Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

19 de novembre 2024

Adolescència

No hi tornaràs al regne abandonat,
als corriols de juny, al rierol ombrívol
sota el dosser dels castanyers verdíssims,
al racó humit on creixen les maduixes,
als marges clars on els pèsols d'olor
s'enllacen amb vidalbes, fan garlandes
amb xuclamel, corones per una dansa antiga.

Deixa que tot s'esborri i una alba de desficis
clogui els miratges, que se't tornin pàl·lids;
que Oblit pugui embassar-te les prades perfumades,
la clariana de les herbes folles
on el concert de l'abegot tesava
els projectes feliços: deixa que tot s'esborri,
que tot es perdi ara, fins les llàgrimes.


Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001


Nota en el llibre: El pretext dels poemes són velles —i no tan velles—fotografies de l'àlbum familiar. El text, però, se'n vol independent i és per això que l'autor el publica sense cap d'aquests documents gràfics. El poema «Ombres» va ser escrit sobre una peça musical de Jordi Sabatés i és per ser cantat.

17 de novembre 2024

Amor impossible

Vet aquí que la nit i el dia
no s'han pogut enamorar,
encara que els agradaria:
quan l'una ve, l'altre se'n va!



Versió de Miquel Desclot a partir d'un text de Joxan Ormazabal.



Es troba en el llibre:

Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007

Il·lustracions de Mercè Galí.

Diu l'escriptor

Diu l'escriptor
quan se'n va a dormir:
demà m'agradaria
trobar sota el coixí
una nova paraula
i poder-te-la dir.



De: 35 poesies per aprendre i recitar. 2n cicle educació infantil (I4)

Salvador Comelles


Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

15 de novembre 2024

Castelló d'Empúries

Castelló, vila major, «tot són jutges i notaris».
Sis turons i un per floró, comptes, serfs i feudataris.

Places, voltes, porxos, fonts; convents, clergues i milícia.
Per cavalcar el riu, dos ponts, i dels estanys la clarícia.

A Puig Salner, pedra en flor, un temple de naus altives
que convoca en la claror, la festa de les ogives.

La Verge sosté l'Infant, que fulgura com un astre.
En retaule flamejant vuit pinacles d'alabastre.

Vila que provoques reis, i entre els Ponçs i els Hugs domines
un comtat que es fa les lleis i cull roses amb espines.

Dels portals que posseí, un de sol el temps resguarda
al peu del Rec del Molí, el portal de la Gallarda.

Si un gaiter a so de tabals, llebres i perdius caçava,
amb cançons i madrigals, un poeta et feia esclava.

Esclava sols per vetllar collites de poesia
des del camp a l'olivar, des del somni a l'elegia.

Castelló, vila major, amb el riu a la cintura
l'horta amb la col i la flor i per primogenitura

un cel transparent i nu, pare del sol que deslliga
la llum sobre el blat madur, quan capcineja l'espiga.

Per abastar l'infinit, tens un campanar per guaita,
pal del vent quan, enfollit, les nuvolades empaita.

I molt a prop els canals que et porten al mar de Roses,
la vida dins els corals i la riquesa a les closes.

Si en el passat fores gran, el present te'n fa fermança.
Amunt, Castelló, endavant! Hissa veles d'esperança!


De: Alt Empordà



Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

14 de novembre 2024

Obro la còmoda

OBRO la còmoda i trobo la definició de tendresa
per la lletra m: els mocadors amb les inicials bro-
dades, olor d'espígol, ben planxats i plegats en
quatre com es plega la llum cada nit en els qua-
tre punts cardinals. Obro els calaixos i regiro els
objectes per tal de trobar-los quan no els busqui,
per tal que la sorpresa m'estrenyi contra el seu
pit immens d'àvia bondadosa.


18


Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006.

12 de novembre 2024

Alba

Heu vist?
Hi ha un sol ixent imparable,
tanca les nits de cridòries,
de freds rous inerts estèrils
i de vols d'ocellassa furtiva.

Però més enllà encara,
encén matins lluminosos
transparents i fèrtils
seguits de tardes de collita
i flaires de farigoles,
ben nostres.
A la fi dels camins
no hi ha crepuscles,
ans al contrari,
tot retorna ordenadament.


De: Preludi


Eduard Casas. L'esfera porpra. 2024

Pròleg de Marta Pessarrodona.
Epíleg de Lourdes Godoy Tomàs.

Ara que et veig reflectida

Ara que et veig reflectida,
allargada silueta,
casa estreta i ocell negre de vol baix,
en els bassals,
vols dir que romandràs sense esvair-te
dels meus ulls
en un racó dels llocs volguts
on faig del viure una acció llarga?

Si dius que sí, que ja hem esperat prou,
prudents d'entrada,
faré més ample i llarg l'esguard
per veure't tota,
ciutat casa.
T'agafaré la benvinguda
perquè em retornes la mirada
i m'hi conec, i hi vull pertànyer.



