identitat

Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer

la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,

que hem de transmetre als fills

amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.

Miquel Martí i Pol. Pensaments. 2007

Pocs

La majoria el troben pretensiós

i superficial, mentre que una minoria

el consideren una de les poques persones

amb visió pròpia i un estil molt personal.

Res: o estudiar i posar-te a nivell

o no empassar-te res que no et plagui...

Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

Cançó de bressol per a un osset de peluix

Per a Esther Sala, Josep M. Sala-Valldaura, Nathalie Bittoun D. i Charlie. 

I per a Ivette Nadal, que se la feta seva.

Si t’adorms vindrà la nit, la perla blava,

vindrà la son amb set cavalls,

vindran els somnis a bressar-te,

vindrà el repòs, vindrà la calma.

Si t’adorms jo vindré amb tu per camins d’alba,

veurem el mar de set coralls,

veurem els boscos d’or i plata,

veurem el foc i la muntanya.

Si t’adorms tindràs el món, tindràs la flama

tindràs el temps dels set miralls,

tindràs la flor de la llum blanca,

tindràs el vent, tindràs l'onada.

Si t’adorms seràs el cant, seràs la dansa,

seràs el dring de set cristalls,

seràs ressò d’una veu clara,

seràs cançó, seràs tonada.

Si t’adorms, ai, si t’adorms,

seràs l’alè d’una abraçada.

  Víctor Sunyol

L'amor

L'amor és la capacitat de subsistir sota la pressió de
l'aigua concedint-te el bri d'oxigen necessari per gaudir
d'una ingravidesa subaquàtica per la que a voltes et
sobrevenen fets tan extraordinaris, com una pluja de llum.

Sandra Domínguez Roig, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012

La clau, al pany de la certesa

Sempre que et veig, amor, se'm fa diumenge

per tot el trencaclosques dels meus ossos.

Ai, per això tinc por moltes vegades,

pensant en la distància que em separa

dels dies feiners, d'aquelles coses

que de tan senzilles,

no cal moure la mà per a agarrar-les.

Deixa la clau al pany de la certesa

si vols que passe avant, incontenible,

com un riu d'enyorances. Per les vores

-del riu i del meu cos-

ja creixen els baladres i la molsa.

Llibre d'amic e amada

Carmelina Sánchez-Cutillas. dins,

Quinze poetes valencians del segle XX, 2005

Recordes quan et deia:

Recordes quan et deia:
no pensis en la literatura com si fos una muntanya

alta i inabastable? Doncs bé, aquest és el capítol

adient per posar a prova aquest consell. Perquè

aquí parlarem de poesia. I no ho farem ben bé

perquè la poesia sigui una cosa que ennobleixi

l'esperit. No. Sinó perquè la poesia serveix per

comprendre el món. No per gaudir-la. O més

ben dit: no tan sols per gaudir-la.

(Fragment)

Roberto Cotroneo. Si un matí d'estiu un nen, 1995

Companyia

Com pues d'eriçó,

sentíem l'afuada

solitud de la nit.

I, quan el déu solar

escampa el do sagrat,

a punta d'alba,

neix la rosa, impalpable,

amb llargs pètals, que tenen

mudança de colors.

I naveguem

per l'oceà celeste

de la llum... Ulls que canten

la glòria d'Apol·lo!

Mans que amanyaguen

el volum, cantellut

o amorós, de les coses!

Pensament que retroba

l'antic nom, ben cairat,

com un fi dau de vori...

Frescor de l'aire,

solitud esvaïda,

matinal esperança.

Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

Dolça senyora

Hi ha una dolça senyora a la finestra
del primer pla envant a casa mia:
m'aquirra amb la mà, jo vaig llestra
i amb lo sol també mori lo dia.

Me parla de la sua vida passada
-temps de guerra- a dintre de l'Alguer:
i veu en mi la jove que és estada
i veig en ella la dona que seré.

Me dona qualque rosa profumada
que s'ha aixecat amb aigua i gelosia:
i xatxarant se'n passa la tardada,
i amb lo sol també mori lo dia.



Lluigina Cano, dins,

Atzur, or, verd i vermell. 2009

Aniversari

Els llums s'han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.

Manel. Aniversari. 2011

Tres poemes visuals

 

Teresa Grau Ros

Jurat

El llenguatge té un deix particular.
Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.

Possible premi.

Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

Els verds de l'Empordà

Si per atzar passeu per l'Empordà
veureu tants verds que no els podreu comptar.

El verd tremoladís, adolescent
que es gronxa en els pollancres del torrent.

El verd rosat que espurna el tamariu
i anuncia les tardes de l'estiu.

El verd de les bardisses, aspre i tosc,
que va del verd més clar al verd més fosc.

El verd del prat que regalima llum
i quan la dalla hi passa treu perfum.

El verd de l'olivera platejat
que duu a la plana un to d'austeritat.

