Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

26 de maig 2013

Rapsòdia sobre la diversitat

Va ser un xinès, el primer que va veure-ho. -Quin xinès?
-Un de savi, se suposa. Devia ser vell, desconegut, amb
el cap pelat. No hi ha res, va dir, que sigui indivisible.
El temps li ha donat la raó. Tampoc les partícules, com
la vida en una gota d'aigua, no s'acaben mai. Es multipliquen
com els cap-grossos i les algues: wimps, neutrins estèrils,
partícules de Higgs, axions: cada dia una nova suposició.

Però no tan sols a la física, al meu pit també es produeix el
mateix que en un estany de peixos quan jo -altra vegada
aquest jo!-, a la meva caseta de fusta, a la meva cabana
adamítica, m'observo observant i reflexiono sobre el fet que
reflexiono.

Per no embolicar-me sense remei, recorro a una frase que
probablement torna a provenir d'un xinès -o era un japonès?-
i que talla les plantes enfiladisses de la reflexió com si fos
un matxet: La incompleció és bona.

(Fragment)



Hans Magnus Enzensberger, dins,
XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció de Ramon Farrés.

Algues i vent

Algues i vent teixeixen
un enfilall d'aurores.
Pel flanc d'aquesta tarda
desmesurada i lenta
heura i paret componen
una sola figura.
Tot és sobrer des d'ara
i tot és necessari.
Proclama el nou solstici!
Allí on conflueixen
ulls i desig, hi esclaten
tots els colors possibles.
Set ratlles lleus enceten
la pell de set esferes.
Ençà i enllà dels somnis
només la mar llunyana
i un fris remot de rostres
preserven de la fosca
l'escuma de tants dies.




Miguel Martí i Pol. Estimada Marta. 1978

25 de maig 2013

Nosaltres tots, castellers

Per a l'estimat Lluís Mercadé,
que m'ho ha demanat.


S'aixequen torres
en esborrats vestigis
de mortes danses

Truquen a portes
d'oblit. Desempresonen
llum, ales, aire.

Nua bellesa,
nom sol enllà del nombre,
esclat de festa.

Volem la força
dins l'ordre perfectíssim
de la mesura.

En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.

Seny, no podríem
acollir-nos per sempre
al teu refugi?

Dreçats captaires,
sense plors ni temença
venim a prínceps.

Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.

Agermanem-nos
sota l'esplendorosa
pau d'un llarg dia.

Per servir l'únic
senyor que tots triàvem:
el nostre poble.



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

24 de maig 2013

Torre de pa


Tomando sol en el Sena

Nodria murs el Sena amb boca dolça
Fugien les serpents d'absoluts bronzes
Sento l'orgull de la darrera festa
       D'aquestes mares

Alerta sota plomes de certs lliris
I sense déus res de més gran que l'home
Cor pur esperit just fineix la brida
       No toco nusos

Hi ha teles a la boca de la terra
I un gran progrés enllà de les tenebres
En l'aigua del secret plates de sorra
       Fan les figures

Nodria flors el Sena amb boca dolça
Regant la barba d'un París de fruita
Compro un bressol a una piràmide entre
       La nit i l'alba

No exalto vincles per canals d'escàndol
Que el corredor novell prengui la torxa
Arrel i acció avui reten la fruita
       Al bloc que es forma

Oh cor! L'ull de la lluna tomba l'ombra
D'estrella a estrella sota els arcs de pedra
L'aigua repassa el mar Tot el que sigui
Humà és nostre.*


*Lema d'un cartell polític d'esquerra molt
divulgat en aquells dies.




Joan Brossa. Poesia rasa II : 1955-1959, 1991


19 de maig 2013

Renaixença

SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA

Molt abans que el verb, fou la teva veu.
Abans que el foc, la teva pell ardent.
Amb la pluja vingué la nit primera.
I després un silenci de llegenda.

Va ser la culpa molt abans que l'àngel.
Molt abans que el desig, el cos en dansa,
trèmul i greu, davant l'enfony de runa.
Fins que sorgí una raça impura i bella
per calcigar els eterns cicles de l'aigua.

I un dia, poc després de la foscúria,
entre els carrers desèrtics i embriacs,
enllà de la feblesa i de l'absurd,
fou creat un verger fet de carícies,
una terra sembrada amb sal del vespre
i la sang sempre dolça dels amants.

