Escriure

Escric per tal de capgirar el món
Escric per alterar l'ordre celeste
que ens obliga a vagar
incertes, lleus,
cap a l'abisme.
Escric per a negar el cel.
Escric per a negar la mort
en vida.


María Xosé Queizán,

Poetes gallecs d'avui: antologia, 2008

Esmorzar a l'herba

Si un dels scriptores inclinats fos sempre familiar al seu objecte,
en què la matèria és l'escena de l'aparició,
es podria veure que on hi ha el Poeta el llibre fingeix.

 Fiama Hasse Pais Brandâo. Amor pels llibres. 2004

Traducció: Jordi Domènech

En la valisa

En la valisa portem guardada la sentor de sucre de Bahía Honda
i aquell matí en què vaig intentar saber de tu
pels carrers adormits en la xardor de la tarda a Pinar del Rio
havies deixat el país per la terra de promissió
llavors la meva boca va poblar-se del teu sabor de sal
i vaig demanar-me si romandria en tu la mateixa música
si encara fremia la teva pell
i vaig conjugar de nou els verbs modals d’aquella nit
haver de ser
poder ser
voler ser
si és que varia el sol en les geografies
i la mar és plena de gramàtiques i paraules
que roseguen el deixant de moltes travessies
qui sap... la teva sal
aquesta que llepa contra els llavis la meva llengua
en un minut etern a la porta de ta casa abandonada de Pinar del Rio
i mentre ens afanyem vers la mar a Bahía Honda
els meus sentits s’impregnen de sucre.
Penso en el sabor de les geografies
en el perfum dels mapes dibuixats en detall i sols l’Havana fa olor de rom
en eixa hora miraculosa del ponent en què destrament els dits
daten en les mans els vaixells de l’horitzó.
Llàstima que Allariz no sàpiga a xocolata.




Marga do Val, dins,
Poetes gallecs d’avui : antologia. 2008
Tr.: Manuel Costa-Pau

Oh amor meu, menudíssim i car,

vinc a besar-te el suc salat dels anys,
a sentir el bes amarg dels teus arbres.
Oh amor meu: llarguíssima constància.


Vicent Berenguer (La terra interior, 1989)

Ambició

Quan el món sia unes golfes,
aparèixer en un estant polsós.
en un llibre de coberta roja, negra i or,
com aquell McDannell que va escriure una història del cel.



Manuel Rivas,

Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008

Tardor

Vols constrènyer

la serena i bella mar?

Fora una ximpleria,

com si fustiguessis el sol,

com foragitar els rius,

i empresonar l’aire.

Teresa Grau Ros

Que l'amór es molt més importánt i mes ric

Que l'amór es molt més importánt i mes ric

fins i tót que un bisbe o que ún politíc.

W. H. Auden. Tell me the truth about love = Digue'm la veritat sobre l'amor. 1997
 

Traducció: Narcís Comadira

La veu de la granota

Si davant el tema zoomòrfic dels poemes
alguns lectors, entre els quals els exegetes,
no em consenten algun cop ser poeta,
hauré de reconèixer que és l'hora
de ser, sanglotant, ronca,
solitària habitant del pantà,
granota cantant, poeta inútil.

(fragment)


Fiama Hasse Pais Brandâo (Amor pels llibres, 2004) (trad.: Jordi Domènech)

Cançó de bressol

Sempre que torno de la feina tard,

pujo a la teva cambra

i m'assec prop teu per veure't dormir:

no saps com m'alleuja sentir-te

respirar sense ensurts,

gairebé imperceptiblement,

saber que tens un son

confiat i tranquil...

El teu front llis,

tan net de roderes i de frenades,

és encara una pista on els problemes

no aterren perquè ara els toca

de sobrevolar-me i de tant en tant

envestir-me sense pietat...

Tu no ho saps, però ets a cobert

de totes les tempestes que es puguin congriar,

mentre que el teu pare i la teva mare,

fins si es besen desesperadament,

es troben ja del tot a la intempèrie,

com d'altra banda els correspon...

