Ai, la infantesa

Ai, la infantesa.

Si el rellotge volia

desfer la ruta,

trencaria la corda

de la seva volada.

Esther Martínez-Pastor. Trenes de sucre, 1996
Pr.: Carles Duarte

Cova blava

La roca oberta.

Claustre marí,

incendi de la sal

en la fibra calcària.

La llum estesa en arc a la sortida.

Reducte retallat pel so de l'aire.

Fred turquesa. Profunditat de peix.

I l'aigua dins la boca

d'un cos esdevingut

un bell i estrany

mamífer blau.

Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998

Text en català i castellà.

Mitjorn

Eren platges de sol
instaurades en el blau
davant Mallorca.
En el sagrat ofici del primer bany
que recupera el primer estiu del món;
el sud escrit damunt l'arena
en blanc, i el mar que ve d'Orient.
No hi ets.
De lluny, igual que tu, eren
els que tornaven.


Son Bou, Menorca



Margarida Ballester, dins,

II Festival de poesia de la Mediterrània. 2000

Paratge somniat

Blavegen els estanys. En llur suau estesa

                    el cel s'emmirallà.

Per sempre més hi és. Oh càndida nuesa!

                   oh tendre sospirar!

Paratge somniat. Potser t'abelliria

                   son auri parament.

En platges de coral hi dorm la llum del dia;

                  la posta s'hi encén.

Hi creixen tarongers; hi tanca la magrana

                 els seus castells rodons.

Les prades que s'hi fan no saben la rotllana

                   de les estacions.

Extàtica beutat! Ton cor enyoraria,

                  però, l'instant fugaç,

l'espurna del desig, la rosa que es marcia,

                  el braç damunt el braç.

Per'xò quan ve la nit hi ha un dring petit d'esquella

i l'ona de la mar, en veure el primer estel,

corones deixarà, per tu, de vidiella

                   i rams de xuclamel.

Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), dins el llibre:

Antologia general de la poesia catalana. 2012

A cura de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet.

A una oreneta que em desvetllà a trenc d'alba

¿Què saps, dolça amiga de seda,

quan l'alba es comença a daurar,

què saps de l'ombrívola cleda,

del meu insomni humà?

El liquen, humit d'ombra blava,

ja es deu aclarir vora el niu:

però ta cançó m'allunyava

la Son—ocell esquiu.

No saps la inquieta palpebra,

ni el front al coixí massa ardent,

ni el llit ennegrit de tenebra,

tu, entre l'alba i el vent.

Marià Manent

Libèl·lula

Flor viva de l'aire,
libèl·lula atzur
volares rondaire 
per sobre del mur.
Tota esgarrifança
tota il·lusió,
son blau d'alegrança
llençant a baldor,
la meravellera
s'emmeravellà;
mes tu, l'encisera,
fugies enllà.



Maria Antònia Salvà

L'escola en català

Valors

Hi ha un únic heroisme:
veure el món tal com és
i estimar-lo.



Romain Rolland, dins,

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003

Il·lustracions d'Inés Luz González

Dèiem: la Nit!...

              A Carles Riba

Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.

Just érem U en la immortal sendera,
L'alè indivís, el vent que venta l'era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.

J.V. Foix, Sarrià (Barcelona), 1893-1987,

dins, El Price dels poetes: 25 anys. 1995

L'abrupta llengua

hem estat un poble de sorts (Verdaguer, Fabra i d'altres),
més que no pas de sistema sostingut i segur. I no cregueu
pas que sigui pessimista. Potser, tot ben comptat i debatut,
la reacció dels millors contra l'adversitat llevarà qui-sap-lo.
I, després, hi ha els prodigis.



Fragment.


Josep Carner, dins,

Jordi Julià. L'abrupta llengua: Mercè Rodoreda, una poeta
a l'exili. 2013

Les ciutats oblidades

La furia della confessione,
prima, poi la furia della chiarezza.
PIER PAOLO PASOLINI

De tant en tant em tornen les ciutats
que he visitat per uns quants dies (no he arribat
a ser-hi mai més d'una setmana sencera).
M'apareixen d'imprevist quan fullejo
un llibre de la biblioteca, on la data
de la compra està ben anotada, pensant
que així podria posar ordre amb més facilitat
a la vida. Recordo llavors, sense gaire esforç,
la llibreria concreta d'un carrer imprecís,
la disposició de les prestatgeries,
el racó dels llibres de semiòtica, les seccions
dedicades a teoria literària i a poesia
italiana més actual. Em ve també
la mirada a penes entrecreuada amb una jove
estudiant que portava el llistat de lectures
obligatòries entre les mans.


Fragment



Joan-Elies Adell. La degradació natural dels objectes. 2004

Després de la tempesta

Queda't on ets. Podem entre tots dos
restablir les distàncies, els límits,
adequar altre cop espai i objectes
i fins i tot omplir aquest silenci
de noves harmonies.
                              No fem cap
gest de sorpresa o de refús, que tot
ens és donat cadenciosament
i ens crida a més creixença.
                                       Mira com
s'ha aquietat la llum i en ones lentes
revenen els colors i les preguntes
per l'ordre inalterable del paisatge.

