En la eixutesa
del cep, raïms sucosos
són un prodigi.
Sembla que dormin
les plantes tan quietes.
Potser somien.
Vels tenuíssims
del capvespre endolceixen
l'esclat del dia.
Joana Raspall
De: Instants. Haikus. I Entorn, p. 214, 215, 216
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021Pròleg de Carles Duarte.
Una abraçada,
bromes, una conversa,
jocs i somriures.
Cada cop que us retrobo,
el món és una festa.
De: Escenaris paral·lels.
En un tancar i obrir d'ulls. 2023
Text: Montse Maestre Casadesús.
Il·lustracions: Delphine Labedan.
Epíleg de Susanna Rafart.
Demano perdó a les grans preguntes
per les petites respostes.
Wisława Szymborska
ningú no li demana a un bell pit-roig
per què travessa el cel si sempre hi ha més cel
va dir quan varen preguntar-li per què escriu
si escriure és perseguir i la persecució no acaba
mai no s'esgota no té final tampoc consola
i va afegir
escric perquè amb el temps he descobert
que sols importa allò que cansa els dits
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024
Epíleg de Pol Guasch.
Premi Carles Riba 2023.
IN MEMORIAM*
I
Si encar la terra esdevé més inhòspita,
si s'esberlen les dreceres d'antany
que ens duien als cels ardents de nacre,
si es cremen les acícules dels pins
que encatifen els silencis del bosc,
si les botges, el bolitx i el llevamà
no troben més treva que l'obagor,
si les vibrants plomes falagueres
travessen espuris espais de cendra,
si geneta i ginesta no respiren,
¿com salvar l'empar que insinua l'alba,
les senderes dardant sota la pluja,
la fal·lera de la cresta de l'ona,
l'aiguavés que precipita l'amor?
(plora Morna, calcinada la terra.
trista vall, trista ferida de foc)
*Incendi de Morna, 25 de maig / 3 de juny de 2011. 1576 hectàrees.
Nora Albert
En el llibre:
Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013
Pròleg d'Isidor Marí.
Tens un estiu tan bell
que et floreixen onades a les mans
i se t'encén la pell a esclats de lluna.
Dels mil sis-cents miralls de cara a mar,
es desclouen pits bruns
que saluden el dia.
Cada dia
la pisana i la seda
fan nusos mariners
i a cada mà l'almoina
creix de llevat i espigues.
I si tanques els ulls somnies dards.
Quan t'hi gires d'esquena,
la força et clava a la paret
i et colga el vol de les gavines
fins que la sal se't menja.
No cal enigma: l'exigència
ens dreça nus cap a les mans reials.
Som tan bells, a l'estiu,
que qualsevol gerani
ens fa exultants d'argila,
i a cada peu descalç
s'hi acompassa un poema.
Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978
Dibuixos d'Olga Xirinacs.
Pròleg de Josep A. Baixeras.
A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena -
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.
De: Rebel·lió de la sal. 2008
Aquesta poesia es troba en català i en francès en el llibre:
Com si res = Mine de rien : poetes catalans i quebequesos. 2010
Les ones brunzents avancen
cap a la platja;
s'inflen i van a estavellar-se
contra la sorra.
Enormes i impetuoses
tornen sens treva,
fins que amb violència esclaten.
De què ens serveix?
Es ziehen die brausenden Wellen
wohl nach dem Strand;
sie schwellen und zerschellen
wohl auf dem Sand.
Sie kommen groß und kräftig,
ohn Unterlaß;
sie werden endlich heftig -
was hilft uns das?
De: Neue Gedichte = Nous poemes [1844]
Heinrich Heine. Lluny de la pàtria : antologia poètica. 2023
Tria i traducció de Feliu Formosa.
Pròleg de Jordi Jané.
Tabriz és una ciutat universitària
i els nois es treuen les arracades abans d'entrar a classe.