Quan algun dia te n'adonis, d'aquest joc,

voldria que també et passés

prop d'un infant que dorm a casa teva:

és una bona forma d'esmorteir la por

i el cansament que s'abat damunt nostre

a partir d'una certa edat.

Àlex Susanna, dins,

17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona.  2001

No era amor

(No era amor la veu 
que et va ensenyar l'abecedari.

Vares aprendre a llegir

amb sang als genolls.

Deien:

Com els arbres novells perquè no es vincli

li posarem estaques.)

Antònia Vicens. Lovely. 2009

La mesura certa

No embruteu la pena de la meva companya
amb paraules rodones.
Pensau que aquesta nit ella dormirà sola
sobre una màrfega immensa farcida de rostollar,
dins els llençols extensos de boira prima freda i humida;
ni tan sols llevarà la vànova que penja més enllà del llunyedar.

No embruteu la pena de la meva companya
tractant de contenir-la.
Pensau que tota la nit olorarà a tàlem per la planura sobrera.
Pensau que en arribar l'alba
li quedarà la tasca serva de refer el llit a la mesura certa.



Víctor Gayà. Com la sequera, 2004

16-1-1991 A sumer

Haver escrit bellesa, goig,
bellesa i goig: sentit.
Haver escrit, amb cura,
aquesta breu paraula: dignitat.
Haver escrit això.
I encara més, pensar-hi,
com si fora, de sobte, una primera volta.
Com diuen que vol dir el mot revelació.
Haver escrit, pensat, cregut, sentit.
Després poder dormir, mirar els noticiaris
i beure una cervesa, parlar amb els amics
del regiment del món, de les actualitats.



Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

No puc dir el teu nom

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.

No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,

em passen certes coses. Tinc el desig de tu.

Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.

Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.

No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir

amb certa negligència. No puc dir el teu nom.

No és un desig tan sols sexual, conjugal.

És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.

És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.

De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.

I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Vicent Andrés Estellés, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia al carrer. 1977

Brasília

És que vindran,
aquesta gent de tors d'acer,
conca d'ulls i colzes alats,

masses a l'espera
del núvol que els doni expressió,
aquesta gent superba!

I el meu infant un clau
que endinsen, endinsen.
Xiscla en el seu greix,

ossos que furguen distàncies.
I jo, gairebé extinta,
les tres dents que li surten

arran del meu polze.
I l'estrella,
la vella història.

En el camí trobo bens i carretes,
terra roja, sang de mare.
Oh vosaltres que mengeu

gent com raigs de llum, deixeu-lo,
aquest únic
mirall estalvi, irredempt

per l'anihilació del colom,
la glòria,
el poder, la glòria.



Sylvia Plath. Arbres d'hivern, 1985 

Tr.: Montserrat Abelló
Pr.: Marta Pessarrodona

Et cobrim, rostre dolç

Et cobrim, rostre dolç
no pas cansats de tu. Ets tu qui sents fatiga
de nosaltres. Recorda,
mentre te'n vas, que t'hem anat seguint
fins que ja no et fixaves en nosaltres,
i amb recança, llavors, ens hem girat,
com per cridar-te, més d'una vegada,

i ens hem blasmat d'aquell amor mesquí
que t'oferíem. Ara
te'n donaríem cent vegades més,
oh dolça, si tornaves.




Emily Dickinson. Poemes d'Emily Dickinson : selecció. 1979

Quimera

Guaita!
on la marieta de llum
sobrefila pètals de somni.
Dona'm la mà!
brodarem les rutes regades amb canyamel
pel brum dels estels
ara que no vull pas comprendre
la teua no presència.



Josep Ballester. Oasi. 1989

Aquest país,

de tant de temps de no ser-ho,
ja no sap ser país.

Aquest poble,
que mai no ho ha estat,
no comprén, desconeix les estratègies.

Aquest camí,
tan greument aixafat,
sens dubte no té tornada.

Aquesta vida,
contínuament devaluada,
quasi es pot dir mort.


Vicent Nàcher Ferrero (21 poetes del XXI) (la sang dels dies de Vicent Nàcher 1998)

Em volen fer mal

Em volen fer mal
a la plenitud dels anys;
és com si escopissin
la lluna.


minimàximes 2


Mireia Xapel·li. Crisàlide. 1996

Poema per a una nena que ja ha nascut

El dia que vas néixer, els obrers de la felicitat
s'escalfaven les mans davant del foc encès
amb el llumí de la teva vida.

