Més que en els seus poemes, en les breus cartes que em va escriure es retratava aquella reserva seva voluntariosa, i a la vegada atenta. I vaig fruir d'una cosa estranya actualment, que és la virtut -clàssicament bella- de suportar la injúria dels anys amb dignitat i força. (Fragment traduït per a aquest blog) Jaime Gil de Biedma. Las personas del verbo, 1975 |
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
03 de maig 2009
Després de la notícia de la seva mort
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Cernuda [Luis],
dignitat,
Gil de Biedma [Jaime 1929-1990],
mort,
persones
30 d’abril 2009
Infant
El teu ull clar és l'única cosa absolutament bella.
Vull emplenar-lo de colors i d'ànecs,
el zoo dels nous
els noms dels quals mediteu.
Lliri de neu d'abril, pipa índia,
petita
tija sense cap arruga,
estany on les imatges
haurien de ser grandioses i clàssiques,
no aquest dolorós
retorçar-se de mans, aquest sostre
fosc sense cap estrella.
Sylvia Plath
Dins el llibre de poesia:
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002
Tr.: Montserrat Abelló
Vull emplenar-lo de colors i d'ànecs,
el zoo dels nous
els noms dels quals mediteu.
Lliri de neu d'abril, pipa índia,
petita
tija sense cap arruga,
estany on les imatges
haurien de ser grandioses i clàssiques,
no aquest dolorós
retorçar-se de mans, aquest sostre
fosc sense cap estrella.
Sylvia Plath
Dins el llibre de poesia:
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002
Tr.: Montserrat Abelló
28 d’abril 2009
Gramàtica del cor
Tens l’ànima aferrada a la vida,
i a cada dit, t’hi creix una flor.
Dels teus ulls en trec l’energia,
dels teus llavis, besades d’amor.
Teresa Grau Ros
i a cada dit, t’hi creix una flor.
Dels teus ulls en trec l’energia,
dels teus llavis, besades d’amor.
Teresa Grau Ros
Etiquetes de comentaris:
amor,
besades,
energia,
flors,
Grau Ros [Teresa 1959-],
poesia bonica,
poesia breu,
ulls,
vida
Foix
Ha fet vuitanta anys.
Si el vegessis!
Em fa una enveja!...
Camina i elucubra fantasies
com un déu.
Potser tu, ara,
dins de la llarga dormida
és quan hi veus clar!
Maria Oleart. Enllà, 1974
Si el vegessis!
Em fa una enveja!...
Camina i elucubra fantasies
com un déu.
Potser tu, ara,
dins de la llarga dormida
és quan hi veus clar!
Maria Oleart. Enllà, 1974
Etiquetes de comentaris:
Foix [J. V. 1893-1987],
mort,
Oleart [Maria],
vellesa
24 d’abril 2009
Si pogués algun matí
Si pogués algun matí
caminar per sobre l'aire...
Mentre la ciutat feineja,
saltar d'un núvol a l'altre.
Margarita Colom. Girona... es deia Girona. 1998
Etiquetes de comentaris:
aire,
Colom [Margarita 1936-2006],
feinejar,
Girona,
matins,
núvols,
Onyar (Riu),
poesia bonica,
poesia breu
Coroneu-me amb roses
Coroneu-me amb roses,
coroneu-me amb tot
de roses --
roses que es marceixen
en front que es marceix
tan d'hora!
Coroneu-me amb roses
i amb fulles ben breus.
I prou.
Fernando Pessoa. Odes de Ricardo Reis, 1992
Tr.: Joaquim Sala-Sanahuja
Pr.: Pilar Gómez-Bedate
coroneu-me amb tot
de roses --
roses que es marceixen
en front que es marceix
tan d'hora!
Coroneu-me amb roses
i amb fulles ben breus.
I prou.
Fernando Pessoa. Odes de Ricardo Reis, 1992
Tr.: Joaquim Sala-Sanahuja
Pr.: Pilar Gómez-Bedate
Etiquetes de comentaris:
actituds,
breus,
corones,
front,
fulles,
persones,
Pessoa [Fernando 1888-1935],
poesia breu,
prou,
Reis [Ricardo],
roses
20 d’abril 2009
Al crepuscle
Separada del cos la llum
rastreja,
es confon amb la pluja.
Ha refredat, les gavines
s'ajunten als roquissars.
