Saber-te, font, que encara brolles
coronada de cants, inassolible
per a la meva set, més certa, certa,
i segura i fidel vetllant-me el somni.
Saber-te, font, mirall dels meus estels.
A Esther Boix
A la fageda
els colors es barregen,
quan cau la tarda.
Els teus pinzells recullen,
amb polsim d'or, la gràcia.
En la nit closa,
els faigs són alts i rectes
com el teu somni.
Un llapis fi dibuixa
el vol d'una libèl·lula.
Silenci d'ombra.
Al canyissar, una fresca
remor de sèquia.
Les teves mans escampen
mil colors i una música.
I no s'atura
el temps de l'alegria:
l'obra creada
contra la mort -que arriba
amb ales de corb, lentes.
Jordi Pàmias. El do de la paraula, obra poètica IV. 2010
 |
Crec en la poesia!
Joan Vinyoli
A Antoni Xumet
Caminaves entre els versos
com si fossin la teva vertadera llar.
Mots i signes dansaven àgils
al teu interior esperant
el moment de ser escrits.
A cada cop d'ull, les paraules
cercaven el lloc més adient,
mentre algun mot colpidor
demanava permís per habitar el poema.
I tu, te l'escoltaves.
Ratlles, esbossos, notes al marge...
Eren fragments d'una composició.
Començaven les notes a prendre cos
i sentia l'esglai del miracle,
aquest esdeveniment antic
i estimable de la creació
que fa possible que tu i jo
puguem abraçar el mateix poema
sense coneixença.
Mar Cortina, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006 |
No vull durar com una pedra. Viure!
Fent i desfent els llaços, com la boira;
fent i desfent camins, com la riuada;
fent i desfent cançons, com els ocells.
No vull passar serena com la lluna,
sinó esvaïda en plor, com la rosada,
o exultant, com les flors en primavera,
i forta i juganera com el vent.
No vull anar llençant bocins de vida
com fulls de calendari, tan inútils,
quan han complert la tasca marcant dies.
Vull deixar amor i somnis i paraules
que durin més que jo, al cor dels altres.
Sembla que el neguit omnipresent a Paraules no dites es vagi esmorteint, sense desaparèixer,
mentre es va obrint pas una esperança cada vegada més sòlida, si més no a la segona part del llibre.
Anglada insisteix a remarcar, com ho havien fet altres lectores, el despullament retòric
dels versos d'Abelló, i en destaca, amb exemples, la musicalitat. També apunta, com si fos
una conseqüència lògica de la humilitat de l'escriptora, que la seva poesia "reflecteix la vida,
no en anècdotes, sinó en la seva profunda veritat".
(Fragment del pròleg)
Oriol Izquierdo, dins,
Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002
 |
Cada dia l'esperança es fon
i l'espera s'allarga
unes hores. On trobar
la paraula tan buscada?
Vora la xemeneia encesa,
el fred penetra,
es fa íntim i s'escalfa.
Montserrat Abelló. Vida diària ; Paraules no dites, 1981 |
La boira matinera de l'hivern
s'ha emportat la blavor del seu esguard,
bressol de somnis de tants dies clars,
on els miratges eren tots possibles.
Ròssecs d'amor et van solcant els ulls,
que s'han endormiscat,
a la platja d'hivern. Quanta fredor
traspuen els seus còdols,
que foren ample llit, acaronat,
pel lli més fi, format per cels d'estiu.
En el cancell obert d'altres albades
hi trobaràs la llum, altres esguards,
tots els miratges hi seran possibles.
No es pot alterar el curs d'esdevenirs
que a voltes són boirosos.
Però recorda: els cicles s'acompleixen
i, a la platja d'hivern, hi naixerà
un nou estiu.
Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989
Fins a la punta
de la rel més cremada
Blaus d'aigua dolça
El foc t'esquinça
Quietament et vetlla
la neu dels segles
Vertical Somnis
Horitzontal Els segles
Tot només ratlles
Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001
Pròleg i dibuixos: Albert Ràfols-Casamada.
Epíleg: D. Sam Abrams.
Diuen del silenci i la por que necessitem,
diuen de la tarda,
de la verema callada,
dels cultius ancestrals de l'antiga civilització mediterrània,
dels dits que hem perdut per amor.
A vegades pels racons de les vinyes sorgeix la maranya del temps
i els records et miren amb cara estranya.
La tarda obre pas a velles ganyotes d'un temps que mai va ser.
Tu camines sota paraules d'antics pobles.
Jo encara necessito d'aquest art.
Tu tens forjats sentiments fets de costums i treball.
Junts creem aquest sistema,
un lloc més habitable
amb sòlids vincles de pertinença.
Eva Font García (La Verema) dins,
21è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2010
És ara que sé els meus poemes. Els vidres en el llit de l'herba,
les mans, enviscades en la resina fèrtil, la casa del sol, i la riba
inquieta. L'harmonia de l'heura i la paret, dos cors que en la
tendresa de l'arrap es necessiten. Ara veig els meus propis
versos que em salten a la cara i em diuen veritats
desconegudes. I conec els mots per primera vegada, i em
pertany aquella imatge que per la vida moria. Com un vident
que en les cartes tot se li dibuixa. La ciutat perduda, la deu
de gel en les fondes boscúries, els graals del somni. És per tu,
dona, que el misteri és revelació.