Nit rere nit m'embadaleixo amb el sol del teu alè
com amb la llum del far el mariner mig esqueixat
per les dents de la mar.

Ronny Someck. En paper de vidre : Seminari de traducció poètica de Farrera, II. 2000

Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara

Abans d'un lloc hi ha el seu nom. I encara

el viatge fins arribar-hi, que és un altre lloc

més discontinu i innominable.

Me'n recordo

del verd quadriculat dels turons,

del sol entretingut per les teulades a la llunyania,

dels ramats empentant-se per les senderes,

d'un gosset que es va aventurar al camí.

Anàvem o veníem?

Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr. Antoni Xumet Rosselló

Mixeta

Ahir la vaig descobrir enfilada

a la reixa de la finestra que

dona a la terrassa. Mig bruixota,

observava encisada la lluna.

Ara, com si endevinés que

escric sobre ella, ha pujat

damunt la taula i amb la

poteta sobre els mots em

llepa la mà. Em felicita.

Es cargola a la falda i

deixa que vagi fent.

La mixeta és màgica,

negra, suau i immortal.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Qüestió irresoluble

No serà un article,
ni un assaig, ni una tesi,
que ens dirà
què hi viu, dins del poema.
Tan sols un altre poema
podria revelar-ho.
Però s'hi nega.
Fora com delatar un amic
i suïcidar-se.



Cèlia Sànchez-Mústich. Taques. 1997

Pròleg: Màrius Sampere.

Que vibri l'arc

Que vibri l'arc que tensa cada mot / i cada gest i cada sentiment; M. Martí i Pol

A Fina R. Palau


Que vibri l'arc que tensa cada mot,
que sigui el nostre camí com una fletxa
apuntant a l'univers de les idees
i puguem arribar a la diana
de totes les coses.

Que la defallença
no deixi mut l'arc
sense destí del nostre camí,
perquè un dia vàrem perdre la poma
del paradís, la diana dels nostres somnis.

Que vibri cada gest i cada sentiment,
donant forma a les branques dels anys
perquè no es perdi cap mot,
ni es trenqui la fletxa i arribi a la diana,
llunyana, que ara pots veure de nou.



Assumpció Forcada i Florensa. Germinació, 2000

Aquest amor teu que és el meu orgull

Aquest amor teu que és el meu orgull
quan des del cor em puja fins al front,
em corona d'un robí tan encès
que fa públic el meu tresor ocult.
Aquest amor, que és tot el meu valor,
no existiria si no me n'haguessis
donat exemple i m'ho haguessis fet veure
aquell primer cop que ens vam mirar als ulls
i l'amor evocà amor. Així doncs,
no puc dir que l'amor és cosa meva:
la teva ànima em salvà, trista i pàl·lida
i m'has entronitzat en setial d'or,
i el meu amor (hem de ser humils, oh ànima!)
és per tu i prou, l'únic amor que tinc.



Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès, 2006

Memòria

Totes les nostres idees beuen dels records.
Anem creant i, creant, recordem el creat.
De què ens val, doncs, la memòria?




Vicent Penya. Sense un punt de record, 1961

Dona

La teva carn nua,
caminal del goig!
A la nit, trobàvem
la lluna als llençols,
i un manat d'espígol,
al pentinador.
Alenada tèbia,
nit de juliol!
Àgils dits teixien
corones d'amor
-gallardets de festa,
entre cos i cos.
No volíem vànova,
ni lleu cobertor...
Llit de negra fusta,
i un combat molt dolç.



Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

Lloll

Són paroles i miaus,

la teva vie en rose?

Si la iaia t’il·lumina,

l’olor de fonoll t’inspira.

Veu multivalenta,

ens acaricies l’ànima.

I ens brindes un drama

d’exquisida criança.

La Vanessa t’enregrava,

mentre la pubilleta estudia.

La nena escolta i s’espavila

i la sala s’omple dia rere dia.

