Senders

Olorem el verd,

la cruesa de llum,

gemecs del primer sol a les Agudes,

camines tu davant amb pas lleuger,

jo em perd enmig l'esclat de tants silencis:

un balanceig de fulles als turmells,

el bressoleig constant de presents ocres.

M'adorm el pensament l'indecís vol

d'un pobre ocell que tem de no saber

tornar-hi al niu sense prendre la molla:

el mapa de penombra familiar,

la brúixola del bosc sense diademes;

batecs d'un ara escrit fora del marge,

dues mans de memòria com la pedra.

Del buit de fam brolla el viatge:

el teu camí el meu, la veu, la senda.

Isabel Garcia Canet. L'os de la música. 2010

Pou de llibres

Era un insòlit monument,
en una vasta biblioteca,
no gaire lluny del riu Vltava
-amb la màgia fresca d'un mirall
que multiplica fins a l'infinit.
Amb una mica de basarda,
sentim la nostra metafísica

lleugeresa, davant el remolí

de l'art i de la vida. A cau d'orella

Milan Kundera ens parla, en la penombra.

Jaroslav Seifert, a la nit,

serà el nostre company, ran del foc hivernal,

amb Tota la bellesa del món.

I, quasi d'esma,

ens aboquem al pou de llibres,

i ens acull el silenci fervorós

d'una amagada saviesa,

antiga i fraternal, en el centre d'Europa.

Jordi Pàmias. Al cor del món, 2013

Plaça de la Revolució

El trespol ha lluït avui, sec
de la torrentada àcida d'ahir
que tot ho empastifà de bilis negra.
Ha fet sol, reconeixes les paraules
i saps, com jo, que el vent sempre s'endú
les coses que no aguanten ser aquí.
He menjat un gelat dels que ens agraden
i hem seguit el camí sense dir res,
amb la vista fixada cap a dalt.
Què vendrà ara? Ho saps? No hi pensem pus.
Ha estat molt bo el gelat d'aquesta tarda.



Andreu Gomila. Carrer dels dies.2012

Si ho mereixíem

Si mereixíem
de sentir l'ora
com abrillanta
sons despullades
del camp, del prat,
ja fórem dignes
de desvetllar-nos,
de dir paraules
de llibertat.

Si recordàvem
que la nit freda
hostil i cega
retornarà,
tothora guaites
a llocs altíssims
vigilaríem
l'antiga cleda
del nou ramat.

És aleshores,
mentre l'estrella
camina lenta
cap al seu joc,
que noms difícils
venen, i llavis
secs, calladíssims,
rompen amb càntics
de llibertat.



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

És en aquests

És en aquests

rars moments en què

romanc absent quan

realment soc.

Tota aquella qui

es desprèn de la

lletra entrada

amb sang.

Tota aquella qui

és prou valenta

per escoltar la

veu que acallen.

Tota aquella qui

no té por de si

mateixa.

Totes aquelles que

esperem que germini

la llavor, som

solidàries.

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

 

Fulla de tell circumscrita

Fulla de tell circumscrita,
a sobre el verd exigent,
a sota l'ombra assignada,
i tu gronxant-te a mig aire.

Fulla de tell pacient,
la nit es besa amb el dia,
la flama s'abraça amb l'aigua,
i tu suspesa a mig aire.



Lluís Solà. L'arbre constant, 2003

Posta de sol

...revela, puces que les troben just quan ho fa la llum,
                         desenterrant-les amb
                         ombra, i resplendor a cada
                         cresta, i

l'aigua traspuant a través de la fenedura més interna de

                         les petjades,

i quan tanco els ulls ara no soc com una persona cega

                         que camina cap al sol que baixa

l'aigua sorollosa a la meva dreta,

                         sinó una persona que veu

amb els ulls clucs

                           i que posa els peus

                           l'un rere l'altre

                           sobre la terra.

Fragment final.

Jorie Graham, dins,

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

 

Poema traduït per Dolors Udina.

Matí

aquelles vísceres de peix com la làmpada
que torna a lluir de nou

em llevo amb sal a la boca
tot just el primer tast de la joia

surto a fer un volt
les cases aprenen a escoltar

alguns arbres es tomben
algú esdevé un heroi

cal saludar amb la mà
els ocells i els caçadors d'ocells



Bei Dao, dins

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció de Manel Ollé

Rapsòdia sobre la diversitat

Va ser un xinès, el primer que va veure-ho. -Quin xinès?

-Un de savi, se suposa. Devia ser vell, desconegut, amb

el cap pelat. No hi ha res, va dir, que sigui indivisible.

