Aniversari del foc

Amb foc i mirall,
heroi de llegenda,
cavalcant el desert
donzell del crepuscle,
dotze anys són
un embat, i les hores,
un peix celest.


                   Al meu germà Ferran



Josep-Ramon Bach. Diorames. 1975

Pròleg: Joan-Pere Viladecans 

Senyalització

Obro els ulls

i el punt del llibre del moment

em marca la pàgina en blanc

de mi mateixa.

Escriuré paraules de carrers, de núvols, d'ocells

de carn i d'ossos

i si les lletres s'esllavissen

full avall de mi

entre portades de diaris i semàfors

les recolliré del fons de les butxaques

escales avall de presses i aldarulls

i a l'hora baixa imprimiré el poema

i abans de tancar els ulls

deixaré un bes com a senyal

just allí on ha quedat escrit

mig adormit

el darrer paràgraf.

Teresa Serramià i Samsó, dins,

14è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol. 2003

Preguntant

¿Em veuràs, jo partit, en la daurada
flama, tu que ara em tractes com a absent?
        ¿Qui podrà dir si aquesta mà gelada
és una fi o és un començament?
        ¿I cercar si amb enuig o prometença
dius el meu nom quan ja no et sent ningú?
        ¿I saber si és de mi que tens temença
quan em somies, o només de tu?



Josep Carner. Poesies escollides. 1979
Edició: Joan Ferraté

Estratega

Com en Tirant lo Blanc que amb molta disciplina
en el camp de batalla un a un va organitzant
els seus valents soldats amb ell al capdavant
per tal de derrotar l'armada sarraïna.

O com en Kasparov que rumia i rumia
quina peça ha de moure i on la situarà,
un cavall?, un alfil?, la reina? I si ho fa
quins seran els efectes futurs d'aquesta tria?

O bé com en Frank Rijkaard que adopta canvis dràstics
si l'equip va perdent i disposa de poc
temps i llavors canvia el sistema de joc
o s'encomana al geni d'un dels quatre fantàstics,

doncs d'aquesta manera amb enginy i constància,
el poeta esdevé un domador de tots
els recursos de la llengua en cada circumstància,
esdevé un estratega d'un escamot de mots.



Montse Bastons i Garcia. El camí de la veu, 2008
Pr.: Carles Duarte i Montserrat
Epíleg: Vinyet Panyella

Per un bell camí

PER un bell camí,
tot ple de rosada,
jo vos veig venir
demanant posada.
Voleu entrar en mi?
Jo us tenc preparada
la meva animeta,
tan pura i tan neta
com la flor que es bada
de bon dematí,
ran d'un bell camí
tot ple de rosada...


Estampes eucarístiques


Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999
Pr.: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

Llibre del cor

Era de sac,
llepat pel batec
d'un home bo.
Tal volta, obert,
escrit a poc a poc
amb gest d'amor,
foll, si més no,
d'un audaç turment.




Josep-Ramon Bach. Diorames. 1975

Pròleg: Joan-Pere Viladecans

La rosa

La rosa

té un batec de cosa viva

que forma part

del nostre propi alè,

i quan l'abril

encara no ens arriba

ens enyorem,

i no sabem per què.

Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracions: Glória Garcia

Tot comença

Tot comença

amb l'aigua pura

una flama que s'eleva

Sota la pell de l'aire adormit

un somni s'encén

⇓

Le tout commencement

est dans l'eau pure

une flamme qui monte

Sous la peau de l'air endormi

un rêve qui prend deu

Philippe Jaccottet. Aires : poemes 1961-1964. 2017

Traducció: Antoni Clapés

Al llindar

Al llindar t'hi espera

la llum dels dies.

Aboca-t'hi

i respon-li.

L'ull de la finestra

o també mirada de l'ombra.

Som maneres humanes

de dir-nos l'ésser.

Ricard Mirabete. Esdeveniment, 2017

Pr. Vicenç Altaió

L'estany

L'estany gira els seus ulls verds
i mira enlaire;
quin cel enlluernador!,
un nuvolet hi voleia;
quanta blancor!

La terra li sembla trista;
és presoner
dins d'un clot de rocs fangosos.
─Mai no me'n deslliuraré?
El sol, bon amic, s'atura:
─Tu volaràs!,
cada dia et prendré gotes
i les duré al cel amb mi.
─M'assecaràs!
─Només serà una volada!
Les gotes, fetes rosada,
te les tornaré al matí.


