Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

19 de novembre 2013

Esbossos, 16

Day 22/365
Plou, els poetes surten a plegar
els cargols de les metàfores.


Manel Alonso i Català. Les hores rehabilitades, 2002

18 de novembre 2013

Saps què?

Saps què? T'estimo.
I entre el sol i la lluna,
un espai verge
ens guarda la flama
de l'estrofa més pura.



Montserrat Altarriba. Tornassols. 1998

VI

Raining men
                Al Txistu

Acariciaves la pluja
negant de cristalls
el riu del teu cos.

Acariciaves la pluja,
agosarat ludòpata
de l'aigua i del fang.

Acariciaves la pluja
i ara ella t'amassa
amb terra i sements.

Acariciaves la pluja...

... et somnie vegetal
rebrotant en l'horta
per reiniciar el camí de la vida.

Manel Alonso i Català. Les hores rehabilitades, 2002
   

16 de novembre 2013

És molt difícil

És molt difícil
de trobar qui comprengui
la nostra llengua.
Però tots, en mira-te,
provaran d'escoltar-nos.





Salvador Espriu. Poesia, 2013;
a cura d'Olívia Gassol

10 de novembre 2013

Democràcia i participació ciutadana

Les potencialitats de les anomenades noves tecnologies de la
comunicació, i en especial de la xarxa Internet, en el camp de
la participació ciutadana són molt grans. Les característiques
d'aquests nous instruments -facilitat d'accés, capacitat d'interacció,
velocitat, baix cost- faciliten i abarateixen enormement la
difusió d'informació, l'organització de debats, les consultes
ciutadanes o la comunicació entre ciutadà i polític. Malgrat
això, la novetat fa que aquests instruments encara no estiguin
a l'abast de qualsevol ciutadà i que, per tant, la participació a
través seu sigui baixa i no representativa de la població. Caldrà
esperar un més gran desenvolupament d'aquestes noves
tecnologies, que tindran un major impacte en la pràctica
democràtica com més àmpliament estiguin establertes i com
més familiar sigui el seu ús pels ciutadans (Stewart, 1996b).

(Fragment)


Núria Font. Democràcia i participació ciutadana, 1998

Cançó de la vinguda de la tarda

Una a una,
en els meus ulls ordeno
les vides conegudes.

Casa, carena, barca,
ample respir de l'aigua,
clara rosa. Amb paraules
sempre noves vestia
la tarda ja nascuda.

La nua tarda,
que de la llum sortia
al mar i a la muntanya.



Salvador Espriu. Poesia. 2013.

A cura d'Olívia Gassol.

09 de novembre 2013

Deixeu-me dir

Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si ens alcéssim
després d'una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que un dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.



Miquel Martí i Pol. El fugitiu. 1998

08 de novembre 2013

El sol de tarda brilla amb més lluïssor

El sol de tarda brilla amb més lluïssor
per compensar les ombres més profundes;
núvols inflats llisquen lentament
com si hagueren de travessar el cel per sempre;
l'hibiscus s'enfila dalt del mur
i floreix com si res
importés gens ni mica,
però la tardor és ací,
ben segur que la tardor és ací.



D. Sam Abrams. Into footnotes all their lust = Tot el desig a peu de plana. 2002

Text en anglès i català.

Versió catalana d'Enric Sòria i de l'autor.

03 de novembre 2013

Anemones

Camina amb passos lents pel corredor
de sostres alts. Em mostra l'escriptori
com qui, devot, em presenta la vida:
estança austera amb l'olor venerable
de la vellesa. De tant en tant resta
en silenci, però les seues mans,
crebades com deu solcs d'horta cansada,
continuen enraonant d'amor.

En un racó, indemnes com rellotges,

un ramell d'anemones enregistra
els avatars del temps. I si la llum
ha empal·lidit les teles, un anhel
les guarda encara: pel nom que les diu,
tornar a traure flor en un poema.

                     Per a Marc Granell





Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Corranda

No em miris, que no sóc res
i el teu mirar em neguiteja;
si em mires, posa en els ulls
cortines d'alba primera.