El gat s'agombola en el son.
Agafo un llibre, de sobte
un infant cau dels versos.
Un infant mort.
Eugénio de Andrade. Ofici de paciència, 2008
rastreja,
es confon amb la pluja.
Ha refredat, les gavines
s'ajunten als roquissars.
El gat s'agombola en el son.
Agafo un llibre, de sobte
un infant cau dels versos.
Un infant mort.
Eugénio de Andrade. Ofici de paciència, 2008
Etiquetes de comentaris:
Andrade [Eugénio de 1923-2005],
crepuscle,
infants,
llibres,
pluja,
poesia bonica,
Xumet [Antoni]
18 d’abril 2009
Cançó del mar (Capri, piccola marina)
Buf de sempre del mar, vent del mar en la nit: no véns a ningú; si algú vetlla, ha de veure com et supera: buf de sempre del mar, que bufa només com per a la conca original, pur espai irrompent-hi de lluny. Oh com et sent una vivaç figuera allà dalt, en el clar de lluna! Carles Riba. Esbossos de versions de Rilke, 1984 |
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
bufar,
Capri,
figueres,
lluna,
mar,
persones,
Riba [Carles 1893-1959],
Rilke [Rainer Maria 1875-1926],
vent
14 d’abril 2009
Qualitat de mare
Mares-nenes desolades.
Mares velles descuidades.
Intrusives, primmirades.
I les, curosament, vetllades.
Mares altives, quant patiment!
marones que no deixen viure.
El rol de mare ennobleixen:
generoses, sàvies, lliures.
Mames de lloguer, educades.
Veraces, soles, afinades.
Adultes, submises, lesbianes.
Mal·leables, rebels i oblidades.
Mares d’aigua, il·lusionades.
Mares-pont, novençanes.
Una mar de mares: d’èxit i
anorreades. Puritanes.
Cultes mamàs infal·libles,
silenciades, insurrectes,
singulars i interessades,
magnànimes i estimades,
mares.
Teresa Grau Ros
Etiquetes de comentaris:
actituds,
estimar,
generositat,
Grau Ros [Teresa 1959-],
il·lusions,
llibertat,
magnanimitat,
mar,
mares,
persones,
poesia sobre la maternitat,
rol de mare,
saviesa,
singularitat
13 d’abril 2009
Flor de mel
Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica
fora del temps. Les abelles van i venen. S'hi acosten.
Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i
perols. Algunes moren emmelades. Tot molt de pressa,
amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel
i respira, la flor es mor. I en neixen de noves.
I vinga abelles!
Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 2007
fora del temps. Les abelles van i venen. S'hi acosten.
Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i
perols. Algunes moren emmelades. Tot molt de pressa,
amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel
i respira, la flor es mor. I en neixen de noves.
I vinga abelles!
Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 2007
Etiquetes de comentaris:
abelles,
calzes,
culleres,
dormir,
flor de mel,
flors,
mort,
néixer,
perols,
respirar,
Rodoreda [Mercè 1908-1983],
tupins
12 d’abril 2009
Des de sempre
DES DE SEMPRE, abans
d'instal·lar-me en el buit,
potser ja ho sabíem
tot. Sense entreveure-ho
gaire. Tan a prop érem
de la inevitable
demolició. Que cap
deshora no hauria
pogut tensar el roig
de la llum. Ni tan sols
continuar vibrant.
Montserrat Rodés. Alarma. 2008
d'instal·lar-me en el buit,
potser ja ho sabíem
tot. Sense entreveure-ho
gaire. Tan a prop érem
de la inevitable
demolició. Que cap
deshora no hauria
pogut tensar el roig
de la llum. Ni tan sols
continuar vibrant.
Montserrat Rodés. Alarma. 2008
Etiquetes de comentaris:
a prop,
actituds,
buit,
continuar,
demolicions,
entreveure,
llum,
persones,
poesia breu,
Rodés [Montserrat],
roig,
saber,
tensar,
vibrar
Homenatge a Teresa
Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.
Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.
Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.
Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.
Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.
Ovidi Montllor. Ovidi Montllor a Alcoi. 1974
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.
Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.
Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.
Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.
Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.
