Empúries

El cel empal·lideix de tanta llum,
la mar va resseguint la sorra,
rere el verd dels xiprers
la terra bruna
i els vells cims escarits.

La serra desolada
esdevé una illa.

El dia s'alenteix
i el vent del temps amaina.

Carles Duarte. Maríntim. 2008

Muzhifar

Vas sorgir de la nit
 -petita fera espavilada i bella-
talment un carbó encès.
Humil com ell, però capaç com ell
d'il·luminar i d'encendre,
només amb la tendresa,
el solitari orgull
d'un home ja cansat.

Els teus ulls, Muzhifar.
-els ulls més bells que he vist en moltes llunes-
et serveixen a tu
no sols per mirar i veure,
sinó pel fi més bell que uns ulls poden tenir:
ser mendicants d'amor -i a tu te'n falta-
o donadors d'amor -i a tu te'n sobra.




Josepmiquel Servià. La barca encesa. 2002

Pròleg: Pere Gimferrer

Cloqueja el temps

Cloqueja el temps per les canals del record.
Recargolat talismà magnèticament il·luminat
per l'obagor càlida de les hores.

Com una claror malva-daurada
contra el color de mercuris oxidats,
guillant d'aquest món habitual
cap a les jungles més denses del cor:
escriure,
amb l'exquisida cal·ligrafia d'una esponja desarrelada.



Miquel López Crespí. Planisferi de mars i distàncies ; Planures de sorra, 1996

Una serra

Una serra com l'espina dorsal d'un gegant

de terra, com un ball de muntanyes solidàries

que s'agafen de la mà i riuen el contacte.

Un camí elevat. Unes finestres altes.

Mare: vull anar a la muntanya a collir el romaní,

a collir el silenci que creix dels meus llavis.

No cal que parles. Escolta. Escolta l'aire.

12

Vicent Penya. Desig de terra. 1998

Vida guanyada

Tot és ara resposta clara, vida guanyada al nèctar aspre de

l'enyor, segura llum que fon les ombres...  Record i vincle.

Tot és lleuger com l'aurora, lleuger com l'aigua... Tot

transparent i dòcil.

Ara les hores passen sense cap fressa, sense cap nosa. Ja

l'amargura no em dol sedàs endins de la memòria, no em

trenca el cor. Ara ja no.

Si acluc els ulls, la plenitud amara l'aire que m'envolta

d'aromes boscans, i les paraules, en aquest àmbit, reneixen

fresques i netes de tot parany.

El que no es pot veure se'm fa present com un do atorgat

per l'existència. ¿Qui no mereix un descans en remels

protegit del temporal? ¿Qui no esguarda, en procurada

pau, les fites que jalonen el passat?

El qui segueix la senda del retorn, ¿en generosa riba

funda un altre món?

Jean Serra. Des de la quietud. 2002

La pell

En tornar de l'escola per una tarda clara,

el cec raspava les parets de l'ombra

per veure-hi dins de casa. 

Tant de temps ha passat sense poder-ho entendre,

que m'agrada la pell que em recorda la mare.

(Fragments)

Gabriel Pena i Ballesté. La revolució del bon gust. 2009

Premi de Poesia Màrius Torres 2009.

M'agrada la família que m'ha tocat

Que bé que s'està a casa!

frase extreta de,

Carme Thió de Pol. M'agrada la família que m'ha tocat, 2012

Illa escrita

                                              Altra vegada soc

                      al lloc mateix on sempre arribo

                                                 Joan Vinyoli

La mirada inventa el món, la llum.

Aquí comença el naufragi de l'ombra

o la secreta deriva dels ocells.

Sota la parpella, la matèria blanca

i la llum negra, eternitat suspesa

en l'aire com una música muda.

Invento el temps i el seu viatge:

poema, areny i duna líquida, tinta

o roca al peu dels núvols emergida.

Altra vegada sóc al lloc mateix

on sempre arribo: la mar on viu

la filla del més damnat dels déus

i d'aquella gran bagassa del dolor

que porta per nom Malenconia.

Tot és un lent ajornar el clam

de la mudesa, tot és callada espera.

Només se sent una vaga fressa d'ales,

el foc blanc i l'aigua negra que bateguen

al cor d'aquesta illa escrita. Només:

en un mar de silencis, la foscúria.

Jaume Pont

Dia Mundial de la Poesia

21 de març del 2015

En el silenci

          musique souvent me prend comme une mer!

