hisenda i cultura ens sostenen l'esguard
allà on valdria més aixamfranar-se, beure's
la tenebra a galet. Parcel·les d'imprevist
volen desparcel·lar-se. L'alambí s'alambina,
l'esparver s'esparvera i el fusell s'afusella.
I així passen els dies, i no canvia res
perquè res no s'atura. Brises emmamellades
engresquen naixements en cada bri de cosa,
cames projecten llum i alenades de pebre
contra falses codines. Quina esplendor tan tova
i tan poc duradora! Quanta la lentitud
amb què avança la història! L'únic remei que ens queda
és insistir. Les aus en risc d'extinció
podrien ser-ne emblema. O les marjals que encara
no han estat asfaltades. Aquest seguici enorme
de terra calcigada, borratxa d'entelèquies,
desitjosa d'abismes com pells esbatanades,
que es pren el pols a miques i cataloga herois
per vincular-se més a l'enigma del temps,
somia la jornada de l'Alliberament.



Rubén Luzón, dins,  Reduccions, núm. 100

Novembre

A Francesc Galí

Amb la fredor agemolint la tartana,
oh com és dolç arribar al camp obert!
Veure que el camp de tardor us encomana
aquella gran melangia de verd.

I ja de nit, entrar dins la masia
i vora el foc sopar ben aviat,
sentir amb el vent com la porta cruixia,
sentir el gemec del baldó mal posat.

Pujar a la cambra ben ampla i ben neta,
on tot ressona i on tot us ve gran,
sortir al balcó i meditar una miqueta:
veure una estrella i un núvol plorant.

I ja després enfilar-se a l'altura
del llit enorme i colgar-hi bé el cos,
el llit és fred i la màrfega és dura,
però és tot ell amarat de repòs.

I quan veieu el bell somni que us guanya,
us serà grat, poc abans de dormir,
sentir com entra la pau de la muntanya,
i anar pensant que demà de matí,

quan les finestres haureu desbaldades,
i l'aigua salti pel rostre calent,
ja albirareu pollancredes daurades
i vols d'ocells escampats sota el vent.

novembre, 1915



Josep Maria de Sagarra. Obres completes. poesia. 1972

Uns ulls que parlen

He vist en els teus ulls
una espurna que et fa viure
i malgrat el defalliment
manté encesa la flama.

He vist en els teus ulls
la mirada afable d'un ésser comprensiu
que en moments tenebrosos
il·lumina amb un bri de llum.

He vist en els teus ulls
un esclat de joia i alegria
capaç d'omplir de flors
les boques que el contemplen.

Elisenda Raurell, dins, 
XII Premi de Poesia Catalana"L'Espurna del Clot", 1993

Novembre

Quan obrim la finestra, el sol ja asseca
les fulles moribundes dels pollancres,
els pomerars terrosos i el camí
que puja fins als boscos de la serra.
Però no farem tard:
viva, serena, humida, transparent,
la lluna del matí, al cel de casa,
com una gota immensa d'esperança,
encara ens il·lumina amb llum d'ahir.


Pere Rovira. La mar de dins, 2003

Veig, sento i penso

Veig, sento i penso que enganyes el cor 

i prens camins que no et porten enlloc. 

I et veig trempejar el temps amb més temps, 

quan saps que passa de pressa i corrents, 

quan saps que passa de pressa i corrents. 

Tens sort, obre bé els ulls. 

No et deixis perdre 

aquesta oportunitat. 

Saps que sóc a l´altre costat 

del món dels homes sense cap 

al que no penso mai tornar 

no hi ha res a justificar. 

Quan siguis al sol 

seré allà esperant. 

Deixa que t´estimi 

i tots dos navegant 

farem del camí 

el nostre millor destí. 

Veig, sento i penso que ja no et conec 

i que han fugit els somnis que hem compartit 

Busco dreceres per recobrar 

falses promeses i fer-les realitat 

falses promeses i fer-les realitat. 

Tornem a començar, 

no ens deixem perdre 

la millor oportunitat. 

El mestre ara és el passat i

ens ha ensenyat com ser més forts,

com esborrar els pitjors errors, 

sense res a justificar.

Quan siguis al sol 

seré allà esperant. 

Deixa'm que t´estimi 

i tots dos navegant 

farem del camí 

el nostre millor destí

Lax'n'Busto 

Ara!

Allarga la mà
        i agafa la rosa.
Potser et punxarà...
             no serà gran cosa!


Ahir, al matí,
          no era desclosa;
si esperes demà,
         el destí disposa
que es desfullarà.

Si la mà no gosa,
               mai més no l'haurà!




Joana Raspall. Jardí vivent, 2010

neu, neu

Cau la neu:

meravilla,

visió.

La nit se'n va.

Les criatures se n'aixequen

i troben

la neu a la finestra.

La neu, la neu!

"És la veu calenta de tots,

corrin lego

a fer botxes blanques.

Neu,

llençol bell del món,

caus i no despertes

los somnis

de les criatures

que dormin.

(1986)

Sara Alivesi , dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Separació del cos

Cos, cos, per què m'has abandonat?
Preneu-ne, menjau-ne, doncs sí, però quan
la química no basta per adormir-nos
a quines divinitats ens acollirem
sinó a aquelles darreres del passat soterrades
sota tanta de pluja àcida i tanta d'Història,
tanta de Psicologia i tanta d'Antropologia?

La memòria, sense el cos, no resplendeix ni exalta
i, sense ella, el cos és incapaç de nuesa
i d'amor. Ara podem a la fi callar
sense tenir por de la solitud ni de la culpa
perquè ja no hi ha tals paraules.


(Fragment)

Manuel António Pina. Els llibres = Os livros, 2006 ; 
tr. Gabriel de la S. T. Sampol  

   

lluna dels càntirs

cada lluna, cada boca que l'acull.

en cada boca, una lluna.

en cada càntir, un ull de llum

que la lluna emmiralla.

jo, l'ull que sotja la lluna

de cada càntir en la nit.

jo sola, en l'ombra.

a la vora de l'aigua.

Anna Montero. Teranyines. 2010

Amor

El vent damunt la pell
Montserrat Abelló
Amor d'hivern


Peixos de nit recorden que és novembre
i que l'aigua s'escola vessant les pedres,
deixant escates d'un altre bressol.
Som sols tu i jo a endevinar el coratge
d'aquesta fosca esquerpa.
 - No diguis res,
hi ha hores que cal viure-les com cendres.
Llavors la mà recull els fruits d'una horta
on l'aigua també corre concitada:
s'estreny l'espai de la repetició
i algunes aus hi beuen de mort desarrelada 


Susanna Rafart, dins, Màscares i reclams. 2011