El tió de Nadal

        A qui cuida el tronc màgic



Si el Sol dormilega
fa poca escalfor,
la colla s'aplega
a prop d'un tió.

Tothom l'alimenta
pensant que demà
la panxa contenta
a tots ens farà.

Amb pells i pellofes
de fruita i de nou
i amb quatre garrofes
s'ha inflat com un bou.

Els nens no ho entenen:
«¿Creieu que és normal?:
¡si els troncs mai no tenen
ni cul ni orinal!

»¿Com poden cagar-nos
torrons i confits?,
¿com poden pixar-nos
vins blancs exquisits?».

P'rò, pica que pica,
¡ell caga un fotral!
Ningú no s'ho explica,
¡p'rò avui és Nadal!


Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella

Què és la poesia?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà
¿com sentirà la refilada angèlica?

L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuada tèrbola.

De poetes cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet
aquell ne fóra l'àliga superba.

Més l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa;
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra.



Jacint Verdaguer, dins,


Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Edició: Carlota Casas i Pep Paré.

Il·lustració: Carme Solé Vendrell.

Pompeu Fabra, a cent anys i uns dies

A dalt són els crescuts de cap i espasa ;

a baix són els minvats de cop de peu.

De dalt a baix, un daltabaix, però a casa

som quatre i el Pompeu.

Qui pega, puja ; qui no pega, baixa.

Qui paga, cuita ; qui no paga, jeu.

Passant-nos el porró entre caixa i faixa,

a casa som quatre i el Pompeu.

Amb una flor d'un dia per tot riure,

amb un cardot d'un any pertot arreu,

amb una flor i un cardot per tot queviure,

a casa som quatre i el Pompeu.

Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo

que potser sí potser no ; si em pregunteu

si som feliços a casa, us confirmo:

a casa som quatre i el Pompeu.

Que per no viure de cenyida gorra,

ni morir de rovellat trofeu,

ni dir tan malament: quin temps que corre!,

a casa som quatre i el Pompeu.

Ha plogut i ben fort, no es veu un ase

ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.

Ha plogut i ben fort, però a casa

som quatre i el Pompeu.

Perquè la nou del coll ens jugui a bales,

perquè les bales facin dring de veu,

perquè la veu s'expressi sense tales,

a casa som quatre i el Pompeu.

I per poder anar tirant de mala gana,

i per poder anar vivint a cara o creu,

i per poder anar morint tal com Déu mana,

a casa som quatre i el Pompeu.

Que cadascú faci en pau la seva basa ;

que cadascú es vengui el brou pel millor preu ;

que cadascú s'esmoli el gep, però a casa

som quatre i el Pompeu!

Màrius Sampere, 

Barcelona, 1928

Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 44

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

Ponent a migdedosrius

M'arronso com un dit,
i arbre i pedra s'estiren vora el riu
com el rictus de l'ombra.
Em paro damunt les llargues tiges dels joncs
i el vespre s'allargassa com un déu
damunt del pedestal.
M'empetiteixo
com el fil invisible del mapa d'una aranya
i em deixo gronxar per la llum
que desfila a ponent i cau.
Travesso l'aigua i parpellejo:
veig la lluna afuada com el trau
d'un rostre submergit.
Nedo, palpo les algues, mantega fosa als dits.
Acluco els ulls i em veig el crani blanc
en el marbre de l'aigua.
M'enfonso al llit del riu: la llum ja dorm.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

El sermó del foc

S'ha romput el tendal del riu; els darrers dits de les fulles
s'amunteguen i s'enfonsen a les voreres del riu. El vent
travessa la terra bruna, inaudible. Les nimfes han partit.
Dolç Tàmesi, flueix suaument, fins que acabi el meu cant.

——————————————————————

The river's tent is broken: the last fingers of leaf
Clutch and sink into the wet bank. The wind
Crosses the brown land, unheard. The nymphs are departed.
Sweet Thames, run softly, till I end my song.



(Fragment)


T. S. Eliot. La terra eixorca, 2018

Tr.: Neus Nadal 
Intr. i notes: Bernat Nadal

Fi de jornada

Cada vespre creues l'oest de Londres
quan veus arribar la llum sense ombres;
la llum verdosa que cala els maons,
la llum que canvia els verds dels arbres.

Tornes de treballar en la gramàtica
en què acostumem a ordenar l'aire;
viatges amb llaunes que ens solen dar
la pau de pensa i la pau del ventre.

Al vespre quan parles topen sentits
com arnes contra els llums de neó;
edificis a mig fer i fanals
tentinegen, les voreres cedeixen

i les fulles no creixen sense aigua
ーdius clavant-te la banderilla a la
llengua per encendre el foc de la nit
que escampa el seu regne sense façana.


