21 escriptores per al segle XXI. 2004
Edició: D. Sam Abrams
 |
| Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre son ritme; una calrada bullenta vaig sentir; l'esglai que sentiria la bergantella tendra que es creia tota sola, si s'adonés de mi! I el nin va tornar home... ¿Quin esperit dins una espina de figuera de moro va saltar a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna de dar-me el fruit de l'arbre simbòlic a flairar? Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013 |
 |
| Llavores un misteri per mi se va descloure, torbant la fonda calma del cor adolescent: entrà una joveneta amb el cabell a lloure, que un raig de sol feria com nimbe resplendent. Amagatall cercava per treure's una pua del cos; a totes bandes girà l'ull inquiet; s'alçà la falda roja, mostrà la cama nua que més amunt tenia una blancor de llet. Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013 |
 |
L'hort m'oferí refugi, dosser la verda branca
del taronger; en l'herba me vaig tombar; l'eixam
d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
i em feia pessigolles al front l'espès herbam.
Eren les verdes tiges profunda columnada;
filtrava, ran de terra, l'esguard per allà endins;
dansaven les corol·les de fulla acarminada,
com baiaderes entre pilars esmaragdins.
Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics, 2013
|
 |
| Dins magnòlies ens vam perdre, sota mil constel·lacions rèiem. Gràcies a això mai ningú ens prendrà el que vam ser. Maria Coma |
 |
| Els éssers humans ens hem fabricat una imatge de nosaltres mateixos i del conjunt de la natura molt equivocada. Ens pensem que som una espècie del cim de l'evolució, i que aquest és un procés més o menys lineal que consisteix en l'aparició d'organismes cada vegada més complexos, entenent per "complexitat" "intel·ligència". I que aquesta intel·ligència que suposadament ens caracteritza és un punt i a part. (Fragment) Toni Gisbert. El mico destronat, 2008 |
 | ||
| "La biblioteca és la més democràtica de les institucions, perquè ningú en absolut pot dir-nos què llegir, ni quan, ni com" Doris Lessing |
 |
Hi ha educadors amb estil educatiu assertiu que tenen
una perspectiva evolutiva del seu alumnat, i això fa
que entenguin que l'aprenentatge es desenvolupa
amb temps i que l'error és necessari per aprendre.
Amb aquest enfocament l'educador reconeix i
felicita els seus alumnes pels esforços que realitzen
per aprendre, i només reprova els comportaments
especialment greus, prenent una actitud de paciència
i tolerància. Aquests educadors tenen una visió
evolutiva del seu alumnat i confien en la capacitat
d'aprenentatge d'aquest. Els alumnes educats per
persones amb estil assertiu desenvolupen un
autoconcepte positiu, interès per aprendre i
confiança en la pròpia capacitat d'aprenentatge.
(Fragment) |
 |
| Torna l'enyorament d'aquella terra de pomeres i prats, oliveres al flanc de blanes comes i d'altes claredats en la blancor del cim. La cançó dolça del curs lent de la Tet i l'argentina veu de la campana venint de Codalet... Oh terra de Conflent, com vares prendre'm! D'un meu amor bressol, fet del perfum tenaç dels teus camps pulcres i del benigne sol que savi va pintant les teves gràcies amb un pinzell tan fi. Fet de cançó de riu i d'hores calmes per un ample camí... Torna l'enyorament... Amb passa lenta m'endinso pel record tan dolç i tan punyent com una rosa que em reposés al cor. I veig a dintre meu altra vegada aquell rostre estimat, i et veig a tu, país, com un bell somni perdut en ser abastat. Rosa Leveroni. Presència i record, 1952 |
 |
Sovint m’enfado amb el teu món
Petit, tancat, humit I sense retorn Sí, m’entristeix el teu món Jo que sóc Princesa de Colors Jo que em capbusso fins al fons Sí, M’he perdut a l’horitzó Sí, He vist l’albada plorar Aquí i enllà Com un cargol sense mar He sentit tants cops el teu crit Donant voltes sobre el meu pit Jo que sóc Princesa de Colors Jo que em capbusso fins al fons Joana Serrat |
 | |
| Esdeveníem esguard orbat pel ferro roent del vespre. Ara començo a davallar pel somni. Una sobtada hostilitat de proes me'l van rompent a trossos. Despullat, l'aire s'adorm al llit amplíssim d'un sol de posta. Se'm fa més clara, quan en nit m'empresono, la resplendor de l'alba del vinent dia. Escolto el serè càntic que vol alliberar-me. Regalimosos salts de dofins plategen la llunyania. Els rems s'endinsen per quietuds de l'aigua. Nauxer, governa pors abissals que sotgen, enemic batre d'ales. Salvat, acull-te a l'alta llum d'uns versos que tant estimo. a cura d'Olívia Gassol |
 |
La sinceritat o veracitat és un valor social
perquè fa possible la convivència; encara més,
la convivència es fonamenta en la presumpció
de la veracitat. Si no creguéssim en la sinceritat
de les persones, no seria possible la convivència.
Encara que sapiguem que ens poden enganyar,
la vida social només és possible si suposem que
ens diuen la veritat.
(Fragment)
|
 |
Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades
sense que entorn obiren més que lo cel i el mar:
lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,
lo mar amb sa infinita superba majestat.
Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:
ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,
ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,
ja estenen per la platja son transparent cristall.
Les ones van i vénen per sobre la mar blava:
si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.
No és això lo que passa pels mars en què navego,
on les ones que fugen se'n van per no tornar.
Víctor Balaguer, dins,
|
 |
| El bou pesant, veient la gent que tantes coses oferia, diu que volia fer un present al dolç Infant de l'establia. I quan minvà una mica el fred i l'Infantó ja no plorava, sortí amb pas lent, dins l'aire net, sota la nit florida i blava. Va caminar per fondes valls i resseguia la carena. Sent el clarí de tots els galls, però ja du la rica ofrena. Saltant de goig i bruelant, el bou baixà de la muntanya, i s'oferia al dolç Infant amb una estrella a cada banya. Marià Manent, dins, |
 |
| ...la poesia, així que és comunicada, ja és dels altres -i pobra poesia la que no pot ser dels altres-, que la completen i hi troben sentits, relacions noves, moviments inesperats. (OCC3:287). Carles Riba, dins, Reduccions, núm. 100, p.215 |
 |
| IX La flor del taronger ja no la colliré, que ve l'hivern. Rosa Leveroni. Presència i record, 2013 |