Ovidi Montllor. Ovidi Montllor a Alcoi. 1974
Etiquetes de comentaris:
actituds,
ballar,
bogeria,
bombardejos,
cançons,
comprendre,
ensenyar,
estimar,
homenatges,
infants,
mestres,
Montllor [Ovidi 1942-1995],
persones,
tendresa,
vals
Res no és mesquí
Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern - Primavera d'istiu. I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament. Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clot perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja. Res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bri de cosa. - Avui, demà i ahir s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit. A Josep Obiols Joan Salvat-Papasseit. L'irradiador del port i les gavines. 1921 |
Etiquetes de comentaris:
cançons,
emmirallar-se,
fulles,
galtes,
grills de taronja,
mesquinesa,
morir,
néixer,
primavera,
rosada,
Salvat-Papasseit [Joan 1894-1924],
somriure
Farigola
Etiquetes de comentaris:
estimar,
farigola,
flors,
Fonoll [Celdoni 1944-],
herbes,
persones,
poesia bonica,
poesia de pedra picada
11 d’abril 2009
Agafa'm
La vida està feta de runes i de vidres.
Tot el que no és silenci és vertigen.
Mira per la finestra: no hi ha persones
ni colors ni objectes ni paisatges: hi ha llum i miratges.
Llum i miratges
Anna Gual. Implosions. 2008
Epíleg de Jordi Llavina.
Tot el que no és silenci és vertigen.
Mira per la finestra: no hi ha persones
ni colors ni objectes ni paisatges: hi ha llum i miratges.
Llum i miratges
Anna Gual. Implosions. 2008
Epíleg de Jordi Llavina.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
colors,
finestres,
Gual [Anna 1986-],
llum,
mirar,
miratges,
objectes,
paisatges,
persones,
poesia breu,
runes,
silenci,
vertigen,
vida,
vidres
Camina pel mig del carrer
Camina pel mig del carrer,
sense desviar-se gens ni mica,
justament per on circulen
les aigües de la pluja,
cercant l'aigua que no hi és
i la protecció que no té.
Com la desitja
aquesta protecció,
immergida en la nit fosca
que tapa el carrer,
i la boira que puja
peus amunt!
V
Rosa Fabregat. A la vora de l'aigua. 2008
Il.: Joan Descals
Pr.: Isidor Cònsul
Il.: Joan Descals
Pr.: Isidor Cònsul
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
boira,
caminar,
carrer,
Descals [Joan],
Fabregat i Armengol [Rosa 1933-],
foscor,
nit,
persones,
peus,
pluja,
protecció,
solitud
Ens endinsàrem entre els faigs
Ens endinsàrem entre els faigs
que la tardor abrandava.
Als ulls hi perlejava la tendresa,
als llavis s'hi empaitaven les besades.
Ens endinsàrem bosc enllà, tu i jo,
bosc endins, l'un en l'altre.
Pilar Cabot. Els rossinyols insomnes. 2008
que la tardor abrandava.
Als ulls hi perlejava la tendresa,
als llavis s'hi empaitaven les besades.
Ens endinsàrem bosc enllà, tu i jo,
bosc endins, l'un en l'altre.
Pilar Cabot. Els rossinyols insomnes. 2008
Etiquetes de comentaris:
abrandar,
amor,
besades,
boscos,
Cabot [Pilar 1940-2017],
empaitar,
faigs,
llavis,
molsa,
perlejar,
poesia amorosa,
poesia breu,
rossinyols,
tardor,
tendresa,
ulls
Pasquins per a la revolta vegetal
Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l'herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l'arbre
de l'alliberament.
Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l'enrenou
l'aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s'espigui l'arbre
de l'alliberament.
Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l'arbre
de l'alliberament.
Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l'alliberament
II
Maria-Mercè Marçal
a la dansa de l'herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l'arbre
de l'alliberament.
Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l'enrenou
l'aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s'espigui l'arbre
de l'alliberament.
Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l'arbre
de l'alliberament.
Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l'alliberament
II
Maria-Mercè Marçal
De la pàgina web: Escarsers, 1980-1982
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alegria,
arbres,
arrelar,
blat,
brots,
camins,
dones,
lliure,
lluita,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
natura,
persones,
poesia sublim,
respecte,
revolta vegetal,
tendresa,
verd
10 d’abril 2009
Espardenya
Hi ha un futur, sí, del tot desconegut.
Com l'economista sorprés per les crisis
i l'estrateg sense pair cap derrota:
l'aspirant badoc a home-rei,
amb presumpció rabiüda,
acusarà les aus pelegrines.