El temps li ha donat la raó. Tampoc les partícules, com

la vida en una gota d'aigua, no s'acaben mai. Es multipliquen

com els cap-grossos i les algues: wimps, neutrins estèrils,

partícules de Higgs, axions: cada dia una nova suposició.

Però no tan sols a la física, al meu pit també es produeix el

mateix que en un estany de peixos quan jo -altra vegada

aquest jo!-, a la meva caseta de fusta, a la meva cabana

adamítica, m'observo observant i reflexiono sobre el fet que

reflexiono.

Per no embolicar-me sense remei, recorro a una frase que

probablement torna a provenir d'un xinès -o era un japonès?-

i que talla les plantes enfiladisses de la reflexió com si fos

un matxet: La incompleció és bona.

(Fragment)

Hans Magnus Enzensberger, dins,

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció de Ramon Farrés.

Algues i vent

Algues i vent teixeixen
un enfilall d'aurores.
Pel flanc d'aquesta tarda
desmesurada i lenta
heura i paret componen
una sola figura.
Tot és sobrer des d'ara
i tot és necessari.
Proclama el nou solstici!
Allí on conflueixen
ulls i desig, hi esclaten
tots els colors possibles.
Set ratlles lleus enceten
la pell de set esferes.
Ençà i enllà dels somnis
només la mar llunyana
i un fris remot de rostres
preserven de la fosca
l'escuma de tants dies.




Miguel Martí i Pol. Estimada Marta. 1978

Nosaltres tots, castellers

Per a l'estimat Lluís Mercadé,

que m'ho ha demanat.

S'aixequen torres

en esborrats vestigis

de mortes danses

Truquen a portes

d'oblit. Desempresonen

llum, ales, aire.

Nua bellesa,

nom sol enllà del nombre,

esclat de festa.

Volem la força

dins l'ordre perfectíssim

de la mesura.

En equilibri,

molt lentament ens alcen

castells de somnis.

Seny, no podríem

acollir-nos per sempre

al teu refugi?

Dreçats captaires,

sense plors ni temença

venim a prínceps.

Homes, la mida

del món, rompem silencis,

triomfs, abismes.

Agermanem-nos

sota l'esplendorosa

pau d'un llarg dia.

Per servir l'únic

senyor que tots triàvem:

el nostre poble.

Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

Torre de pa

Nodria murs el Sena amb boca dolça

Fugien les serpents d'absoluts bronzes

Sento l'orgull de la darrera festa

       D'aquestes mares

Alerta sota plomes de certs lliris

I sense déus res de més gran que l'home

Cor pur esperit just fineix la brida

       No toco nusos

Hi ha teles a la boca de la terra

I un gran progrés enllà de les tenebres

En l'aigua del secret plates de sorra

       Fan les figures

Nodria flors el Sena amb boca dolça

Regant la barba d'un París de fruita

Compro un bressol a una piràmide entre

       La nit i l'alba

No exalto vincles per canals d'escàndol

Que el corredor novell prengui la torxa

Arrel i acció avui reten la fruita

       Al bloc que es forma

Oh cor! L'ull de la lluna tomba l'ombra

D'estrella a estrella sota els arcs de pedra

L'aigua repassa el mar Tot el que sigui

Humà és nostre.*

*Lema d'un cartell polític d'esquerra molt

divulgat en aquells dies.

Joan Brossa. Poesia rasa II : 1955-1959, 1991

Renaixença

SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA

Molt abans que el verb, fou la teva veu.

Abans que el foc, la teva pell ardent.

Amb la pluja vingué la nit primera.

I després un silenci de llegenda.

Va ser la culpa molt abans que l'àngel.

Molt abans que el desig, el cos en dansa,

trèmul i greu, davant l'enfony de runa.

Fins que sorgí una raça impura i bella

per calcigar els eterns cicles de l'aigua.

I un dia, poc després de la foscúria,

entre els carrers desèrtics i embriacs,

enllà de la feblesa i de l'absurd,

fou creat un verger fet de carícies,

una terra sembrada amb sal del vespre

i la sang sempre dolça dels amants.

I vaig ressuscitar quan els teus braços

m'allunyaren d'inhòspites tenebres.

Quan el teu nom va ser clam de requesta.

Sempre un destí. L'atzar. Una promesa.