El verd erecte, fosc, el que té més
desig de flamejar sobre els xiprers.

El verd dels plàtans que posava un fris
d'ombra i frescor als camins d'aquest país.

El verd del mar que entranya tots els verds
iridiscents solemnials, deserts.

Si per atzar passeu per l'Empordà,
veureu més verds dels que jo us sé contar.




M. dels Àngels Vayreda i Trullols, dins,

Les cinc branques : (poesia femenina catalana). 1975

Compilador Esteve Albert i Corp

Singin' the blues

        A Paco Díaz de Castro

Com notes que tremolen mentre es llancen
per ferir el silenci
i entonar, lent, molt lent,
el seu dol per les coses.

Com una lenta flama
que surt d'una trompeta
i brilla i crema i creix
fins a incendiar la nit.

Per un instant etern
s'ha fet més greu el món,
més ample i més secret, tot escoltant.

Bix Baederbeke ha fet cantar el blues.




Enric Sòria. L'instant etern. 1999

L'amistat

Viure autènticament i
vertaderament l'amistat
és un exercici relacional
que requereix autonomia
personal, llibertat, discerniment
i judici per a poder distingir
els camins que condueixen a una
vida més humana.

Fragment

Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Voldràs la rosa?

Voldràs la rosa? I quina rosa? Cerco la flor en 
el territori urgent del meu exili. Amb una
gúbia d'arç arrenco pètals del linòleum del
teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent
el roig que se'n desfulla. No, aquesta no. Sí,
però, la rosa negra d'immarcescible primavera,
l'obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen,
cranial, la que defuig néixer i morir en els
camps àrtics de la pàgina en blanc.



Susanna Rafart. Baies. 2005

Vistes al mar, 3 i 4

                III

Indòmit a la regla i la mesura
com poeta gegant de la Natura,
el mar desplega sa radiant bellesa,
ja plena de dolçura
ja plena de feresa
Indòmit en el ritme i a la rima,
de cap trava mesquina el poeta és esclau,
porta ell en si mateix rima i ritme,
igual que el mar tan blau.

                IV

Mar blava, mar verda, mar escumejanta!
Ton cant és deliri, ta fúria és complanta!
Indòcil o mansa, feréstega o quieta,
encisaràs sempre la pomera blanca
perquè ets el poeta.
Poeta que sotges a prop de la mar
venir les tempestes, les barques anar,
i sents que el mirar-les et fa el cor més gran,
desplega, Poeta, ta força radiant
que tu també encises perquè ets mar gegant!



Víctor Català, dins, 

Les cinc branques : poesia femenina catalana. 1975

Edició d'Esteve Albert i Corp.

Absurd esforç

Absurd esforç confús escrit amb sang,
caduc intent pedant d'olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que, per no dur pseudònims, encara ha d'esperar
el bell atzar somiat d'un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.




Mireia Calafell. Poètiques del cos. 2006

Premi Amadeu Oller 2006

Desmuntatge

- Van serrar les potes del cavall,
i l'estàtua es va separar del pedestal;
quan la van carregar en un camió,
el cos del general es va desenganxar
del cavall.
                            



                                  A Joan Fuster

Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

A la memòria

Torbido lago ove affuisce il cuore.
Elio Filippo Accrocca

Tu que tan fidelment on floriren les roses
Del desig ara em regues els saules de l'enyor,
Guarda'm clapes ben netes per a dues imatges,
Estany enterbolit on aflueix el cor:
L'alta ombra del germà de callada tendresa
I aquells ulls de l'amat irisats de claror.



Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,... 1990

D'un llibre estès,

D'un llibre estès,el gest vermell de sang
que esdevé flor,
la rosa oferta que aculls
com una mà
que, generosa, es lliura.

Sant Jordi és el soldat de Mitilene,
el màrtir de Lydda,
l'heroi crescut dins la llegenda
que les generacions escriuen
amb traços ben diversos,
i és un alè incansable
que lluita contra el drac
i ens n'allibera.

Sant Jordi és l'aventura i el destí.

Ni el cavaller ni el poble no claudiquen.


Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997

Transmutació

No em pintis més peixos al cel
ni estels al mar.
Mira,

la transmutació és fàcil
entre l'odi i l'amor,
quan la teranyina
es balanceja ufana
pel jardí de les passions.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

La cara de la reina

Bressola la tramuntana
oliveres ancestrals.
Roca de pedra tallada
la reina dalt la muntanya
dibuixada sobre el blau.
Mantellina de boirina
m'amanyaga dia i nit.
Brodats de núvol i vent,
ets senyera, camí i guia
que estima la meva gent.
Frontera de Catalunya
festeges la tarongina
que puja des de la vall.
Terres del sud que caminen
amb l'oblit escrit al cor
i el desengany a les mans.
Tenim vent, oliveres, palmes,
garrofers, arròs i blat.
Tenim platges envejades,
de peixos engalanades,
cadències de pedra i fang.
Tenim terres saonades,
vergers de fruits i mel,
muntanyes amb foc prenyades
que s'agarren a la terra
i s'aixequen fins al cel.
Tenim festa i tenim jota,
llàgrimes, dol i treball.
Som de mena tan tossuts
que igual passegem capgrossos
com fem desfilar gegants.
Mantellina de boirina,
senyera llençada al vent,
roca de pedra tallada
que estima la meva gent.
Terra del sud estimada
Cridem fort, no passareu!!!