11 juny 1943


Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012


02 de novembre 2013

Roses blanques

Rosa blanca al Parc de Cervantes de Barcelona per Teresa Grau Ros
Com un gran ram de roses blanques
el teu record que m'acompanya,
de tanta llum et soc deutor
que em sobra espai i em sobra tarda,
tot se m'emplena amb el teu nom
que repeteixo, Laura.

Ombra de mar la veu que et crida
i vent de somnis la mirada,
penso el silenci empresonat
en els acords d'una guitarra
i tot s'emplena del teu nom
que repeteixo, Laura.

Tanta esperança compartida
fa més possible l'esperança,
rossola el temps pel tornaveu
harmoniós de les paraules
tal com rossola pel teu nom
que repeteixo, Laura.

Tots els camins per acollir-te,
tots els ressons per enyorar-te
i el teu somriure fet cançó
molt més enllà de la recança
per gronxolar-me amb el teu nom
que repeteixo, Laura.

Et sé molt lluny però em convides
amb els ulls clars a recordar-te
i ara amb un gest desmesurat
faig del teu gest el meu miratge
per perdre'm sempre en el teu nom
que repeteixo, Laura.



Lluís Llach. Estimat Miquel. 2013

01 de novembre 2013

Novetat en la nit

Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
Tot el món es diria incorporal.
El senyal de les coses es trasmuda:
és més subtil l'oreig, l'arbre més alt.
   Pobla l'espai una invisible raça
i la lluna ens governa l'esperit.
Comenta amb un ressò la nostra passa
el sòl que havem a penes percudit.
   Arreu canvia les lliçons sabudes
l'hora lleugera de l'amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

27 d’octubre 2013

Versos per la llengua

Ocupació Facultat de Magisteri
Alcover toca de peus a terra: afirma que la feina de
tres-cents anys no es desfà amb una grapada, i que
la renaixença de la llengua és una empresa tan grossa
i transcendental que no es pot reduir a una tasca
acadèmica, al treball dels filòlegs. Però si d'una banda
veu gent que abandonat la llengua pròpia, també
veu una munió, potser dispersa, de gent de totes
les condicions i edats que ha començat la reconstitució
de la nostra llengua, i es mostra convençut que la
durà a cap.

(fragment del pròleg)

Miquel Àngel Maria,
dins, Versos per la llengua, 2013

Memòria de Rosselló-Pòrcel

Pocs homes he conegut, en efecte, amb una idea tan neta i tan
vigilant del que aspiressin a fer i del que per a això haguessin
de renunciar; de l'ús, en suma, a fer de la pròpia força i de les
forces apropiades. Dos breus reculls anteriors de versos portaven
encara títols d'ordre tècnic: 9 poemes, Quadern de sonets. Aquest
tercer, romàs llest i inèdit, s'encapçala amb un lema, que seria
precipitat de qualificar de simbòlic: Imitació al foc. La riquesa
de significat que inclou, i que en fa un dels títols de llibre de 
poesia més bells que jo sàpiga, revela ja per ella mateixa el pas
decisiu al mestratge, que no és sinó plena consciència del que
es dona en canvi del que s'ha rebut i del que es vol encara més
enèrgicament rebre.


Fragment


Carles Riba. Clàssics i moderns. 1979

A cura de Joaquim Molas

23 d’octubre 2013

L'Escola de Bibliotecàries

Els estudis de l'Escola no surten gens malparats en ser
contrastats amb els de les escoles nord-americanes de
la mateixa època. Si bé la Graduate Library School de
la Universitat de Chicago havia començat el seu programa
de doctorat en biblioteconomia el 1928, això era una excepció.
La dècada dels anys trenta moltes de les escoles dels
Estats Units feien programes a nivell de bachelor. S'hi
accedia amb un títol previ de bachelor (graduat universitari)
o amb uns anys d'experiència en el treball de biblioteques.


(Fragment)


ESTIVILL RIUS, Assumpció. L'Escola de Bibliotecàries : 1915-1939, 1992

20 d’octubre 2013

Tàntal

Potser  li mancava una humil saviesa.
No volia esperar-se.
Les fruites sucoses, les belles magranes
s'allunyaven, tímides, tremoloses
d'unes mans massa àvides, com urpes o becs.
Mai no va alçar-les ben a poc a poc,
amb gest d'acaronar la pell tibant.