Jèssica Pujol Duran, dins,


Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes
dels Països Catalans. 2013

Ed.: Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig

SENTIT DEL DIA

HI HA tanta llum encara closa al cel,
tant de sol a la boca dels teus dies!
Que es faci clar més lluny del que voldries
i sigui el pas daurat d'ocre i de mel.

Descobreix-te les mans, el tacte, el gel,
qui pogués ser la mà que coneixies,
i perdonar la nit que sentencies,
vèncer amb la llum que s'erigeix rebel.

I amb aquesta claror que tu disposes
combatre la foscor, l'hivern, la neu,
resguardar la tendresa amb què ara goses

oferir un paradís que sols és teu,
i descobrir el misteri de les coses
com si per tu les hagués fet un déu.



Israel Clarà. Una mena de màgia, 2009
Pr.: Carles Zafon

Esmena

Quan esborro una frase traçant-hi

una ratlla al damunt, ho faig

de manera que no es pugui llegir.

Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

EXPOSICIÓ "BROSSA POLIÈDRIC"

EXPOSICIÓ "BROSSA POLIÈDRIC" / concebuda per Judith Barnés

Aquella altra paraula

Aquella altra paraula
que no era dual
ni mirall de guerrer ni reacció
que no era filla mare esposa nena dona àvia
algú-nosaltres
i que no repetírem.



Anna Pantinat. Qui no s'anomena. 2018

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2018.

Aiguamarina

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.


Josep Maria de Sagarra, dins,


Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Il·lustracions: Carme Solé Vendrell

Edició: Carlota Casas i Pep Paré

Capvespre

Soc l'arbre de la tardor,
que ha plorat les seves fulles;
la pàl·lida flor humida de pluja.
Soc el vial solitari,
sense meta i sense somnis;
el sol que no crema i declina a l'horitzó.
Soc l'ombra amenaçadora,
que s'eixampla en el cel,
l'onda de misteri que envolta la vida.
Soc el fragor d'un tro,
o la paraula que no escoltaràs mai més;
un bufec deliciós de tristesa:
l'enyorança de la vida.



Anna Cinzia Paolucci (Ligur, 1965), dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013

Edició: Noèlia Díaz Vicedo i Sandra Roig

Confondre's amb la neu

Confondre's amb la neu:
             ser floc que el migdia ha de tornar líquid.


Confondre's amb el paisatge;
             esvanir-s'hi per perdurar.



Antoni Clapés. Pluja, 2015

Angles

Amb la força d'un brau
apuntalar angles rectes.
Preservar-los immutables
quan la memòria caigui a trossos.
Per saber on és el nord,
i malgrat tot no fugir-ne.


Montserrat Costas. L'amplitud dels angles, 2003

A les salines de Guérande (Bretanya)

Hi ha uns camins per l'aigua i uns camins
per la terra. Les gents d'aquests indrets
coneixen els pendents i les marees, i l'aigua
llisca fins a la seva reclusió. La seva
conclusió, car en la cel·la, la llibertat
truncada, el mar esdevé cel, i després sal.
Caminar a les salines és com fer-se petit
en un full de quadrícula. Aquí els senders
t'inviten: pots trepitjar-nos; cerca el camí
més curt tot seguint nostres límits; cerca
els límits més curts de la teva persona i
has de trobar el camí de l'infinit .
Roman al laberint i camina per sempre,
evapora't, enlaira't, desapareix, vessa
tota la sal que dus a les butxaques,
desfés-te dels afanys, deixa a la gravetat
la teva solitud sòlida i blanca i torna
lentament a l'oceà. Torna a
estimar.

Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Il·lustracions: Yves G. Frischmann

Cabirol

La llum, només un vel i una boira de grocs,
s'allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d'un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so
                                     al llarg silenci.
L'alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

Aquestes paraules s'escrigueren a la vora d'un llac

Aquestes paraules s'escrigueren a la vora d'un llac.

Fes-ne una polsera per a un canell. No empunyis cap espasa
ni brandis allò que es podria brandar, car la saviesa és un ocell
moribund, gravat en un palmell. Gairebé no res. I aquestes
paraules s'escrigueren a la vora d'un llac, abans que l'ésser com
a ésser fos dat i beneït. Una bandada de vides, cadascuna amb
cara de guanyar, cadascuna amb aquest encàrrec ruboritzant:

Burxa aquí. A partir d'ara la mà ja és lliure.

__________________________________


These words were written by a lake.

