Hiverns suaus

per la cançó
de cada ocell lliure en el blau,
una ànima que faci via amb ell.

ANNETTE VON DROSTE-HÜLSHOFF

Va arribar amb un vent fred de terres nòrdiques
a aquests hiverns suaus mediterranis.
La van veure voltant per tot l'estany,
tranquil·lament, amb ànecs cullerot
i va desconcertar els observadors.
Van convenir els experts que un capbussó
gris com aquell és molt estrany que es vegi
per unes terres tan meridionals.
Ningú no es va explicar com va arribar
una femella així, sense bandada.
Era un exemplar vell que van pensar
que tal com va venir se n'aniria,
i més d'algun sentimental va dir
que baixaria el grup per recollir-la.
Aquell hivern benigne els vilatans
van apropar-se al llac per contemplar-la.
La primavera va arribar de pressa
i va fer un niu de branques sobre l'aigua,
ocult enmig dels joncs i de les cintes.
Tots els nens i nenes de l'escola
van apropar-se a veure-la pescant:
capbussant-se dins l'aigua amb el seu bec
curt i esmolat treia peixets de plata.
L'estiu va anar arribant des de ciutat,
i aquest ocell estrany es va tornar
l'autèntica atracció pels nouvinguts,
sempre sola, nedant lluny de les barques.
Pacífica i tranquil·la, no sabem
si trobava a faltar membres semblants
de la mateixa espècie, o si enyorava
aquells països bàltics que covaven
el seu plomatge gris dins de la closca.
Un dia qualsevol d'un nou hivern
no la van veure més voltant pel llac,
potser va migrar al nord per retrobar
tots els companys que va deixar-se enrere,
perdent-se per Europa, com records,
o es va enfonsar a l'estany i, ja sense esma,
no va poder sortir a la superfície.
Va descobrir que amb un hivern suau,
potser, n'hi havia prou per cada vida,
que es feia breu com la felicitat.



Alexandra March. Hiverns suaus. 2005

Edició: Jordi Julià Garriga

La tardor

Com Sandro Botticel·li soviny representava

la gentil Primavera amb vestit ramejat,

            i el seu ritme enyorat,

prop del toranger blanc, sota la volta blava,

aixís te veig passar, oh divina Tardor,

de cara asserenada, amb ta roba marcida,

            prop d'una aigua adormida,

qu'arreplega el blau pal·le del cel i sa dolçor.

En ton front s'esparpella la corona de roses,

            sempre més aromoses,

i en tes mans la cistella té la fruita dels horts.

La fullaraca seca a ton anar fresseja,

            i ta veu remoreja,

i en l'estany del passat s'aixequen els records.

Josep Sebastià Pons. Poesia completa, 1988

Mans

En una mà hi duc una petita daga,
en l'altra mà una rosa,
per la mare sent infant,
sense adonar-me'n,
em vaig endinsar en el món
de la paraula escrita i mica
a mica el dolor es fonia,
i l'amor creixia,
i el cor se m'obria,
se m'obria.



Mercè Solé i Prado. Respiro, bategant paraules. 2014

COMPLIMENT A LA SENYORA ANTONIETA CAO, DE L'ALGUER

Amb una benigna

majestat, la dama

surt al seu balcó,

avui, a trenc d'alba.

Veu dintre la mar

lluïssor d'escates,

peixos amb l'escut

de les quatre barres.

Arriben amb son

de llunyanes platges,

amb el primer vent

que les desvetllava.

Bon dia, venim

a tenir-vos guarda

en la festa, car

sou molt estimada.

El rei d'Aragó

us ret homenatge,

us besa les mans

a la catalana.

Per la vostra fe,

per la vida clara,

per la gran bondat,

us donem les gràcies.

Senyora, per llargs

anys de benaurança.

Després tornarem

a les nostres aigües.

Des del campanar

de la Seu baixava

la llum de tardor

en aquella casa.

Ben a poc a poc

el sol va daurant-la.

Abrillanta més

els ulls de la dama.

Salvador Espriu. Per a la bona gent, 1985

Tossudament alçats

Som aquí,
tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys ben oberts,
si cal amb els punys ben tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.