Les noies han d'enganxar-se a les espatlles un casc de
tela negra que els cobreix fins la forma dels pits. Parlen
de Forough i de Hedayat. S'acosta l'hivern, «el principi
de l'estació freda», i calculen els anys que els queda als
poetes menors per acabar de ser amassats per la fosca
Juma B. Barratxina. Un estany que vessa : (les anques del cansament). 2021
XLI Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó, 2021.
El carrer per on passeges els dubtes
no té neguits;
tampoc te'n treu els teus.
Parles, però, amb l'asfalt, els arbres
i les cadires que el petit bar té
a la vorera.
És bo tenir amics. En tens la certesa.
Glòria Calafell. Basaments catalogats. 2012
Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna 2011.
Pròleg de Pilar Campmany.
Hi havia,
hi ha,
hi haurà,
potser
-car res no és menys segur que la durada de les coses
en aquest instant del món en què us parlo-
una herba que persistirà
entre els socs i les pedres
quan ja no hi haurà res més
que una herba rara
amb una petita idea
dins el seu cap verd.
Après
Il y avait,
Il y a,
Il y aura,
peut-être
-car rien n'est mois sûr que la durée des choses
à cet instant du monde où je vous parle-
une herbe qui persistera
parmi les chicots et les cailloux
quand il n'y aura plus rien
qu'une herbe rare
avec une petite idée
dans sa tête verte.
De: Le désert maintenant. 1987
Yves Préfontaine.
Es troba també en el llibre:
Poetes quebequesos : antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier.
Versions d'Anna Montero.
Si la vida és un regal,
el regal és el present
i viure'l estimant tant
com el molí estima el vent.
Roc Casagran. L'abraçada que. 2022
Vaig aprendre a escriure amb saba de lligabosc.
Damunt
l'escorça de bedoll apareixien de sobte
lletres blaves,
que deien hort, que deien liquen, que deien epilobi.
Era com veure fils de foc nodrint-se,
aliens als dogmes de la nit.
Com observar les agulles del no-res
signant prodigis de pluja.
Si la meva mà prenia amb força aquell palet punxegut,
amb la mirada aquosa, veia la por, aquella por,
de l'os quan surt del parany.
Que deien fam, que deien fam, que deien nyam!
Aina Riera Serra. A la taigà. 2022
Presentació de Marc Almendro i Campillo.
Introducció de Caterina Riba.
24è Premi de Poesia Alella a Maria Oleart.
Si en altres llocs s'obren
calaixos
i panys,
aquí és hora
que la boca
torni a descloure's:
que restitueixi l'aire
prestat,
una glopada llarga
una vida.
Se altrove si aprono
cassetti
e serrature,
qui è il momento
che la bocca
torni a schiudere:
restituisca l'aria
presa in prestito,
una boccata durata
una vita.
De: Filaments [maièutica]
Elisa Biagini. Filaments. 2024
Traducció i pròleg de Pau Sitjà Márquez.
Text bilingüe en català i italià.
Jardins. M'emporto
només aquest tan fràgil
record de roses
marcides, que s'allunya
sense retorn per l'aigua.
De: El caminant i el mur.
També es troba en el llibre:
Salvador Espriu. Poesia. 2013
A cura d'Olívia Gassol Bellet.
Càlida i flonja,
la brisa em despentina.
Als ulls, la calma.
Els pensaments voleien
i lliures em sostenen.
De: Trobades: La natura i jo.
En un tancar i obrir d'ulls. 2023
Text: Montse Maestre Casadesús.
Il·lustracions: Delphine Labedan.
Epíleg de Susanna Rafart.
A Maria-Mercè Marçal
Com un tempestuós mirall en gris
que es trenca en mil bocins de llums rebels
la mar que mire ara em du el teu nom
d'aigua de dol, amiga amada, lluna
perduda en un cel fosc, tota silenci
i sal, fent-se i desfent-se en la remor.