String them around a wrist. Do not grip a sword or draw
what might be drawn, for wisdom is a dying bird, engraved
on a palm. Next to nothing. And these words were written
by a lake, before being as being was scripted and dealt. 
A pack of lives, each with a winning face, each with this
blushing command:

Prick this. This moment the hand is free.


Patti Smith. Auguris d'innocència = Auguries of innocence, 2019
Tr.: Laia Malo

Dalt del cingle sobre el pla

Dalt del cingle sobre el pla
fèrtil verdeja la terra
a camp ras lluny de l'estrèpit 
lluny dels grans perills del mar

ben de cert: no he entès mai res
del diví ni de l'humà 
mentre albiro llacs de gel
mentre sento ocells xisclar.



Josefa Contijoch. Baix continu. 1984

Sol d'hivern

Quin dia tan fred!
El sol ha deixat
tot el seu ardor
al si de la terra
que el té enamorat.

Una gran fillada
d'ells dos naixerà.

Quan rica d'abrils
la terra floreixi,
amb quina esplendor
la il·luminarà.


Joana Raspall. Pinzellades en vers, 1998
Il.: Glòria Garcia

Bagul a la riera

El cavall, la barca de vela, la bicicleta...
Tota velocitat que els sobrepassi aparta
l'home de la seva capacitat d'observació
de la naturalesa. Això m'ho han fet
entendre les cames, que són bessones.



Joan Brossa. Passat festes. 2013

En cotxe el paisatge es veu

En cotxe el paisatge es veu.
A peu o en bicicleta es viu.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

A la meva mare

Llegeix-los tu també, els poemes, mare,
per l'amor recordat, pel temps feliç,
i potser hi sentiràs altra vegada
uns peus petits corrent pel passadís.



Robert Louis Stevenson. Jardí de versos d'un nen, 2011
Il.:  Jessie Willcox Smith
Tr.: Jaume Subirana

El paper en blanc

Un full de paper en blanc
és tot un món possible.
Penetra-hi amb peu franc!
Hi pots posar el teu nom
i dir-hi el què i el com
de tot allò intangible
que penses i que sents,
que entens i que no entens...

I quan hi hauràs deixat
el cor ben despullat,
seràs el petit déu
d'un univers sols teu!



Joana Raspall. Bon dia, Poesia!. 2013
Il·lustracions: Montse Ginesta

Dels ocells

Dels ocells els
de trinat més noble
soltes divinitats
són
dins un pou d'aire


————————


Dos pássaros os
de mais nobre pio
são divindades soltas
num poço de ar

Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons

Aiguamolls 1985

No han destruït aquest recer vivent

Que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l'aigua nodridora
I els verds amagatalls l'ocell del nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu,
Torneu, xic corriol i fredeluga,
Princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
Davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d'ocells
Cansats del vol, a frec de les onades
I el sol que hi riu, i escates d'or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
-Una treva signada amb aire i ales.



Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008

A cura de: D. Sam Abrams

Blat i ordi

Reconstrueix el que es trenca.
Fes néixer el que demana ser.



Anna Gual. Símbol 47, 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Un i tots

Comprenc el meu lloc a l'Univers:

formo part d'una gran Vida

que acondueix els mons.

No crec pas que ningú sigui

una unitat separada de lluna

a lluna...

Tot està contingut en tot.

Espelmes i planetes.

Joan Brossa. Passat festes. 2013

Nena adormida

Tu que en dolç bressol
ets adormideta,
que tens blanc llençol
i fina robeta,
no saps que hi havia
un pobret infant
que llit no tenia
ni braçalet blanc?

Dona-li robeta,
dona-li coixí,
fes-li a ta voreta
lloc per a dormir.

Sa mareta és bella
com un pom de flors
i us darà una estrella
per jugar tots dos.



Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013

Il.: Ignasi Blanch
Pr.: Carles Duarte
Ed.: Mercè Ubach

Islàndia

Islàndia,
flor de gel i lava

la llet nodridora dels primers rius
aletejant entre la pedra




Carles Mulet. Naixement d'Islàndia. 2019

Novembre

Novembre
és lo mes de l'arado
amb els solcs
que se subsegueixen
com un esperançós argument
pensant a la pluja
i a les llavors de llum
que il·luminem
la plana del pa
on arrela l'amor
i la suor dels hòmens
custodis de les sagrades cerimònies
que revelen l'ànima de la terra.


______________________

Novembre
è il mese dell'aratro
con i solchi
che si succedono
come un fiducioso argomento
pensando alla pioggia
e ai semi di luce
che illuminano
la pianura del pane
dove alligna l'amore
e la fatica degli uomini
custodi delle sacre cerimonie
che svelano l'anima della terra.



Antoni Canu. Ànimes precioses, 2019
Pr.: Maria Cristina Biggio