Ni vinc del nord

Ni vinc del nord
ni vinc del sud,
perquè el meu meridià
recorre les pàgines
d'un llibre en blanc.
Recomença amb cada sol
i s'acaba en cada lluna.

Bel Granya. Síndria esberlada. 2020

Pròleg: D. Sam Abrams.

Arriba el dia

Arriba el dia que la vida s'assembla per fi a la vida,
que l'ombra i la llum brollen
del mateix instant d'eternitat
que allibera el que és efímer.

Arriba el dia que l'alegria i el turment,
la gràcia i el destret, l'amor i l'absència
esdevenen u.

Arriba el dia que l'espera s'atura.

一一一一一一一一一一一一一一

Vient le jour où la vie ressemble enfin à la vie.
Où l'ombre et la lumière jaillissent
du même instant d'éternité
que délivre l'éphémère.

Vient le jour où la joie et le tourment
la grâce et la détresse, l'amour et l'absence
font un.

Vient le jour qui arrête l'attente.

DE Sense límit, sense final del món, XIV

Hélène Dorion

Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 80-81

Traducció de Carles Duarte i Montserrat

Si aneu mai al bosc

Si aneu mai al bosc, penseu que allò
és una plaça brodada de fulles,
humus ric i bolets;

i qui hi passa, repassa,
qui hi dorm, s'hi adorm
i qui hi canta, s'hi encanta.

Si aneu mai al bosc i descobriu els verds
i els marrons, els beixos i els fongs,
tanqueu el llibre de naturals
per a sempre,
perquè allí hi dirà tot.

Aigua dolça : poesia per a xiquets, 2008

Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

De com s'aprèn

De com s'aprèn ーi s'aprèn en silenciー,
fem-ne si podem una síntesi clara.

Ningú no posseeix la bellesa absoluta.

D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.

Miquel Martí i Pol, dins:

Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997

Vol. 4. De Maragall als nostres dies. 2a part, p. 982

Sense límit, sense final del món

Un cant arriba amb l'ombra
deixada a la vora de les carreteres;
caminem sols
i no deixem d'escapar
de l'horitzó que ens avança.

La terra acull el dolor,
desfà el nus del buit.
Em recorda on anar, d'on tornar,
on començar de nou cada vegada.

L'eix de la terra deriva
i les nostres mans s'uneixen;
de sobte som
la llum que mancava.

Cap lloc on anar, llevat d'aquell amor
d'on venim.

一一一一一一一一一一一一一一一

Un chant vient avec l'ombre
laissée au bord des routes
nous marchons seuls
et ne cessons d'échapper
à l'horizon qui nous devance.

La terre accueille la douleur
dénoue le vide.
Me rappelle où aller, où revenir
où commencer chaque fois.

L'axe de la terre dérive
et nos mains se rejoignent
soudain nous sommes
la lumière qui a manqué

Nulle part où aller, sinon vers cet amour
d'où nous venons.

DE Sense límit, sense final del món, I i II

Hélène Dorion

Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 68-69

Traducció de Carles Duarte i Montserrat

L'aigua enfila

l'aigua enfila un paisatge
  perfumat de pruneres

    pel clap de salzes,
    la brisa riberenca:
        és primavera

                        SŌCHŌ 


kawakase ni / hitomura yanagi / haru miete

3 PRIMAVERA

L'aparició dels salzes, que cal imaginar ja coberts
de fulles, fa avançar l'estació des del principi de l'any
fins a la primavera que ja es manifesta plenament.

Tres veus lligades a Minase / Sōgi, Shōhaku, Sōchō. 2017

Traducció: Jordi Mas López

XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia

El camí cap a tu

 
El camí cap a tu
és tot verd i és amb sol
i a les vores li creixen 
mirades i cançons.

Les cançons que cantaves
mentre et mirava jo.

Marc Granell. La vida que creix. 2015

Il.: Paulapé

El matí quiet

El matí quiet
al blau de la finestra:
foc i aus anant-se'n.

I ara de nou,
drings de llavor antiga
de fa cent arbres.

Aquest dir estès
sobre el respir del pa:
un do del món.

Montse Salvador. Camp obert. 2019

Pedres sobre el llot

Figures sedents
sobre pedestals de riu,
mirada contracorrent,
pissarres zen,
i alfabets per descobrir,
l'univers desbaratat
en mots i fulles.
Plor de torrent,
falcat de punts i comes,
mots viatgers a les ales
creuades del destí.
El teu paisatge és el meu quadern.

Pilar Parcerisas. Falç i estrelles. 2020

Il.: Carme Sanglas

Pedra

No són paraules sense solta:
hi ha enganys
que ens fan saber la veritat.

Un matí qualsevol descobrim que l'amor
pot trabucar-se. Que en els besos,
com a la carn del peix,
hi ha espines amagades.
Que els cossos
poden ser muralles.
Que se'ns fa enorme el càlcul
dels errors.

Sense que ningú la toqui
una pedra es desprèn de la muntanya.