De: Part 2. Una ciutat. #10


Helga Simon Molas. Els llocs, demà. 2024

Estendràs

Estendràs el vestit a contrallum.
Minúsculs foradins de brodaria
dibuixaran damunt la teva pell
perles de mel i pètals maragdins
de música trontolladissa, fràgil,
com un calidoscopi vegetal.

Feliç aquell qui, enmig de la misèria
envaïda pels cucs de la tardor,
sap com trobar l'empremta de la vida.



De: Sapiencials, 13


Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

Natura amb vida

Cada fulla
de camins o venes.
Enlaire
les intermitències
d'un ocell.
Torna rítmica i fidel
la mà
cap a casa.

No érem nosaltres
fins que no ens posàrem nom.
Persegueix el riu
la corrent del néixer
mentre el somni
envaeix
el cel ensangonat.

En les escletxes
guaiten
mirades albines
i el rostre que tendràs
en conèixer la llum.



De: #un altre món


Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

11 de novembre 2024

Sponsae meae

Quan seré un pobre mort, abandoneu mon cos
en aquella garriga i vora la figuera,
que bressarà la nit amb sa remor lleugera,
lluint a cada fulla l'estel pietadós.

Quan seré un pobre mort, deixeu a l'abandó,
estepa i romaní sobre la terra amiga,
i que ragi la font en aquella garriga,
abrigant sa mirada, sensible a la fredor.

Girarà sense fressa una ombra de fullatge.
En la serenitat de la vessant salvatge,
vindran a esquellejar les cabres del matí.

I si vas, mon esposa, a la soledat clara,
no passis pena, no, que hi seré viu com ara.
La figuera i la font hi parlaran per mi.



Josep Sebastià Pons. Poesia completa, B. 1988


També es troba al llibre:


Festa, dol i circumstàncies : poemes per ser llegits en ocasió de-- : una antologia. 1996

De: El cicle de la vida. Mort. P. 97

A cura de Jaume Subirana.

08 de novembre 2024

Menjant-me una llesca de pa amb oli i sal

Vaig preguntar a la sal
pel secret de la seva existència
i ella estirà els llavis
des de rere el pot de vidre,
fetillera rima de deserts,
inabastable, diamantina,
em mirà el·líptica i endins.

Vaig preguntar a l'oli
per la veritat del seu ésser
que ja era essència destil·lada
i ell arrufà el seu front serè,
tancà la parpella de pupil·la daurada,
espesseí l'iris de mirar moridor
i s'endugué en el rajolí la resposta.

Vaig preguntar al pa
pel tall de la llengua del ganivet
llescant la fràgil engruna
i ell s'estarrufà mandrós,
obrí mils d'ulls, sense mirar,
parpellejà cec de nit estel·lada.
El silenci era molla i era crosta.

Mentre la llum de ponent fora de casa
acotxava el dia bellugadís,
en una distreta mossegada
se m'escanyà un tros de jo indecís.
Ni em pujava, ni em baixava.
Vaig desitjar ésser vinagre, pebre,
canyella... o alguna cosa així.



Dolors Miquel. Aioç. 2004

jo vaig ser

jo vaig ser tots i cadascun dels infants
fets de sucre i silenci.

l'absurd del vermell a les galtes
i el cant camuflat
en l'escàndol eufòric
de tantes corals.

els cossos petits i discrets
rere el mur dels adults
quan la veu d'un estrany
pronunciava els seus noms invisibles.

burxant el pelatge que amaga
les cares dels altres
i ens feia habitants
d'un espai on podíem jugar.



De: I. els ulls que callen



Laia Pujol Abizanda. Les bèsties mudes. 2023

Epíleg: Esteve Plantada

24è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

07 de novembre 2024

Llegat

Et llego el meu viatge d'aeroplà
per rutes trefilades en els núvols,
els llargs silencis d'ombra
quan es vessa el migdia
i el vent s'adorm sobre les ales,
el repic del crepuscle
arrenglerat a les pales de l'hèlix
que esberlen l'aire espès.

Et llego el vol d'unes paraules
per l'espai sideral,
el batec esmolat dels sons,
                                           la música
escrita a la ferida de la veu.

Tens llum als dits,
vent estel·lar als peus de marbre.


Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

A la meva filla

Com heroi, ja ho saps,
m'he esmunyit:
no tinc el tipus
per donar cos al rol,
tímid i cohibit,
insegur de cap veritat.
Però no importa
que jo sigui perfecte
i omnipotent,
aleshores no tindria
realment res
per suggerir-te
i no estaria present
tal com en canvi
espero romandre,
a punt per satisfer
per bé que intermitentment
les teves curiositats.