I vaig ressuscitar quan els teus braços
m'allunyaren d'inhòspites tenebres.
Quan el teu nom va ser clam de requesta.
Sempre un destí. L'atzar. Una promesa.




Pere Joan Martorell. Aquest cor. 2012

Equilibri

Rondinar sempre sempre
perquè no ets on ets
si el que no tens no ho tens
si no entens el que dius
i el que dius no s'entén
no callar i rondinar
encara més i sempre

No voler no saber
no poder no voler
mirar-se endins i veure
l'arrel del malestar
admetre que és de dins
que surt de dins i sense
excuses ni pretextos
ni culpables enllà
del fons de tot de dins
on l'equilibri fràgil
no vols no saps no pots
encara retrobar.



Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008

Tot i res dels mots

Aquest riu, aquests arbres,
coses concretes entre el cel i tu.
Ara hi ha això i no qualsevol riu,
un arbre que no ho és, la vida o l'home
igualment inconcrets. El cel
que veus amb aquests núvols d'ara
i no el límit, l'anhel. El tu que és jo.
Ara hi ha això, no en dubtis.
Però escrites en el poema aquestes
coses, llegides ara o un altre dia,
aquí o allí, aquest riu esdevé
més rius i tots els rius, i la muntanya,
l'aigua freda i la truita
que hi salta, el temps i els homes que s'hi banyen,
es tornen tots els arbres
que no pot contenir,
d'un en un, cap poema, tots els cels
que hagin arribat mai a veure.
És veritat que ara hi ha això,
que les coses són ara aquestes coses.
Però si els mots les han dites, hi ha els mots,
tu que escrius, entre elles i tu,
i només hi ha els mots,
les estrelles del cel posem per cas i des d'on tu
les vegis, ara i sempre,
per a tu que llegeixes.



Carles Miralles. L'ombra dels dies roja. 2009

Si les meves mans poguessin esfullar

Pronuncio el teu nom
en les obscures nits
quan vénen els astres
a beure a la lluna
i dormen els brancatges
de les frondes ocultes.
I jo em sento buidat
de passió i de música.
Foll rellotge que canta
mortes hores antigues.

Pronuncio el teu nom,
en aquesta nit fosca,
i el teu nom em sona
més llunyà que mai.
Més llunyà que totes les estrelles
i més sofrent que la mansa pluja.

T'estimaré algun cop
com aleshores? Quina
culpa hi té el meu cor?
Si la boira s'esfuma,
quina altra passió m'espera?
Serà tranquil·la i pura?
Ah, si els meus dits poguessin
esfullar la lluna!


10 de novembre del 1919
Granada

Federico Garcia Lorca, dins,

Ells s'estimen. 1999

Tranquil·litat

Mandrejo,
passejo.
Esmorzo
assegut.
Xocolata,
torrades
i un gran batut.
Baixant
a la plaça,
hi trobo els amics.
Matins de diumenge
d'aquells tan bonics.




Lola Casas. Poemes de cada dia. 2006

Il·lustracions: Tàssies

Egipte

El desert al mirall dels teus ulls.
Em vens un somrís per un bolígraf
i et perds entre les gents
del basar d'Assuan
com un miratge una nit de cabòries.


III




Laura López i Granell. Itineraris. 1993


Premi del XIIè Certamen literari per a
Joves de l'Institut Català de Serveis a la Joventut
de la Secretaria General de Joventut de
la Generalitat de Catalunya.

Blau verd, color Caran d'Ache

Aquesta és la història d'un entusiasme. 
Entre el 1964 i el 1982 la poesia va esdevenir
una alternativa a la grisor del franquisme i a
les claudicacions de la Transició. Va canalitzar
el desig d'un canvi de vida que es va traduir en
imatges i paraules, actituds personals i
esdeveniments col·lectius.



Fragment.

Julià Guillamon. Blau verd, color Caran d'Ache, dins,

18 de maig 2013

Canigó

IMG_8956 per Jordi Payà a Flickr
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

(Fragment)



Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

Desig

Aprendre a delectar-se en l'escàs marge
de temps com si fos tot el temps del món.
No córrer mai. No tenir mai cap pressa.
Trobar el desig precís, l'acte precís,
el gest exacte per al minut breu
que resta abans de dir adeu. No dir
adeu. Saber no anar-se'n mai. I ser-hi
per sempre.



Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008

12 de maig 2013

Davant aquests temps durs,

Davant aquests temps durs,
estrictes,
i de mirades de silenci
als carrers de l'Ombra,
vaig teixint un aplec de poemes
que vull fecunds,
i que em revolten contra la insídia,
l'engany i l'abús
d'aquest ara que ens envolta
i que vull conclús.

I posant-me dempeus,
ser-hi tot prest per allotjar-me
a l'acadèmia dels somnis,
farcir-me d'antic coratge
i amanyagar-me de gestes:
il·luminar-me!


Rafael Estrada, dins,



Amor, és dolç de callar, i no sofrir


Amor, és dolç de callar, i no sofrir
de cap ingenu pensament en mi
que s'aturi sobtat i miri enrera
amb un mig riure i un mig plor, com si
un infant es perdia en una festa austera.

Mira'm als ulls, que tot en mi és teu;
fins els records que són darrera el lleu
horitzó de la nostra coneixença
fonen llur lívida claror de neu,
Amor, amb l'alta llum que en els teus ulls comença.

Dóna'm la mà, que entre el cos i la fe
l'acord és ara en mi suau i ple;
com si l'amor fos immortal, i l'hora
que fuig, un cercle i, al centre, el voler
retenint per igual els somnis de la vora.




Carles Riba. Estances ; Del joc i del foc, 2012

11 de maig 2013

Descobrir la vida

Creus té la gosadia de reivindicar les emocions significatives,
desinteressades i subtils, que tenen un paper absolutament
bàsic a les nostres vides. En primer lloc, són el ciment que
ajuda a unir els fragments de la nostra existència. En segon
lloc, són l'element que humanitza la nostra raó i la nostra
consciència moral. En tercer lloc, les emocions ens treuen
del clos tancat del nostre ego i construeixen els ponts que
ens vinculen amb el món que ens envolta.


Fragment.



D. Sam Abrams

Sant Cugat del Vallès, tardor del 2005, dins el llibre:



Ricard Creus. Cada dia un dia. 2006

05 de maig 2013

identitat

Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer
la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,
que hem de transmetre als fills
amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.



Miquel Martí i Pol. Pensaments. 2007

Pocs

La majoria el troben pretensiós
i superficial, mentre que una minoria
el consideren una de les poques persones
amb visió pròpia i un estil molt personal.

Res: o estudiar i posar-te a nivell
o no empassar-te res que no et plagui...



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

Cançó de bressol per a un osset de peluix

Per a Esther Sala, Josep M. Sala-Valldaura, Nathalie Bittoun D. i Charlie. 
I per a Ivette Nadal, que se la feta seva.


Si t’adorms vindrà la nit, la perla blava,
vindrà la son amb set cavalls,
vindran els somnis a bressar-te,
vindrà el repòs, vindrà la calma.

Si t’adorms jo vindré amb tu per camins d’alba,
veurem el mar de set coralls,
veurem els boscos d’or i plata,
veurem el foc i la muntanya.

Si t’adorms tindràs el món, tindràs la flama
tindràs el temps dels set miralls,
tindràs la flor de la llum blanca,
tindràs el vent, tindràs l'onada.

Si t’adorms seràs el cant, seràs la dansa,
seràs el dring de set cristalls,
seràs ressò d’una veu clara,
seràs cançó, seràs tonada.

Si t’adorms, ai, si t’adorms,
seràs l’alè d’una abraçada.


  Víctor Sunyol

01 de maig 2013

L'amor

L'amor és la capacitat de subsistir sota la pressió de
l'aigua concedint-te el bri d'oxigen necessari per gaudir
d'una ingravidesa subaquàtica per la que a voltes et
sobrevenen fets tan extraordinaris, com una pluja de llum.



Sandra Domínguez Roig, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012

La clau, al pany de la certesa


Sempre que et veig, amor, se'm fa diumenge
per tot el trencaclosques dels meus ossos.

Ai, per això tinc por moltes vegades,
pensant en la distància que em separa
dels dies feiners, d'aquelles coses
que de tan senzilles,
no cal moure la mà per a agarrar-les.