Joana Raspall. Pinzellades en vers, 1998
Il.: Glòria Garcia

Abecedari escolar

Alumnes, Biblioteca, Ciències, Dibuix, Escola,
Fantasia, Gol!, Història, Il·lusió, Joc, Katiuska,
Llibre, Mestre, Números, Opinió, Pissarra,
Qualificacions, Riure, Saber, Tolerància,
Univers, Valors, Walkman, Xifra, Y grega, Zero!




Carles Cano. Poemes sense diminutius, 2007
Il.: Paco Giménez

Volíem

Volíem, vora el foc, encendre
els pensaments amb una brasa
entre els dits. El vent bufava, fora,
sota el cel estelat.
Intàctils, vam restar a la riba
dels déus, del perfet instant.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Els privilegis

Al galliner de la granja
s'ha armat revolució;
tot l'aviram s'escridassa,
tots creuen tenir raó.

A l'oca, tan gansonera,
l'han feta reina d'un joc!
          -i no al paó, ni al gall dindi,
          ni al gall, ni al colom, tampoc.

Què tenia de bo, l'oca,
perquè se la distingís
destinant-li per reialme
l'altra cara del parxís?

Qui ho sàpiga, que contesti
i a la granja posi pau!

Diu el porc que «el benefici
sovint s'atorga a caprici»,
i que «la sort cau on cau!» .



Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracions: Glòria Garcia

Vas caminar

                                              Tot dolçament, com si petgés les aigües...
                                                                                                 J. V. Foix



Vas caminar, dolçament, sobre les aigües del meu paisatge,
engany, al tard.
Miratge diürn, paràbola dels déus?
Vora els meandres adormissats del riu
s'estenia daurada mar, remorosa de silencis.
Tatuatge de joncs i d'irreals transparències,
vas ser nucli, origen del poema.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Pressió

                     A Elisabeth Hangartner


A l'hivern,
quan s'escurça la llum
i augmenta la pressió de la fosca,
quan la neu es posa en el nostre camí:

Cal fer un reixat de les hores
com si fossin raquetes de neu
per no enfonsar-nos-hi
buscar en algún racó de la memòria
un manòmetre i controlar, si és possible,
la pressió de la roda del temps.


Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011
Amb música pautada

Passat

Ah vella llibreta
on escrivia les meves redaccions de francès
"Mes vacances": m'han agradat molt les vacances
je suis allée à la plage (amb dues ee,
el verb être demana concordança), j'ai beaucoup
nagé i després acabava amb el sol ponent-se
al mar i anava a cercar gavines al diccionari


(Fragment)

De Minha Senhora de Quê, 1990

Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

Cant de març

Oh cel, de nou amb la gran torxa encesa!

Deixo recances i colgat caliu.

Torna a mos ulls el goig i l'escomesa,

pollanc al vent, tot el meu ésser viu.

       Jo cantaré com lluen les bardisses,

com neixen llucs, encara avui secrets,

com volten l'aire, d'un no-res felices,

les esperances amb els ulls distrets,

       com les futures dolces estimades

senten, en nou misteri, batre el cor,

com l'arbre que fou erm en les ventades

és resseguit per teranyines d'or.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Després de la pluja

Després de la pluja s'afanya a sortir,
lluent, l'arc de Sant Martí:

és com un pont engalanat
perquè hi passi el sol, recuperat.

Quin goig que fa, tant de color,
com banderes de l'esdevenidor.

Però el veiem, aquest és el mal,
només després d'un temporal.

No fora millor i més convenient
saltar-nos-el directament?

Un arc de Sant Martí sense tempesta,
això sí que seria una festa.

Una gran festa per tota la terra:
fer la pau abans que la guerra.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

Llegint diccionaris

Susanna Rafart. Dies d'agost : notes i dies de terres properes. 2017

Paradisos oceànics

Devíem navegar prou lluny de qualsevol terra, perquè
                                              només vèiem aigua, aigua,
sempre aigua, tan lluny com abastava el nostre esguard.
                                                              Aurora Bertrana


Roques de regalíssia que les aigües de l'Atlàntic llepen
llamineres abans d'esquitxar-me a totes hores. Aigua que
brolla bullent del terra que trepitjo, que omple els rius
grocs on em banyo. Aigua, aigua, sempre aigua que
abans em defugia i ara m'envolta per marcar-me el
perímetre que es desdibuixa a cada onada. Crec que
vol dir-me que soc infinita.