Cal no apressar-se tampoc al menyspreu,
d'antuvi els poetes saben del fracàs
i encara així malden, folls vanitosos,
a l'encalç dels capricis de la llum.
...
(Fragment)
Eduard Ramírez, dins Reduccions, núm. 92, p. 22
Com l'economista sorprés per les crisis
i l'estrateg sense pair cap derrota:
l'aspirant badoc a home-rei,
amb presumpció rabiüda,
acusarà les aus pelegrines.
Cal no apressar-se tampoc al menyspreu,
d'antuvi els poetes saben del fracàs
i encara així malden, folls vanitosos,
a l'encalç dels capricis de la llum.
...
(Fragment)
Eduard Ramírez, dins Reduccions, núm. 92, p. 22
Etiquetes de comentaris:
futur,
llum,
poesia autocrítica,
Ramírez [Eduard]
06 d’abril 2009
Ponç Pons
Deus nedar cap al tard
quan arribes d'Irlanda
amb l'ocell que de foc
t'ha cremat els cabells,
la immersió serà lenta
la fondària captiva
del teu rostre sorprès.
Rosina Ballester. La reixa. 2008
quan arribes d'Irlanda
amb l'ocell que de foc
t'ha cremat els cabells,
la immersió serà lenta
la fondària captiva
del teu rostre sorprès.
Rosina Ballester. La reixa. 2008
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Ballester [Rosina 1949-],
cabells,
fondària,
immersions,
Irlanda,
mar,
nedar,
persones,
poesia breu,
rostres,
sorprendre
04 d’abril 2009
Curull de saviesa
El meu amor és construït amb orgull
de piràmide asteca.
És fuetejat de valent,
però res no el doblega.
El cor li bat fort,
el sento en la seva absència.
El meu amor és curull de saviesa.
Té un toc intel·lectual
que li dona fermesa.
No s'imposa a la llum
però brilla suaument
com el llibre a la lleixa.
Teresa Grau Ros
de piràmide asteca.
És fuetejat de valent,
però res no el doblega.
El cor li bat fort,
el sento en la seva absència.
El meu amor és curull de saviesa.
Té un toc intel·lectual
que li dona fermesa.
No s'imposa a la llum
però brilla suaument
com el llibre a la lleixa.
Teresa Grau Ros
Poema en va
enmig de la pols eterna de la història. Marc Granell
Sublim infàmia, la de la fam
encarnada en uns cossos diminuts:
cinc pams i escaig amiden la sentència
d'una fam sense treva ni conhort.
Tot fam entre el no-res i els ossos. Fam
i horror de tanta fam com els devora
mos a mos l'esperança. ¿Quin dolor
ha deixat mai de ser dolor a força
de repetir-se? Estrenats en la vida,
aviat coven la mort com un cuc
enrotllat a la boca de l'estómac.
¿Com s'encabeix un suplici infinit
en un cos tan menut? ¿Com han après
els ulls l'immens llenguatge de la fam?
¿Què val el seu turment? ¿Què val un mot
si no és capaç de valer-los la vida?
Cossos sagrats, diminuts com absents
catedrals que també moren de fam.
De fam sublim, però menys duradora
que les penes eternes de l'infern.
Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002
Etiquetes de comentaris:
aprendre,
conhorts,
cos,
dolor,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
esperança,
fam,
Granell [Marc 1953-],
infantesa,
llenguatges,
mares,
mort,
poesia compromesa,
ulls,
vida
02 d’abril 2009
El desamor
Etiquetes de comentaris:
actituds,
desamor,
Goytisolo [José Agustín],
persones,
silenci
01 d’abril 2009
Primavera inquieta
Ferida, s'encongeix l'ala d'abril,
i l'arbre verd suau i el de flor encesa
deixaten llur color dins l'escomesa
del vent i de la pluja, fil a fil.
No hi haurà sota un frec alt i gentil,
demà, fulla apagada, flor malmesa ;
ans poarà el jardí clara riquesa
del que és avui cel aspre i pes hostil.
Un brum d'or a la copa més florida
insistirà nombrós. Serà la vida
oberta i lluminosa com un vol.
I restarà darrera la mirada,
melangiosament al goig alçada,
un cor amb vent i pluja, i trist, i sol.