Pere Joan Martorell. Aquest cor. 2012

Equilibri

Rondinar sempre sempre
perquè no ets on ets
si el que no tens no ho tens
si no entens el que dius
i el que dius no s'entén
no callar i rondinar
encara més i sempre

No voler no saber
no poder no voler
mirar-se endins i veure
l'arrel del malestar
admetre que és de dins
que surt de dins i sense
excuses ni pretextos
ni culpables enllà
del fons de tot de dins
on l'equilibri fràgil
no vols no saps no pots
encara retrobar.



Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008

Tot i res dels mots

Aquest riu, aquests arbres,
coses concretes entre el cel i tu.
Ara hi ha això i no qualsevol riu,
un arbre que no ho és, la vida o l'home
igualment inconcrets. El cel
que veus amb aquests núvols d'ara
i no el límit, l'anhel. El tu que és jo.
Ara hi ha això, no en dubtis.
Però escrites en el poema aquestes
coses, llegides ara o un altre dia,
aquí o allí, aquest riu esdevé
més rius i tots els rius, i la muntanya,
l'aigua freda i la truita
que hi salta, el temps i els homes que s'hi banyen,
es tornen tots els arbres
que no pot contenir,
d'un en un, cap poema, tots els cels
que hagin arribat mai a veure.
És veritat que ara hi ha això,
que les coses són ara aquestes coses.
Però si els mots les han dites, hi ha els mots,
tu que escrius, entre elles i tu,
i només hi ha els mots,
les estrelles del cel posem per cas i des d'on tu
les vegis, ara i sempre,
per a tu que llegeixes.



Carles Miralles. L'ombra dels dies roja. 2009

Si les meves mans poguessin esfullar

Pronuncio el teu nom
en les obscures nits
quan vénen els astres
a beure a la lluna
i dormen els brancatges
de les frondes ocultes.
I jo em sento buidat
de passió i de música.
Foll rellotge que canta
mortes hores antigues.

Pronuncio el teu nom,
en aquesta nit fosca,
i el teu nom em sona
més llunyà que mai.
Més llunyà que totes les estrelles
i més sofrent que la mansa pluja.

T'estimaré algun cop
com aleshores? Quina
culpa hi té el meu cor?
Si la boira s'esfuma,
quina altra passió m'espera?
Serà tranquil·la i pura?
Ah, si els meus dits poguessin
esfullar la lluna!


10 de novembre del 1919
Granada

Federico Garcia Lorca, dins,

Ells s'estimen. 1999

Tranquil·litat

Mandrejo,

passejo.

Esmorzo

assegut.

Xocolata,

torrades

i un gran batut.

Baixant

a la plaça,

hi trobo els amics.

Matins de diumenge

d'aquells tan bonics.

Lola Casas. Poemes de cada dia. 2006

Il·lustracions: Tàssies

Egipte

El desert al mirall dels teus ulls.
Em vens un somrís per un bolígraf
i et perds entre les gents
del basar d'Assuan
com un miratge una nit de cabòries.


III




Laura López i Granell. Itineraris. 1993

Premi del XIIè Certamen literari per a

Joves de l'Institut Català de Serveis a la Joventut

de la Secretaria General de Joventut de

la Generalitat de Catalunya.

Blau verd, color Caran d'Ache

Aquesta és la història d'un entusiasme. 

Entre el 1964 i el 1982 la poesia va esdevenir

una alternativa a la grisor del franquisme i a

les claudicacions de la Transició. Va canalitzar

el desig d'un canvi de vida que es va traduir en

imatges i paraules, actituds personals i

esdeveniments col·lectius.

Fragment.

Julià Guillamon. Blau verd, color Caran d'Ache, dins,

La revolta poètica : 1964-1982. 2013

Canigó

Somrigué la muntanya engallardida

com si estrenàs son verdejant mantell;

mostrà's com núvia de joiells guarnida;

i de ses mil congestes la florida

blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

(Fragment)

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

Desig

Aprendre a delectar-se en l'escàs marge
de temps com si fos tot el temps del món.
No córrer mai. No tenir mai cap pressa.
Trobar el desig precís, l'acte precís,
el gest exacte per al minut breu
que resta abans de dir adeu. No dir
adeu. Saber no anar-se'n mai. I ser-hi
per sempre.



Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008

Davant aquests temps durs,

Davant aquests temps durs,

estrictes,

i de mirades de silenci

als carrers de l'Ombra,

vaig teixint un aplec de poemes

que vull fecunds,

i que em revolten contra la insídia,

l'engany i l'abús

d'aquest ara que ens envolta

i que vull conclús.

I posant-me dempeus,

ser-hi tot prest per allotjar-me

a l'acadèmia dels somnis,

farcir-me d'antic coratge

i amanyagar-me de gestes:

il·luminar-me!