Sòbria, de gentil bagatge,

amb humor d’alt nivell

ens desvetlles somriures

i ens fas un bon jazzatge.

Teresa Grau Ros

Vivim entre marges

Vivim entre marges
com les paraules
dins les blanques pàgines d'un llibre,
atapeïdes, ordenades
des que foren escrites.
Inexorablement fixades ahir.

Per ara restaré sotmesa;
però això ja fou
i el present se'ns escapa.

Tot va quedant fixat
com en un gran llibre mal escrit.
A banda i banda els marges
que el costum ens imposa
i al mig nosaltres
i les nostres paraules.


Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

Fins que una tarda

FINS que una tarda qualsevol, a l'hora de tancar,
vingui la bibliotecària i em retorni a la prestat-
geria on pertanyo, al lloc precís d'on algú em va
agafar un bon dia, ves a saber per què, potser
per aprendre a traduir la tristesa a un altre idio-
ma, potser per estimar-me com s'estima un lli-
bre, és a dir, per sempre. No, per sempre no.

Només fins que una tarda qualsevol, a l'hora de
tancar, vingui la mort i em retorni a la prestatge-
ria on pertanyo, al lloc precís d'on algú em va
fer néixer un bon dia, ves a saber per què.

31

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006

Tu

Ets un adjectiu inèdit
que temptejo amb veu trencada
i dèficit de destresa.
Tens el to rosat
dels somnis que s'escapen,

teus els ulls del poema
més bonic del món.


Laura Gonzàlez Ortensi (Preludis de silenci, 2009)

Oh llum callada, tu, dolcesa,

t'alces des del teló buit
de les naus industrials,
llanterna de les fades,
mirall de pedra immòbil.
Quin llarg camí per retrobar-te:
la vida! I ara aquí, cansat,
contemplo resplendir les nostres misèries
gràcies a tu, arcana i pura pau del pleniluni,
que guies els esperits sobirans...


Dino Buzzati (Seixanta contes, 2009) (trad.: Joaquim Gestí) (poema dins el conte núm. 48, "Estava prohibida", la poesia)

Els amics

Passejant per la plaça on jugàrem d'infants
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.
Si parlaren els capitells del jardí dirien
com el temps ens refreda les emocions
i que les coses no són tal i com imaginàvem.

I si us dic que Baudelaire fou un gran poeta,
o que arriba un moment en el qual optem
i tota resta davant o darrere, en un punt
irrecuperable i pansit, en un estat letàrgic.

Però ara pense en la gent que sojorna
entre els pins, amb l'ampolla de vi i el gest
bastant desquiciat, com si hagués trobat
finalment una espècie d'amistat a distància,
un sentiment que servirà per recórrer
totes les circumstàncies més recòndites
de la vida, tots els misteris de la indigència.

Passejant per la plaça on jugàrem d'infants
he tornat a veure, de bell nou, els amics
que deixàrem pel camí de la vida.



Antoni Gómez. Sarajevo. 1996

Núvols i onades

Mare, els qui viuen als núvols em criden:
"Juguem des que ens despertem fins que s'acaba el dia.
Juguem amb l'alba daurada, juguem amb la lluna d'argent!"
Jo pregunto: "I com podria pujar fins a vosaltres?"
Em responen: "Vine al terme de la terra,
aixeca les mans i seràs emmenat als núvols!"
"La mare m'espera a la llar", dic jo;
"Com puc venir i deixar-la?"
Aleshores ells somriuen i s'allunyen surant.
Però jo sé un joc més bonic que aquest, mare.
Jo seré el núvol i tu la lluna.
Et cobriré amb totes dues mans,
i la teulada de la nostra casa serà el cel blau..

Obra selecta de Tagore, 1975; Trad. Maria de Quadras

És l'estiu i ja fa fosca.

Són diverses les remors
que m'arriben sempre tènues.
Les famílies al fons
es restauren sense bregues,
parlen, miren al racó.
Les falcies ja s'amaguen
No travessa l'oratjol
el nansú de les cortines.