La cara de la reina és un massís dels ports de Tortosa-Beseit.
Té la forma com indica el seu nom de reina jacent.
La vesteixen els núvols, els colors del vent i la tempesta.
És un referent i un talismà per a la gent del Sud que
estimem la nostra Terra.




Maria Cinta Moreso i Rué, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009

Darrer comunicat

Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius
s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats
han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les
cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells
i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com
si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una
sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca,
les darreres cigales i els primers grills vesprejants.

(Fragment, p. 67)

J.V. Foix, dins, Dotze poetes catalans contemporanis.1, 1979

Aiguafreda

El meu poble és un tresor
petitet, airós, alegre,
Aiguafreda té per nom,
fins el nom és una festa.

Té rius i fonts d'aigua clara
té valls, té cims i muntanyes
i el que és més important
una gent molt ferma i sana.

El qui a Aiguafreda arriba
i és per primera vegada,
avui se sent foraster
demà ja se sent de casa.

El meu poble és un tresor,
qui el coneix no se n'aparta
com Aiguafreda, senyors,
no en trobareu cap més altre.

Carme Parella i Mas

XXIX

Així és l'amor com a passió de l'ànima.
Plotí, Ennèades, III.5.1

Al límit del no-res,
dins el somni en què som
i en l'alè transparent que ens uneix a la vida
ens mou l'amor a uns ulls,
al refugi d'uns llavis on deixem d'estar sols,
al desig una pell que besem amb deler,
a unes mans que estrenyem amb anhel de repòs.

I aquest jo lentament construït,
ja oblidats del destí,
torna al món,
en què tot conflueix.


Carles Duarte. El silenci, 2001

Temps, hem signat una treva

El vent del nord m'ha deixat un cel clar
i somnis rutilants com les estrelles,
ni espurna de passat, cap esglai de futur.

Hem signat una treva, temps benigne.

No sé si tinc mil anys, o si soc un nadó.
No busco els ulls de tots els meus fantasmes,
sé que ara dormen dintre els estels rutilants
d'aquest cel pur que el vent del nord m'ha ofert.

Hem signat una treva, temps benigne.

No rastrejo el sender de cap futur,
ni retorno al passat per retrobar-hi
l'instant que em feu morir
ni aquell que em feu reviure.

Hem signat una treva, temps benigne.


Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Llum i tu

La llum cau a cabassos
de la cúpula de cristall

més alta.

Arbres, ocells, ulls,

finestres

clouen les parpelles encegades.
Reverberen els fulls
blancor infinita que enlluerna

les paraules.

I

Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993

Parlem de tu

Parlem de tu, però no pas amb pena.
                                  M.Martí i Pol



Parlem de tu, però no pas amb pena;
impertorbables ja, parlem de tu,
i el teu nom va, i ve, i tot ho emplena
d'aquella llum que mai no et vas endur.

Parlem de tu, però amb la veu serena,
i tot allò que hem dit es va fent u
amb el que vares dir, i esdevé trena
de vells records al fons de cadascú.

De tu parlem, maldant per fer reviure
no pas la teva mort, sinó el somriure
amb què endolcies el mot adolorit,

i quan llesquem el pa sobre la taula,
embolcallada amb la pau tota paraula,
et rescatem per sempre de la nit.



Carme Guasch. Pràctica de vida. 1993

De la terra que s'obre,

De la terra que s'obre,
de la tija espiral que s'enlaira,
de mans xopes de llum,
d'uns ulls lents dins la nit
d'una aroma d'onades,
es congria el color dins la pedra,
una creu,
una espurna que esclata
en pètals de ceràmica.

Entre uns plecs minerals,
emergeix una imatge sorgida d'un somni.

La matèria es transforma,
es desclou una flor.


Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997

Un raig de sol

Mai la simplicitat
d'unes volves de pols,
podran ombrejar
la lluminositat
que desprèn 
un raig de sol.
Ni una mirada maligna,
ni un somriure falç,
ofegaran un alè de vida,
ni esborraran 
unes paraules sinceres,
que abracen la immensitat
d'oceans d'aigües tranquil·les,
ni la bellesa infinita
d'un cel estrellat,
ni el color de mil primaveres,
ni la dolçor d'una veu,
d'uns llavis d'amor
recitant tots els poemes.



Glòria Fandos, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009