Camí que acaba,
fragància que s'acosta:
flors de bardissa!
Buson
Les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa
MARIA CABRERA
Totes les atzavares
eren mortes
quan ens vam extraviar
entre les restes
del naufragi.
Va ser després
de l'apocalipsi
i lluny dels llocs
que solia freqüentar
de parets esgarrapades.
Quan eren mortes
les atzavares
vam fer inventari
de les marques de la pell
i com el Dídac i l'Alba
vam encetar el dia
amb la ferma voluntat
de regenerar l'espècie.
La mar, espectadora
límit i viatge
i encastada a les roques
la brossa
que ja no era de ningú.
Les xarxes
que ja no tenien
prou forats
per fer-nos captius.
Vaig voler
llançar-li pedres
a la mar
per mentidera
i mentidera
rebotava
pedra-bruixa
coloraines
tall coent
pes ingràvid
evidència
entossudida
en el reflex.
M'havia promès
la calma.
De: Murs de distensió
Carla Fajardo. Limítrofes. 2019
Premi de Poesia Martí Dot 2018 de San Feliu de Llobregat
El meu silenci vessa des d'endins.
Guaita: t'ofreno un lliri en temps de calma.
S'enfila, clama el cel, i així la imatge
es vincla en flaire encesa. Si t'ullprèn,
el doll se't farà càntic. Dic mots rars
i esquerps: no t'espantessis. Raigs i fonts.
Et parlo amb els vells somnis d'Hildegarda.
Lluís Calvo. Fulgor. 2021
Epíleg: Núria Armengol
Arriba el dia que la vida s'assembla per fi a la vida,
que l'ombra i la llum brollen
del mateix instant d'eternitat
que allibera el que és efímer.
Arriba el dia que l'alegria i el turment,
la gràcia i el destret, l'amor i l'absència
esdevenen u.
Arriba el dia que l'espera s'atura.
一一一一一一一一一一一一一一
Vient le jour où la vie ressemble enfin à la vie.
Où l'ombre et la lumière jaillissent
du même instant d'éternité
que délivre l'éphémère.
Vient le jour où la joie et le tourment
la grâce et la détresse, l'amour et l'absence
font un.
Vient le jour qui arrête l'attente.
DE Sense límit, sense final del món, XIV
Hélène Dorion
Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 80-81
Traducció de Carles Duarte i Montserrat
De com s'aprèn ーi s'aprèn en silenciー,
fem-ne si podem una síntesi clara.
Ningú no posseeix la bellesa absoluta.
D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.
Miquel Martí i Pol, dins:
Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997
Vol. 4. De Maragall als nostres dies. 2a part, p. 982
Un cant arriba amb l'ombra
deixada a la vora de les carreteres;
caminem sols
i no deixem d'escapar
de l'horitzó que ens avança.
La terra acull el dolor,
desfà el nus del buit.
Em recorda on anar, d'on tornar,
on començar de nou cada vegada.
L'eix de la terra deriva
i les nostres mans s'uneixen;
de sobte som
la llum que mancava.
Cap lloc on anar, llevat d'aquell amor
d'on venim.
一一一一一一一一一一一一一一一
Un chant vient avec l'ombre
laissée au bord des routes
nous marchons seuls
et ne cessons d'échapper
à l'horizon qui nous devance.
La terre accueille la douleur
dénoue le vide.
Me rappelle où aller, où revenir
où commencer chaque fois.
L'axe de la terre dérive
et nos mains se rejoignent
soudain nous sommes
la lumière qui a manqué
Nulle part où aller, sinon vers cet amour
d'où nous venons.
DE Sense límit, sense final del món, I i II
Hélène Dorion
Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 68-69
Traducció de Carles Duarte i Montserrat
l'aigua enfila un paisatge
perfumat de pruneres
pel clap de salzes,
la brisa riberenca:
és primavera
SŌCHŌ
kawakase ni / hitomura yanagi / haru miete
3 PRIMAVERA
L'aparició dels salzes, que cal imaginar ja coberts
de fulles, fa avançar l'estació des del principi de l'any
fins a la primavera que ja es manifesta plenament.
Tres veus lligades a Minase / Sōgi, Shōhaku, Sōchō. 2017
Traducció: Jordi Mas López
XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
El camí cap a tu
és tot verd i és amb sol
i a les vores li creixen
mirades i cançons.
Les cançons que cantaves
mentre et mirava jo.
Marc Granell. La vida que creix. 2015
Il.: Paulapé
A Edvard Grieg
L'aigua adormida vol ser el cos del temps,
la pell d'aquelles hores lentes, dolça
espera de la vida que ha de néixer
d'un silenci de lluna. L'horitzó,
desig incandescent d'un cel de pètals,
voldria contenir la immensitat
i s'ha tornat confí d'aquesta llum
líquida que es vessava com el nèctar
del sol. Ara, el temps és un aiguaneix,
el desglaç de la nit que sembla riu
i llera, el despertar de les aloses
i la dansa del gira-sol. La boira
es va cobrint de transparències blaves
i del plor de les roses emergeix
una música amb tacte de migdia.
L'aigua adormida ja és el cos del temps.
De Àmbit de la llum
Cristina Àlvarez Roig. Cerimònia del te. 2019
Premi «Festa d'Elx» de Poesia 2019
Avui l'he vist.
Pastat al seu pare quan
tenia vuitanta anys.
Amb el nom del poble
gravat a la pell, esculpit
als cognoms.
Què més es pot demanar
si la vida no ens ha fet
ser orenetes?
Anar amb el pas segur
que pertanys al paisatge.
I prou.
Cèlia Nolla, dins,
Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara, 2019
Ed. i il·lustrador: Josep Gerona
El cor posa carn nova.
Amics, ¿no ens tornarem a veure?
Distàncies,
¿quan sobreeixireu
de festa?
La primavera ho encén tot:
¡com brillen els miralls de la memòria,
els vergers prohibits,
els ulls d'aquella noia.
Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995
Ed.: Rosa Sayós i Santigosa
Abundor de la vida en marjades de rius
elevant-se a ciutat, i emergint-ne en cimbells
fent-se pau, quietud...
El gra més alt que l'aigua; i més amunt la pedra.
Miquel Arimany, dins,
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat, 2005
Edició: Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions: Mercè Huerta
Quan el fil salvatge de la llum
defalleix en el bressol de les aigües
aparentment adormides,
en l'hora del temps
que s'atura i no s'acaba mai,
reneix el gemec de l'ofec rebel
que m'empeny fins al mar.
Maria Mercè Alabau. De la mà d'un astre : per la sendera de la vida. 1996
Vens de lluny.
El temps et pesa.
Passa avant
i fes camí,
que la vellesa
no es desa.
Qui la té,
l'ha de lluir.
Ramon Cabanas i Antich. El caliu de la llar. 1990
this kind of bird flies backward
Diane di Prima
He begut
d'ales i paranys esparsos,
niant bressols de tempesta
allà on el vers és pell,
i ara prenc
glops sincers amarats d'ones,
avui que la nit s'esquerda
com s'esquerden els confins
del silenci que ja amaina:
per mirall,
per conjur,
amb la llum,
amb la veu
que retorna
i em retorna.
Queralt Morros, dins,
Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia Alella 2008-2017. 2017
