Quan el sol es pon

   A les postes de sol de Formentera

Ratxes de sol atravessen blaus marins

                  

                  Antònia Font

És una síndria.

És un iglú.

És mitja lluna.

És un tall de meló.

Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007

Estramps d'unes lleialtats

...

Ets com t'ha fet una estirp d'homes lliures

en extremosa lluita antiga i aspra

contra tot frau i esclavitud i oprobi,

perquè de tu i la terra alguns curaren.

Sigues lleial al teu i al just designi

d'un vell sentit que enclou país i llengua,

perquè t'afermis a l'arrel profunda

del que et pertany i et confereix caràcter.

(Fragment)

Josep Romeu i Figueras. Temps. 1995

Poeta és...

Poeta

és...

qui escriu no per dir-se

sinó per fer-se

com les boques quan besen

(Fragment)

Pere Antoni Pons. El fibló i la festa. 2003

Cançó d'hivern

Una mica de fred, una mica de vida.

Què daria de més a l'amor si vingués?

Si s'esqueia l'amor a mon braç, pressentida,

li daria aquest fred amb l'escalf que abracés.

(Una mica de fred, una mica de vida.

Què daria de més sinó un bes?)

Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,

somrient, amb vestit vermellenc de cotó.

O potser aquest amor que em glateix a la gola

l'endemà de matí serà mort de fredor.

(Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,

somrient, el vestit fent-li olor.)

Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera!

Baldament el meu cor sigui tan fredolic,

dins el glaç hi ha els espills per a la primavera

i en la mà de qui sap reviurà un ocellic.

(Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera,

baldament m'estremeixi a l'abric!)

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I (1924-1933. 1995

Edició: Rosa Sayós.

Dels teus gestos als meus, amiga

Esdevinc tan assimilat a la teva imatge,

que ets tu mateixa aquesta gran dolcesa

que em dibuixa els pensaments.

Detures alguna cosa com qui empara.

Amiga meva,

els moments que gomboldo recordant-te

se'm reclinen al pit.

Els braços creuant-se'm fins als muscles,

em sento emmantellat per tu.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933. 1995

Edició: Rosa Sayós i Santigosa.

Toni

         a vegades se segueixen coses en una hora
          que no s'esdevé en mil anys, diu lo Tirant xcviii.

Així l'arbre que s'esberla

el riu canvia de curs

i s'esbadellen els murs

de la vella mareperla

Tota cosa que perdura

té la vida al grat del cerç

ni que sigui l'univers

no hi ha tutia més pura

Com la fulla que es desfulla

com el vell i nou bon sempre

l'única cosa que ens tempra

és la dolçor que ens despulla.

                                 12 de febrer 1997

Segimon Serrallonga

es troba a la revista:

Reduccions : revista de poesia. Núm. 73-74, p. 82

Aquest és un,

Aquest és un,

aquest és l'altre

tant és aquest

com aquest altre.

Aquest que fuig,

aquest l'encalça,

aquest s'ho mira,

aquest es gira,

aquest s'hi ajeu

i aquest fa deu.

Gabriel Janer Manila. Pedagogia de la imaginació poètica, 1986

Tete Montoliu

Cap mirada no et pot trair rítmicament inimitable
els teus dits són percussions sonores amb l'articulació
de les visions que no veus. Si perds les estructures
és perquè les estructures maten la llibertat. Pianista
de les sensibilitats humanes ets la il·luminació de les notes.


17


Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990). 1990

Prop d'uns llavis que algú

Prop d'uns llavis que algú

et pren, orador pacient,

refàs el dir i el desdir,

des dels límits del discurs.

Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995

La felicitat

Sí, la felicitat, ja ho veus: el meu invent.

Té unes plomes que són d'un tros d'ala eixalada,

i una remota llum: el cop de la mirada

conquistadora d'un infant, i el pèl lluent,

com el d'un cavallet de coa pentinada,

i aquella tebior del plomissó calent,

i la son que amuntega somnis de l'aiguardent,

i fins i tot la sang rebel d'una forçada.

Ah, la felicitat! Creix, si vols, una mica

cada dia i a poc a poc, fins a sobtar

les deus de l'esperit i la carn que s'esmica;

arriba dret al cor, entra i ja reposa:

s'agita, convulsiva, ben igual que una rosa

que es volgués, aviat i de pressa, esfullar.

                                                    

                                                      5.6.61

Jaume Vidal i Alcover. Antologia poètica. 1991

I les violes

I les violes, tan cantades pels poetes,

pels més joves i humils, qui les oblidarà?

Feliç qui al senderol, bosc endins, pot lligar

d'una herba un ramellet, violes violetes!

(Fragment)

Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988

Edició crítica de C. Camps.