Sara Bailac i Ardanuy, dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans, 2013

Do del poema

          ¿A qui diré sinó a tu

l'hora plorada en la solitud invisible,

amor, on creix i calla el desig impossible,

on tot verd és nocturn i tot astre insegur,

on la set de més set fa el desig impossible?

          Tu em crides, vera amor reial!

Puc fugir: tot lligam crema en ta flama encesa;

ah, puc morir: tot fruit m'és dat en ta dolcesa!

Però resto en ta vida i neixo al que més val

des del centre secret de la teva dolcesa.

          Vivent no dels somnis d'abans

et portaré, amor, l'inefable poema,

sinó de la teva hora pura en sa tija extrema,

i del treball humil fet per les meves mans

per imitar la flor ーoh inefable poema!

De Del joc i del foc, 1946

Carles Riba, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Ed.: Jordi Bacells i Albert Roig

Arbreda

Friedrich, abans de posar-se a pintar,
tancava els ulls. Aquest gruix verd d'oratge,
amb sons de toponímia al joncar,
que s'apropava provant de dir el paratge,

els noms de l'aigua i de l'aigua l'engany
en prendre forma d'arbre i créixer, d'aire
i anar-se'n. Aquest clot, aquest malguany
entre les herbes. Hi ha un indret no gaire

lluny d'això, un boscatge no talat
de fa molts anys, l'efecte que hi sojorna,
real, al sotamot mateix dels arbres,

calmosament, l'arbreda que retorna
el vers al vers en tota veritat.
Pengen els quadres: els arbres als arbres.


Perejaume, dins,



Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Edició: Jordi Balcels, Albert Roig

Infància

Aquells dies tan suaus, blancs de gesmil.
Semblava que no tinguéssem por de res.
L'olor a pi ens embolcallava.
Jo jugava amb l'aigua i les papallones,
m'inventava l'aire i el sol,
la pluja imantada que em prolongava.
Aleshores el vent voraç no existia.



Susanna Toledo, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006, núm. 86, p. 30

Tu

Tu, que has viscut sempre

a l'ombra de qualsevol  tombant,

treu el cap a la finestra

i aterra la paret:

veuràs, quina florida de liles,

veuràs, quina almoina de roses.

Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor. 1978

Dibuixos: Olga Xirinachs

En la pau clara de la meva estança

En la pau clara de la meva estança
sovint hi neden els peixos en calma.
I jo, laboriosa, amb la roba blanca,
he confós ta absència amb ma bonança.
Has entrat, amic, alguna vegada
dins la diàfana cambra de l'aigua
obrint d'un sol cop la porta de casa:
«demà no vindré sol sinó amb l'armada».

Has arribat amb el Lleó i el Brau!

Aviat he vist els greus animals
i ells m'han vist presa del seu vapor.
Ràpida he volgut treure'm els vestits,
per tan veloç tastar el seu vent cremant
aferrada de les feres al dors.
Bèsties em duen l'esforç del desert
vers gran repòs quan arriba l'infant
per ser ell sol més que nosaltres som.

T'has quedat ara amb el Lleó i el Brau!

Restaràs, bon pare, i també el ramat s'atura;
ja sortiran del nostre blanc sens remor els peixos
a la fi acolorits amb els seus tons honestos.
Jo, com l'albada, vestiré l'amor amb cura.



Maria Verdaguer, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006. Núm. 86. P. 19 

Curraià blanc

Isidre Blanc

Cançó de l'aigua

Vora d'una síquia,

dins un olivar,

la verda murtera

ses flors va badar.

La murta florida

soleta s'està.

Qui n'hi ha cullida?

Qui n'hi cullirà

de flor a la murtera

de dins l'olivar?

L'aigua de la síquia

cap avall se'n va,

canta que te canta

son etern cantar...

Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999

Pròleg: Guillem Colom

Epíleg: F. Bonafè

Núvols

Blava,
condenses la immensitat del clos
als iris.
Contemples
com els auguris van enganyar-te.
T'encomanes al silenci,
i conclous
les respostes amb un gest.
Has après dels núvols.



Sandra Domínguez Roig, dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013

Un glopet d'amor

Un glopet d'amor
   m'ha fugit enllà
sense preguntar-me
   on podia anar.

No em dol; sé que al regne
   de l'inconegut,
ni l'esquitx més ínfim
   d'amor, no és perdut.



Joana Raspall. 46 poemes i 2 contes. 2013

Il·lustracions: Àfrica Fanlo

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l'alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d'àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.



Marc Granell


21.03.18 Dia Mundial de la Poesia