Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pins. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pins. Mostrar tots els missatges
31 d’octubre 2019
Cireretes de pastor
Etiquetes de comentaris:
alegria,
argelagues,
boixos,
cireres d'arboç,
cireretes de pastor,
color de magrana,
esguards,
fotografies,
Ginesta [Montse 1952-],
pins,
poesia breu,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013],
roures,
troballes
16 de febrer 2019
Paper
Potser caldria fer paper
amb fibra de lli
per a vestir les paraules
que escrius.
Potser caldria recordar
les teves fibres de bedoll
que enyoren el vent
i cerquen ara la veu de les muses.
Potser abans eres
part d'un pi que somiava
fer acupuntura del cel
amb les fulles.
Potser les teves fibres curtes
d'Eucaliptus reconeixen
i capten l'aroma
d'un poema.
Potser, ja lluny del papir
i del pergamí,
t'adones que els teus fulls
són fulles de l'arbre de la cultura.
___________________________
Quizá habría que hacer papel
con fibra de lino
para vestir las palabras
que escribes.
Quizà habría que recordar
tus fibras de abedul
que añoran el viento
y buscan ahora la voz de las musas.
Quizá antes eras
parte de un pino que soñaba
hacer acupuntura del cielo
con las hojas.
Quizá tus fibras cortas
de Eucaliptus reconocen
y captan el aroma
de un poema.
Tal vez, ya lejos del papiro
y del pergamino,
te das cuenta de que tus hojas
son hojas del árbol de la cultura.
Assumpció Forcada. Tecnologia = Tecnología. 2013
amb fibra de lli
per a vestir les paraules
que escrius.
Potser caldria recordar
les teves fibres de bedoll
que enyoren el vent
i cerquen ara la veu de les muses.
Potser abans eres
part d'un pi que somiava
fer acupuntura del cel
amb les fulles.
Potser les teves fibres curtes
d'Eucaliptus reconeixen
i capten l'aroma
d'un poema.
Potser, ja lluny del papir
i del pergamí,
t'adones que els teus fulls
són fulles de l'arbre de la cultura.
___________________________
Quizá habría que hacer papel
con fibra de lino
para vestir las palabras
que escribes.
Quizà habría que recordar
tus fibras de abedul
que añoran el viento
y buscan ahora la voz de las musas.
Quizá antes eras
parte de un pino que soñaba
hacer acupuntura del cielo
con las hojas.
Quizá tus fibras cortas
de Eucaliptus reconocen
y captan el aroma
de un poema.
Tal vez, ya lejos del papiro
y del pergamino,
te das cuenta de que tus hojas
son hojas del árbol de la cultura.
Assumpció Forcada. Tecnologia = Tecnología. 2013
Etiquetes de comentaris:
acupuntura,
arbres,
aromes,
bedolls,
cultura,
escriure,
eucaliptus,
fibres,
Forcada [Assumpció 1947-],
fulles,
fulls,
lli,
papers,
papir,
pergamins,
pins,
potser,
reconèixer,
tecnologia
14 de desembre 2018
posat sota el clap de sol
V
posat sota el clap de sol
entre els jocs regalima
immòbil tot ell
darrere els murs
on viuen els pins
i els xiprers
_______________
el verd
l'elegància
que voldria enunciar
perquè es mostri
l'immens fullatge
i l'aire entorn
l'hora encara
el blau continuat
_______________
és la veu d'un infant
és
no hi ha paraula
per allò que fa llum
passejo pels camins
que dibuixa la veu
entre els ruixats
de pluja fina
_______________
la tarda
al peu dels graons
el mateix infant
diu m'avorreixo
una mica de vent
passa per la glicina
li agradarà avorrir-se
Fragments de Les jardins, dins
Jean-Luc Sarré. La chambre, 1986, dins,
Barcelone - Marseille : un intercanvi de poesia contemporània, 2014
posat sota el clap de sol
entre els jocs regalima
immòbil tot ell
darrere els murs
on viuen els pins
i els xiprers
_______________
el verd
l'elegància
que voldria enunciar
perquè es mostri
l'immens fullatge
i l'aire entorn
l'hora encara
el blau continuat
_______________
és la veu d'un infant
és
no hi ha paraula
per allò que fa llum
passejo pels camins
que dibuixa la veu
entre els ruixats
de pluja fina
_______________
la tarda
al peu dels graons
el mateix infant
diu m'avorreixo
una mica de vent
passa per la glicina
li agradarà avorrir-se
Fragments de Les jardins, dins
Jean-Luc Sarré. La chambre, 1986, dins,
Barcelone - Marseille : un intercanvi de poesia contemporània, 2014
07 d’agost 2018
La platja i el mar
Quan el mar besa la platja,
no és de dia: és de nit.
