Cor costella

 Cada membre esbatanat

      en el ritme. Soc
   tot marbre constel·lat

d'òrgans consolats pels ossos
     que els signifiquen.

Maria Isern. Sostre de carn. 2017

II Premi Francesc Garriga, 2017

A la mesura de les teues coses

A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena—
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.

Teresa Pascual 

Veu i poema:  Lyric-line: listen to the poet

Mira la lluna

Mira la lluna alta, llunyana,
sempre al marge de tot.
Cap trontoll de sentiment li fereix el cor,
cap desengany de vida ofusca el seu cel
encès pels estels que s'apropen
quan tot es clou, com les parpelles,
per contemplar la bellesa immensa del món.

Núria Viñas Pujolràs. La bellesa immensa del món. 2023

Pròleg de Rosa M. Noguer Carbonés

Weird sisters

 And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
                  Christina Rossetti

CUCS

Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).

T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.

Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.

T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.

Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.

D' «A favor meu, nostre»

Marta Pessarrodona. Tria de poemes. 1994

Micropoema

No sé per què m'he quedat amb les coses petites,
menors, inadvertibles, quasi mudes,
les que amb les hores, comptades una a una,
es desdibuixen sense obrir cap porta
i saben repartir-se en el silenci.

Martí Rosselló. Inventari parcial d'excuses per viure. 2001

Agost

Agost, somniador, vora una barca,
damunt la sorra va quedar-se adormit;
el seu pit nu, pel sol ben embrunit;
el seu front jove, lleu arruga marca.

Com tendre adolescent a qui la Parca,
amb mà indiferent hagués ferit, 
reposa, i vora el mar ensopit
la platja rossa el seu son emmarca.

La xarxa al timó enrosca el vent;
ben poc a poc es va tornant d'argent
l'aigua transparent, tan cristal·lina.

La blanca casa que, vora la mata
de figues mores, cap a la mar s'inclina
dorm al bressar de l'onada marina.

Nora Leivar. Resplendors i ombres. 2003

Aquest poema es troba també a:

Dones poetes de la Maresma. 2021

Porus

Sota la pell, qui sap si calla un món.

Qui ho sap, si el món que calla
calla la por o la fe
rere la fam dels porus:
baden el bec
com els pollets al niu.

Sota la pell, qui sap si baten ales.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Bosc

        Los árboles del miedo me llaman hijo mío
                                           Juan-Eduardo Cirlot

La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.

Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.

La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.

Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.

Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.

La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.

I em sé afillat pels arbres de la por.

Josep Maria Ripoll, dins,

Estic de pas: em plau l'efímer. 2002                  

Un dia de pluja i flors

Hi havia una vegada,
en un dia de pluja i flors,
un nen petit
amb un gran paraigua...

i una flor, per a tu.

Carme Solé Vendrell. Un dia de pluja i flors. 2023

Balena

Si se't menja una balena,
no et morissis pas de por:
quan tindrà la panxa plena
¡sortiràs pel sortidor!

Ricard Bonmatí. Estimades feres. 2009

Il·lustracions: Montse Ginesta

Repte

Deseiximent.
—Fes teua la paraula,
si és que a tant goses.

Enric Sòria, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

Temps que guareix

Temps que guareix.
Benignitat que acull
la llum i l'aigua.

De: Haikus de l'Arsenal : un migdia a Marsella

Vinyet Panyella, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

El setmanari

Talment la idea d'un il·luminat
calgué, un dia, donar bona fe
de fetes diverses i actes comuns.
Quan es decidí d'aparcar el saig
fou el naixement la nova premsa.
Ai las! L'escriptura quin gran invent!
—Per llegir altres fets, per saber notícies,
consulti vostè les tan riques pàgines,
la història local, el més destacat,
fa respirar l'aire i és la nostra vila!

M. Magdalena Gelabert Miró. A la ciutat. 2019

Il·lustracions de Maria Magdalena Tugores

Mar i muntanya

Tenim, sense ni moure'ns del seient,
mar i muntanya junts. Sota el tendal,
sentim l'amable olor dels pins, i el vent
ens porta el gust de l'aigua i de la sal.

I per si això fos poc, al paladar,
amb un doll generós d'intensitats,
mar i muntanya ens volen regalar
presents constants, com a les deïtats.