                                                           Baudelaire

En el silenci obscur d'unes parpelles closes

que tanca l'Univers en el meu esperit,

la música s'enlaira. - Talment, en l'alta nit,

puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit

fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,

i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,

més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones

entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,

jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,

jo somnio -perdut en l'estreta salvatge

dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

                                           18 març 1937

25

Màrius Torres. Poesies. 1977

Hi havia...

Hi havia una altra vegada un bosc.

Élisa Géhin. Hi havia una altra vegada un bosc, 2010

L'amor

                                Per a Anna Bretón

L'amor ens passa,
ens passa cada dia,
des de ja fa molts dies:
és el costum amable
que tragina els silencis
i desboca la vida.

En parlem poc.
Les fórmules
que saben descobrir-lo
són velles, repetides.

Quan els cossos recorden
tot és nou i s'enfila.

Daniel Nomen. Per experiència pròpia, 2003

A certes hores

A certes hores i llocs les bèsties es reuneixen: volen estar

juntes, parlar, fer món: només existeix allò que es diu. Quan

aparegué la primera bèstia que callà? El silenci és el vestíbul

de la creació - hipertèlia de la immortalitat -: l'escriptor

s'extirpa del món a través d'un teclat de plàstic que el

reformula en píxels damunt la pantalla: el color dels seus

ulls dependrà de quina tipografia faci servir i la grandària

del seu nas serà relativa a l'espai entre línies. De la carn al

byte, de la metamorfosi a la mutació, d'Ovidi a Cronenberg

o com allò clàssic no sempre ens és rèmora.

(De Huckleberry Finn)

Martí Sales i Sariola:

Escriure és la meva manera d'aprendre, de conèixer, de pensar.

Si no escric, també penso, és clar, però pitjor.

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008. P. 169, 173

Què entenem per valors?

Els valors són els carrils intangibles que guien

les nostres accions. Marquen el que és idoni,

el que és possible i el que no està permés dins

un determinat context sociocultural. Ens

permeten avaluar, donar valor al que ens

envolta i al que fem.

...

Quins valors han de cotitzar a l'alça en la

nostra cultura i en el nostre imaginari per tal

de conseguir una societat sostenible?

Fragment

Jordi Pigem. Revalorar el món. 2010

del cel

del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.

de les aigües, el riu. de la mar, l'escuma.

dels carrers, la pluja.

de l'amor, el gest,

el núvol, el silenci,

la pluja, el riu.

de l'amor, la paraula i la mar,

el cel, l'aigua. de l'amor, l'espai

obert que a dintre s'arbra

i ens fa paraula.

Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999

Poemes de promès

Els miralls maduren de tu.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933. 1995

Edició: Rosa Sayós.

Lo desconhort, VI

-Ramon! -dix l'ermità-, vós què havets perdut?

Per què no us consolats en lo Rei de salut

qui abasta a tot ço qui per ell és vengut?

(Fragment)

Antologia general de la poesia catalana, 1979

Senyera 1942

Ets blava en el blau del mar

i verda enmig de l'arbreda,

teranyina matinal

i al vespre, llençol de cendra;

presonera al cor de tots

i dalt de la nau, la vela.

A tot arreu et veiem

ara que no et podem veure,

i la sang se'ns ha tornat

quatre vegades vermella.

Fes-te gran, fes-te ben gran,

que l'esperit ja ens voleia

i vivim sols esperant

la teva mà ben oberta.

              Barcelona, gener del 1942

Josep Palau i Fabre. Obra literària completa I. 2005

Quan el sol es pon

   A les postes de sol de Formentera

Ratxes de sol atravessen blaus marins

                  

                  Antònia Font

És una síndria.

És un iglú.

És mitja lluna.

És un tall de meló.

Clàudia Viladrich. Si fa sol. 2007

Estramps d'unes lleialtats

...

Ets com t'ha fet una estirp d'homes lliures

en extremosa lluita antiga i aspra

contra tot frau i esclavitud i oprobi,

perquè de tu i la terra alguns curaren.

Sigues lleial al teu i al just designi

d'un vell sentit que enclou país i llengua,

perquè t'afermis a l'arrel profunda

del que et pertany i et confereix caràcter.

(Fragment)

Josep Romeu i Figueras. Temps. 1995

Poeta és...

Poeta

és...

qui escriu no per dir-se

sinó per fer-se

com les boques quan besen

(Fragment)

Pere Antoni Pons. El fibló i la festa. 2003

Cançó d'hivern

Una mica de fred, una mica de vida.

Què daria de més a l'amor si vingués?

Si s'esqueia l'amor a mon braç, pressentida,

li daria aquest fred amb l'escalf que abracés.