Pròleg de Tomàs Garcés
i l'arbre verd suau i el de flor encesa
deixaten llur color dins l'escomesa
del vent i de la pluja, fil a fil.
No hi haurà sota un frec alt i gentil,
demà, fulla apagada, flor malmesa ;
ans poarà el jardí clara riquesa
del que és avui cel aspre i pes hostil.
Un brum d'or a la copa més florida
insistirà nombrós. Serà la vida
oberta i lluminosa com un vol.
I restarà darrera la mirada,
melangiosament al goig alçada,
un cor amb vent i pluja, i trist, i sol.
Pròleg de Tomàs Garcés
Etiquetes de comentaris:
abril,
actituds,
colors,
cors,
encongir-se,
jardins,
lluminositat,
mirades,
persones,
pluja,
primavera,
solitud,
tristesa,
vent,
Villangómez Llobet [Marià 1913-2002]
31 de març 2009
Dies
El temps és un pinzell freturós d'acabar
el dibuix de les vides.
Per això la memòria
cal no guardar-la sempre
i no gravar massa signes al cor
que puguin comprometre'ns.
Els dies esgotats i ja viscuts
guardem-los assecats com flors marcides
en els fulls d'un vell llibre
del més antic prestatge.
O bé que es tornin núvols i tramuntin
esveltes serralades
fins arribar a les valls on dorm la boira
fets pluja de paraules.
Margalida Pons. Sis bronzes grisos d'alba. 1986
el dibuix de les vides.
Per això la memòria
cal no guardar-la sempre
i no gravar massa signes al cor
que puguin comprometre'ns.
Els dies esgotats i ja viscuts
guardem-los assecats com flors marcides
en els fulls d'un vell llibre
del més antic prestatge.
O bé que es tornin núvols i tramuntin
esveltes serralades
fins arribar a les valls on dorm la boira
fets pluja de paraules.
Margalida Pons. Sis bronzes grisos d'alba. 1986
Etiquetes de comentaris:
actituds,
assecar,
boira,
dies,
dormir,
llibres,
memòria,
núvols,
paraules,
persones,
pluja,
Pons [Margalida 1966-],
prestatges,
serralades,
temps,
tramuntar,
valls
30 de març 2009
L'illa lacustre d'Innisfree
Vull ara eixir i anar-me'n, i anar-me'n a Innisfree,
i fer-hi una cabana d'argila i de canyís:
amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d'abelles,
i viure al clar tot sol entre el brunzit.
I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta,
degota des dels vels del matí al cant dels grills ;
la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva,
i el capvespre és ple d'ales de cardina.
Vull ara eixir i anar-me'n, car sempre, nit i dia,
sento al marge del llac l'aigua amb bla fregadís ;
quan soc a la calçada, o a les grises voreres,
la sento dins el més pregon del pit.
W. B. Yeats. Trenta-quatre poemes. 1983
Traducció de M. Villangómez Llobet
i fer-hi una cabana d'argila i de canyís:
amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d'abelles,
i viure al clar tot sol entre el brunzit.
I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta,
degota des dels vels del matí al cant dels grills ;
la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva,
i el capvespre és ple d'ales de cardina.
Vull ara eixir i anar-me'n, car sempre, nit i dia,
sento al marge del llac l'aigua amb bla fregadís ;
quan soc a la calçada, o a les grises voreres,
la sento dins el més pregon del pit.
W. B. Yeats. Trenta-quatre poemes. 1983
Traducció de M. Villangómez Llobet
29 de març 2009
La petxina
L'amor i son record que de la gent
i del lloc i del temps em feien lliure
màgicament poblaren el meu viure
amb belles lluïssors d'or i d'argent.
Un cap-al-tard vingué desfent miratges
jo els doní comiat —tot passa i mor—
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges.
Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996
i del lloc i del temps em feien lliure
màgicament poblaren el meu viure
amb belles lluïssors d'or i d'argent.
Un cap-al-tard vingué desfent miratges
jo els doní comiat —tot passa i mor—
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges.
Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996
Etiquetes de comentaris:
a contracor,
actituds,
amor,
desfer,
engrunes,
gent,
lliure,
lloc,
lluïssors,
miratges,
persones,
petxines,
platges,
platja,
poblar,
poesia breu,
Salvà [Maria Antònia 1869-1958],
temps
25 de març 2009
Et mous sense estridències per la casa
Et mous sense estridències per la casa
i així se t'asserena el fer i el dir.