Paolo Ruffilli

Traducció: Assumpta Camps.



Aquest poema es troba al llibre:

15è estival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999


Direcció del Festival: Àlex Susanna.

01 de novembre 2024

El nom dels núvols

Per què,
sobre mullat i buit
o fortí de paper, haig de tancar-me
pausadament
dins d'una boira que em precinta?
Per què
haig de jugar-m'ho tot,
ou i llibant, si em desperto amb un nus
fet amb foc d'ombra?
Per què haig de fugir i fugir-me,
si em torna l'enfilada que em descús
els ulls i la boca tancada?
Balba m'estic
i xopa de naufragis.
Amb l'anestèsia d'un vent
d'acordió,
sense opi, oberta,
partitura escapçada,
oblidaré què es fa per viatjar,
l'envol d'un cor a l'altre.
El nom dels núvols
declinaré
amb el sol, una, mil vegades
si cal,
desaplicadament
només. I sorda.


—————————————

Le nom des nuages


Pourquoi,
sur du papier vide et mouillé,
parfois comme un fortin, devrais-je m'enfermer
posément,
sous des scellés de brouillard ?
Pourquoi
devrais-je tout parier,
œuf et amarres, si j'ai un nœud
de feu d'ombre au réveil ?
Pourquoi devrais-je m'enfuir et me fuir,
si l'enfilage revient qui découd
mes yeux et ma bouche, close ?
Je reste engourdie,
trempée de naufrages.
L'anesthésie d'un vent
d'accordéon,
sans opium, ouverte,
partition étêtée,
me fera oublier ce qui'l faut pour voyager ;
l'envol d'un cœur vers un autre cœur.
Je déclinerai
Les noms des nuages
et celui du soleil, une, mille fois
s'il le faut,
nochalamment
seulement. Et sourdement.



De: Aquelles cordes del vent = Les lointains cordages du vent. (1987)




Il·lustracions de Felícia Fuster.

Editors literaris: Lluïsa Julià i Sandrine Frayssinhes Ribes.

Traductor del català: Marc Audí.

Text del pròleg en francès, text dels poemes en francès i català.

31 d’octubre 2024

A port

Tot ha tornat a port. La nit
vessa a les mans murmuris d'aigua.
El globus és un mai immens
i un iceberg a la deriva.

La bellesa del que és i del que ha estat
és, malgrat tot, part del miratge.
La misèria del res i del ningú
fa contrapès a l'esperança.

Quan la tardor ja no s'escrigui amb fulles mortes,
a l'illa, el vent farà brotar plantes exòtiques.


De: VII. Des del retorn


Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller 1989

Avet etern

L'avet mig pedra,
l'avet mig aigua,
agafen forma i vida
en aquest bes.

Amants del cel i de l'aigua,
van més enllà de l'horitzó.
Somien, del vespre fins a l'alba,
en fulles verdes i en ample tronc.

Tenen el goig i la dolça calma
de créixer més amb tantes hores
de blau enyor.

Fan un mirall de la mirada,
on sempre hi ha
llac transparent.

Ni evaporació de l'aigua,
ni erosió de la roca,
podran desfer
l'avet ja etern.



Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Si podia donar-te

Si podia donar-te et donaria
quatre potes ben sòlides —quatre—
per trepitjar la terra que trepitges:
l'una de vent, l'altra feta esperances
i dos peus d'elefant per a l'angúnia
que porta el vent de dalt.



Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

Mare, vull...

Mare, vull aigua,
tinc molta set.
No em dones pluja
que em mullaré.
Mare, vull pa,
tinc molta gana.
No em poses oli
que em fa una taca.
Mare, vull sol,
tinc molt de fred.
No em dones foc
que em cremaré.
Mares, vull lluna,
tinc molta son.
No em dones somnis
que em faran por.
Mare, vull temps,
tinc enyorança-
Deixa-t'ho tot:
vine i abraça'm.


Eva Dénia


Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

Vilamacolum

  A Maria Àngels Anglada


És a Vilamacolum
on s'alça l'esglesiola
que desfà garbes de llum
i entremig dels camps s'isola.

Pedra en pedra, l'alè
dels passats, la construïa
amb la força de la fe
que si minva no es desnia.

Prop d'ella arrenca el camí
que mena el cor de les closes,
leitmotiv que feu sorgir
de Maria Àngels les glosses.

Els xiprers, arrenglerats,
vetllen vessana a vessana
la mar verda dels sembrats
i la ufanor de la plana.

Quan la llaures, camperol,
en obrir els solcs, enllamines,
després d'imantar-ne el vol,
l'estol blanc de les gavines.

Gavines, closes, perfum
d'herba morta a fil de dalla,
goig de Vilamacolum
que l'adorm i l'embolcalla.