El mar té vergonya encara
i no vol que l'estimada
sigui vista, al ser besada,
pels mariners eixerits.
Que bonica et fa la lluna!
Que dolça estàs quan somrius!
Fas olor de sol i ostres
i guardes perfum de pins.
La platja alça la mirada
i no gosa dir que sí.
El rubor li encén les galtes
i un sospir d'enamorada
mou les barques mar endins.
p. 55
Marta Pelfort
(7è d'EGB)
L'aigua. 1989
Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Fina Rifà
no és de dia: és de nit.
El mar té vergonya encara
i no vol que l'estimada
sigui vista, al ser besada,
pels mariners eixerits.
Que bonica et fa la lluna!
Que dolça estàs quan somrius!
Fas olor de sol i ostres
i guardes perfum de pins.
La platja alça la mirada
i no gosa dir que sí.
El rubor li encén les galtes
i un sospir d'enamorada
mou les barques mar endins.
p. 55
Marta Pelfort
(7è d'EGB)
L'aigua. 1989
Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Fina Rifà
Etiquetes de comentaris:
barques,
besades,
galtes,
lluna,
mar,
olor,
Pelfort [Marta],
pins,
platja,
somriure,
sospirs
24 de febrer 2018
Infància
Aquells dies tan suaus, blancs de gesmil.
Semblava que no tinguéssem por de res.
L'olor a pi ens embolcallava.
Jo jugava amb l'aigua i les papallones,
m'inventava l'aire i el sol,
la pluja imantada que em prolongava.
Aleshores el vent voraç no existia.
Susanna Toledo, dins,
Reduccions : revista de poesia, 2006, núm. 86, p. 30
Semblava que no tinguéssem por de res.
L'olor a pi ens embolcallava.
Jo jugava amb l'aigua i les papallones,
m'inventava l'aire i el sol,
la pluja imantada que em prolongava.
Aleshores el vent voraç no existia.
Susanna Toledo, dins,
Reduccions : revista de poesia, 2006, núm. 86, p. 30
Etiquetes de comentaris:
aigua,
aire,
blanc,
gesmils,
infància,
olors,
papallones,
pins,
pluja,
poesia de la memòria,
sol,
suavitat,
Toledo [Susanna],
vent
26 d’octubre 2017
Pi
Tens una escorça molt gruixuda,
plena d'escletxes i de talls.
Hi ha unes formigues que s'hi enfilen
i els fan servir d'amagatall.
Tens una copa molt rodona,
sembla que es pugui acariciar.
Però les fulles punxegudes
no es volen pas deixar tocar.
Amb la resina de les branques
totes les mans ens enganxem,
però quan som a casa nostra,
per pensar en tu, les olorem.
Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca
plena d'escletxes i de talls.
Hi ha unes formigues que s'hi enfilen
i els fan servir d'amagatall.
Tens una copa molt rodona,
sembla que es pugui acariciar.
Però les fulles punxegudes
no es volen pas deixar tocar.
Amb la resina de les branques
totes les mans ens enganxem,
però quan som a casa nostra,
per pensar en tu, les olorem.
Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca
Etiquetes de comentaris:
Albó [Núria 1930-],
branques,
cases,
escorça,
formigues,
fulles,
olors,
pensar,
pins,
poesia infantil,
punxar,
resina,
Roca [Caterina]
30 de setembre 2017
Un pi
Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
jo llegia en llengua estranya
-només en capia un bri-.
Jo llegia de muntanyes,
de rius i del mar veí:
tota cosa m'era nova
i un pas m'obria un camí.
Jo era infant i ciutadana
d'una ciutat sense fi,
on el sol és cosa rara
-ai, qui un clap en pot tenir!
No s'albira a la finestra
sinó un tros de cel mesquí,
i a la nit la lluminària
fa els estels empal·lidir.
D'altres verds jo no sabia
ni altres arbres coneguí,
que la palmera i el plàtan
i aquell roure que es neulí;
i jo em deia de vegades:
¡què cosa deu ésser un pi?
Doncs un dia a la muntanya
el meu pare em conduí:
mai podria recordar-ho
tantes coses que vegí:
només una que em colpia
-cap altra tant no em colpí-.
A un revolt de la sendera
un arbre em va fer estremir:
-Pare, mira quin bell arbre!