Pots degustar paraules sense pressa
escrites hàbilment enmig del blanc.
Poetes admirats que dormen al teu llit
t'han fet obrir camins en plena nit.
Tot desbrossant herbotes que t'amaguen
el fil d'aigua brillant, que baixa lliure,
t'has desvestit de tot allò sobrer.
I l'únic ornament és el neguit
que et dóna impuls roent de foc i vent.
Només per destriar paraules clares
i aprendre, com l'orfebre,
l'ofici silenciós de la paciència.
Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009
i així se t'asserena el fer i el dir.
Pots degustar paraules sense pressa
escrites hàbilment enmig del blanc.
Poetes admirats que dormen al teu llit
t'han fet obrir camins en plena nit.
Tot desbrossant herbotes que t'amaguen
el fil d'aigua brillant, que baixa lliure,
t'has desvestit de tot allò sobrer.
I l'únic ornament és el neguit
que et dóna impuls roent de foc i vent.
Només per destriar paraules clares
i aprendre, com l'orfebre,
l'ofici silenciós de la paciència.
Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprendre,
camins,
estridències,
Lleó i Bertran [Mireia 1960-],
moviment,
orfebre,
paciència,
persones,
poesia serena,
poesia silenciosa,
poetes
23 de març 2009
Carta d'en Xesco a la mainada
Estimats amics:
Com esteu? Ben segur que us deuen continuar
prenent el pèl com sempre, oi?
Heu de ser murris (que vol dir astuts).
Ho sabeu que els adults (bé, la majoria) estan tocats
del bolet?
Aneu amb molt de compte que no us contaminin!
Vosaltres podeu fer-hi molt perquè no siguin tan
desgraciats.
Ensenyeu-los a ser generosos, lúcids, senzills, nobles...
Són ells, els adults que s'han de semblar a vosaltres
i no pas vosaltres a ells.
Vostre, Xesco
Lluís M. Panyella, M. Josep Hernández. Xesco Boix : un amic, un mestre, 1995
Com esteu? Ben segur que us deuen continuar
prenent el pèl com sempre, oi?
Heu de ser murris (que vol dir astuts).
Ho sabeu que els adults (bé, la majoria) estan tocats
del bolet?
Aneu amb molt de compte que no us contaminin!
Vosaltres podeu fer-hi molt perquè no siguin tan
desgraciats.
Ensenyeu-los a ser generosos, lúcids, senzills, nobles...
Són ells, els adults que s'han de semblar a vosaltres
i no pas vosaltres a ells.
Vostre, Xesco
Lluís M. Panyella, M. Josep Hernández. Xesco Boix : un amic, un mestre, 1995
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
Boix [Xesco 1946-1984],
cartes,
contaminar,
ensenyar,
generositat,
Hernàndez [Maria Josep],
infantesa,
lucidesa,
mainada,
murrieria,
noblesa,
Panyella [Lluís M.],
persones,
prendre el pèl
Poema a la intempèrie
...
Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adeu inajornable.
Un poema com un desig de pluja...
Poema en va i poema nostre
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre...
Fragment.
Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002
Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adeu inajornable.
Un poema com un desig de pluja...
Poema en va i poema nostre
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre...
Fragment.
Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002
Etiquetes de comentaris:
accions,
adeu,
alegria,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
gràcies,
penes,
pluja,
poesia a l'intempèrie,
poesia arrel,
poesia compartida,
poesia viva i indispensable
22 de març 2009
Ja ho sé
Ja ho sé: els poetes-pares
Fan bells poemes quan els neix un fill.
També per a mi hauria estat una joia
Quan vaig florir d'infants, cisellar versos,
Però era una altra la feina: panteixava
Per donar-los la vida, aquest llarg somni.
No puc dir que em prenien
Temps, força, sang: eren coses tan seves
com els plors a la nit.
Les filles ara es drecen com tres àlbers
I jo us demano, amics, una resposta:
Si canto aquest país que estimo amb ira
Per què no puc, no podem infantar-lo.
Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008
Fan bells poemes quan els neix un fill.
També per a mi hauria estat una joia
Quan vaig florir d'infants, cisellar versos,
Però era una altra la feina: panteixava
Per donar-los la vida, aquest llarg somni.
No puc dir que em prenien
Temps, força, sang: eren coses tan seves
com els plors a la nit.