Queda't on ets i encén-me la mirada.

Miquel Martí i Pol. Les clares paraules. 1992

3. Actituds personals i cultures professionals (1)

Estem parlant de preparació emocional personal,
però també d'una cultura professional de grup, de
claustre, de centre. I més a la llarga cal parlar de la
renovació de les nostres cultures professionals.

(Fragment)

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia, 2013

Aquest present que em plau

Només el verd, només el blau,
només l'aigua amb caprici de joguina
i aquest present que em plau,
home i temps havent l'hora matutina.

Tot el mar davant meu,
l'esguard de l'aigua, antull de cada onada,
el vol de la gavina airós i breu
dins la pau enamorada.

Ventim que no veu ningú
i acarona la pell i mou la vela,
i aquesta salabror que ve de tu,
mar formós on el viure s'hi arrela.

Marejol que regolfa pel sorral
i al sol matiner s'encara.
Rosa dels vents, voler el delit ben alt,
que la vida és amb mi i tot és ara!

Pere Vives Sarri. El temps i la joia. 1999

Ai jo, ai vida!

Ai Jo, ai Vida, us repeteixo sempre la mateixa pregunta,
sobre les successions inacabables d'homes deslleials,
sobre les ciutats plenes d'homes mesquins,
sobre jo mateix, que m'acuso sempre (qui és més ximple que jo,
qui és més mesquí?),
sobre els ulls que debades imploren la llum, sobre els
objectes roïns,
sobre la lluita sempre renovada,
sobre el profit minso de tot plegat, sobre les multituds
tossudes i sòrdides que m'envolten,
sobre els anys buits i inútils dels altres, d'aquells de
qui sóc indestriable...
jo us repeteixo trist una pregunta: Què hi ha de bo en tot això,
          Ai Jo, ai Vida?

Resposta:
Que tu ets aquí, que la vida i la identitat existeixen,
que el drama puixant de la vida continua, i que tu hi
pots contribuir amb un poema.



Walt Whitman. Fulles d'herba,
dins,

Joan Badia, Jordi Balcells. Poesia : 2n cicle d'ESO, 1997

Una boca i un bes que mai s'acaba

Una boca i un bes que mai s'acaba.
Un record que esdevé al·lucinant.
La rosa, de tan blanca es torna roja.
El rossinyol no sap sinó cantar.



Rosa Leveroni, dins,

Joan Badia, Jordi Balcells. Poesia : 2n cicle d'ESO, 1997

Per més vida

Dius la bellesa i ja tot s'il·lumina.

Ara deixa que el temps flueixi lentament
entre el paisatge i tu
i que el silenci posi accents
de lleu malenconia en cada cosa.
Flonja, la quietud que a poc a poc t'envolta
fa de coixí d'aquell misteri
que s'empara de tot i a tot incita.

No pensis mai que és tard, i no facis preguntes.
Amara't d'horitzons.
                             Cansat i tot,
en cada gest et sentiràs renéixer.



Miquel Martí i Pol. Les clares paraules. 1992

En plenitud

Potser és massa aviat per parlar d'alegria,
però mira com ja tot proclama
en veu molt alta el triomf de la bellesa.
No vulguis mai defugir la gran crida
ni tinguis por de caminar pel bosc
a plena nit,
perquè només a tu correspon de fixar
en pedra de paraules el que has vist
i llegar-ho a tothom perquè sigui estimat.

Miquel Martí i Pol. Les clares paraules. 1992

Trobat a:

Joan Badia, Jordi Balcells. Poesia : 2n cicle d'ESO. 1997

1714

Oh valentia funeral del setge,
bandera que esparraca el foraster!
En terra jau, nafrat, el banderer;
la mort arriba que el seu mal li metja.

Cau la ciutat. El fratricidi petja
un vell destí mentre que el nou ja ve.
La boira fuig pel foradat carrer
com una glassa dolorosa i lletja.

Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d'unes feixugues passes.
El vent se'n du la cendra de les lleis.-

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l'esguard impenitent, que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.



Josep Carner
(Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970)

Antologia general de la poesia catalana, 2012

Encants

M'exalta el nou i m'enamora el vell.

Gestió de dades d'investigació

Si les dades que necessiteu encara existeixen;
Si heu trobat la informació que necessiteu;
Si enteneu les dades que heu trobat;
Si confieu en les dades que vosaltres enteneu;
Si podeu utilitzar les dades de la vostra confiança;
Algú va fer un bon treball de gestió de dades.

(Traduït per a aquest blog)

Rex Sanders - USGS-Santa Cruz 
http://www.usgs.gov/datamanagement/

Que ens meni la natura

Quina babel ens va escatint el viure?
Pregunta la raó de tantes coses
que canvien als ulls de cada dia.
És astut aquest ésser que interroga
el què i el com que ens agrada
o el malcontent de vides col·lectives.
Es baraten quefers, s'obliden senyes
per fer vàlid un món que se'ns capgira.
Caldria sempre lloar
el tombant més feliç que el viure ordena
-home i natura addictes sens demèrit-
per fer entre tots fecund un guany de vida.

