Font

El cel llanguí ja massa
i torna a resplendir
i de pupil·les la font sembra.

Serp renadiua,
ídol esvelt, riu jove,
ànima, estiu tornat de nit,
el cel somnia.

Prega, que em plau d'oir-te,
oh tomba mudadissa!

———————————

Fonte

Il cielo ha troppo già languito
E torna a splendere
E di pupille semina la fonte.

Risorta vipera,
Idolo snello, fiume giovinetto,
Anima, estate tornata di notte,
Il cielo sogna,
Prega, amo udirti,
Tomba mutevole.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

Les meves amigues

Les meves amigues ULLERES,
           quan obro de cop les parpelles,
m'ajuden a veure el món
i les seves meravelles.

Lola Casas. De cap a peus : poemes del cos humà. 2014

Il·lustracions: Gustavo Roldán

T'hi has endinsat

  T'hi has endinsat: el misteri és el rovell de tot allò
que és creat en el món i l'obscuritat del dubte t'empeny
a omplir papers. Avui escrius, vora la platja, una llarga
carta. Mentrestant, ones devotes et besen els dits dels
peus. Sobre l'arena, el vent de llevant passeja la veu
del Poeta que antany havies escoltat, embadalit.

   Saps que no s'han eixugat les deus, que el ventre
de la muntanya és sadoll de l'aigua que encara no has
begut.

   Ho sé: esperes confiat temps de bonança, guspires
de primavera. Estrenar el destí. Però no ho oblidis: et
va salvar la mar que un dia begué, per tu, d'una copa
amb regust de molts camins.

De: Segon itinerari: Unai: la ciutat submergida, II

Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

Vine a buscar-me

Vine a buscar-me quan no tinguis pressa,
quan s'il·luminen les llunes dels nostres planetes
       distints.
Quan no tingues pressa i la realitat siga només aquella
       amiga esporàdica
que arriba cansada i vol que la consolen.
Quan les diverses formes de menjar el pa siguen una
        sola
i no ens calga més recordatori que una cinta blanca
lligada al turmell de la inconsciència.
Vine a buscar-me quan no tingués pressa.
Estaré adormida sota un arbre més antic que totes les
       nostres descreences,
pregant en silenci que puga tornar a trobar-te sota les
       llàgrimes del temps
en qualsevol cantó de la teua respiració.

Júlia Zabala. El cercle de les ànimes. 2005

Premi Màrius Torres, 2004

Ella s'acosta al mirall rodó

Ella s'acosta al mirall rodó
com la boca d'un nen
que no sap mentir,
vestida amb una bata blava
que també s'ha gastat.

Cabells que aviat seran de color de cendra
sota el lentíssim foc del temps.

El sol de la matinada
enforteix encara la seva ombra.

————————————————

Elle s'approche du miroir rond
comme une bouche d'enfant
qui ne sait pas mentir,
vêtue d'une robe de chambre bleue
qui s'use elle aussi.

Cheveux bientôt couleur de cendre
sous le très lent feu du temps.

Le soleil du petit matin
fortifie encore son ombre.

Philippe Jaccottet, dins,

Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 68-69

Traducció: Jaume Piñol

El Pont de Pedra

En l'alta ciutat meva de vidre i gelosies
sobre els espais, voldria un pont com ara tu;
un pont de corbes grises que destriés els dies,
tot música, amb silencis de pressentir-se nu.

La urbs inhabitada tindria profecies,
carrers topazi i places  de jaspi verge i cru.
Voldria el pont estrenu de les filosofies
i humit de la rosada que no ha petjat ningú.

I tu series l'iris d'arcada delitosa,
alada aurora d'altre novíssim romiatge.
Series la fretura d'una era lluminosa

i uniries diàlegs de puríssim lligam,
¡oh invitació fràgil al resplendent viatge
de la ciutat de vidre a la ciutat d'aram!

Salvador Sunyer, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Ulls clars

                       A tu

        ulls clars...
de rutilant mirada,
grisor nacrada,
frescor de matí;
fulgurants estrelles
d'una nit molt clara,
promesa d'albada
i goig sense fi.

        ulls clars...
ulls bonics de fons sense abisme,
claredat serena de mar amb repòs,
de blavor marina,
perla coral·lina
argentada i bella perfumada amb flors.

        ulls clars...
que promet l'ànima bella
joliua poncella
a mig esclatar,
vels de glassa fina,
boira adormidora
que consoladora
el cor sap bressar.

