Balancí

El sol a la fi troba la casa
i escalfa la noia
lliurada al son del balancí.
Ruixa de llum la llar,
aquella tarda:
li repara el cos
de la neu i de la nit
i fa més de metge
que de lívida taca.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022

Aportació a l'estadística

De cada cent éssers humans,

dels que ho saben tot millor,
n'hi ha cinquanta-dos;

d'insegurs de cada pas,
quasi tota la resta;

dels disposats a ajudar,
sempre que no impliqui temps,
fins i tot quaranta-nou;

dels que sempre són bons
perquè no saben fer cap altra cosa
quatre, bé, potser cinc;

disposats a admirar sense enveja,
divuit;

dels que viuen sempre atemorits
per algú o alguna cosa,
setanta-set;

amb el do de la felicitat,
uns vint i escaig, com a molt;

dels inofensius quan estan sols,
que es tornen salvatges en la multitud,
més de la meitat segur;

dels cruels
quan les circumstàncies els hi obliguen,
és millor no saber-ne 
ni el nombre aproximat;

els que aprenen de la lliçó
no són gaires més
que els que no la necessiten;

dels que de la vida no prenen més que objectes,
quaranta,
encara que m'agradaria estar equivocada;

d'encorbats, adolorits
i sense llanterna en la foscor,
vuitanta-tres
més tard o més d'hora;

de dignes de compassió,
noranta-nou;

de mortals,
cent de cent.
Un nombre que per ara no varia.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

Títol original: Chwila, 2002

Text en català i polonès
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Crisantema

Crisantema: Fúlgid
rastre de llum en l'hora
grisa del vespre.
La ciutat perfumàveu
amb un enyor dels boscos.

RL 10 - 1952, p. 150

Rosa Leveroni, dins el llibre:

La tanka catalana. 2011

Edició a cura de Jordi Mas López

Vetllada literària

Musa, no ser boxador és com no ser res.
Ens has furtat la multitud eixordadora.
Dotze persones omplen la sala
i ja és hora que comencem.
N'ha vingut la meitat, perquè fa dia de pluja,
i la resta són parents. Musa.

A les dones els plau d'esvanir-se els vespres de tardor,
i ho faran, però solament al combat de boxa.
D'escenes dantesques, només n'hi ha allà.
I d'altres també, dignes del Paradís. Musa.

No ser boxador, ser poeta,
condemnada per tota la vida a un penible esgranament,
per manca de musculatura exhibir al món
una futura lectura escolar —tant de bo!—,
oh Musa. Oh Pegàs,
àngel eqüestre.

Al primer rengle un vellet somia amb posat dolç
que la muller difunta s'alça de la tomba i li cou

un pastís de prunes.
Amb flama, doncs, però baixa: que no se'ns cremi el pastís,
comencem la lectura. Musa.

Del recull La sal (1962)

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

Permanència

A alguns la solitud no els fa mal,
i em sento plena de rancúnia
perquè no són com jo;
perquè una no pot fer res més que avançar,
perquè una no pot fer res més que romandre,
sense queixar-se.

Viure és com deixar petjades sobre la neu,
deixar l'empremta amb cada passa,
trepitjant les petjades dels altres.

La fina neu de l'oblit farà la resta.

Castillo Suárez. Permanència. 2022

Traducció de Jaume Gelabert González

Pròleg d'Anna Gas Serra

Maternal

La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.

Dolors Miquel, dins 

Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23

Jo et daré mals consells

No
reneguis
tant.

Deixa`t
de
queixes.

Crea.
Crea.
Crea.

Insisteix.
Reinsisteix.
Rendir-se no és una opció.

Existir
i escriure
són
el mateix:
una festa
entre
tenebres.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons

Epíleg de Teresa Pascual

Tardor

Tardor,
tot ho canvies de color.
Tardor,
voldria ser com tu,
un bon pintor.