-era alt, retallat i fi-
¿quin és aquest arbre, pare?
I diu mon pare: -És un pi.
Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
i ja no m'eren ocultes
tantes coses com ahir:
coneixia la muntanya
i del cel més gran bocí;
aquella claror tan ampla
se n'entrava dintre mi.
I a ciutat jo retornava,
i a ciutat jo romanguí
i aquelles coses dels llibres
que no podia capir
ara m'eren totes clares.
Clares com les veia allí
dintre la claror tan ampla
que embolcalla aquell pi.
De: L'alta llibertat
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
-que dolça cosa és llegir-
jo llegia en llengua estranya
-només en capia un bri-.
Jo llegia de muntanyes,
de rius i del mar veí:
tota cosa m'era nova
i un pas m'obria un camí.
Jo era infant i ciutadana
d'una ciutat sense fi,
on el sol és cosa rara
-ai, qui un clap en pot tenir!
No s'albira a la finestra
sinó un tros de cel mesquí,
i a la nit la lluminària
fa els estels empal·lidir.
D'altres verds jo no sabia
ni altres arbres coneguí,
que la palmera i el plàtan
i aquell roure que es neulí;
i jo em deia de vegades:
¡què cosa deu ésser un pi?
Doncs un dia a la muntanya
el meu pare em conduí:
mai podria recordar-ho
tantes coses que vegí:
només una que em colpia
-cap altra tant no em colpí-.
A un revolt de la sendera
un arbre em va fer estremir:
-Pare, mira quin bell arbre!
-era alt, retallat i fi-
¿quin és aquest arbre, pare?
I diu mon pare: -És un pi.
Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
i ja no m'eren ocultes
tantes coses com ahir:
coneixia la muntanya
i del cel més gran bocí;
aquella claror tan ampla
se n'entrava dintre mi.
I a ciutat jo retornava,
i a ciutat jo romanguí
i aquelles coses dels llibres
que no podia capir
ara m'eren totes clares.
Clares com les veia allí
dintre la claror tan ampla
que embolcalla aquell pi.
De: L'alta llibertat
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
Edició: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba
Etiquetes de comentaris:
arbres,
Arderiu [Clementina 1889-1976],
claror,
llegir,
llibres,
muntanyes,
pins,
poesia de la lectura
24 de març 2017
Sabes
Ha plogut a la tarda, i en l'aire una follia
d'ombres i de clarors ara s'exalta i creix.
Per damunt les alzines i sobre els pins reneix
una tendra verdor i un gust de melangia.
I per sota els fullatges i les branques pesants
de gotes lluminoses, d'humitat i de pluja,
una santa fortor de molla terra puja
dels barrancs i les mates a les llums exultants.
Aigües corren avall, amb fang, roges de terra
i dreceres dibuixen entre pedres, camins,
mentre endintre es renova la saba greu dels pins
i de l'arrel oculta que, profunda, els aferra.
Aigües i sabes (1944)
Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993d'ombres i de clarors ara s'exalta i creix.
Per damunt les alzines i sobre els pins reneix
una tendra verdor i un gust de melangia.
I per sota els fullatges i les branques pesants
de gotes lluminoses, d'humitat i de pluja,
una santa fortor de molla terra puja
dels barrancs i les mates a les llums exultants.
Aigües corren avall, amb fang, roges de terra
i dreceres dibuixen entre pedres, camins,
mentre endintre es renova la saba greu dels pins
i de l'arrel oculta que, profunda, els aferra.
Aigües i sabes (1944)
17 de març 2017
Vespre a Sant Martí
La llum de Sant Martí té la mirada blanca
dels albats que se'n van per l'horitzó dels pins.
Llum angèlica d'or que brilla al planetari
del cel i va per mar a cavall del garbí.
S'enceta dins la platja i es colga a les muralles;
pel xuclador del vespre cristal·litza en la nit.
Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001
Pròleg: Miquel Martí i Pol
dels albats que se'n van per l'horitzó dels pins.
Llum angèlica d'or que brilla al planetari
del cel i va per mar a cavall del garbí.
S'enceta dins la platja i es colga a les muralles;
pel xuclador del vespre cristal·litza en la nit.
Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001
Pròleg: Miquel Martí i Pol
Etiquetes de comentaris:
blanc,
Esponellà [Núria 1959-],
garbí,
llums,
mirades,
muralles,
pins,
platges,
poesia breu,
poesia lluminosa,
Premi de Poesia Goleta i Bergantí XXII 2000,
Sant Martí d'Empúries,
vespres,
xucladors
05 de febrer 2017
De com es pinta un bosc (els volums de pintura dels quadres)
Pins taquen palpables pins.