1926

Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats: Maria Mercè Insenser

Introducció de Joan Alemany i Moya

[Pròleg] de Rafael Argullol

estimada

No et privis
de traçar la teva senda;
els déus no són magnànims,
els homes, inconsistents.

Atura't a les àgores de la vida,
beu a les fonts de la saviesa,
però no t'hi entretinguis massa...
El mar és ple de voleranys;
el temps, escàs.
Assegura't que el sol t'escalfi,
que el vi t'immunitzi de la rutina,
i fes de la paraula
un jardí de bellesa per a l'eternitat.

Maig del 2001

Pere Tàpias. On es desborda el sol. 2017

Pròleg de Francesc Pasqual i Moster

Se n'aprèn

¿Se n'aprèn amb els anys, de viure?
¿És, per contra, una cosa que s'oblida?
¿Al cor de la resposta, no deixar
de preguntar? La sang per dins circula.
En vaivé. Empata a zero.
Al cor, l'edat de la nafra incurable
que et fa i desfà és el cor mateix
que diu, a pel, ignot de consuetud:
la vida es viu vivint-la, i ves, i vine.
Perquè serà, respondre, la paraula
definitiva i irreparable que la mort
et guarda: la de no poder-la dir.

Ramon Boixeda. Les beceroles successives. 2020

LVII Premi de poesia Ausiàs March de Gandia

Nit a l'era

Dolça nit d'estiu -el cap sobre el rascle,

l'ànima santa del treball dorm a l'era.
Entre els estels esdevinguts un mar neda el gran
     silenci.
L'infinit em crida amb el parpelleig de mil ulls.

Canten, lluny, els grills. A les aigües de l'estany
hi ha, aquesta nit, unes noces secretes de nàiades.
L'oreig que commou el salze a les ribes del rierol,
desperta cants d'acords mai no sentits.

Entre l'olor de farigola, estès al cim de la batuda,
deixo que cada raig de llum toqui el meu cor,
i m'embriago amb el vi de la gerra de l'infinit,
on s'esclafen estels fugaços sota un pas desconegut.

M'és deliciós per a la ment submergir-se en el blau
      d'onades de llum,
naufragar —si cal— en les flames del cel,
trobar noves estrelles, antiga pàtria perduda:
la meva ànima en va caure i encar plora l'enyorança
       del cel.

Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

Algunes nenes

| Algunes nenes van descalces
per això se'ls claven els vidres,
              les agulles
                            la veritat
                                          als peus.

————————————

| Algunhas nenas van descalzas
por iso se lles cravan os cristais,
                as agullas
                              a verdade
                                             nos pés.

 

Míriam Ferradáns. Noms de fum. 2019

Traducció i pròleg: Dolors Miquel

El cicle de l'aigua

El cicle de l'aigua plovent
sobre el mar fumejant
tornant-se boig perquè ho repeteix
cada dia. Fes que sigui
diferent, senyor pell verda
de truita de riu
i ulls berbena de nucs florits.
La làmina calcària que hi ha dins la sípia
i encara batega.
D'on volies sortir.

Silvie Rothkovic. Als llacs. 2021

Flux d'aigua

  Flux d'aigua al braçal,
brunzit, terròs xafat: sons
    solts és el silenci.

_____________________

    Refila el fullatge.
M'hi nien resplendors, sols
    titil·lant d'estiu.

M. Dolors Coll Magrí. En sordina. 2015

En caure la tarda

Els teus murmuris, oh mar,
han fet la meva infantesa
clara, ara silenci només
i el silenci m'acompanya.

El veler que llisca mar endins,
troba la pau desitjada
o és una il·lusió només
que promet la mar sense donar-la?

Ets bella amiga, mar quieta
de les hores calmes,
si promets joia i amor,
qui no vindrà a tu
en caure la tarda?

1981

Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats: Maria Mercè Insenser

Introducció de Joan Alemany i Moya

[Pròleg] de Rafael Argullol

Ara començo

Ara començo un altre cop la vida;
ja soc en aquest món de la matèria
que té perfum, però, d'eternitat.
Sota la nit, que no s'atura,
tinc intuïcions de benaurança
per on m'escapo en l'aire universal.
I, encara que reclosa
en l'espiral d'un remolí,
em sé, dins el traüt, alliberada.
És per això que vaig i vinc
des del llindar dels ulls al moll dels ossos,
per un camí d'estrelles i de carn.