Pròleg d'Àlex Susanna.

Ferran Lobo. P. Restante. Johannesburg

A tu, Ferran, que pesques lluços al Sud

de l'Àfrica i en la quietud,

segur que tòpica, del mar, destries

de la xarxa de les filosofies

el fil més fort, i que, entre lluç i lluç,

repasses cada nus

del pensament,

deixa'm escriure't, un moment

que tinc, una carta, set anys

i mesos després d'aquella que nevava.

Fragment.

Narcís Comadira. Somnis i runa. 1992

Edició:  Rossend Arqués.

Els nens voladors

A Els nens voladors una fada geniüda i 

malcontenta atorga a la Roser de fer-ho

gravitar tot, inclosa la senyoreta, la nevera,

altres nens..., fins que la família ho converteix

en un negoci i la nena n'acaba ben tipa!

(Fragment)

Jaume Figueras. La narrativa curta al segle XX, 1993

El Maravellós desembarc dels grecs a Empuries

... la bondat de l'espectacle del mar

i la planúria fa bona la gent; la tramuntana

l'ha fet impulsiva i franca, i l'excel·lència

d'aquestes condicions de la terra i els homes

fan de l'Empordà un país per quedar-s'hi.

p. 84

Manuel Brunet, dins,

Jaume Guillamet. L'Empordà dels escriptors, 2009

Versos esmaperduts

Com la tinta bullent

o la febre dels mots

que perleja en el front

del poeta. Les perles

de sal i d'aigua són

els seus versos trobats

(Fragment)

Daniel Silva. Primera persona singular. 1998

El nom

Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom
                          Paul Éluard

Vindrà un dia, potser, que les paraules

s'ensorraran, inútils, com un castell de cartes.

Direm això, i no voldrem dir allò altre.

No direm res,

i el sol pentinarà les aures.

Cada cosa al seu lloc, dos i dos faran quatre.

L'alosa de matí, rossinyols a la tarda,

i una brúixola esvelta senyalant nords intactes.

Farem uns bells poemes

del tot respectuosos amb la santa gramàtica.

Proclamarem el goig

de confegir estructures molt ben estructurades.

(Serà un poc ensopit, si voleu, però vaja!)

Subjecte, verb i complement: tot qualla.

Un arbre sota el vent no és més que un arbre.

Ah, ¡què farem, companys, quan ens eixuguin

-si és que mai ens l'eixuguen-

definitivament la mala bava?

(Aleshores, però, escriurem el nom)

Josep M. Llompart. Obra poètica. 1983

Jo

Veient-me en un mirall emmirallat,

a aquest li he preguntat:

Aquest que veig aquí, soc jo?

-No- m'ha contestat -. No, no!

Tu, ets aquell poeta somniador,

pioner profeta d'un esdevenir alat;

que cerques il·lusionat

una nova i lògica versió

d'un món que no has trobat...!

Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau. 1995

Pedra

Certesa de la pedra, a flor de mà!

Escultura de l'ésser, moviment

misteriós, toc de silenci: pura

harmonia dels àtoms, equilibri

d'unes forces antigues i secretes.

Negació del llamp, veu oposada

a la tempesta brogidora, còdol

arrodonit i gris, callada música...

Contra la fútil aparença, pedra.

La nostra vida s'esmicola: pols

que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria

que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva

-un diamant de límpida duresa.

Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

Llinda

Que em doni forma

la veu! Jo sóc l'esclava

de la paraula.

Carles Torner. Viure després, 1998

Colliràs la rosa

M'han sobtat una i altra vegada

el vendaval rondant els meus murs

o el ventijol i la fresca brisa

amanyagant l'herba dels marjals.

He sentit la maltempsada dura

abatent-se al pas dels meus instants 

o l'auroral i clara naixença

d'una inèdita felicitat.

Com són indefinibles vent o aura

i dissort o ventura clement,

així ho són els minuts i els dies

d'aquest temps que ens fuig i esquiva els senys.

Concepte i símbol, la consciència

el capta en la devastada carn,

en l'enyor de les hores esplèndides,

en l'extrema fuita del plaer.

Colliràs la rosa ans no s'esfulli

i mentre l'aire al parat matí

magnifica el seu perfum escàpol

i el moment present en plenitud.

Josep Romeu i Figueras. Temps. 1995

Cuba, una mirada

I les algues del mar, grans arbres coronats

lentament s'estremeixen

devers les illes llunyanes on tot vent calla

dins el silenci de l'èter i de les nits adormides.

Són les illes del Ponent,

Són les barroques esglésies d'Amèrica,

són els arbres forts amb deu mil arrels

del mortal Orènoc,

són els deu milions de mons

on els infants perduts criden i criden i criden...