Miquel Bauçà. Obra poètica : 1959-1983, 2007

Les roses d'Isfahan

Les roses d'Isfahan, o de l'Eufrat
els lliris salvatges que creixien a les ribes.
Els jardins d'olor a Mossul, i a Damasc
l'esclat dels gessamins. Les flors de mirra del Sudan,
i a Khartum els dos grans afluents del Nil
arribant-se l'un a l'altre
com set i aigua, vaixell i port,
desig i cos.

No et conformis amb els geranis d'un test a la finestra.



Manuel Forcano. Corint. 2000

Els versos meus on aniran?

Us deixaré-adeu, adeu-cansada. [Clementina Arderiu. Els versos meus on aniran?]



Els versos meus on aniran?
Els he parit amb dolor i plaer
com a fills.
Els he alletat de realitat i somnis,
i els he vist jugar amb les lletres
al joc de la ciència.

Han escoltat el plany de les guerres,
han sentit el foc de l'amor,
els he escrit en les fulles
de l'arbre de la vida.
Els he educat amb respecte
i amor per la llibertat.

Els he donat la nostra llengua
i els he obert fronteres.
Els he deixat arrelats a la terra,
dissolts dins de l'aigua,
en la veu del vent,
en tu que em llegeixes.

Els meus versos on aniran?



Assumpció Forcada i Florensa. Germinació. 2000

Veles e vents

Veles e vents han mos desigs complir,
ffahent camins duptosos per la mar.
Mestre y ponent contra d'ells veig armar;
xaloch, levant los deuen subvenir
ab lurs amichs lo grech e lo migjorn,
ffent humils prechs al vent tramuntanal
qu.en son bufar los sia parcial
e que tots cinch complesquen mon retorn.

Bullirà .l mar com la caçola .n forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur hun punt al jorn;
grans e pochs peixs a recors correran
e cerquaran amaguatalls secrets:
fugint al mar, hon són nudrits e fets,
per gran remey en terra eixiran.

Amor, de vós yo.n sent més que no.n sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.

Yo tem la mort per no sser-vos absent,
per què Amor per mort és anul·lats:
mas yo no creu que mon voler sobrats
pusqua esser per tal departiment.
Yo só gelós de vostr.escàs voler,
que, yo morint, no meta mi.n oblit;
sol est penssar me tol del món delit
-car nós vivint, no creu se pusqua fer- :

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tots en ira convertit,
e, yo forçat d'aquest món ser exit,
tot lo meu mal serà vós no veher.

Amor, de vós yo.n sent més que no.n sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.


Versió cantada per Raimon del poema d'Ausiàs Marc.

L'heura

En els ferros del balcó,

l'heura.

A les mans i en el record,

al mocador dels adeus,

l'heura.

Per dins la casa barrada,

al tapís, al guarda-roba,

a les tasses de cafè,

l'heura.

L'heura dins els ulls dels morts,

dins les llàgrimes dels morts,

estrenyent cada paraula,

florint per cada paraula.

L'heura, sempre l'heura

sobreeixint la paret, l'amor, el somni,

empaitant-me, assolint-me, ofegant-me,

l'heura.

Josep M. Llompart. Nou segles de poesia als Països Catalans. 1986

Li farem un sargit al temps

Li farem un sargit al temps
per tal que no s'escapi.
I de tant en tant li canviarem
el fil i el color,
i li cosirem un trau
amb un botó ben gran
perquè no se'l descordi
i agafi fred.


Elvira Roca-Sastre. Poemes, 1998

No ets més que un nom

No ets més que un nom,
un record al meu quadern.
Qui em podrà indicar el camí
per trobar-te dins de cinc anys,
deu segles, vint segons?
La tendresa pren forma entre les teves mans
i el teu somriure infantil i fresc
com dotze pètals de corniol.
No et calles, no em negues aquesta espurna de pau
que només he trobat als teus ulls de xiqueta feliç.
Vius el teu conte amb final afortunat.
I lloats siguen els déus
que et donaren la força
de l'estiu i les muntanyes.
Tu m'has donat un punt de tendror
amb la carícia dels teus ulls petits.
Jo no puc oferir-te res més que el meu record, Goretti.

Júlia Zabala. Raïm de vent. 1996