De: 36 poesies per aprendre i recitar
2n cicle educació infantil (I5)

Anna Sardà, dins,

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

Rere les prestatgeries

Rere les prestatgeries
de la biblioteca de l'institut
vas començar a escoltar 
la poesia que et parlava.
No entenies el món,
ni t'entenia. Eres
d'un altre llenguatge.
A les nits fosques del pensament,
quan no saps on arraulir-te,
ni a on fer el niu
de la branca més alta,
recordes: quan el teu món
començava dins d'un llibre
i continuava a dintre teu,
els fulls blancs es giraven
i et vaig llegir, per primer cop.

Roser Domènech Oliva. Blanc és oblit. 2009

Premi Montflorit de Poesia 2009

Pronom

Pronom que termejaves
amb el llit i la taula
i unes claus, i llençols,
i paraules com casa.

I formaves un món
amb tovalles i tasses,
i dies, i estacions,
la nit i les vacances.

La gramàtica en va
procurava donar-te
un sentit entre ells
i nosaltres, vosaltres.

I jo que volia
amb un nom fer una xarxa,
poder-te dir: tu, a tu
que pertot esclataves.

Lala Blay. Plec de claror. 2005

Premi Josep M. López-Picó 2004, Vila de Vallirana

Pròleg de Màrius Sampere i Passarell

Les veus del silenci

Reivindico el dret al silenci
per escoltar les més senzilles veus
d'aquest planeta en el que visc immersa.
Com, si no, podria el vent parlar-me
a cau d'orella de les fulles
que a la tardor visiten el teu finestral terbolinades
per prendre, tristes, comiat de tu?
Què faria jo sense el murmuri
enjogassat del riu que, exultant,
m'explica el camí del seu anhel
d'abraçar l'amant marina!
Aquest murmuri, al pas, parla de tu,
em porta els teus paisatges,
o em transporta als teus llunyans indrets
i em dona records grats de temps feliços
que em trasbalsen
(no saben el mal que em fa l'absència),
però que et tornen a mi de la distància
o em traslladen a la teva pell.

Que n'és d'entranyable el camí
quan sé que m'esperes a la platja!

I

Anna Rossell. Àlbum d'absències. 2013

No era amor

(No era amor la mà
que t'ensenyava a caminar.

No era tendresa la cullera
que t'ensenyava el camí de la boca.

Deien:
Aquesta nena ens pertany
tenim tan poques coses!)

Antònia Vicens. Lovely. 2009

Em quedaria

Em quedaria les sabates verdes,
però vendrà la tardor,
li cauran les fulles i
llavors què.

Antonina Canyelles. Exercicis d'una mà insomne. 2021

Il·lustracions de J.A. Mendiola

Jo, si...

  Jo, si pogués redibuixar el món,
el desplegaria com si fos un llibre.

Escriuria sobre cada un dels seus pètals.

           Tan sols mirant-los,
 tan sols somiant, amb la punta dels dits,
       històries sense fronteres,
   històries de color blau i rosa.

 És clar que em diran, a cau d'orella,
     que no és pas així, el món,
que les seves pàgines estan arrugades,
      esquinçades, cremades,
      que és d'un gris insuls,
   que ens hem de conformar,
en lloc de ferir-nos els ulls tot somiant.

     Però això no fa per a mi.

           Jo, si pogués
      redibuixar el món,
         en veu alta us
  el faria llegir. Escolteu! 

Et si on redessinait le monde Català Un món somiat : redibuixem el món?. 2018

Text: Daniel Picouly
Il·lustració: Nathalie Novi

Traducció: Lluïsa Moreno

Que va i ve

QUE VA I VE, LA VIDA
ho sabíem abans
de saber-ho,
i que abans del declivi
hi ha sempre un únic
cant de vast excés d'amor,
també. Però que el palíndrom
el tibaríem ebris
del dret i del revés
ho hem après
a còpia d'engolir-nos
els anys.