De bell nou,
i deslliurats d'enyors,
gent d'allà i d'aquí ens donem el dret
a escriure el futur,
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny
i ens acosti fins l'art de viure.

Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
El desig d'un nou món
des de les nostres arrels.
Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
Som aquí fermament
per conviure l'univers, l'univers.

Coneixem
les pedres del camí,
no és només un somni
també és mesura de la llibertat,
l'anhel que neix en cadascú,
l'afany que ens acosta al futur,
que es fa de tots si ens donem la mà
per fer un món possible.

Novament,
i deslliurats d'enyors,
som aquí
tossudament alçats.
Som aquí.



Lluís Llach

Somnis

Com una branca d'olivera nua
es cobreix amb els primers brots,
es vesteix d'il·lusió l'existència
en el teler especial dels somnis.

Com vell artesà expert, amb cura,
es tracen els fils de la imaginació.
En la direcció escollida es mouen
sense entrebancs cap a l'odissea.

No es podran espatllar els somnis
que s'esdevenen en la llibertat
i prenen rumb en el viatge cap a Ítaca
en l'espai absolut de la intimitat.


Eulàlia Ripoll. Darrera els vidres, 2008

Goigs

Article publicat a Catalunya Cristiana, 16 d'agost del 2015, n. 1873, p. 21. i al blog de Nora Vela: http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com.es/

Ítaca

Paraules i dietaris
creuen la meva biblioteca
com vianants
amarats de pluja
i quan pensen arribar
a un port foraster
on no témer la tempesta,
el destí, juganer,
els porta a nova riba.




Núria López Garcia. Estacions de trànsit, 1992

Aixeco les persianes

                    13

Aixeco les persianes
i es torna a fer el miracle:
             l'esclat de llum.
             Abans, però,
com cada nou matí
       la piuladissa dels pardals
       fa de tèbia coixinera.




Rosa Fabregat. Balda de la vida, 1991

Camins de natura. Itineraris vitals

Teresa Franquesa i Codinach

Vida

Escric amb la veu alçada,

vivint, prenent síl·labes de l'aire.

Obric la mà amb els ulls alçats.

Visc.

Per a això, sí basta ser un arbre,

al qual el temps ensenyà a plorar en els buits,

per venjar les seues corves joves.

Respire. Visc.

No sóc l'únic que parla de viure.

No.

Ningú a inventat res a soles,

els arbres repetixen moviments,

amb diferents branques.

Amb les branques i buits.

Incline el cap,

i neven idees d'home.

No són úniques,

no crec ni que siguen meues.

He treballat sempre per una pròpia,

dia i nit, des d'aquest racó irrepetible,

sota aquestes llums llargues i tancades.

Però desistixc,

m'acoste a la meua derrota.

Meua, solament meua, aquesta volta.

Em basta la pols,

i la neu que cauen,

per a viure la meua vida.

Meua, aquesta volta.

Viure.

Obric la meua mà,

sóc un arbre que obri les branques.

I visc, això em basta.

Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999

Erosió

Fa temps que la musa va esmicolar-se

per l'acció erosiva

que tenen alguns mots.

Hi ha un procés

de sedimentació, de recristal·lització,

surten roques metamòrfiques 

per tot el camí.

Tal vegada demà seran magma.

Potser, més tard, columnes de basalt

aguantant el pes de les hores.

Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pròleg: David Jou i Mirabent

D'aquest balcó al d'enfront

D'aquest balcó al d'enfront, distància
entre dos ulls -capvespre
a la tardor-, grocs i vermells hi cruixen.
Quin gust de pastetes pels dits!
Seguits sorolls de seda.
Fanals brodats als arbres.
                                          Demà...


VI

Josep Piera. Dictats d'amors : poesia 1971-1991. 1991

Pròleg: Eduard J. Verger

Incomprensió

No puc entendre mai
que m'envegin o parlin
d'amistat i d'amor
al meu despert somriure.

No volen penetrar
aquest secret tan simple:
sense desigs ni planys,
procuro de ser lliure.




Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

Món de Josep Beulas

Un prim arc de muntanya
fos amb el cel,
a penes destriable
pel pensament.