De: Retalls de sastre

Salvador Oliva. Poesies reunides. 2022

Vell safareig

Envejo la pedra fresca de la teva silueta massissa.
Perquè ets més vell, i més fort, que la meva memòria.
Perquè guardes el secret de peus xipollejant a l'estiu,
la mesura del blauet i la vermellor de mans gastades
pel sabó ancestral. Perquè has enfilat veus caldes
i esquitxos d'aigua que no hi mor mai.
No tens cor, ni ànima ni el batec de la sang
però quina fortuna de no esdevenir carn:
és el que et fa insultantment immortal!

Helena Rufat. Les certeses. 2021

Pròleg de Josep Camps Arbós

11è Premi Nit de Poesia al carrer, 2020,
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

Text

Allò que és definit com a «informació»
pot passar a ser «comunicació» gràcies
a un canvi de sentit dels límits. Podem
comunicar la nostra pròpia experiència
amb materials de pura informació. Vull dir
filtrar la subjectivitat a través de l'objectivitat.
O expressant la poesia amb literatura d'agència,
llenguatge administratiu o frases fetes.
Ben lluny del postsimbolisme o del realisme històric,
la transformació s'obté en l'acte de «mirar»,
i no pas amb la manipulació del llenguatge.

Nota: L'autor parteix de la diferència entre els termes 
«informació» i «comunicació». Una informació només
acumula coneixement, i una comunicació, a més, fa participar.

Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998

Pròleg de Glòria Bordons

Existència

El temps té neguits, escaires i enganys.
I tu —lector— l'instint
que avança entre palps, bulbs i precs.

Tan cec com l'animal,
poderós en voluntat.

M'importa la llum
perquè m'importa la vida.

Esteve Plantada. Troncal. 2020

Epíleg de Jordi Marrugat

Infant

De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.

Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015

Pacte i ventura

Ara
existim:
quan jo escric això
i tu em llegeixes.

Abans jo no hi era.
Després tu partiràs.

Tu i jo
sols podem
coincidir
aquí
en
aquest
instant
tan
precís
i tan
fràgil.

Perquè només
Déu sap
si jo escriuré
alguna altra cosa
i si tu llegiràs res més.

Desitgem-nos text.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons

Epíleg de Teresa Pascual

Mireu

Mireu les gavines
com s'enlairen
amb plomes d'argent
besant el vent.

Eulàlia Antonés i Grau. Anhels de llum. 2021

Pròleg: Núria Ruiz
Contracoberta: Dolors Albós

Les veus

                                   A Carme Ballús, per "Dies petits"

                                          Minut 13:59, a youtube.com

la Veu que no renya ni ofen
La veu respectuosa i amable
la Veu que lentament emociona i
deixa empremta

el so de roure i alzina, de deessa
de la muda de les aus i la pausa

la Veu que voldria aprendre
que no és nova ni fràgil

La veu amb el do d'elevar la paraula
l'escriptura profunda més enllà 
del blau del cel i la mar veïna
dels boscos i les ciutats

la Veu que fa emmudir
i sentir el goig d'escoltar-la.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Acte de record a les persones que han mort durant la pandèmia de la Covid-19. 2020

Ajuntament de Granollers

Carenes

Carenes de la Mola i del Montsant,
des d'on l'esguard ha reposat
en la línia de l'horitzó llunyà.
I la memòria
ha emmirallat els pobles
que jeuen als seus peus,
Mont-roig, Montbrió, Cambrils, i
Vinyols, i els Arcs,
perduts en un angle unívoc,
distants i a la vegada propers.
I allà, més lluny encara, la mar estesa,
com una ratlla blava imperceptible,
és la fidel i secreta meravella
que amanyaga rius i torrenteres
i esguarda, prostrada, 
els alts cims de la Mola i del Montsant.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau

El meu rossinyol

La meva mare va ser un temps un cabirol
Els ulls d'un bru daurat
la gràcia
li va quedar del temps del cabirol

Era aquí
mig àngel mig persona —
i al centre era mare
Quan li preguntava què li hauria agradat ser
deia: un rossinyol

Ara és un rossinyol
Nit rere nit la sento
al jardí del meu somni en vetlla
Canta el Sió dels ancestres
canta la vella Àustria 
canta les muntanyes i els boscos de faigs
de la Bucovina
Cançons de bressol
em canta nit rere nit
el meu rossinyol
al jardí del meu somni en vetlla

Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022

Traducció de Feliu Formosa

Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany

Paisatge

En allà, en el cel,
vols de nigrils volen
mentres lo sol
s'amaga ja,
la marina calma i transparent
emana lo sou ventarello
lleuger perfumat.
En ciutat
s'entenen encara
les remors de la gent
que torna a casa.

Anna Fadda
 

Lectura a la ciutat de l'Alguer 

(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)

Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

Una llum

Cau la nit
i tot sembla foscor.
Però,
de sobte,
una espurna
i a l'horitzó
de llevant
esclata una llum
diminuta, ínfima,
gairebé insignificant.
I arrenca
una albada
on tot serà possible.
I la vida; el regal.

Xon Belmonte Mateu. De ser i d'amar (2000-2022) : poesia. 2023

Il·lustracions: Remei González Cara

L'alzinar

L'alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front,
greu i pur.
És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s'estira i es
torça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com còrpores.
Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat amb
la solitud.

Ferran Canyameres

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

Far

Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
                                        descans.

Eli Sanz. Posidònia. 2022

Terra meva

Amb l'ull de l'ovella
et miro amb l'ull
blanc i viola de l'ovella
amb l'ull blanc i cec
de l'ovella a l'ull
cec de l'ovella hi
planto una alzina un
coscoll i una morera
en aquell ull hi planto
una flor de lliri groc
com la llimona verda com
l'herba que creix a la
primavera.

Amb l'ull de l'ovella et
miro i amb l'ull de l'astor
de la guineu i del senglar
i de la mostela
amb l'ull de la font
obert dia i nit amb l'ull
de la rosada que es tanca
quan ve el matí
i l'herba neix muda
amb la boca tancada
d'aquelles
pedres serrades com dents

cobertes de pols i de calç.
Amb l'ull de cada pedra
de cada flor i de cada animal
i de totes les coses que hi ha
dins l'ull de l'ovella
et miro terra meva
per estimar-te i cantar
una cançó de bressol.

Innàsiu Delogu

Lectura a la ciutat de l'Alguer 

(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)

Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

L'antiga paciència

                            A la meva mare

Tu que coneixes l'antiga paciència
de desfer tots els nusos de la corda
i puges un pollanc zíngar vingut
a créixer enmig del cossi dels clavells,
deixa'm que senti en tu, com l'apagada
cantarella del mar dins la conquilla,
la veu de casa que el temps ja perdut
ha convertit en cendra.
Però és cendra de pa fosc i sagrat
—aquell que tu nodries amb l'alè
al forn obscur de la guerra— i ostenta
per sempre, eterna, en ella la filigrana
d'aquells teus cirerers arrabassats.
L'alegria, però, torna a aixecar la cresta
de puput als poblets desolats,
com el lilà que creix darrera teu
poc a poc, baluard de la massacre.
Recull encara i sempre el pidolant
niu abatut pel vent esquerp de març
i adoba les escretlles de la quilla.
No es queda sense casa aquell que escolta
al cap-al-tard la teva veu de conquilla.

Maria Luisa Spaziani, dins,

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció: Narcís Comadira

L'ametllerar

                                 «com ell, jo vull florir,
                                  baldament per morir.»
                                         JACINT VERDAGUER

Ara que callen les veus dels burcanys
i s'apregonen al cor del repòs,

cendra de llum són les absents ametlles
com el polsim de canyella a la nit.

Ara que canten les postes dels corcs
i s'arrepleguen els sons encerats,

pèpits lluïts són les clovelles tèrboles
amb regalims corferits de reïna.

Ara que tot és una tanca eixuta
per l'esmolada falç dels intervals,

fins que la pedra escrita m'interpreti,
drupes eixutes, ametllons d'estiu,

capolls de seda, diamants en brut,
jo us floriré dins el pit el que us manqui.

Guillem Benejam. Fondària. 2021

Epíleg: Margarita Ballester
Il·lustracions: Carmen de los Llanos