 |
Una serra com l'espina dorsal d'un gegant
de terra, com un ball de muntanyes solidàries
que s'agafen de la mà i riuen el contacte.
Un camí elevat. Unes finestres altes.
Mare: vull anar a la muntanya a collir el romaní,
a collir el silenci que creix dels meus llavis.
No cal que parles. Escolta. Escolta l'aire.
Vicent Penya. Desig de terra, 1998
|
 |
Tant de temps ha passat sense poder-ho entendre,
que m'agrada la pell que em recorda la mare.
(Fragments)
Gabriel Pena i Ballesté. La revolució del bon gust, 2009
|
 | |||
| Que bé que s'està a casa! frase extreta de, Carme Thió de Pol. M'agrada la família que m'ha tocat, 2012 |
 |
Altra vegada soc
al lloc mateix on sempre arribo
Joan Vinyoli
La mirada inventa el món, la llum.
Aquí comença el naufragi de l'ombra
o la secreta deriva dels ocells.
Sota la parpella, la matèria blanca
i la llum negra, eternitat suspesa
en l'aire com una música muda.
Invento el temps i el seu viatge:
poema, areny i duna líquida, tinta
o roca al peu dels núvols emergida.
Altra vegada sóc al lloc mateix
on sempre arribo: la mar on viu
la filla del més damnat dels déus
i d'aquella gran bagassa del dolor
que porta per nom Malenconia.
Tot és un lent ajornar el clam
de la mudesa, tot és callada espera.
Només se sent una vaga fressa d'ales,
el foc blanc i l'aigua negra que bateguen
al cor d'aquesta illa escrita. Només:
en un mar de silencis, la foscúria.
Jaume Pont
Dia Mundial de la Poesia
21 de març del 2015
|
 |
musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire
En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. - Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-
Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.
Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.
I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.
18 març 1937 25
Màrius Torres. Poesies. 1977
|
 |
| Per a Anna Bretón L'amor ens passa, ens passa cada dia, des de ja fa molts dies: és el costum amable que tragina els silencis i desboca la vida. En parlem poc. Les fórmules que saben descobrir-lo són velles, repetides. Quan els cossos recorden tot és nou i s'enfila. Daniel Nomen. Per experiència pròpia, 2003 |
 |
A certes hores i llocs les bèsties es reuneixen: volen estar
juntes, parlar, fer món: només existeix allò que es diu. Quan
aparegué la primera bèstia que callà? El silenci és el vestíbul
de la creació - hipertèlia de la immortalitat -: l'escriptor
s'extirpa del món a través d'un teclat de plàstic que el
reformula en píxels damunt la pantalla: el color dels seus
ulls dependrà de quina tipografia faci servir i la grandària
del seu nas serà relativa a l'espai entre línies. De la carn al
byte, de la metamorfosi a la mutació, d'Ovidi a Cronenberg
o com allò clàssic no sempre ens és rèmora.
(De Huckleberry Finn)
Martí Sales i Sariola:
Escriure és la meva manera d'aprendre, de conèixer, de pensar.
Si no escric, també penso, és clar, però pitjor.
|
 |
... Hi ha tantes coses belles!
L'Israel generós ens agraeix que
ens mantinguem a recer de la
seva intimitat delectant-nos amb
un gran convit, el convit de la vida,
de la vida que ve de tantes vides...
(Fragment del pròleg)
Carles Zafon, dins,
|
 |
-Ramon! -dix l'ermità-, vós què havets perdut?
Per què no us consolats en lo Rei de salut
qui abasta a tot ço qui per ell és vengut?
(Fragment)
|
 |
Ets blava en el blau del mar
i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, llençol de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.
Barcelona, gener del 1942
Josep Palau i Fabre. Obra literària completa I, 2005
|
 |
...
Ets com t'ha fet una estirp d'homes lliures
en extremosa lluita antiga i aspra
contra tot frau i esclavitud i oprobi,
perquè de tu i la terra alguns curaren.
Sigues lleial al teu i al just designi
d'un vell sentit que enclou país i llengua,
perquè t'afermis a l'arrel profunda
del que et pertany i et confereix caràcter.
(Fragment)
|
 |
Aquest és un,
aquest és l'altre
tant és aquest
com aquest altre.
Aquest que fuig,
aquest l'encalça,
aquest s'ho mira,
aquest es gira,
aquest s'hi ajeu
i aquest fa deu.
Gabriel Janer Manila. Pedagogia de la imaginació poètica, 1986
|
 |
d'esperança,
mi vest alegrança
d'una douçor, confiança
que hai en la Dona d'amor:
e adoncs deman confessor,
a tuit m'acús per pecador,
que reta tot lo dan
que hai donat gran, en pecant,
de la Regina de valors,
per ço que n'esper tal secors
no sia obligat,
pus que en sia bé confessat.
|
 |
| Cap mirada no et pot trair rítmicament inimitable els teus dits són percussions sonores amb l'articulació de les visions que no veus. Si perds les estructures és perquè les estructures maten la llibertat. Pianista de les sensibilitats humanes ets la il·luminació de les notes. Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990). 1990 |