El fons dels ulls et miren
boscos i camps.
Et sents despullat home
dintre l'esguard.

Com deturar per sempre
el canviant
color del temps? Envesca'l,
fes-te'n parany.

Desvetllat a trenc d'alba,
ets a l'aguait
del fressejar de l'aire
dalt de cimalls.

«Pintar: pur, impossible acte mental.
En acceptar-ho, para't
just al llindar.»

«Em plau, perquè domino
des d'ell l'entorn:
cristalls del so, com dolla
per mi la font.»



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985

Els cels més purs

                                   Tardor, 1942

Els cels més purs de l'any són els que fan

els capaltards de l'autumne.

Les roses són més nobles, enllaçant

un màrtir fust de columna.

Els arbres seculars fruiten amor:

palmes, oliveres, cedres.

El temps impregna del mateix sabor

les ànimes i les pedres.

-Si al nostre veire, avui, el vi té gust

de vinya bordenca i agra,

l'antic cristall guarda el perfum august

-Pàtria, el perfum que consagra.

                                           Novembre, 1942

Màrius Torres. Poesies. 1992

SÓC POETA

Tinc un full al meu devant,
blanc i net, no té cap taca;
pàl·lid és com un espant,
m'ha costat mitja pesseta,
sóc poeta...

L'holandesa en qüestió
diu que l'embruti, que escrigui,
però la musa diu que no,
gelosa, se'm torna estreta,
sóc poeta...

He estat un temps sense cantar,
no és pas que tingués angines
ni mandra per treballar,
ha estat qüestió de punyeta,
sóc poeta...

Diuen, dius, diran, dirú;
no es parla amb la boca plena...
per l'ordre començà l'u...!
ja no sé on sóc, ai tieta,
sóc poeta...

Faci calor i sigui estiu,
el xiprer sempre té fulla,
però cap ocell s'hi fa el niu;
ja no rauca cap granota,
sóc «peota» ...
ja no rauca cap «graneta»,
sóc poeta...

Francesc Pi de la Serra, dins,

Dinou poetes dels seixanta, 1987

Cada gest

Com a la fulla el sol,
com a les arrels l'aigua,
com al pol·len el vent,
com a l'arbre la saba.

Com al peix les aletes
i la tela a l'aranya,
com caragol que duu
sempre la seva casa.

Com la mel a l'abella,
com al liquen és l'alga.
M'arriba cada gest
teu i cada paraula.



Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pròleg de David Jou i Mirabent

39

Flueixen les paraules
i els nítids somriures
i esclaten colors
i sorgeixen records.
L'atzar es vesteix 
de tendresa
i la realitat arrela
i es nodreix de bellesa.



Mercè Solé i Prado. Respiro, bategant paraules. 2014

Revelació

No he vingut a aprendre

sinó a recordar.

I know not what tomorrow will bring.

la miopia d'ahir

la lucidesa de demà

Montserrat Costas. La murga. 2013

Il·lustracions: Rocío Rodríguez

Pròleg: Màrius Sampere

Què vol dir respecte?

En comptes de buscar una definició de

diccionari, agafarem un altre camí: la paraula

respecte prové d'una paraula llatina que significa

mirar al voltant. Això ens pot aportar molta llum

sobre què vol dir respecte i respectar. Es pot afirmar

que qui respecta mira al seu voltant i qui no respecta

no ho fa? Doncs sí.

Fragment

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003

Il·lustracions: Inés Luz González

El meu nom

EL meu nom no és un nom de flor. No és venerat
cap dia de l'any. No admet diminutius tendres
que convidin a pronunciar-lo baixet, com un en-
filall de sucre candi a l'orella. No prové d'una
paraula dignificada pel pas dels segles. No co-
mença per cap de les lletres conegudes, ni per
cap de les desconegudes. El meu nom nòmada
de noms.


43

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006

Mòbil

A la sala d'espera
de l'aeroport, sona
el repic d'un xiulet.
Vint personatges posen
mà a la butxaca, però
només un és el guanyador.