Fragment

Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990). 1990

Elogi de l'escriba

De la boca dels savis que van predir el futur

no en va sortir mai res que no es complís.

I t'adones que allò que avui és un proverbi

no és més que un pensament escrit en els seus llibres.

Fragment

Poesia antiga d'Egipte:

escriptura, mort, amor i veritat

Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 97

Delta de l'Ebre, abril de 1979

                                       (A Marina)

 

No puc sinó triar els colors més clars,

pintar els ocells més blancs, davant la mar

en calma, i un fasser. Lligar-ho bla

i veure com les canyes llepolegen

llavors d'abril, llampecs mollencs, quimeres.

En solitud, feliços déus invictes,

no sabem com el temps ens ha desat

el temps, i, al fosc, una queixa secreta.

Jaume VallcorbaPlana. Postals. 1981

El molí

Ei, molí, gira, gira

al fons de la vall verda,

llança el teu cant profund

cap a la lluna nimbada d'argent.

Ets una caseta tremolosa

amb els murs enfarinats, on

semblen plorar esglaiades

nimfes vestides de lli.

Dins teu, despert, el moliner

sempre et vigila, molt blanc,

i segons calgui, lent o ràpid,

dona corda al teu cor bategant.

Ei, molí, tempesta presonera

entre els arbres. Mol, mol,

beu escuma, plou farina:

plou abundància del teu pit de pedra.

Atura el rierol en el seu curs

prenent-li la crinera abundosa.

Tornada cant, la impetuosa cascada

fes que es precipiti en l'abisme.

Carros, carros innombrables

pel vial blanc del molí

et porten la molinada.

Ei, molí, gira, gira.

Que el blat esdevingui farina

en el ventre de les atrafegades moles,

on preses de febre infinita

grinyolen i giren.

Que els grans esdevinguin pols

sota les moles abraçades,

sota les roques que es roseguen

que el blat sigui flor de farina.

Fes que s'omplin els sacs

en fileres, i tornin a dreçar-se,

i els carros, havent-hi deixat l'or,

sondrollant, se'n tornin plens de claror.

Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

presagi

avui les gavines volen altes

terra endins.

potser sobre la mar es congrien

el vent i la flama.

avui les gavines busquen

camins d'aigua

terra endins.

Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999

Vius

Vius

en l'empenta i el sentit pràctic

de la Montse.

Vius

en la papallona dibuixada pel Marc.

Vius

en el no-parar dedicat i delicat

de l'Adele.

Vius

en les moltes hores

que en Josep Àngel construeix màgicament

per editar el Celobert.

Vius

en la lluita per la vida

de tot el grup de suport.

Vius

en tot allò que havíem compartit,

en tot allò que, d'una manera o altra,

compartim i compartirem.

Fragment

Joan Trujols i Albet. Imma. 1999

El Danubi blau

...Els ulls blaus, ¿ho veuen tot blau? 

¿I els ulls verds, tot verd? ¿I els negres,

tot negre? Però els nostres ulls canvien

de color a cada instant i arribem a

fer-nos la il·lusió que les coses són

canviants. Només els ulls blaus tenen

aquesta propietat de permanència.

Res no altera la visió blava de les 

coses. I la barca del pensament, igual

que la dels rems, navega sobre el blau.

(Fragment)

Teoria dels colors

Josep Palau i Fabre. Poesia, teatre i contes, 2005

Fum descriptiu

La fulla és color de teulat,

la xemeneia fuma,

és el seu treball.

Però el seu fum no és el fum

de cada instant,

ni blau, ni gris, ni alegre ni trist.

És un fum descriptiu;

tots els meus sentits es desperten.

Fum,

tinc ganes de pujar com tu,

sense saber per què puges.

Jep Gouzy. Poesia oberta : 1950-1990. 1990

I el vent deixava

I el vent deixava dintre la rosella

granets de blat com espurnes de sol

—només per dir com és la boca d'Ella:

com la neu rosa als pics

                                  quan surt el sol

Joan Salvat-Papasseit. Poesies completes. 1994

Esbós biogràfic: Tomàs Garcés

Il·lustracions: Perico Pastor

Introducció: Joan Fuster

Quin blau adust

Quin blau adust, i quin repòs tan greu,

ara que el sol va i torna

i els núvols clapen fosques les muntanyes!

No hi valen filagarses de les boirines lleus.

Cada arbre sap què vol, i no l'enganyes,

i vol el sol -tan alt!- estès per tot arreu,

i ésser en el bosc un més i enmig de tots, per torna

verd en el verd tocat de blau fins les entranyes.

                                 Puig d'Olena, 14 gener 1969

Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995