L'arruga d'un pi, que puga
seguir sent sols seva fins
que el pi en primer pla li duga
sa arruga pròpia; i a còpia
que el bosc creixi, es queixi, endins,
el primer pi que es pintà
pel gruix que el cruix (çó que el fa
ser soca, precisament).
(Inèdit)
Josep Pedrals, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008
L'arruga d'un pi, que puga
seguir sent sols seva fins
que el pi en primer pla li duga
sa arruga pròpia; i a còpia
que el bosc creixi, es queixi, endins,
el primer pi que es pintà
pel gruix que el cruix (çó que el fa
ser soca, precisament).
(Inèdit)
Josep Pedrals, dins,
Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008
Etiquetes de comentaris:
arrugues,
boscos,
créixer,
Països Catalans,
Pedrals [Josep 1979-],
pins,
pintar,
poesia jove,
quadres,
soques
21 de juliol 2016
El pi ver
A la terra dels avis i del pare,
tota ella amb so de pins murmuriosa,
joia del cor i de l'esguard delícia,
s'aixecava un sol pi de pinya vera.
Alt i esvelt, son vigorós ramatge
el fruit color d'aram tot just traïa
massís, ferreny com un puny clos d'atleta
a nostra mà d'infants inabastable.
Amb sos enginys En Miquel Pou l'havia:
el garriguer colrat, fill de la brosta,
abocava el sarró de pell de cabra
i queia en nostres mans la bella pinya.
Quin goig en treure el pa! Car ella en rebre
l'hàlit del forn, a poc a poc, flairosa
de la reïna pròdiga es badava,
i ens lliurava el tresor que tant delíem:
aquells pinyons granats de closca dura
i sanitós bessó, que en masticar-lo
ens deixava les boques untuoses.
Prou el pi ver les tales respectaren;
cap destralada no l'atuiria:
una ventada, abraonant-lo amb fúria,
al pedregam el va ajupir de testa.
I àdhuc tot ajupit i en sa vellura,
un fruit migrat adesiara ens dona.
Maria Antònia Salvà, dins,
Els arbres a la poesia catalana. 2007
Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues
tota ella amb so de pins murmuriosa,
joia del cor i de l'esguard delícia,
s'aixecava un sol pi de pinya vera.
Alt i esvelt, son vigorós ramatge
el fruit color d'aram tot just traïa
massís, ferreny com un puny clos d'atleta
a nostra mà d'infants inabastable.
Amb sos enginys En Miquel Pou l'havia:
el garriguer colrat, fill de la brosta,
abocava el sarró de pell de cabra
i queia en nostres mans la bella pinya.
Quin goig en treure el pa! Car ella en rebre
l'hàlit del forn, a poc a poc, flairosa
de la reïna pròdiga es badava,
i ens lliurava el tresor que tant delíem:
aquells pinyons granats de closca dura
i sanitós bessó, que en masticar-lo
ens deixava les boques untuoses.
Prou el pi ver les tales respectaren;
cap destralada no l'atuiria:
una ventada, abraonant-lo amb fúria,
al pedregam el va ajupir de testa.
I àdhuc tot ajupit i en sa vellura,
un fruit migrat adesiara ens dona.
Maria Antònia Salvà, dins,
Els arbres a la poesia catalana. 2007
Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues
Etiquetes de comentaris:
antologies,
arbres,
avis,
fruits,
infantesa,
pa,
pares,
pins,
pinyons,
poesia dels sentits,
respectar,
Salvà [Maria Antònia 1869-1958],
ventades
28 d’abril 2016
Versos d'infant
Tira pedres al riu
per veure el cel com salta;
si el blau li fuig dels dits,
li queda a la mirada.
L'infant escolta el cel
com canta dintre l'aigua;
quan passa un núvol blanc
un peix l'esfilagarsa.
A l'altra banda, el bosc,
té cent camins de plata:
ara hi delira el verd
perquè ja mor la tarda.
El riu es va acotxant
i l'aigua és un miracle.
L'infant li feia adeu;
el riu l'acompanyava
amb tot el cel al fons:
«Torna demà» -cantava.
La lluna dalt d'un pi
li feia l'ombra blanca.
Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987
Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans
per veure el cel com salta;
si el blau li fuig dels dits,
li queda a la mirada.