Lluís Maicas. Viatge al cor, 1997

Torre de guaita

Que en terra ferma
es desvetlle la garsa;
que l'acotxe el xiprer.
Que s'estavelle,
corglaçada, la lluna.
Que siguen els fars
insomnes testimonis de la pena,
si en comptes de tulipes
entre l'arena creixen
sirenes naufragades.

VI

Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Vestida d'alba

Vestida d'alba
entraré de puntetes
dintre el teu somni.
I una llum d'infantesa
t'enlluernarà el viure.

Pilar G. Fàbregas. La nit de l'alba, 1998

No tinc estat

No tinc estat
i amb prou feines tinc nació.
La meva llengua, però, és capaç
de servar l'embat de les passions,
dels odis, del desig,
dels negocis... i de la mort.



Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3

D'un en un... home llum llim zero

vint-i-quatre

vint-i-cinc

vint-i-sis 

                            d'un en un

Fragment

(1972)

Guillem Viladot. Poesia completa II (1964-1983). 1991

Els rius de l'ànima

No tenen veu; tal vegada, color.
Els rius de l'ànima, tacte sense pell.
s'esllavissen -cor i sang-
per dintre dels teixits que mai veurem,
però els omplen d'una humanitat sentida
des del pit a les galtes.

Són distints dels grans rius navegables,
dels més petits que criden la pluja
perquè els faci galants i respectables.
Són diferents dels tolls, on els capgrossos
passen a ser granotes quan la lluna
s'amaga darrere una argelaga.

Els rius de l'ànima saben poc de la terra,
tampoc coneixen la planúria de la mar
salada. Els rius de l'ànima no han vist
mai el sol, ni saben què és la posta,
o què és la matinada. Si vols parlar amb
els rius de l'ànima, recull tot el silenci
de la tarda i escolta:

-que l'ocell no els trenqui la paraula.

Àngels Cardona. Les veus del riu. 2001

Pr.: Carles Duarte i Montserrat

El viatge

                  Per a Jordi Pujol

Et solca, el temps, els ulls
i aprens a reescriure l'horitzó.

Ferit i tanmateix àvid de ser;
com un ponent de sang i de turquesa,
com un presagi que amenaça de complir-se,
t'estimbes contra l'aire,
ressegueixes el rostre de la nit.

Navegues les onades de la llum,
respira, el mar inquiet,
com si arrenqués a viure;
la seva pell t'acull com un retorn.

Travesses amb la nau antics paisatges
que es tornen també teus,
i t'esculpeixen.

Et mou, el cor; al viatge i l'aventura,
creix dins teu el gest d'altres mirades.

Duus un bagatge de vida imaginada,
de somnis fatigats,
que restaures sigil·losament.

Encarnes el desig.
No desisteixis.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

9 de novembre de 1960

Ahir vaig votar per Kennedy

com el fill segon d'un granger d'Illinois,

mentre amb l'altra mà

m'espolsava les botes

amb un ram d'oliver dels Esquarts.

Ahir caminava

mirant un brotet d'il·lusió

penjat al cantell del diumenge.

Avui me'n torno a la feina;

avui me'n vaig cap a casa;

avui, davant d'una porta tancada,

he sentit: no som res,

pronunciat amb la veu molt tranquil·la.

I jo he seguit carrer avall

amb el pes a les cames

de tants cementiris inútils.

Xavier Amorós, dins,

Dinou poetes dels seixanta. 1987

Diguem no

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist que han
fet callar a molts
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.


Raimon, dins,

Dinou poetes dels seixanta, 1987

La simetria és el teu déu

La simetria és el teu déu.
¿Magma, drusa, macla, gemma
               o bé mirall?
¿Quina xarxa cristal·lina
              fou el bressol?
¿Quina música pautada
              t'omple la ment
             criatura humana?



Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991

Temporal a Vallmanya

Desfés ton llençol, pluja beneïda.
Vessa ton misteri, vessa ta frescor:
Al boscam onbrívol, torna-li la vida,
i sigues mestressa de tot Canigó.

Allà en la carena ja temporaleja.
Ara el cel és gris com un llosat.
Tot s'enfosqueix. La broma negreja.
Embarren les garbes i l'herba del prat.

Les fulles del faig no són delitoses.
Pertot ho demanen fulles tremoloses
d'oir el devessall. Desfés ton llençol.