Pilar Canela. L'íntim espectacle. 2001

Pròleg de Màrius Sampere

Blaus

Sovint em pregunto:
Per què el blau m'escau?
Tristesa que em furga
la lleva a l'instant.
Pintar-me voldria
un vestit de dril
amb blavet o indi
o amb l'atzur del somni
d'una nit d'estiu.
O bé el brodaria
amb flors de malvesc,
les flors que emblavissen
els paranys ressecs.

Montserrat Carol. En un indret del temps. 2001

Cristalls diürns

Despertat per una
papallona


somies roses de foc


et durà el matí
les fulles
de les roses


signes de llum

Albert Ràfols-Casamada. El color de les pedres. 1989

ploure

ploure per ploure,
encara el que plou és prou,
per al poc que plou.

haiku 12

El cargol : 33 haikús per a nens i nenes,
petits i grans, a partir de 10 anys. 2022

Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
Il·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art

Rellegir

Rellegir paraules antigues,
llepar amb la ullada cada lletra,
entonar-les fluix i lent.
Trobar-hi racons nous,
recordar-ne d'altres que suraven
pilars d'èter explosiu.

Ens hauríem de donar la benvinguda
a cada passa.

Els mots no són volubles.

Clara Fiol Dols. Còrpora. 2021

Il·lustracions de Pere Andreo

Com un peix

Com un peix, la llum
et rellisca entre els dits. Et sorprèn
un moment que has perdut.
I la memòria calla.
T'ha confós el gest d'Yrit.

Conxita Jiménez. El gest d'Yrit. 2019

Pròleg de Joan Callau

IX Premi Nit de Poesia al carrer, 2018
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

Geometria

Camine per sobre d'una enorme esfera
i sent sota els meus peus nus,
que ballen al ritme d'un cor fort,
el batec pertinaç de la vida.

Redó, redona, màxima densitat
com la d'aquesta lletra,
que ara s'amanera
arredonint-se sobre el paper grisós
només per fer-me gràcia.

De línies transportades
i de corbes gentils
estan fetes les lletres
amb què escric,
sense sentiments,
però amb el pit tens i arrupit.
Com quan els auguris
passen de ser presagis
a ser part del present.

De: Contra l'oblit.

Gràcia Jiménez. Platges. 2002

Pròleg d'Antoni Prats

II Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora

Natura d'aigua

    poema de tres tankas

Oh!, mar salobre,
et miro amb ulls de terra
mentre somnio
que cavalco en l'onada
dalt d'un corser d'escuma.

Coralls i algues
s'arrapen a la brida;
bardisses feres,
amb ganivets de lluna
volen esquinçar el somni.

I el meu cos vola
pintat de sal marina,
en bell naufragi
per les platges desertes
d'incorrupta natura.

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt
Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez

Calma

Son  madurs  els  raïms,  el  camp  llaurat.

La  muntanya  dels  núvols  se  separa.

Sobre  els  miralls  polsosos  de  l'estiu
l'ombra  és  caiguda.

Entre  els  dits  insegurs,
és  certa  llur  claror,
i  llunyana.

Fuig  amb  les  orenetes
l'últim  turment.

———————————————

QUIETE

L'uva  è  matura,  il  campo  arato,

Si  stacca  il  monte  dalle  nuvole,

Sui  polverosi  specchi  dell'estate
Caduta  è  ombra,

Tra  le  dita  incerte
Il  loro  lume  è  chiaro
E  lontano.

Colle  rondini  fugge
L'ultimo  strazio.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

17 d'agost de 2017, a les 17 h

Es bada el cor de la ciutat en un sentiment volcànic,
les llàgrimes cremen com lava,
roselles de sang taquen el mosaic de Miró.
Una dalla sega la vida de vianants anònims
fins que en sabrem el nom.
Follia terrorista, diuen.
Potser crim d'estat.

Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021

Alta aigua

Alta  aigua
que  descalcen  els  núvols
sobre  la  terra  verda

Humida  herba  de  mil  ulls  oberts,
humit  ullar  d'un  càntic
a  l'oïda  dels  prats

Cor  mullat
del  paisatge

——————————————

Alta  água
que  descalzan  as  nuvens
sobre  esta  terra  verde

Húmida  erva  de  mil  ollos abertos,
húmido  ollar  dun cántico
nos  ouvidos  dos  prados

Corazón  mollado
da  paisaxe  

Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada
Traducció: Ramon Dachs

Acord

Acord a primera hora del matí. La poma
de la nit corre cap a la poma del dia entre
les dents de l'espai. Miro la formació dels
núvols. L'ésser humà projecta fora de si
tot allò que és excés. El temps fa la resta.

————————————————

Acordo de manhã cedo. A maçã da noite corre
para a maça do dia entre os dentes do espaço.
Olho a formação das nuvens. O ser humano
projecta para fora de si o que é excesso. O
tempo faz o resto.

Ana Hatherly. 51 tisanes. 2004

Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega

Apamats

         MAPA

Geografia: muntanyes,
rius encisats per mai més,
cims nevats en aiguavés
fins a plàcides entranyes.

Remolins de foc i lava,
l'ull castigat dels volcans
dreça plomalls fumejants
damunt de pintura blava.

Zones glacials arbores,
equadors, blanques aurores,
pampes llises com la mà.

I neix una estrella isarda.
Des de les tres de la tarda
plou i plou sense parar.

           Mercé Rodoreda

APAMATS

Encauats: aquest matí
som un riu de cos, son, hores,
llum lletosa, suc d'aurores
sobre el cel conreadís.

Ve la tarda, grossa i calba,
i ens perfila amb massa zel.
Puja el vespre, i amb un tel
ens menteix: pintura malva.

Cau la nit, color pistola.
Un secret, clos, ens verola
a les celles de demà.

I ens neix un estel privat:
t'he mirat i m'has mirat
badant-te, nua, una mà.

Maria Callís, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 34

Aigües tortes

Les paraules per on passo, les que ara em llegiu,
aquelles per on us faig passar, les paraules on soc
per qui m'hi cerqui, la paraula de les paraules
al meu través. La veu viva de les paraules, sense
haver-les de dir ni de llegir. L'escriptura en veu,
en nom, de les paraules, com un soroll remot
que se'm vessés als dits. Els textos haguts i per
haver, allà on, sempre en camí per mica de
pendent que se'ls obri, les lletres hi troben
el seu natural. Les paraules fluents, nítides, el
do líquid i sonor de les paraules d'esbarriar-se,
a terra, elles amb elles. La bocaterra de les
paraules, les paraules illetrades, més aviat
magres i pedregoses, el sauló excessivament fort,
la terra massa cremosa o afetgegada, de tant 
posar-nos a la boca un lloc per mirar-lo de dir.

Perejaume. Obreda. 2003

I aleshores nosaltres

I aleshores nosaltres
pobres cadells esporuguits
que estimàvem l'estiu
que creixíem al pati de la nit
i nedàvem en l'abundància del no-res
vam descobrir
que ens havíem fet grans
que aquell era un espai ja destruït
i no gosàvem dir: em moro de tristor
o tinc set
enduts pel vent
vam descobrir
que ja podíem viure sols
vam descobrir l'antiga por de la foscor
arribats en terra de ningú
nosaltres
que estimàvem l'estiu.

Josefa Contijoch. Congesta. 2007

Mira el fum

                  A Pepa Llopis

El que jo vull
és construir una mentida.
Jo visc i escric per a aquesta mentida.
La meva farsa és innocent: el món
és omniresplendent i clar, i a l'horta
ningú mai no flastoma i el silenci
no és antic ni llarg. No cal cridar:
"Cant a la vida!, sí", perquè la gent
just canta quan li agafa la cantera.
No per fugir del plor. Per entonar
insubornablement i espontània.

Jo sempre visc el món en la mentida.
No visc el món com és, dins el seu ésser.
Somnii,
somnii
i el visc com l'imagín.
Somnii que el món és senzill i la fruita
és fruita i tu no ets el que soc jo
però tu i jo som els boscs
i tot l'òrgan del temps relatiu
de l'univers i els boscs
i la potència més brutal de l'univers
que és l'Entusiasme!

Carles Rebassa. Els joves i les vídues. 2006