L'infant escolta el cel
com canta dintre l'aigua;
quan passa un núvol blanc
un peix l'esfilagarsa.
A l'altra banda, el bosc,
té cent camins de plata:
ara hi delira el verd
perquè ja mor la tarda.
El riu es va acotxant
i l'aigua és un miracle.
L'infant li feia adeu;
el riu l'acompanyava
amb tot el cel al fons:
«Torna demà» -cantava.
La lluna dalt d'un pi
li feia l'ombra blanca.
Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987
Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans
Etiquetes de comentaris:
adeu,
aigua,
Benguerel [Xavier 1905-1990],
blau,
boscos,
camins,
infants,
lluna,
mirades,
pedres,
pins,
Pinyol i Balasch [Ramon 1950-],
rius,
verd,
Viladecans [Joan-Pere 1948-]
Cançó de caminant
A punta d'alba me'n vaig,
l'estrella del dia em mena:
clara i blanca, pel damunt
de la mar i de la terra.
El peu trepitja amb delit
i el cor dins el pit batega.
Adeu, riera gentil,
l'estrella del dia em mena.
S'acosta el sol per llevant
i tots els estels apaga,
però en el cel del matí
una llum hi crema encara.
Els meus passos se n'hi van,
se me n'hi va la mirada.
Adeu, romaní del bosc,
no m'ajupiré a aplegar-te.
Damunt el roure i el pi
els ocells canten i volen.
La muntanya l'han vestit
els brucs i la farigola,
i les vinyes fan claror,
i el llargandaix s'hi retorça.
Lla baix, perduda i roent,
l'estrella del dia plora.
A punta d'alba me'n vaig,
el bastó per companyia.
Enrera deixo el xiprer,
enrera deixo la vinya.
Ni escolto el cant dels ocells,
ni la riera que llisca.
El meu cor vol abastar
l'estrella del dia.
Tomàs Garcés. Vint cançons i altres poemes. 1949
Pròleg de la 3a edició: Carles Riba.
l'estrella del dia em mena:
clara i blanca, pel damunt
de la mar i de la terra.
El peu trepitja amb delit
i el cor dins el pit batega.
Adeu, riera gentil,
l'estrella del dia em mena.
S'acosta el sol per llevant
i tots els estels apaga,
però en el cel del matí
una llum hi crema encara.
Els meus passos se n'hi van,
se me n'hi va la mirada.
Adeu, romaní del bosc,
no m'ajupiré a aplegar-te.
Damunt el roure i el pi
els ocells canten i volen.
La muntanya l'han vestit
els brucs i la farigola,
i les vinyes fan claror,
i el llargandaix s'hi retorça.
Lla baix, perduda i roent,
l'estrella del dia plora.
A punta d'alba me'n vaig,
el bastó per companyia.
Enrera deixo el xiprer,
enrera deixo la vinya.
Ni escolto el cant dels ocells,
ni la riera que llisca.
El meu cor vol abastar
l'estrella del dia.
Tomàs Garcés. Vint cançons i altres poemes. 1949
Pròleg de la 3a edició: Carles Riba.
03 de gener 2016
BOSCOS DE L'ALTA SEGARRA
Sovint t'has preguntat
què hi feies
d'infant
al bosc sagrat de Segarra
sota els grans pins t'acollies
lluny de la por
resguardat
enmig de jocs i gatzara
ara ho comprens:
en tendra fronda
serè
et resplendia la cara
t'era greu símbol
semblança
l'obaga
de nou mesos de pau clara
de fet
no havies sortit
ni fugit
encara
del ventre dolç de la mare
Jordi Gabarró. Herois i heroïnes, 1999
Pr.: Félix de Azúa
què hi feies
d'infant
al bosc sagrat de Segarra
sota els grans pins t'acollies
lluny de la por
resguardat
enmig de jocs i gatzara
ara ho comprens:
en tendra fronda
serè
et resplendia la cara
t'era greu símbol
semblança
l'obaga
de nou mesos de pau clara
de fet
no havies sortit
ni fugit
encara
del ventre dolç de la mare
Jordi Gabarró. Herois i heroïnes, 1999
Pr.: Félix de Azúa
Etiquetes de comentaris:
Azúa [Félix de 1944-],
boscos,
Gabarró [Jordi],
pau,
pins,
Segarra,
tendresa,
ventre
09 de setembre 2015
Indret de Catalunya
Abraço, abraçaré el contorn exacte
que situa una illa dins l'amor,
però no renuncio -massa amples són els braços-
a tot aquest paisatge esdevingut paraules,
i el faig i el roure estimaré amb els pins
i els vostres mots que el meu tresor eixamplaran,
tots ells forjats amb la mateixa flama.