Ramon Guillem. Maregassa. 2002
Cauen les branques
amb tambors de tempesta.
Dianes del llamp.
La flauta del vent
i la cursa dels núvols.
Bressol d'onades.
Sequoia gegant
rebobines els segles.
Graves els climes.
Queda el gebre
en les branques dels arbres.
Perles que es perden.
Les arrels guarden
l'esponja de la terra.
Esperen la pluja.
Assumpció Forcada. Metereologia. 2011
Miralls, sorpreses,
fals horitzó de pluja.
Cada pregunta
pot desvetllar tempestes;
deixem que ens arrosseguin.
En pur silenci
hem preservat uns àmbits.
Edifiquem-hi,
Tenaços, una pàtria,
l'àmbit de tot els àmbits.
Terra -no somnis-
i també mar immensa:
coses tangibles.
I una llengua comuna;
i la gent que la parla.
Miquel Martí i Pol. Amb els ulls oberts. 1999
Ets un orfebre que a l'aurora espera
la massa informe, roja, a l'horitzó.
Plenes d'albada, vestides de llum,
les teves mans modelaran la imatge...
Cap element que la Natura et dona
menysprearàs per recrear de nou
totes les formes que evoquen els somnis.
Si ets pacient contemplaràs el dia,
la nova creació.
Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989
Pr.: Maria Aurèlia Capmany
Vas néixer als meus ulls amb tretze anys.
Així, de cop i volta.
Va ser un part molt original,
perquè vas néixer mentre sopàvem una pizza.
No hi va haver embaràs,
ni nits sense dormir, ni bolquers.
No et vaig acompanyar a escola el primer dia,
agafat de la mà.
No et vaig ensenyar a jugar a cuit
ni a la xarranca.
No et vaig portar a la platja
a veure aquell dofí malalt.
Però et prometo que m'agradaria haver-ho fet,
i que ho trobo a faltar cada dia.
Però vas néixer amb tretze anys,
i així, de cop i volta, amb una pizza.
Sé que en realitat vas venir al món
en una freda primavera de Dinamarca.
I que els prats estaven glaçats en el teu dia.
Ja sé que tens pare,
que tens gent que t'estima al teu voltant.
Amics, cosins, ties, avis
I, evidentment, una mare.
I és que ningú no és només per ell mateix.
Cal aprendre a compartir les persones que estimem.
I jo sóc un més, l'últim a aparèixer a la corrua.
Només et diré
que sóc jo el nen quan estic amb tu,
i que aprenc molt quan sóc al teu costat,
com si no tingués ni idea del joc de la xarranca,
com si fos el primer cop que veig un dofí malalt.
Només et diré,
que tu has nascut de debò per a mi,
encara que hagis nascut amb tretze anys,
així, de cop i volta, i amb una pizza.
Kirmen Uribe. Bilbao-New York-Bilbao, 2011Tr.: Pau Joan Hernàndez
Com un actor imperfecte a l'escenari
que oblida el seu paper per la frisança,
o la fera amb furor extraordinari
que el propi cor amb tanta força cansa,
jo, sense confiança, oblido dir
la perfecció del ritu de l'amor
i sembla el meu amor tan fort cedir
pel propi amor i el pes del seu furor.
Que siguin els meus llibres eloqüències
i muts presagis del meu pit confés,
que implora amor buscant correspondències
més que cap llengua que hagi dit molt més.
Llegeix bé el que l'amor silent ha escrit.
L'amor que escolta amb ulls és exquisit.
William Shakespeare. Sonets. 2010
Traducció: Txema Martínez
Mare nostrum
Cel i mar lluen blavors diàfanes
en competència. L'oreig anima-s'hi,
i jugant amb les ones qui juguen,
rompre les fa com en rialla fresca.
Sus! Via fora! Saupada l'àncora,
infla les veles ratxa fresquívola
i s'emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut i glòria.
Arreu desfilen platges esplèndides,
puntes que avancen, cales recòndites,
i, en penyals d'escultòrica traça,
cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.
Ah! Aquí respira la Musa homèrica
dins sa més pròpia claror olímpica:
aquí el goig de la vida s'hi tasta
com glop vessat de la nectària copa...
Mirau: la forma d'eixa península
par que reclami columnes jòniques,
so de lèsbiques lires, o idees
tals com aquelles que Plató parlava
i embadalien del Cap de Súnium
les clares ones... Oh! tan poètiques
com les costes de l'Àtica brillen
nostres riberes, de la llum amades!
Mirau: ja mouen dansa agilíssima
delfins que salten, com si, pletòriques
d'alegria vivent, eixes aigües
un nou triomf a Galatea fessen.
Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis amen la música:
ells amb pròvida esquena salvaren
l'antic cantor precipitat a l'ona.
Així vols càntics, oh tu, mar clàssica,
mar venerable llatina-hel·lènica,
que ara rius tan serena i tan jove
com al cantar-se l'Odissea augusta!
Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de la humanal cultura!
Sens tu, la fonda por oceànica
retret hauria tota nau frèvola;
tu, invitant amb l'abraç de tes costes,
caminar feies els primers navilis.
Així escampares en fàcil càrrega
els fruits d'Egipte, la tíria púrpura,
l'or d'Ofir, les riqueses de Tarsis,
l'art i la idea, animadors de pobles...
I al coronar-te ciutats marítimes,
feren de l'Àsia, l'Europa i l'Àfrica
l'antic món; i si un nou se n'hi ajunta,
de tu nasqué el Descobridor magnànim.
Mar de les terres, cor de la Història,
tu tens la saba rejovenívola...
Ah! si el temps a ma terra tornaves
i gran empori de teus naus la feies,
com aleshores en què, ple d'ímpetu,
gosava dir-te Roger de Llúria:
"que ni un peix nedaria en tes ones
si ja no duia son escut per marca!"
En tant, retempra la nostra cítara,
d'atzur i ritme penetra'ns l'ànima;
i nostra Art, de tu digna, navegui
a ton embat de joventut i glòria!
Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable. 1999
A cura de Maria Antònia Perelló Femenia
Deler i desig, i plers, i, sense esforç
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós,
-Oh dolç fallir!- coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.
Saber sofrir sense llanguir, i amar
Sense esperar, i essent, ardit, del segle,
Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà;
Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I enmig d'orats i savis, raonar.
J.V. Foix. Sol, i de dol, 1975
Dona, algú que estimes se t'acosta
i de cop el teu rostre s'il·lumina:
¿què ho fa, que de tanta biologia
l'amor en sostregui tanta bellesa?
D'aquesta claror de dona enamorada.
¿de quin axioma cruel se'n deduiria res
segons Darwin?
Potser en diríem ànima, esperit
immortal que puja de cap al rostre
i atorga a les dones enamorades
tanta llum com una lluna.
Valentí Puig. Blanc de blancs, 2000
 |
Mentre, porta endins,
estrenyies entre les mans
una flor de llessamí,
em deies, riallera,
que t'havia tornat el singlot
-sempre en tens
quan et ve de gust un tros de vida.
David Escamilla. La casa del temps, 1993
|
Dona nom a la rosada.
La més bella del jardí;
a l'albada, engalana
els seus pètals de setí.
Després ve el sol i la besa,
arriba el vent i l'esbulla.
Jo estimo, de la rosa,
cada fulla.
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
S'estén la calma,
Montserrat Riba. El bol del mendicant. 2011
Els mesos de desembre,
gener i febrer, vesteixen l'hivern
que té per cabells vents terrals
i vol rentar-los amb l'aigua
de la mar, ara
relativament càlida,
que sembla bullir
donant fumeres de boira.
L'hivern camina sota flocs de neu,
no té set i no dorm,
amb el seu alè deixa l'aigua
de reguerons i basses glaçada.
L'hivern s'ha fet
en la gelera una casa
i toca tots els objectes
amb la seva mà gebrada.
Assumpció Forcada. Meteorologia, 2011
Ordre partit en dos que creua l'ordre,
casa adormida que descalça la casa,
vent amainat a la falda del vent.
Aigua represa, temps, inici d'aigua,
vida ajornada en el record de vida,
fred que a les mans ablaneix el seu fred.
Ventre partit a la boca del ventre,
arrel que enfonsa i beu, boca i arrel,
dol de la carn que desvesteix el dol
del temps teixit a l'esquena del temps,
llunes de blanc que segueixen les llunes
del port obert entre els braços del port.
Teresa Pascual. El temps en ordre, 2001
Llençol del cel,
l'estelada ha portat
un llit de son.
*
Blanc com si blau,
dintre els nius de la neu
gener s'ha fos.
*
L'única altura,
la grandesa de l'aire...
¡ni pesaria!
*
Tots els auguris
els duus a la mirada.
Per això calles.
*
Contra la roca
l'aire de tramuntana
lliura la lluita.
(Selecció)
Isidre Martínez Marzo. Sense mi. 2001
He embastat amb fils de molsa
les boles de colors al volt de la casa.
La tendresa florida en la vostra mirada
daura l'enrenou de la festa,
en un petit desig de regal obert.
Un altre somni impertorbable
restarà desat a la memòria
per a quan el vent bufi
falsos reis d'ivori, goluts de temors.
He empès el bleix a l'entrada
per si les ombres blanques s'acosten
folles sota el glaç.
Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010
Pròleg: Joan-Elies Adell
Les cicatrius del temps ja se'm coneixen,
vull dir les que no es veuen a cop d'ull
perquè s'han ajaçat fent niu al pit.
Qui sap si algú pressent que endins dels ulls
he vist passar la vida arran de sang.
L'encert d'un viure intens i sense treves,
amb rebel·lió constant per por de perdre
algun bocí malmès. Temps a les venes.
Mireia Lleó i Bertran. Parc encès. 2000
|
Record que tornes
amb branques de rialles
i fulles vives;
jo corono d'estrelles
els teus somnis de lluna.
|
|