Que ens meni la natura, sàvia amiga,
ella endevina on neix l'aigua més pura!

 Pere Vives Sarri. El temps i la joia. 1999

Intemporal

Agenollats davant el mar,
sobre l'areny fangós,
vam descobrir la llarga solitud
i el gest cansat de cada onada.

Havíem vist com conspiraven
-fidels amics-, la llum del cel
i l'esbufec profund de les gropades
i havíem escoltat la veu del tro
esbadiant l'ordit de la tempesta.

I trobàrem petxines sense rostre
amb la perla del somni encara viu.
L'onatge vigorós ens duia escates
de peixos oblidats, d'oceans lliures
on el desig s'incuba en fons marins.

Despullat, el teu cos era un jardí
de neu salada. I vam tastar l'amor,
emmetzinats de sol, ingràvids,
deixant que el vent hostil
ens eixugués la pell a esgarrapades.

Després, assadollats, ens adonàrem
que els peixos se'ns morien a les mans:
trencadissa de somnis en mar brava.

                        II

La garbinada esdevenia un himne
brunzint des d'un sud àrid. Les gavines
munyien els mugrons de les onades
i fugien trencant el contrallum.

Embolcallada amb sal, la llum
s'estovava buidant-se de clarors.

L'horabaixa comença a esborrar els blaus.
T'asseus a observar el trànsit de les ones
i altres esclats que et porta el vent.

Camí del sol,
cap miratge ni engany.
Atenys la nit damunt l'areny, i penses...



Tercer premi 1998
Joan Mercader i Sunyer
Olot


Tres anys de poesia marinera. 1999

Direcció: Vicenç Roca i Garrigó

Il·lustracions: Joaquim Budesca

Institut Setmana del Mar. Vilanova i la Geltrú

Mira l'arbre secular

Mira l'arbre secular
com se venja si li robes
qualque branca pel fogar:
reverdeix i en treu de noves
perquè les tornis a tallar.



Joan Alcover. Cap al tard ; poemes bíblics. 2013

Motius sobre la cançó

                                   A Maria Teresa Boix, liederista

I

L'ocell, al branc, dorm i reposa;
dorm, al paper, la cançó escrita.
Però a volar ta veu la invita
com el matí a l'alosa.

 II

Més que no el músic i el poeta,
la teva veu fa la cançó:
ella els adjunta i els completa
en una sola emoció.

 III

Ànimes líriques, que habiten
lluny d'aquest món i aquest instant,
tornen, quan cantes, i palpiten
en cada nota del teu cant.

Joan Arús. Les deus unides, 1963

El pare a la biblioteca

Un ample front, després uns esbullats
Cabells que banya el sol de la finestra.
El pare té una nítida corona
Llanada, davant seu obre un gran llibre.

Un vestit estampat com de bruixot,
Amb veu esmorteïda fa encanteris.
El qui aprendrà els sortilegis de Déu
Sabrà les meravelles que hi ha al llibre.

Czesław Miłosz. Travessant fronteres, 2006

ES DOLL

Oh gerra de terrissa envernissada,
olorosa de vi, d'olives, d'oli;
deixa que pel teu broc lluent s'envoli
la dolcesa del món ben decantada.

Fores etrusca i grega. Quines regles
del sentit popular et donaven vida?
Eres rústica i noble, definida;
venies de molt lluny, del fons dels segles.

La plenitud de la corbada forma
-oh vas rodó i vetust que el vi perfuma-
és del Mediterrani imatge i norma.

En el comerç del món, quan corb i guatlla
travessaren el mar florit d'escuma,
ja et duien les sirenes a l'espatlla!




Teresa Badia i Vidal
Manresa
Finalista 1997


Tres anys de poesia marinera. 1999

Places de mans

L'eternitat conté places de mans.
Així la tinc quan veig ardents les teves.
M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans.
Duran arreu la mar que somniares!

I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port;
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva.
Amor, tu fas del món la catedral
de la bondat, secrets de llums que viuen.

I soc passeig obert a la ciutat
que has inventat, perquè els amants es trobin.
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs
i, sense esforç, els cors es reconeixen.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

L'elefant

Salut i alegria
jo so l'elefant
el forçut més gran
que la terra cria.

Per plans i muntanyes
duc al meu davant
la trompa, dansant
entre dues banyes.



Josep Carner, dins,

Joan Badia, Jordi Balcells. Poesia : 2n cicle d'ESO. 1997

Mar d'hivern

Petjades de potes a sobre la sorra
humida, compacta i verge de gent,
m'indiquen presència d'aus fugisseres,
gavines porugues perdent-se en el vent.

Petxines i nacres festonegen les ones,
orla de deixalles, rúbrica de la mar.

Vagarejant pel seu flanc, de fredor esquitxada,
m'embruixa el seu cant PERSISTENT, CONSTANT.

Dolors Juan i Ill
Vilanova i la Geltrú

Tres anys de poesia marinera. 1999