Ens entendrem amb llengua que serà feix d'espigues,
i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria.
Marià Villangómez. Declarat amb el vent, 1963
Reduccions, núm. 100, pàg. 266
Etiquetes de comentaris:
abraçades,
català,
estimar,
faigs,
paisatges,
paraules,
pàtria,
pins,
poesia compartida,
roures,
Villangómez Llobet [Marià 1913-2002]
16 d’octubre 2014
El cel ben serè
El cel ben serè
torna el mar més blau
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.
Joan Maragall. Els millors poemes. 1998
torna el mar més blau
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.
Joan Maragall. Els millors poemes. 1998
Etiquetes de comentaris:
blau,
blavor,
cel,
mar,
Maragall [Joan 1860-1911],
migdies,
pins,
poesia bonica,
poesia breu,
poesia del cor,
poesia lluminosa,
verd,
verdor
28 de setembre 2014
La veu del poble
El meu poble és de fang, i té els carrers eixuts per l'àrdua suor de tots els pobles. El meu poble és de serres i de pins, i de sinuosos camins on refilen sublims els ocells nouvinguts amb un flat de primavera. El meu poble és sec i àrid, però quan plou a cada rasa brolla un rierol i els peixos tornen. Amb l'aire fresc del matí canta un rossinyol, el vent dissipa la tristesa i fins i tot, a l'hivern, la neu fon l'enveja. (Fragment) Joan Graell i Piqué. Un llapis com el vent, 1997 |
Etiquetes de comentaris:
camins,
estimar,
Graell i Piqué [Joan 1967-],
Grau Ros [Teresa 1959-],
hivern,
matí,
neu,
Parc Natural de Montserrat (Catalunya),
peixos,
pins,
pluja,
poble,
rierols,
rossinyols,
serres,
vent,
veus
31 de març 2013
Darrer comunicat
Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. (Fragment, p. 67) J.V. Foix, dins, Dotze poetes catalans contemporanis.1, 1979 |
Etiquetes de comentaris:
Foix [J. V. 1893-1987],
oliveres,
pins,
poesia mediterrània,
Roses (ciutat],
vinyes
28 de desembre 2012
La serra
roseta encarnada,
si t’he agraviada
jo et deman perdó...»
Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
i té la cintura
com un gerricó!
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles;
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
canta codolades
i sap contarelles
d’alicorns i fades
i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
s’asseu devora ella;
i encara no brilla
l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
el gorg que no es mou
dins la penya brava,
com gota de rou
dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
tot és una festa
que canta d’amor.
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...
«Copeo, copeo, copeo traïdor:
roseta encarnada,
si t’he agraviada
jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
de serenitat...
encara ressona
la veu argentina
d’aquella fadrina
que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’auzinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaradigna del fullatge espès;
càntics de revetla que arriben al mar,
de l’església oberta com un ull encès;
mules trotadores
que cascavellegen
per la carretera
del coll en avall;
falles que flamegen,
seguint la primera
de les balladores
en la nit del ball;
soledat feresta
on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cós;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
sanitosa flaire
de la pagesia;
llumeneret blau
que l’ànima atrau
de la minyonia...
sou l’exquisitesa, sou l’encantament
on l’ànima hi sent
de la pàtria mia.
Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006
Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Alcover [Joan 1854-1926],
estimar,
flor de romaní,
fruita,
illes,
joventut,
mar,
mirades,
pagesia,
pàtria,
perfum,
persones,
pins,
poesia bonica,
rialles,
salut,
serres,
tendresa
23 d’abril 2011
Nova aventura
I un cop més tot comença de nou.
Hem fet les maletes,
preparat deu mil coses
i conduït més de cent quilòmetres
per arribar en un lloc ple de pins
i amb la mar al fons.
He mirat d'adaptar el retrovisor
de l'ànima i els seus fils conductors
a aquest nou tarannà,
posar-hi les petjades justes,
necessàries,
per tal que res no ens esgarrapi
en aquesta nova aventura.
De moment,
sembla que els llibres i l'I Book
s'hi troben a gust.
Elvira Roca-Sastre i Muncunill. La finestra oberta. 2008
Etiquetes de comentaris:
a gust,
actituds,
ànima,
aventures,
llibres,
mar,
persones,
pins,
Roca-Sastre [Elvira 1937-],
tarannà,
viatges
Subscriure's a:
Missatges (Atom)