Així ens fuig la bellesa, de vegades,
i ens deixa exhausts, i clivellats els llavis,
fins que aprenem passes lleus i una tendra
tenacitat als dits i a les paraules.
Fugissera llavors, còmplice a contracor,
molt clara entre les ombres
brilla i llisca
la font.


Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

19 d’octubre 2013

Principis del web social

Llegir és màgic
"Actitud 2.0" suposa compartir els recursos propis
a la vegada que ens beneficiem dels recursos dels altres.
Com a conseqüència d'això, els serveis del web social
estan en una evolució constant, amb modificacions
permanents. Sovint, evocant aquest estat evolutiu
constant, els trobem definits en un estat de "beta perpetu".



(Fragment)


Biblioteca 2.0: l'arquitectura de la participació
a les biblioteques, 2009

13 d’octubre 2013

Fada

Lantana al Parc de Diagonal Mar per Teresa Grau Ros a Flickr
T'he vist jugant al bosc
entre fulles i marbres
sense a penes fer remor,
sense a penes deixar rastre.

T'he seguit amb cura
per evitar espantar-te.
I he gaudit en silenci del teu cant,
i en secret, de la teva dansa.

No he temut res,
dels teus ulls fràgils
no podia esperar venjança:
per haver vist com et cobries de flors,
per haver vist com et vesties d'àngel.



Núria López Garcia. Estacions de trànsit, 1992

12 d’octubre 2013

Pregunta

Art of nature de Kitty Terwolbeck a Klickr
Món: terbolí d'imatges, rodó calidoscopi,
entre el dia i la nit, el sol i l'ombra;
l'atzar foll i la cega solitud
punyent, com negres busques de rellotge,
ànima endins. Volem salvar-nos,
i l'acció és tan feble! Caminem
esmaperduts, amb un somriure lleu,
i l'amor atenua àrids cantells de por,
còdols amargs, que s'enduu l'aigua... Món:
trama i ordit, secreta veritat
i aparença confusa; llarg silenci
de Déu, en un espai poblat d'enigmes.
Ens salvarà, potser,
la lúcida paraula, que estableix
analogies entre tot? Podem
retrobar l'harmonia en la bellesa
dels mots, quan són, les coses, tan fugisseres? L'illa
del somni i del record, la poesia,
serà l'últim recer, en un món absurd?



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

06 d’octubre 2013

De sobte

En la vasta amplitud de quan parlàvem
només per dir paraules oloroses;
amb l'alegria de sentir polides
les dites velles en les boques noves:
feu-me enllà dels negats, dels qui no senten
passar la pura revolada roja
i Déu brunzir dins la canya arrelada,
quan diu, qui en sap, una esperança folla.
Si us sembla mai que m'he perdut, cerqueu-me
lluny dels capvespres, pels vials d'aurora
on l'alosa es deleix i l'aire infanta
la brevíssima força que esperona
i que fa que jo salti com enduta
per entre mots que em són donats i roden.



Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012

Edició, pròleg i notes: D. Sam Abrams

Perfil biogràfic: Cèlia Riba

Berenar aromatitzat i especiat

Tangerine
               Consells de la Filomena

   El nom de les mandarines, missatgeres de la tardor,
deriva del color dels vestits utilitzats pels mandarins,
alts governants de l'antiga Xina, país on aquesta
dolça i aromàtica fruita s'ha conreat durant mil·lennis.
   La mandarina, de polpa tendra, sucosa i sabor agredolç,
ens aporta betacarotè, fibra i vitamina C. És una fruita
magnífica tant per menjar crua com per incloure en
melmelades, sorbets, gelats, confitures, flams,
pastissos, fondues de fruita...
   Heu tastat mai el suc de la mandarina? Doncs,
tasteu-lo! És boníssim!