Deixa la clau al pany de la certesa
si vols que passe avant, incontenible,
com un riu d'enyorances. Per les vores
-del riu i del meu cos-
ja creixen els baladres i la molsa.




Llibre d'amic e amada

Carmelina Sánchez-Cutillas. dins,



30 d’abril 2013

Recordes quan et deia:

Recordes quan et deia:
no pensis en la literatura com si fos una muntanya
alta i inabastable? Doncs bé, aquest és el capítol
adient per posar a prova aquest consell. Perquè
aquí parlarem de poesia. I no ho farem ben bé
perquè la poesia sigui una cosa que ennobleixi
l'esperit. No. Sinó perquè la poesia serveix per
comprendre el món. No per gaudir-la. O més
ben dit: no tan sols per gaudir-la.

(Fragment)

Roberto Cotroneo. Si un matí d'estiu un nen, 1995

27 d’abril 2013

Companyia

Com pues d'eriçó,
sentíem l'afuada
solitud de la nit.
I, quan el déu solar
escampa el do sagrat,
a punta d'alba,
neix la rosa, impalpable,
amb llargs pètals, que tenen
mudança de colors.
I naveguem
per l'oceà celeste
de la llum... Ulls que canten
la glòria d'Apol·lo!
Mans que amanyaguen
el volum, cantellut
o amorós, de les coses!
Pensament que retroba
l'antic nom, ben cairat,
com un fi dau de vori...
Frescor de l'aire,
solitud esvaïda,
matinal esperança.




Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

21 d’abril 2013

Dolça senyora

Hi ha una dolça senyora a la finestra
del primer pla envant a casa mia:
m'aquirra amb la mà, jo vaig llestra
i amb lo sol també mori lo dia.

Me parla de la sua vida passada
-temps de guerra- a dintre de l'Alguer:
i veu en mi la jove que és estada
i veig en ella la dona que seré.

Me dona qualque rosa profumada
que s'ha aixecat amb aigua i gelosia:
i xatxarant se'n passa la tardada,
i amb lo sol també mori lo dia.



Lluigina Cano, dins,

Aniversari

Els llums s'han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.



Manel. Aniversari. 2011

Tres poemes visuals

Roserar del Parc de Cervantes (Barcelona)
 
Roserar del Parc de Cervantes (Barcelona)
Roserar del Parc de Cervantes (Barcelona)
Teresa Grau Ros

18 d’abril 2013

Jurat

El llenguatge té un deix particular.
Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.

Possible premi.



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

14 d’abril 2013

Els verds de l'Empordà

Si per atzar passeu per l'Empordà
veureu tants verds que no els podreu comptar.

El verd tremoladís, adolescent
que es gronxa en els pollancres del torrent.

El verd rosat que espurna el tamariu
i anuncia les tardes de l'estiu.

El verd de les bardisses, aspre i tosc,
que va del verd més clar al verd més fosc.

El verd del prat que regalima llum
i quan la dalla hi passa treu perfum.

El verd de l'olivera platejat
que duu a la plana un to d'austeritat.

El verd erecte, fosc, el que té més
desig de flamejar sobre els xiprers.

El verd dels plàtans que posava un fris
d'ombra i frescor als camins d'aquest país.

El verd del mar que entranya tots els verds
iridiscents solemnials, deserts.

Si per atzar passeu per l'Empordà,
veureu més verds dels que jo us sé contar.




M. dels Àngels Vayreda i Trullols, dins,



Compilador Esteve Albert i Corp

Singin' the blues

        A Paco Díaz de Castro


Com notes que tremolen mentre es llancen
per ferir el silenci
i entonar, lent, molt lent,
el seu dol per les coses.

Com una lenta flama
que surt d'una trompeta
i brilla i crema i creix
fins a incendiar la nit.

Per un instant etern
s'ha fet més greu el món,
més ample i més secret, tot escoltant.

Bix Baederbeke ha fet cantar el blues.




Enric Sòria. L'instant etern. 1999

L'amistat

Viure autènticament i
vertaderament l'amistat
és un exercici relacional
que requereix autonomia
personal, llibertat, discerniment
i judici per a poder distingir
els camins que condueixen a una
vida més humana.



Fragment



Francesc Torralba. L'amistat. 2008