(Una mica de fred, una mica de vida.

Què daria de més sinó un bes?)

Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,

somrient, amb vestit vermellenc de cotó.

O potser aquest amor que em glateix a la gola

l'endemà de matí serà mort de fredor.

(Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,

somrient, el vestit fent-li olor.)

Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera!

Baldament el meu cor sigui tan fredolic,

dins el glaç hi ha els espills per a la primavera

i en la mà de qui sap reviurà un ocellic.

(Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera,

baldament m'estremeixi a l'abric!)

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I (1924-1933. 1995

Edició: Rosa Sayós.

Dels teus gestos als meus, amiga

Esdevinc tan assimilat a la teva imatge,

que ets tu mateixa aquesta gran dolcesa

que em dibuixa els pensaments.

Detures alguna cosa com qui empara.

Amiga meva,

els moments que gomboldo recordant-te

se'm reclinen al pit.

Els braços creuant-se'm fins als muscles,

em sento emmantellat per tu.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933. 1995

Edició: Rosa Sayós i Santigosa.

Toni

         a vegades se segueixen coses en una hora
          que no s'esdevé en mil anys, diu lo Tirant xcviii.

Així l'arbre que s'esberla

el riu canvia de curs

i s'esbadellen els murs

de la vella mareperla

Tota cosa que perdura

té la vida al grat del cerç

ni que sigui l'univers

no hi ha tutia més pura

Com la fulla que es desfulla

com el vell i nou bon sempre

l'única cosa que ens tempra

és la dolçor que ens despulla.

                                 12 de febrer 1997

Segimon Serrallonga

es troba a la revista:

Reduccions : revista de poesia. Núm. 73-74, p. 82

Aquest és un,

Aquest és un,

aquest és l'altre

tant és aquest

com aquest altre.

Aquest que fuig,

aquest l'encalça,

aquest s'ho mira,

aquest es gira,

aquest s'hi ajeu

i aquest fa deu.

Gabriel Janer Manila. Pedagogia de la imaginació poètica, 1986

Tete Montoliu

Cap mirada no et pot trair rítmicament inimitable
els teus dits són percussions sonores amb l'articulació
de les visions que no veus. Si perds les estructures
és perquè les estructures maten la llibertat. Pianista
de les sensibilitats humanes ets la il·luminació de les notes.


17


Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990). 1990

Prop d'uns llavis que algú

Prop d'uns llavis que algú

et pren, orador pacient,

refàs el dir i el desdir,

des dels límits del discurs.

Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995

La felicitat

Sí, la felicitat, ja ho veus: el meu invent.

Té unes plomes que són d'un tros d'ala eixalada,

i una remota llum: el cop de la mirada

conquistadora d'un infant, i el pèl lluent,

com el d'un cavallet de coa pentinada,

i aquella tebior del plomissó calent,

i la son que amuntega somnis de l'aiguardent,

i fins i tot la sang rebel d'una forçada.

Ah, la felicitat! Creix, si vols, una mica

cada dia i a poc a poc, fins a sobtar

les deus de l'esperit i la carn que s'esmica;

arriba dret al cor, entra i ja reposa:

s'agita, convulsiva, ben igual que una rosa

que es volgués, aviat i de pressa, esfullar.

                                                    

                                                      5.6.61

Jaume Vidal i Alcover. Antologia poètica. 1991

I les violes

I les violes, tan cantades pels poetes,

pels més joves i humils, qui les oblidarà?

Feliç qui al senderol, bosc endins, pot lligar

d'una herba un ramellet, violes violetes!

(Fragment)

Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988

Edició crítica de C. Camps.

Pròleg d'Àlex Susanna.

Ferran Lobo. P. Restante. Johannesburg

A tu, Ferran, que pesques lluços al Sud

de l'Àfrica i en la quietud,

segur que tòpica, del mar, destries

de la xarxa de les filosofies

el fil més fort, i que, entre lluç i lluç,

repasses cada nus

del pensament,

deixa'm escriure't, un moment

que tinc, una carta, set anys

i mesos després d'aquella que nevava.

Fragment.

Narcís Comadira. Somnis i runa. 1992

Edició:  Rossend Arqués.

Els nens voladors

A Els nens voladors una fada geniüda i 

malcontenta atorga a la Roser de fer-ho

gravitar tot, inclosa la senyoreta, la nevera,

altres nens..., fins que la família ho converteix

en un negoci i la nena n'acaba ben tipa!

(Fragment)

Jaume Figueras. La narrativa curta al segle XX, 1993