Les filles ara es drecen com tres àlbers
I jo us demano, amics, una resposta:
Si canto aquest país que estimo amb ira
Per què no puc, no podem infantar-lo.
Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008
Etiquetes de comentaris:
actituds,
àlbers,
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
bellesa,
compromís,
estimar,
filles,
fills,
infantar,
ires,
persones,
poesia compromesa,
poetes-pares,
saber,
somnis
Mora negra
L'espona d'un bancal
era, al coster, una paret esbucada.
I em punyia el silenci dels camps segats i el vol,
alt i llunyà, d'unes falcies.
Ja no hi ha carros ni cançons... Florien
quatre malves, confoses amb l'herba del camí.
Clam d'una solitud sense remei.
Enyor d'un temps marcit, a poc a poc,
com el rostre d'un vell. En una feixa,
els ametllers, d'escorça clivellada, mostraven
el fruit, amb les clofolles arrugades i grises.
A la fi, delerós, cullo, d'un esbarzer,
l'única mora negra, ja madura.
Jordi Pàmias. La veu de l'àngel. 2009
era, al coster, una paret esbucada.
I em punyia el silenci dels camps segats i el vol,
alt i llunyà, d'unes falcies.
Ja no hi ha carros ni cançons... Florien
quatre malves, confoses amb l'herba del camí.
Clam d'una solitud sense remei.
Enyor d'un temps marcit, a poc a poc,
com el rostre d'un vell. En una feixa,
els ametllers, d'escorça clivellada, mostraven
el fruit, amb les clofolles arrugades i grises.
A la fi, delerós, cullo, d'un esbarzer,
l'única mora negra, ja madura.
Jordi Pàmias. La veu de l'àngel. 2009
Pròleg de Jaume Pont
21 de març 2009
A la poesia
Des d’una illa de mots, entre ullastres i llibres, mentre sent escoltant la bellesa del vent que escriure és respirar, comprendre, fer l’amor i l’art ens humanitza, t’ho diré passional: t’estim i sense tu res tindria emoció ni seria tan cert açò que en diuen viure. Amb les llengües del cor i tinta com el mar generós de les illes, sembram versos per fer florir lliures i oberts al sagrat cos del món sentit i veritat. Més que d’on hem nascut som del lloc que estimam i lectors agraïts que tenim el que dam feim diversos un sol gran poema on no hi ha més pàtria que la vida. Ponç Pons, del blog Dia Mundial de la poesia, 21 de març, 2009 |
Etiquetes de comentaris:
#DMP09,
art,
estimar,
gratitud,
illes,
lector,
llibertat,
llibres,
mar,
poesia del cor,
poesia illenca,
Pons [Ponç 1956-],
sublim
15 de març 2009
Esmena
Llavors el Senyor-Déu es digué: No és bo que l'home estigui sol
O potser fora bo,
O potser fora bo,
que l'home estigués sol.
Que els arbres i els seus fruits,
els mars i els peixos i els ocells del cel
se'n compadiren,
de tal gregarietat sense nissaga.
Que, en cas d'esdevenir-se una altra Gènesi,
li fos negat d'antuvi el do
de compartir
el patiment.
Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007
Premi de Poesia, Jocs Florals de Barcelona 2007
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
compadir,
compartir,
Escrivà i Vidal [Maria Josep],
escultures,
esmenes,
fruits,
gènesis,
gregarietat,
gregarisme,
nissages,
patiments,
persones,
solitud
14 de març 2009
De mica en mica
De mica en mica es fa de nit i el vent,
que tant havíem volgut, escombra ara,
de sobte i quan ja no hi pensàvem, molta
porqueria acumulada amb els anys.
No cal arribar a vell, ni ser un canalla,
per rebre les galtades a betzef.
Així doncs, si t'embruta alguna morca,
recorda't, mico, de convocar un vent
benigne, que la bufi i se l'emporti.
La netedat és cosa imprevisible.
Sebastià Alzamora. La part visible. 2009
que tant havíem volgut, escombra ara,
de sobte i quan ja no hi pensàvem, molta
porqueria acumulada amb els anys.
No cal arribar a vell, ni ser un canalla,
per rebre les galtades a betzef.
Així doncs, si t'embruta alguna morca,
recorda't, mico, de convocar un vent
benigne, que la bufi i se l'emporti.