La serra veïna s'allunya, entristida.
Una olor de terra ja puja del sòl.
Desfés ton llençol, pluja beneïda.

Josep Sebastià Pons, dins,


Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011

Que facin el seu camí

Que facin el seu camí
tots els estels i les albes.
Que floreixin tots els vents
damunt de veles i branques.
Els ocells signin el cel
i la blavor de les cales.
I que tot digui el seu cant
per l'amor quan me'l donaves.
La meva veu ha callat
tranquil·la sota les ales
d'aquesta nit amb clarors
d'aigües pures i amagades,
d'aquesta foscor vivent
d'unes recòndites flames.
Ens ha nascut un nou món,
després de tantes marrades,
perfumat amb llessamí
del més preat dels miracles.
T'estimo i m'estimes tu
després de tant esperar-te!...

Cançons




Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Valls de Farrera

                    A la Simona Škrabec

Quan sol i núvols

fan als vessants pintures,

l'art del poeta

fa rere els ulls encesos

cançons d'arrels arcanes.

Farrera, IV-01

B) Farrera-Lieder

Jaume Creus. Suite dels bons amors. 2008

Els bells colors de novembre

Dic, tot esguardant la natura,
que la llum d'aquest novembre
llisca sobre la mar bella
i calma, tal com, de ben segur,
il·luminava d'argent les ones
el dia que vas néixer.

Pura delícia entre els braços 
asserenats de la meva ciutat.

Teresa Grau Ros

Saber que hi ets

                              A la sombra de tu vida
                           quiero detener mi tiempo.
                            MANUEL ALTOLAGUIRRE

Saber que hi ets, 
com la mar als meus ulls, 
encara que no et vegi, 
que allà on els dits s'acaben 
em neixen els teus dits:
en el teu cos em torno
un objecte d'amor;
en el teu ventre hi ha
les onades dels somnis.

Saber que hi ets
i que amb tu puc sentir
la força de l'oblit
sense desesperar-me,
el dia desvetllant-se
i celebrar-ho amb goig.

Saber que hi ets,
que dins de tu em retrobo,
que en els teus pits de seda
i en els teus ulls tan càlids
hi ha escrits, un a un, els meus dies.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar. 2010

Sonet I

En cada un dels sonets que recorre
íntimament, els camins del record,
des del present al passat que no mor,
recobrarem, com qui escriu a la sorra,

les vint-i-cinc primaveres que esborra,
el temps cruel que s'endinsa en la mort,
els vint-i-cinc fonaments on el cor
ha construït de l'amor una torre.

Resseguirem el perfil d'una història
que hem escrit junts en comuna memòria
i ja no és nostra, sinó de tots cinc;

al capdavall, estimar-te i fer versos
són dos oficis que, essent tan diversos,
a mi em són fàcils. I és tot el que tinc.



Carme Guasch. Poesia completa. 2005

Convit a l'èxtasi

Esborra't en el vent,
deixa't dur pels pendents de l'experiència,
rebrolla al fenollar
i en l'ametller florit,
llança la tele al mar de les notícies,
endureix-te en l'escorça
d'un tamariu gegant
i perde't a les arestes de la vida
o en l'espiral dels somnis
que no has conquerit mai:
imaginats per tu esdevindran reptes.
Recau, hora present, en cada espai,
addicte a tot l'amor, i parasita
en l'alliberament i l'alegria;
roda com un dervitx entorn de tu mateix
i fon-te en l'univers d'aquesta terra.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

Aspres cimals

Aspres cimals del Montserrat altiu
capdavanters d'una ànsia de roca
que aixequeu vostre front fins on pertoca
als refulgents estels fer-hi llur niu.

La fe d'aquesta terra on teniu
fermament arrelada vostra soca
s'enfila per vosaltres, fins que toca
i abasta el cel que al seu damunt somriu.

Aquesta fe que aixeca una muntanya
per oferir-la com sublim peanya
a la Senyora de la terra i cel,

aquesta fe que porta per ensenya
l'espurnejar de llum que cada penya
arrenca la besada d'un estel.


Jaume Serch. De Montserrat estant, 1952, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya, 2011