De: Alt Empordà



Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

Un carrer sense fi

              Un carrer sense fi,
amb quin pas l'emprendria?
Em doldria
no aturar-me en cap portal,
ni veure mai quin destí
m'esperava al tram final.

             Un carrer sense fi
mataria l'esperança,
perquè quan el peu es cansa
ja no li és bo cap camí,




Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il·lustracions: Lluïsa Cauhé.

30 d’octubre 2024

Estimar la terra

Estimar la terra
i amb ella tot allò
que l'anomena.
Defensar-la
i, si cal, lluitar-la
amb la força dels que ja no hi són
i l'esperança dels que han de venir.


Esther Serra



En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí.

Digues

DIGUES EL NOM DEL MAR
i toca el sol com un piano.
No t'aturis fins que
la posta et cremi els dits.
Aniré marxant, jo,
perquè comencis
a mesurar (el mal que fa)
la paraula LLUNY.



Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023

28 d’octubre 2024

Llanço

LLANÇO una pedreta a l'aigua, i l'aigua aprèn la
paraula naufragi.

Passo la mà sobre el paper, i el paper aprèn la
paraula carícia.

Entro en el mar, i les onades aprenen a dir el
meu nom.


34


Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006.


Xilòfon

Ser atacat de sorpresa per brises, colors i aromes.




Quan l'aire està ple de so, respirem música
(si algú esternuda, potser per al·lèrgia, potser
per contagi). I és tanta la confusió de sensacions
que difícilment distingim ulls, nas i oïdes. 




Un arbre creix i no li preguntem per què.

Text de Eugénio Roda.

Il·lustracions de Cecilia Alfonso Esteves.

Traducció de Laura Borràs Dalmau.

26 d’octubre 2024

El rellotge

A la taula hi érem tots,
però la casa estava buida,
només s'escoltava el ning-ning
de les culleres picant els plats
quan es sumien dins el brou,
tan sols el tic-tac de la pèndola
gosava a fer-se sentir.

Ningú s'adonava que el migdia
el picava amb tretze campanades,
era el so dissonant de la casa,
rebel·lia que mai ningú
va aconseguir domar,
d'ell vaig aprendre a viure
les hores d'esperança,
les que ningú em pot robar.


De: Intimitats


Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

La Terra

I si ens hi abandonàvem
El gorg respira espases;
als rius, s'obren ferides de carn blanca,
la nit destria espines sobre els arbres.

No hi haurà, per a l'ànima, cap llera?
Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta?
S'emparen els teixons
dels túnels de l'instint:
sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire.



Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012



24 d’octubre 2024

Gràcies...!

Als meus noranta anys, he anat un dia
a l'Escola dels Padres a uns petits infants
de tres o quatre anys... - que més no en tenien -
a explicar-los contes i també algun cant!
Fou una passada de goig i alegria,
que paladejava fent l'explicació!
Que bé es portaren... Que bé responien!
posant al meu conte, col·laboració.
Aquesta vivència -cinquanta nenes i nens-
em va fer reviure joia ja passada...
I també alegria en aquells moments;
mestres que ensenyen amb pauta d'alçada.

Assaborint encara aquesta trobada,
he rebut dues cartes d'agraïment...
escrites amb ses manetes...i adornades
amb dos dibuixos i faltes coherents...
Us envio a tots una abraçada...
perquè ajudeu a "créixer" aquests infants,
continueu Mestres l'obra començada,
i ensenyeu-los homes i dones a ésser grans!
Conduïu-los amb el so de cada dia,
a estimar Déu i també als companys...
que hi hagi comprensió i harmonia...
que sàpiguen estimar-se com a germans!


30 de març de 2004



Angelina Montells i Vilar. Esclat de pensaments :  Antologia poètica. 2007

És bogeria de tothom

És bogeria de tothom, l'estiu, tràfec
d'obres en la ciutat abandonada. Cadascú
és la fase terminal, cadascú és l'estiu, aquest
estiu viscut en una síl·laba, en un estremiment
de la substància, en una escala mecànica,
en un fil de mans. Cadascú demana on és
la vena, de pressa, la vena.


——————————————————


È follia di tutti, l'estate, traffico
di cantieri, nella città lasciata. Ognuno
è lo stadio terminale, ognuno è l'estate, questa
estate vissuta in una sillaba, in un tremito
della sostanza, in una scala mobile,
in uno filo di mani. Ognuno chiede dov'è
la vena, presto, la vena.


De III. Trobar la vena.


Milo de Angelis. Tema de l'adéu. 2016

Traducció de Joan-Elies Adell.

20 d’octubre 2024

Al jardí plou

Al jardí plou.
L'herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.

I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.

Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!




De: Vida diària (1963).


Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002. 2002

Edició i pròleg a cura d'Oriol Izquierdo.

Dibuixos de Roser Bru.
Disseny de la coberta: Miquel Puig.