(fragment)

Josefina Llargués. La Filomena llaminera, 2012

GAIA CIÈNCIA

Forget-me-not (s.m.):

Herba anual
de flors principalment
blavoses i de fulles simples;
de les boraginàcies, entera,
malgrat els fruits escabres;
de sort indehiscent,
en són quatre les núcules;

Ser definit i sense gruix
i sense haver
de menester sentit.


Jordi Joan, dins,
Reduccions, 2008, núm., 91,  p. 38

05 d’octubre 2013

Discretament

Discretament...
perquè el teu bes
no m'esborri dels llavis
el gust del teu cos.


Joana Lladó. El ball. 1994

Tretze que canten

El fet que siguin casualment tretze em fa pensar
en una expressió molt bonica i alliçonadora de
la llengua euskera: ez dok amairu. Significa:
no hi ha tretze. És a dir, no ens excusem mai
amb la pega i la fatalitat. Tot depèn de nosaltres,
de la nostra voluntat. Als catalans, la cançó
ens ho ha demostrat ben clarament.



Fragment del pròleg.


Josep Maria Espinàs, dins,

Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982

L'estada a la Gran Bretanya

Cardiff Bay Xmas Day
                              ...
A la Universitat, la meva agradabilíssima
feina d'explicar història i literatura
catalanes, em permet observar professors
i alumnes i veure la varietat, la unitat i
la independència que s'hi respira.
A cadascú se li concedeix un marge
de confiança i no se'l destorba;
se l'estimula.



(Fragment)


Joan Triadú, dins,

Agustí Pons. Joan Triadú, l'impuls obstinat, 1993

02 d’octubre 2013

Amistat

Del silenci profund dels grans llacs
vinc i porto una cosa divina:
d'invisibles i amables no res
el seu ample contorn es perfila.
Quan davallo pel riu displicent,
concordances perfectes s'afinen.
Si sortia del riu com d'un bany,
l'alba cosa a les mans em lluïa.
No l'estimo per lenta i brogent,
ans per forta, per bella i activa.
Tota jo maldaré sempre més
-ni peresa ni mà em frenarien-
per servar dolçament l'amistat,
que és així com la cosa nomia.


           Viladrau, 2 setembre 1933



Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012

Edició de D Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

29 de setembre 2013

De meduses, no en vull ni veure

Si fos planta, de ben segur que seria una buguenvíl·lia
                                         i, si fos de la mar, una xarxa.
                                    De meduses no en vull ni veure.




Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

Aula prerafaelita

                   A en Jaume Elias


Estupor il·luminat
dels rostres de color rosa,
alegre ingenuïtat
del límit de cada cosa.

L'anècdota, que no gosa
creure en tal simplicitat,
crea un corser que s'oposa
a anar pel camí fressat.

¿Com, si el pintor no els sabia,
el genet sabrà els camins?
On anirà, bosc endins?

Fent-li llum i companyia
deixa passar un raig de mel
un àngel ros, des del cel.

         
               Florència, 1933



Màrius Torres. Poesies. 1977

El present

El present, doncs, vol dir la vida quotidiana d'una
cultura, i amb ella d'una empresa col·lectiva, amb
més de quatre compromesos i alguna cosa solemne,
flotant (com tantes coses solemnes) del tipus de
l'exigència històrica. Però el quotidià és tant més
concret! Li manca, en canvi, perspectiva, és a dir
informació. Voldríem veure ara, i cal veure-ho,
alguna cosa d'allò que els altres veuran un altre dia.

Per això quan parlem de l'esdevenidor de la nostra
cultura, pensem això: el present és el futur posat al
dia; si, doncs, volem futur hem de posar-nos al dia
sense parar, i de pressa.



(Fragment)

Triadú, Joan. "El present". Serra d'or. [Barcelona] (15 juliol
1969] any XI, núm. 118, p. 35 (499)



28 de setembre 2013

Aire

No invoco els espectres,
només vull deixar l'aire tacat de tendresa,
perquè demà s'enverinin
tots aquells que vinguin a respirar-lo.





David Escamilla. Les edats del fred. 2005

Pròleg: Joan Margarit

Epíleg: Jordi Gabarró

Premi de Poesia Goleta i Bergantí del Masnou 2005