Manuel Forcano. Ciència exacta. 2014

Evocació del matí

                                     A Edvard Grieg

L'aigua adormida vol ser el cos del temps,
la pell d'aquelles hores lentes, dolça
espera de la vida que ha de néixer
d'un silenci de lluna. L'horitzó,
desig incandescent d'un cel de pètals,
voldria contenir la immensitat
i s'ha tornat confí d'aquesta llum
líquida que es vessava com el nèctar
del sol. Ara, el temps és un aiguaneix,
el desglaç de la nit que sembla riu
i llera, el despertar de les aloses
i la dansa del gira-sol. La boira
es va cobrint de transparències blaves
i del plor de les roses emergeix
una música amb tacte de migdia.
L'aigua adormida ja és el cos del temps.

De Àmbit de la llum

Cristina Àlvarez Roig. Cerimònia del te. 2019

Premi «Festa d'Elx» de Poesia 2019

Avui l'he vist

Avui l'he vist.
Pastat al seu pare quan
tenia vuitanta anys.
Amb el nom del poble
gravat a la pell, esculpit
als cognoms.
Què més es pot demanar
si la vida no ens ha fet
ser orenetes?

Anar amb el pas segur
que pertanys al paisatge.
I prou.

Cèlia Nolla, dins,

Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara, 2019

Ed. i il·lustrador: Josep Gerona

Convalescència

El cor posa carn nova.

Amics, ¿no ens tornarem a veure?
Distàncies,
¿quan sobreeixireu
de festa?

La primavera ho encén tot:
¡com brillen els miralls de la memòria,
els vergers prohibits,
els ulls d'aquella noia.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995

Ed.: Rosa Sayós i Santigosa

L'alba que tothom

Sé
que un amor
pot tornar-se blanc
com quan es veu l'alba
que tothom creia perduda.

一一一一一一一一一一一

So che un amore
può diventare bianco
come quando si vede un'alba
che si credeva perduta.

Alda Merini. Clínica de l'abandó, 2016

Tr.: Meritxell Cucurella-Jorba

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Nosaltres

som la fúria del vent que allunya els ports
som el fred cada nit dins de l'estable
som la pena del mar que no té platja
som la recança dels ocells dins d'una gàbia
som la set dels tuaregs a mitja tarda
som el deliri de tots els cavalls salvatges
som la ràbia del peix que empassa plàstic
som la impotència dels tucans que s'extingeixen
som la tristesa de qui sap com perdem l'àrtic
som la impaciència d'un volcà que no té lava

i fràgilment, volgudament: una feliç mancança

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

En aquest poema jo no hi era

En aquest poema jo no hi era,
tan sols tolls brillants i nets,
l'ull petit d'un llangardaix, el vent
i la música d'una harmònica
que no s'havia clavat als meus llavis.

Adam Zagajewski. Terra del foc, 2004

Tr.: Xavier Farré

L'hora de l'alba

Donem-nos la mà,
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.

Desperta, rosada,
la pau del jardí.
Amb l'última estrella
clareja el camí.
La porta és oberta
i el cor se n'hi va.
És l'hora de l'alba,
donem-nos la mà.

Deixàrem la prada,
passàrem el riu.
En tendres cabanes
fumeja el caliu.
Ens crida la vida
muntanyes enllà.
És l'hora de l'alba
donem-nos la mà.

Pardals i cardines
aixequen el vol.
Les vinyes més altes
verdegen al sol.
Si mires enrera,
t'enlluernarà.
Com el primer dia
donem-nos la mà.

Donem-nos la mà
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.

Tomàs Garcés, dins,

Aire i llum. 1996

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

Temps lliure

Què serà de tu i de mi
si, preocupats com estem
no tenim temps de sortir,
no badem ni ens sorprenem?

No hi ha temps de mirar els arbres
ni guaitar per entre branques,
com bé fan, perquè són sàvies,
les ovelles i les vaques.

Quan tresquem per bells pujols
o avancem per llargs camins
no veiem els esquirols
enfilats a dalt dels pins.

No ens fixem en la Bellesa,
tenim pressa, pors, cabòries;
però ella dansa, amb gran drestresa,

prescindint de les cridòries.

No podem parar un instant
i mirar com li ha florit
la rialla als ulls, abans,
i als llavis tot seguit?

Vida trista, vida grisa:

preocupats com, ai!, estem,

no sortim a l'aire lliure,
no badem ni ens sorprenem.

W. H. Davies, dins,

Amb calma : 50 històries naturals. 2020

Text:  Rachel Williams
Il.:     Freya Hartas
Tr.:    Maria Cabrera Callís

Història natural

La mar és dels peixos que hi viuen
i de la lluna que la mou;

les teulades són per la pluja
i pel somni del llangardaix;

els arbres donen a l'heura
llur tronc, la branca a l'ocell;

uns mateixos camins travessen
els homes i les formigues.

Però l'aire que s'aturava,
invisible cristall,

en el silenci del migdia,

és només pels crits dels infants.