Adeu et dic, però amb mi ets, eternament,
veu melodiosa plena de seny,
dona de mar i mots dins del meu jo.
Maria-Mercè Marçal, el teu nom
conté tres voltes la mar, i la canta.
Josep Piera. En el nom de la mar. 1999
He's more myself than I am.
Wuthering Heights, EMILY BRÖNTE
Perquè tenies llibres a la tauleta,
versos als llavis -i la memòria d'un poema,
et vaig haver de lliurar el meu cos
gloriós cobert de penes,
que és tot el que vertaderament tinc, jo
-encar que fingeixi posseir les lletres
dels significants més exhuberants del món.
Laia Martínez i López. Venus volta. 2018
Epígeg: Tomàs Arias.
Escrius.
Atens la mar que ja no és mar,
l'arena que ja no és arena.
Esbosses moviments erràtics de llum
sobre ones, que ja mai no seran ones.
Esquerdes el símbol, l'expressió.
Et toca la pell. Et crema.
Oblides el moment.
Tan eterna és la vida?
De: Primera causa. Consagració
Mercè Claramunt. Una nit sense vent. 2021
Premi Maria Beneyto
XXXVIII Premis Ciutat de València.
Saber que la vida es fa sola,
que no la pots preveure
ni planificar, és això
que ens calia aprendre.
Que els munts de coses
inventades per omplir una casa
no et salven de la buidor,
que la família te la fas tu,
que la feina és gratificant
quan t'agrada,
que no sempre podem triar,
que els amors t'acompanyen
-no és just demanar-los més-,
que la certesa és una gran mentida
i el cuc que et rosega
l'ànima no està disposat
a desaparèixer a menys
que l'escorxis amb la veritat.
De: #intempèrie
Bel Granya. Escullera d'acer. 2024
palpar el cos
fins a la cicatriu.
amb dits cecs,
reconèixer-hi el tacte
de la llum d'un estrella
morta.
fer-ne memòria. que ja
no dolga.
abril de 2024
per a Miren Agur Meabe
Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025
Rateta, rateta
si vas a la font
no caiguis a l'aigua
perquè no hi ha pont.
Rateta, rateta
quan passes el riu
no mires el sol
que no tot es riu.
Rateta, rateta
si vas a la mar
junt amb l'estovalla
posa l'esmorzar.
I si el sol solet
et vol enganyar
fes-li la rateta
amb l'espill del mar.
Empar de Lanuza
De: 10 poesies per escoltar. 2n cicle educació infantil (I3)
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.
Pròleg: Teresa Colomer.
Hi ha
una manera de fer que va més enllà
d'aquesta nostra forma d'assenyalar
els buits que deixen les coses quan les fem
desaparèixer. Hi ha l'arquitectura d'aire
que el talp forada sota terra. I la ceguesa
amb què obre camins desconeguts. Així
podríem nosaltres assenyalar les coses
quan encara hi són: amb la mateixa sort
amb que el corc habita dins
un moble que ha desballestat
inquietament.
Pol Guasch. La part del foc. 2021
Pròleg de Marina Garcés.
44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó de la Vila de Vallirana 2020.
De petita em vaig adonar que les fulles
Tremolaven al ritme dels meus pensaments
I quan m'allunyava, les tiges de les plantes
Es doblegaven, a punt de desarrelar-se, i em seguien.
Després començaren a enlairar-se ocells
Estols, estols per damunt,
I aturaren el seu cant per sentir el meu.
I tan sols quan les bèsties començaren
A seguir obedients els meus passos
Em vaig espantar. Però ja era massa tard.
Ja no tinc dret a aturar-me.
Cada poema no dit, cada paraula no trobada
Posa en perill l'univers
Que penja dels meus llavis.
Una simple cesura del vers
Trencaria la màgia que dissol les lleis de l'odi
I els abocaria a tots, feréstecs i sols,
De tornada dins la cova humida dels instints.
Traducció de Corina Oproae.
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 106-107