La netedat és cosa imprevisible.
Sebastià Alzamora. La part visible. 2009
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Alzamora [Sebastià 1972-],
convocar,
de mica en mica,
netedat,
pensar,
persones,
Premi Carles Riba 2008,
vent,
visible
27 de febrer 2009
Jo vinc d'un silenci
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.
Raimon. El recital de Madrid, 1976
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.
Raimon. El recital de Madrid, 1976
Etiquetes de comentaris:
actituds,
cançons catalanes,
cançons de protesta,
constància,
dones,
estimar,
homes,
identitat,
llibertat,
lluita,
origen,
persones,
poesia autobiogràfica,
Raimon [1940-],
silenci,
vida
26 de febrer 2009
Res no et serà pres
Res no et serà pres
vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar.
Maria-Mercè Marçal
vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi aigua
d'alta mar.
Maria-Mercè Marçal
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
flors,
mans,
mar,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
memòria,
mort,
obrir,
persones,
poesia breu,
poesia tendra i forta
24 de febrer 2009
Petita moral [o moral petita?]
Van dirigides aquestes línies a qui posseïa:
la Bellesa, sense l'arrogància
la Virtut, sense la fatuïtat
la Coqueteria, sense la levitat
el Desinterès, sense la desesperació
l'Enginy, sense la mofa
la Ingenuïtat, sense la ignorància
totes les trampes de la feminitat, sense usar-les.
(poema traduït per a aquest blog)
Carlos Martínez Rivas, dins,
Juegos de manos : antología de la poesía hispanoamericana de mitad del siglo XX, 2008
la Bellesa, sense l'arrogància
la Virtut, sense la fatuïtat
la Coqueteria, sense la levitat
el Desinterès, sense la desesperació
l'Enginy, sense la mofa
la Ingenuïtat, sense la ignorància
totes les trampes de la feminitat, sense usar-les.
(poema traduït per a aquest blog)
Carlos Martínez Rivas, dins,
Juegos de manos : antología de la poesía hispanoamericana de mitad del siglo XX, 2008
Etiquetes de comentaris:
actituds,
bellesa,
coqueteria,
enginy,
Esteban [Angel 1963-],
Gallego Cuiñas [Ana],
ingenuïtat,
Martínez Rivas [Carlos],
virtut
22 de febrer 2009
L'alzina
Quan el bosc camina
cap a la vellura,
en venir l'hivern,
serves, tu, l'alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.
Tot forcats impliquen
barreges de liquen
i vesc de Nadal.
Cap alè no et torba,
druïdessa orba,
metall vegetal.
L'hivern és vingut:
plovisquegen glans
de ta fortitud.
Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.
Guerau de Liost, dins,
Els arbres a la poesia catalana. 2007
cap a la vellura,
en venir l'hivern,
serves, tu, l'alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.
Tot forcats impliquen
barreges de liquen
i vesc de Nadal.
Cap alè no et torba,
druïdessa orba,
metall vegetal.
L'hivern és vingut:
plovisquegen glans
de ta fortitud.
Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.
Guerau de Liost, dins,
Els arbres a la poesia catalana. 2007
07 de febrer 2009
Viatge al poble de vidre
Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca;
saben trobar en l'espai, gravat per l'eternitat,
tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà,
tot el que les flames van destruir de la biblioteca d'Alexandria...
És el poble que m'ha deixat el millor dels records.
- "Per què si va enamorar-se'n, no s'hi va establir?"
- "Perquè la meva feina no és aturar-me
sinó anar sempre endavant;
continuar la infinita busca i captura
de cors obscurs i de costums ignorats"
Fragments.
Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1993
saben trobar en l'espai, gravat per l'eternitat,
tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà,
tot el que les flames van destruir de la biblioteca d'Alexandria...
És el poble que m'ha deixat el millor dels records.
- "Per què si va enamorar-se'n, no s'hi va establir?"
- "Perquè la meva feina no és aturar-me
sinó anar sempre endavant;
continuar la infinita busca i captura
de cors obscurs i de costums ignorats"
Fragments.
Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1993
Etiquetes de comentaris:
actituds,
biblioteques,
costums,
espai,
festa,
flors,
gratitud,
persones,
pobles,
poesia de recerca,
Rodoreda [Mercè 1908-1983],
temps,
viatges
Subscriure's a:
Missatges (Atom)