Meritxell Cucurulla-Jorba. Sempre encara. 2023

En aquest carreró

En aquest carreró de les espècies
el cirenaic sol pensar en els profits
—dàtils de Síria, llavors d'Etiòpia, pebre de Damasc,
el nòlit que reclama al mercader de Jaffa...—
i en el sabater del mercat que posa el fill
a fer-li competència. Si no se li torça res,
d'aquí uns anys podria comprar al germà
el tros amb les oliveres. Està cansat
—i la cobdícia dels romans sempre l'emprenya.
Ara haurà de tornar a entrar els sacs que ha tret
fins al davant de les escales. Els soldats
no entenen res i la quitxalla aprofitarà
per pispar-li alguns grapats de panses o avellanes.
Només falta que el natzarè se li aturi
davant de la botiga. «Apa, noi, empeny amunt»,
li diu mentre l'ajuda. «No sé per què et fiques
en aquesta mena d'embolics». I desvia la mirada:
que ningú no toqués res de les cistelles,
que passi l'aldarull i tornin les dones
que li regategen el pes i el preu
i que no paren de fer bromes
sobre la muller jove que té a casa.
Deixa la creu i el reu cinc parades més amunt,
es refrega les mans al davantal,
sent els crits i els insults que van quedant enrere.
«L'únic que en traurà profit», pensa,
«és Herodes, o qualsevol cèsar
que avui omple la primera plana del diari».

Francesc Parcerisas. Seixanta-un poemes. 2014

Per cloure la nit

Per cloure la nit
i el poema que fuig
em miro les mans
i la taula parada
de papers i de llibres
cercant les paraules
que han de trencar
el silenci dels ulls
els escrits sense veu
els interludis llargs
el vidre que separa
el glaç que s'interposa
el no res que ara és
el no res que serà.
El meu dietari d'hores
al quadern fosc de l'alba.

Aprenent a mirar. 2011

Poemes de Vinyet Panyella
Fotografies de Quim Cubert

Paradís

Tenen la verdor exuberant
dels jardins tropicals, els paradisos
on renunciem a l'amor,

la tesor de les flors aquàtiques,
la saba espessa dels boscos primaris,
l'escorça dura dels bedolls.

Montserrat Butxaca. Amfíbia. 2020

20è Premi Literari Betúlia de Poesia
Memorial Carme Guasch

Pròleg de Quirze Grifell

Un any sense estacions

Un any sense estacions
va arrencar amb violència
los brots i les arrels.

Jardinera furtiva,
lentament,
sense quasi advertir-ho,
va entrar
per una humida escletxa
al recinte cremat.
Hi va plantar herba bona,
xeringuilla, calèndules.

Mentre agranava cendres,
me vaig trobar, un matí,
plena de mandarines.

Mari Chordà. No com un so. 2022

Pròleg de Meri Torras Francès

Pulmons

Pulmons d'enfilalls de seda
nissaga
cementiri
teranyina
dolorosa que he teixit

en el sostre
de la cuina
de la infància
dels meus fills.

Núria Busquet Molist. Làpida. 2022

I si l'aigua

I si l'aigua té plorera,
que plogui,
que jo he descarregat
milers de núvols.

Antonina Canyelles. Exercicis d'una mà insomne. 2021

Il·lustracions de J.A. Mendiola

Imatge

Ampolla abandonada.
Sota la pluja
encara receptacle.

Imatge de poema
per a uns ulls japonesos.

Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

En l'eixutesa

En l'eixutesa
morta del cep torcívol
el verd rebrota.

Bado magranes:
degoteja la vida,
dolça o amarga.

En el capvespre
de lleres argentades
m'omplo de lluna.

Quanta tendresa
en un polsim de cendra
arreplegada!