Tomàs Garcés, dins,

Aire i llum. 1996

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

Aniversari

Salta la balda
i no en va trena vida
a camp ras d'illa.

Que l'ala avida
entre les nits i els dies
deveses vives.

Trenen les ales
remoroses espigues:

llum a les illes.

Montse Salvador. Camp obert. 2019

Girona

Abundor de la vida en marjades de rius
elevant-se a ciutat, i emergint-ne en cimbells
fent-se pau, quietud...
El gra més alt que l'aigua; i més amunt la pedra.

Miquel Arimany, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat, 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions: Mercè Huerta

Els ulls se m'omplen de la teva ona

Quan el fil salvatge de la llum
defalleix en el bressol de les aigües
aparentment adormides,
en l'hora del temps
que s'atura i no s'acaba mai,
reneix el gemec de l'ofec rebel
que m'empeny fins al mar.

Maria Mercè Alabau. De la mà d'un astre : per la sendera de la vida. 1996

Vens de lluny

Vens de lluny.
El temps et pesa.
Passa avant
i fes camí,
que la vellesa
no es desa.
Qui la té,
l'ha de lluir.

Ramon Cabanas i Antich. El caliu de la llar. 1990

No són perdudes

No són perdudes
les gotes de rosada
sobre la terra.
Jo visc tota amarada
de les dolçors antigues.

Joana Raspall. Ales i camins. 1991

Prelude

                                 this kind of bird flies backward
                                                          Diane di Prima

He begut
d'ales i paranys esparsos,
niant bressols de tempesta
allà on el vers és pell,
i ara prenc
glops sincers amarats d'ones,
avui que la nit s'esquerda
com s'esquerden els confins
del silenci que ja amaina:
per mirall,
per conjur,
amb la llum,
amb la veu
que retorna
i em retorna.

Queralt Morros, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia Alella 2008-2017. 2017

Potser

Potser sembrar la vida està més a prop de la veritat
que de l'esperança.

Clara Peya. Liti-o. 2020

Il·lustracions: Wara de Ormaechea

Textos en català i castellà

Vinc al recer

Vinc al recer de l'àmbit d'aquest temple.
La pedra sembla abatre's i discórrer
per un perfil de traços vigorosos,
i cada rengle encerta l'arc que baixa
al meu damunt, des d'una més concisa
perspectiva, amagant del sostre el límit
d'on sorgeix. És solemne l'equilibri
del cim, apar que poc a poc s'enlaire.
Entre tanta bellesa m'adelite
tot sol, però si d'altres mai venien
també m'hi complauria: clarianes
i penons, meravelles quasi vistes.
Per a molts, l'únic tast de la mirada.
Per a mi, igual raó de poesia.

De: A Oxford,  II

Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999

Versió: Isidre Martínez Marzo.

Epíleg: Antoni Ferrer Perales.

Inici de primavera

Aquella nit de març vaig eixir tard de casa.
Els carrers eren esvalotats per l'olor de primavera
i la pluja verda dels sembrats.
Repicaven els vents. Jo sortia enllà enfora a través
de la clotada estorada de cases fins al mur descobert
i me n'adonava: cap al meu cor creixia un ritme nou.

A cada alè de l'aire hi havia tesat un jove esdevenir.

Jo parava l'orella quan els forts remolins giraven
dins ma sang. El camp ja s'estenia a punt. 

Marcada amb foc als horitzons ja hi havia la blavor
de les altes hores matinals que havien de dur
vers la llunyedat.

Les rescloses grinyolaven. De totes les distàncies
sorgia l'aventura. Damunt del canal, que feien onejar
vents joves de sortida, creixien clares vies,
en llur claror jo augmentava. El destí era a l'espera
en estels voltats d'oneig.
Al meu cor hi havia un temporal com de banderes
desplegades.

Ernst Stadler, dins,

El crepuscle de la humanitat : un document de l'expressionisme. 1984

Edició: Kurt Pinthus

Traducció: Artur Quintana i Font

No em despulleu

Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.

No em despulleu del temps
ni d'aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d'aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no, res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s'esborra
té importància.

Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent. 1987

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Dia Mundial de la Poesia 2021

Joana

Et diré com series als quinze anys.
Més alta i més esvelta, els ulls més clars,
sense aquest aire absent, el front més ample.
Podries caminar, ferma i estable,
i mai no et torçaries, amb l'esquena
doblegada qui sap per quina pena.
Les mans, amb polzes rectes. Ja sabries
llegir, aniries amb amics i amigues,
tindries cura de les teves coses,
emprendries viatges tota sola.
La realitat també és el que somia,
i jo sento a vegades una filla
alhora a prop i estranyament absent,
i que imagino en el mateix recer
de la petita Anna, que morí 
ja fa tants anys. Ambdues sou en mi
i dintre meu parleu, mentre us feu grans,
i a vegades sou una que ha callat
per sempre o que em somriu en tu, Joana,
en el misteri de la teva calma.

Joan Margarit. Llum de pluja. 1987