Rafael Estrada, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI, 2012

Amor, és dolç de callar, i no sofrir

Amor, és dolç de callar, i no sofrir

de cap ingenu pensament en mi

que s'aturi sobtat i miri enrera

amb un mig riure i un mig plor, com si

un infant es perdia en una festa austera.

Mira'm als ulls, que tot en mi és teu;

fins els records que són darrera el lleu

horitzó de la nostra coneixença

fonen llur lívida claror de neu,

Amor, amb l'alta llum que en els teus ulls comença.

Dóna'm la mà, que entre el cos i la fe

l'acord és ara en mi suau i ple;

com si l'amor fos immortal, i l'hora

que fuig, un cercle i, al centre, el voler

retenint per igual els somnis de la vora.

Carles Riba. Estances ; Del joc i del foc, 2012

Descobrir la vida

Creus té la gosadia de reivindicar les emocions significatives,
desinteressades i subtils, que tenen un paper absolutament
bàsic a les nostres vides. En primer lloc, són el ciment que
ajuda a unir els fragments de la nostra existència. En segon
lloc, són l'element que humanitza la nostra raó i la nostra
consciència moral. En tercer lloc, les emocions ens treuen
del clos tancat del nostre ego i construeixen els ponts que
ens vinculen amb el món que ens envolta.


Fragment.



D. Sam Abrams

Sant Cugat del Vallès, tardor del 2005, dins el llibre:



Ricard Creus. Cada dia un dia. 2006

identitat

Som el que volem ser, i cap vent no pot tòrcer

la voluntat tenaç que en nosaltres perdura,

que hem de transmetre als fills

amb urc i humils alhora,
perquè en facin també, com nosaltres, bandera.

Miquel Martí i Pol. Pensaments. 2007

Pocs

La majoria el troben pretensiós

i superficial, mentre que una minoria

el consideren una de les poques persones

amb visió pròpia i un estil molt personal.

Res: o estudiar i posar-te a nivell

o no empassar-te res que no et plagui...

Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

Cançó de bressol per a un osset de peluix

Per a Esther Sala, Josep M. Sala-Valldaura, Nathalie Bittoun D. i Charlie. 

I per a Ivette Nadal, que se la feta seva.

Si t’adorms vindrà la nit, la perla blava,

vindrà la son amb set cavalls,

vindran els somnis a bressar-te,

vindrà el repòs, vindrà la calma.

Si t’adorms jo vindré amb tu per camins d’alba,

veurem el mar de set coralls,

veurem els boscos d’or i plata,

veurem el foc i la muntanya.

Si t’adorms tindràs el món, tindràs la flama

tindràs el temps dels set miralls,

tindràs la flor de la llum blanca,

tindràs el vent, tindràs l'onada.

Si t’adorms seràs el cant, seràs la dansa,

seràs el dring de set cristalls,

seràs ressò d’una veu clara,

seràs cançó, seràs tonada.

Si t’adorms, ai, si t’adorms,

seràs l’alè d’una abraçada.

  Víctor Sunyol

L'amor

L'amor és la capacitat de subsistir sota la pressió de
l'aigua concedint-te el bri d'oxigen necessari per gaudir
d'una ingravidesa subaquàtica per la que a voltes et
sobrevenen fets tan extraordinaris, com una pluja de llum.

Sandra Domínguez Roig, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012

La clau, al pany de la certesa

Sempre que et veig, amor, se'm fa diumenge

per tot el trencaclosques dels meus ossos.

Ai, per això tinc por moltes vegades,

pensant en la distància que em separa

dels dies feiners, d'aquelles coses

que de tan senzilles,

no cal moure la mà per a agarrar-les.

Deixa la clau al pany de la certesa

si vols que passe avant, incontenible,

com un riu d'enyorances. Per les vores

-del riu i del meu cos-

ja creixen els baladres i la molsa.

Llibre d'amic e amada

Carmelina Sánchez-Cutillas. dins,

Quinze poetes valencians del segle XX, 2005

Recordes quan et deia:

Recordes quan et deia:
no pensis en la literatura com si fos una muntanya

alta i inabastable? Doncs bé, aquest és el capítol

adient per posar a prova aquest consell. Perquè

aquí parlarem de poesia. I no ho farem ben bé

perquè la poesia sigui una cosa que ennobleixi

l'esperit. No. Sinó perquè la poesia serveix per

comprendre el món. No per gaudir-la. O més

ben dit: no tan sols per gaudir-la.

(Fragment)

Roberto Cotroneo. Si un matí d'estiu un nen, 1995