D'aspra tendresa

Mònica Miró i Vinaixa. Pols de cinabri. 2011

Dins el llibre:

En el límit de l'ombra, pols de cinabri. 2011

Versions al japonès de Yoshihira Hioki,
amb la col·laboració de Masako Hioki i
Yoshikatsu Hioki

Cal·ligrafies de Yoshihira Hioki

Amb un prefaci de Susanna Rafart

La llum

La llum no m'isola de tu
com dies enllà m'isolava.
El món ja no m'és insegur,
talment com m'ho fou. Si mirava

en tu com un somni llunyà
tornat enyorança i absència,
avui et pressento la mà
i els ulls vora meu. La presència

de tu se m'ha fet tan vivent
que dintre del meu pensament
no hi viu altra llum ni altra glòria.

Et tinc en les mans i en el cor
com una cançó que no mor,
i als ulls, com una victòria.

Sonets a Maria Victoria que va morir amb el seu somni, 2.9, p. 42-43
   

Josep Janés i Olivé. Combat del somni. 1937

Llum

Un vel de pluja
il·lumina el paisatge
estrany, inhòspit,
com el sol en eclipsi,
com la lluna a ple dia.

Així la teva
viva mirada muda
sempre tranquil·la,
companyia perenne,
neu clara que ens abriga.

Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008

Acampada

        Als «bons» excursionistes

Foc de nit sota el cel estrellat,
roja flama que a la nit puges,
vent de foc que ens envoltes,
enmig del caliu suau.

Mans a les guitarres,
veus que s'alcen serenes
i sense por pugen enlaire
contentes d'estar juntes ara.

Joia que ens lliga i ens encomana
l'alegria de viure i de llançar-nos
vers horitzons coneguts
vora tots els qui ens envolten.

Lluna tranquil·la damunt de l'arbreda,
riera dolça que baixes sense pressa,
silenci atraient que ens convides,
somni al bosc i pau a la carena.

Tot m'embolcalla en aquesta nit plena,
tot m'encomana aquest desig ardent
de llançar-me a l'alegria
com les flames rogents.

Per marc, tendes i flames,
per instruments, veus i guitarres,
per motxilla, joia de viure
i per camí, la terra estimada.

                Terrassa, dimarts, 16 maig 1972

M. Conxa Adell. Quart creixent. 1976

Pròleg de Just M. Llorens

s'estimen

massa joves encara.
i em sobta el bes.

tremolen velles branques a la rambla
i el cor remou tardors.
caldrà que escombri el pati
per veure les rajoles de l'infant
que amb mans i peus cercava fortalesa.

Francesc Garriga. Setembre. 1992

Premi López-Picó 1991

Vam treure'ns

Vam treure'ns el jersei
per sentir la pell
per ensumar la fred
per donar un sentit més net
a la vergonya aliena
d'obrir els braços i enllaçar-nos
entre tanta ferida oberta
de pluja àcida.

Vam treure'ns el jersei
i el que més va costar
fou perdonar-nos
l'escletxa
mínima
de llibertat
obrint-se pas entre les aigües.

Vam ser felicitat
un moment,
oberta
àcida.

Sota la camisa de força
voldria
ara
poder
palpar-la.

Bel Olid. Ferida, udol, viatge, illa. 2018

Aquest poema es troba també a:

Dones poetes de la Maresma. 2021

És bonic

És bonic sentir el cos.
Sentir-te.
Sentir que ets teva
i que ets bonica
i que les cicatrius,
les que deixen entreveure
cada decisió presa de la teva vida,
són les que et fan perfecta.

      - Ets un lloc preciós
   per estimar. No incineris
               casa teva -

Gemma Humet. Els dies que m'habiten. 2022

Il·lustrat per Sara Serra

Alzina i roure

L'alzina i el roure
són dos bons germans.
Tots dos esgarrapen,
tots dos fan aglans.
L'estiu els ajuda
a ser bons companys.
Quan glaça i venteja,
ja no són iguals.
Les fulles del roure
se'n van a l'hivern.
L'alzina les guarda
per no tenir fred.

Núria Albó, dins,

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer